Podem confiar en Podemos?

by

Si una cosa ha aconseguit Podemos que hem de considerar com a indiscutible és que ha sacsejat el país, ha alterat l’estat d’ensopiment a què ens havien conduït els partits tradicionals –especialment els dos grans (PP i PSOE)-, ha fet que, per primer cop, aquests veiessin amenaçada la seva hegemonia i, sumits com estant tots dos en una greu crisi interna, han començat a mirar pel retrovisor i s’adonen que ells representen un món diferent del que ha emergit amb Podemos, un món que havien anat marginant lentament, amb sectors cada cop més grans –i transversals- de la societat que s’han adonat de sobte que potser hi ha solucions alternatives al conformisme, a l’ensopiment, a la corrupció i a moltes més xacres que mostra avui l’envellit sistema de partits que va sorgir a l’inici de la democràcia, emparat en una llei electoral que margina la participació ciutadana i fa de les cuines (cada cop més petites) d’aquests col·lectius un centre poder omnímode que ho acaba decidint tot, sobre tots, i amb la participació de gairebé ningú.

El filòsof Ricardo Forster, de 57 anys, intel·lectual argentí del kirchnerisme (si és que ser intel·lectual i kirchnerista esdevé possible) ha declarat a El País que Podemos apel·la al populisme com “un acte de provocació”, per diferenciar-se de les altres formacions polítiques. “I la forma que van trobar per diferenciar-se és la seva lectura d’algunes de les formes de populisme sud-americà i, sobretot, de l’última generació de populisme”. A més, creu que són profundament democràtics en la seva lectura de la societat espanyola i que representen una generació jove, però disconforme amb el pacte que va portar a una despolitització i a una profunda crisi econòmica, institucional i social.
pablo_iglesias_podemoas_ep_310514-1

Puc estar d’acord amb gairebé tot, i de manera especial, amb l’afirmació que “Podemos ha tret la política de l’encotillament”. I només per això ja els podem donar la benvinguda. D’altra banda, aquest nou partit està reunint una ingent quantitat de persones –el diari Menorca parlava d’una reunió de més de sis-centes (probablement, doncs, més que afiliats no tenen els altres grans partits), la qual cosa significa que un amplíssim sector de la societat no se sent a gust amb els polítics que ens han administrat i ens administren encara, els quals –i això és encara més greu- segueixen mostrant-se incapaços de mirar fora de la seva cuina, semblen impotents d’obrir-se a la societat, i un cop més seguiran configurant les llistes (ja que el sistema els permet elaborar-les i dominar-les absolutament) amb els escassos vímets amb què compten. I per posar un exemples de casa, dirà que seran ells sols (vull dir els vint-i-pocs socialistes que donen suport a la jove Noemí Camps a la batllia de Ciutadella, i els altres vint-i-pocs socialistes que el donen a la senyora Maria Cabrisas, els qui, a la capital de ponent -en total 52 afiliats, segons el diari– ho decidiran tot). A més, se sentiran satisfets, com si amb aquesta elecció hagin fet tot el que possibilita la democràcia.

Motius, doncs, n’hi ha perquè un gran sector del país cerqui alternatives, ja que la pobresa ideològica dels partits tradicionals, l’endogàmia en l’elecció dels càrrecs, la impotència (i les poques ganes) d’obrir-se a la societat i de cercar persones de vàlua provada per a l’exercici dels càrrecs, ens està duent a una atròfia de la intel·ligència, a un carreró sense sortida que sembla que treballi al servei d’aquesta nova elit que formava aquesta troika de Podemos que, darrerament, ha substituït el triumvirat al cabdillisme.

És, tanmateix, la solució que demana el país? No ho sé, però més enllà de la crítica que faig al sistema establert –la famosa “casta” com brillantment l’ha qualificada el líder Pablo Iglesias-, la nova formació presenta força interrogants. De moment, el partit es nodreix d’eslògans sonors i efectius, i per tant, d’un llenguatge curt, estudiat, potent, que la gent capta amb facilitat, perquè toca aspectes clau, que volia sentir de feia temps. Però val a dir que sense entrar al fons dels assumptes.

De la mateixa manera que “Por el cambio” va ser un eslògan que tothom va entendre quan, al 1982, el PSOE de Felipe Gonzáles va treure 202 diputats després de l’esfondrament de l’UCD (partit que havia aglutinat les deixalles del franquisme que van decidir abandonar el franquisme per fer possible la democràcia), Podemos ha llençat màximes poderoses (algunes, per cert,ja embruten les parets de la nostra illa, com succeïa al 1977), però no han anat més enllà d’això; i quan hi han anat, algunes de les seves concrecions m’han semblat francament qüestionables.

En una entrevista a Ana Pastor a La Sexta seguida per tres milions d’espectadors (ja ho voldria per a ell Mariano Rajoy!), Pablo Iglesias no ha aclarit les contradiccions de diversos missatges que havia llençat, ni tampoc d’algunes de les seves propostes, i ha deixat sense respondre moltes preguntes importants. No ha aclarit, per exemple, els seus pronunciaments sobre si “els mitjans de comunicació privats són una amenaça per a la llibertat d’expressió”, com va afirmar fa mesos; sobre l’ “enveja” que sent per algunes mesures implantades a Veneçuela (quines? les que han situat 14 televisions nacionals en mans de Maduro?); sobre l’alliberament dels presos d’ETA; sobre com pensa finançar moltes de les seves mesures, com, per exemple, la renda bàsica que ha promès; sobre “la casta” que Podemos vol exterminar; sobre un referèndum per dirimir el model d’Estat o, sense anar més lluny, sobre si pensa deixar que els catalans duguin a terme un referèndum secessionista; sobre les seves propostes relacionades amb les expropiacions; sobre com s’enfrontarà a la banca; sobre si els impagaments de les hipoteques o dels lloguers no podran acabar amb desnonaments; sobre què s’ha de fer amb el problema dels pisos buits, etcètera, etcètera.

Però el que a mi em preocupa per damunt de tot és que hagin decidit –a menys que rectifiquin- que no es presentaran a les eleccions municipals i autonòmiques del proper mes de maig. I això perquè aquest tipus d’eleccions són, en efecte, les més properes a la base i, per tant, les més allunyades de la cúpula dirigent. Són les eleccions locals aquelles on ells podrien demostrar que el partit és constitueix de baix cap a dalt, però el fet de no participar-hi em fa creure justament el contrari: que Podemos és un partit creat per una elit (bàsicament de professors/funcionaris) que el va forjant des de dalt cap a baix, que és tot el contrari del que prediquen en parlar dels seus ja famosos “círculos”, que sembla que vulguin quallar-lo com un partit gairebé assembleari, però que, a l’hora de la veritat, elegeixen (com tots els de la “casta”) un líder únic que l’anirà configurant des del poder. I això se’m fa molt difícil d’entendre.

Advertisements

%d bloggers like this: