El difícil plebiscit dels independentistes de Catalunya

by

Des d’una posició absolutament honesta amb Espanya –aquesta que, malauradament, els nacionalistes espanyols són incapaços d’entendre-, el notari López Burniol, que conec i admiro des que jo vaig exercir la meva professió a Catalunya (1981-1992), defensa des de fa molts anys –potser deu- que el camí per resoldre el futur territorial de l’Estat passava perquè aquest permetés un referèndum d’autodeterminació de Catalunya –això que, amb un eufemisme, n’hem dit el “dret a decidir”, ja que, de les diferents maneres teòricament possibles d’articular jurídicament l’Estat espanyol, dues d’elles –l´Estat unitari, uniforme i centralista, i l’Estat confederal- són impensables. Aquest posicionament l’enfrontava a una doble possibilitat: a) la d’un Estat federal simètric pel que fa a la relació entre els estats federats i el Govern central, i asimètric pel que fa a les competències de cada un d’aquells. I b) La d’un Estat independent, previ l’exercici del dret d’autodeterminació per part dels ciutadans catalans, un cop coneguda l’oferta federal i debatuts a fons els pros i contres de la independència.

El govern espanyol, amb el suport incondicional de l’oposició socialista –per més que ara, en una situació desesperada del PSOE davant la possible alternativa de Podemos, Pedro Sánchez intenti fer de la necessitat virtut-, va decidir, però, tancar els ulls davant el problema real que comportava Catalunya per a la futura integritat de l’Espanya. S’aferrà tot seguita la lletra de la Constitució ignorant que aquesta permetia, amb l’acord majoritari de les Corts, transferir les competències per fer aquest referèndum, i es va decidir per l’enfrontament radical amb els nacionalistes catalans, conscient que aquest era –com sempre ha estat- un brou de cultiu per collir vots a la resta d’Espanya. Tancats, doncs, a qualsevol mena de cessió o d’acord amb el govern de la Generalitat, Rajoy ha conduït el país a la pitjor de les alternatives –si l’observem des del punt de vista espanyol: la convocatòria a Catalunya d’unes eleccions que, essent de dret eleccions al parlament autonòmic, esdevindran, però, de fet, un plebiscit per a la independència.

I per què dic que aquest és el pitjor escenari vist des del punt de vista espanyol? Molt simplement, perquè un referèndum pactat entre el Parlament espanyol i el Govern de Catalunya permetia –com hem pogut contemplar a Escòcia- que es pactés la pregunta, que hauria estat clara i simple (sí o no a la independència) hauria permès pactar els mínims –tant de quorum de participació com de suficiència en els resultats-, hauria permès que l’Estat central i les forces unitàries existents a Catalunya haguessin fet la defensa del seu vot i, finalment, hauria estat un exercici brillant de la democràcia. Perquè, digui el que digui la Constitució i qualsevol que sigui la nostra història comuna, hem de recordar aquelles paraules del filòsof francès, Albert Renan (1823-1892) quan ens recordaven sàviament que la democràcia és –hauria de ser- “un plébiscite de tous les jours”, o el que és el mateix, una decisió de cada dia. Un plebiscit quotidià.

Emparats en arguments legalistes, quan tots sabem que la realitat sempre acaba per fer modificar les lleis, i en arguments tant demagògics per desmentir la força de les grans manifestacions pacífiques que s’han dut a terme a Catalunya des del 2011, com aquella que intentava comptar la gent que no havia sortit de casa com a contraris al que es defensava a les manifestacions, el govern de Rajoy –Espanya en definitiva- es troba ara que no podrà impedir –perquè la llei ho empara- la convocatòria d’unes eleccions amb aires de plebiscit on, partint de la llei electoral vigent, segons quins siguin els resultats, amb un 40 per cent dels sufragis es pot aconseguir una majoria absoluta, sense que els perdedors puguin computar les abstencions com a vot propi, perquè en aquest tipus d’eleccions, l’abstenció no compta. Més encara, s’avé i reforça el resultat del guanyador.

Per poc, doncs, que reflexionem sobre totes aquestes coses veurem que, en un referèndum pactat, alhora que es reforçava el diàleg entre els uns i els altres i s’apostava davant tothom per la defensa d’un principi que legitimava molt més la democràcia i la comprensió mútua (en permetre Espanya “el dret a decidir” que defensava el 80 per cent de les forces parlamentàries catalanes), també es dificultava la victòria del sí a la independència, ja que aquest tipus de referèndums excita el gruix de la societat –la participació en el vot difícilment baixa del 80 per cent-, mentre que en unes eleccions ordinàries no hi ha mínims, i qui té un vot més que l’altre n’és el vencedor.

Vistes, per tant, les coses des d’una certa perspectiva i amb desapassionament, penso que, ben al contrari del que es diu a Madrid, no és Artur Mas qui “ha dut els catalans a un carreró sense sortida”. No, són “els catalans qui l’han obligat a liderar (segurament malgré lui) el projecte d’un camí sense retorn”. I ell, llegint els signes del temps, ha decidit posar-se al capdavant del projecte i ha fet l’oferta d’una llista única de les forces partidàries de la independència –perquè ara ja ningú no parla del “dret a decidir”-. I des del meu punt de vista, l’oferta és impecable. Tant, com difícil serà que arribi a reeixir.

D’entrada, Oriol Junqueres no l’ha acceptada, i uns dies més tard, ha proposat als catalans una mena de un paraigües electoral que, sota la defensa conjunta de la independència, aixoplugui, però, diverses llistes que recullin així la pluralitat de les opcions independentistes.

Aquesta és, també, la posició de Teresa Forcades, la indiscutible líder de l’ANC, la qual, en un article a VilaWeb, ha declarat que no està d’acord amb la proposició del president Mas per dos motius: perquè imposa la reducció de la pluralitat democràtica com a condició necessària per avançar les eleccions; i perquè no reconeix en matèria social el que ara ja es pot fer amb el pressupost en favor de les persones més necessitades.

Com podem veure, la qüestió no és fàcil i la gravetat del moment –també la dificultat de dur a terme l’objectiu- els obligarà a dialogar si no volen que tot se’n vagi en orris. Certament, que la opció per la independència de Catalunya no és la meva, encara que la comprenc i la respecto. I del que no hi ha dubte és que un projecte tan difícil de dur a terme exigeix un diàleg fluid, molta generositat i una enorme grandesa de mires. Veurem si la tindran.

 

 

Advertisements

%d bloggers like this: