Pel setembre de 2005, amb motiu de la darrera modificació del Codi civil espanyol per incloure en la regulació del “matrimoni civil” la possibilitat que aquest fos contret per persones del mateix sexe, vaig publicar un article on, més enllà de reconèixer i acceptar que era correcte i desitjable que homosexuals i heterosexuals tinguessin els mateixos drets (i deures) pel que fa a les “relacions de parella”, em qüestionava tanmateix si el millor camí per igualar els uns i els altres -i evitar així les discriminacions existents- era aquest d’incloure tots els canvis que s’estaven fent al Títol IV, Llibre I del Codi civil, que s’intitula precisament “Del Matrimonio”, o bé seria més adequat modificar radicalment el Codi civil, treure d’aquest el “matrimoni” i substituir l’actual regulació de “la vida en parella” per nou títol que podria denominar-se, per exemple, “De las Uniones Civiles”, que englobés tots els casos que, pel que fa a aquest tipus d’unions, es contemplen avui no sols al Codi civil sinó també a les diverses lleis que, dins l’ample univers legislatiu espanyol, regulen les “parelles o unions de fet”.
En el fons –i voldria que no se’m mal interpretés-, el que jo no acabava de comprendre l’any 2005 era per què els homosexuals tenien tant d’interès perquè la seva relació formal i legal de parella s’inclogués en la regulació del “matrimoni civil”. Bé, la raó la sé i era de naturalesa reivindicativa. S’havien sentit (amb raó) discriminats i, per una qüestió de principis, exigien que, també ells, es poguessin casar de la mateixa manera i amb els mateixos drets i deures que, des de sempre, ho havien pogut fer les persones heterosexuals.
Aclarit aquest punt, acceptant també que ningú no pot ser discriminat per raó de sexe i que, per tant, l’Estat ha de reconèixer els mateixos drets de formar una parella estable als homosexuals i als heterosexuals, el que no veig gens clar és que el camí sigui d’incloure tots aquests canvis en el “matrimoni civil”, una institució que té una càrrega històrica molt concreta i definida, i que, després de la Revolució Francesa, les legislacions civils copien del Dret canònic tot llevant-li, però, el caràcter sagramental, per bé que revestint-la de les mateixes característiques que tenia en aquell: l’havien de contreure home i dona, només el podien contreure “un” home i “una” dona i, a més, tenia caràcter indissoluble.
Un cop aquests principis desapareixen degut als canvi sociològic que s’ha produït, i el legislador buida cada vegada més la institució matrimonial dels elements bàsics que la configuraven, tot permetent no sols la seva dissolució mitjançant el divorci, sinó també que es casin persones del mateix sexe, crec que seria més honest per part del legislador –i que ningú no vegi en aquesta proposta cap mena de raonament moral, perquè parlo estrictament com a jurista-, que cerqués una fórmula alternativa a l’actual per regular les moltes i diferents “relacions de parella”. Si més no seria més coherent que mantenir una institució matrimonial tan forçada i violentada en la seva naturalesa.
Aquesta reflexió –que al 2005 vaig fer des d’un punt de vista estrictament conceptual- avui, però, ve justificada per una sèrie de dades sociològiques força importants i significatives. Bàsicament, les que ens revela l’estudi que el diari Menorca va publicar el 4 de gener de 2015, sobre el que podríem definir com la “situació de fet en les relacions de parella a casa nostra”. El titular de la notícia –certament que no podia ser més cridaner- era aquest: “La mitad de las mujeres de la Isla tienen a sus hijos fuera del matrimonio”. Més enllà del titular, quan després llegies el desplegament de la notícia, podies confrontar aquestes dades amb xifres que, fredes i analitzades sense cap mena de connotació moral –és el que feia la periodista i el que intento fer jo també en aquest article-, i les xifres et mostraven, sens dubte, la realitat del que pensa avui la societat (i Menorca no deu ser cap excepció) respecte de la “institució matrimonial” de què he parlat a la primera part de l’article.
A partir de les dades objectives que oferia el rotatiu, tenim que, el 2013, es van produir a Menorca 755 naixements, dels quals, 406 van ser de dones formalment casades, mentre que 349 ho eren de dones no casades (fadrines, separades, divorciades o vídues), la qual cosa vol dir que –sociològicament parlant-, avui, gairebé la meitat de les dones que mantenen relacions de parella, estable o no (perquè la xifra que, a més, sorprenia és que d’aquestes 349 dones, 90 no comptaven amb una parella fixa), no creu, no necessita o, simplement prescindeix, de la institució matrimonial en la seva relació de parella.
Tenim, doncs, que, alhora que l’Estat –llegint els signes del temps- desnaturalitza cada cop més el “matrimoni civil” –el que copià del dret canònic- forçant que aquest pugui ser contret per persones del mateix sexe i pugui ser interromput o bé trencat definitivament de la manera més fàcil i senzilla, una part molt ampla de la societat –la que representen, si més no, aquestes 349 dones menorquines que han parit el 2013 fora del matrimoni (el 46%, que no és broma, això!) ens demostres amb fets que el “matrimoni institució” és per a elles –i se suposa que també per als seus companys masculins-, com a mínim, prescindible. Per què? No ho sé, les raons poden ser diverses, encara que, segurament, una de les més decisives és que, des del seu punt de vista, el “matrimoni” no els deu comportar cap avantatge ni cap benefici d’ordre econòmic, familiar o successori respecte de les unions no matrimonials o de fet.
Sigui, doncs, perquè “les parelles s’han modernitzat” –com senyala la demògrafa Lluïsa Dubon (la citació és del diari Menorca) sigui perquè la secularització de la vida ens ha conduït no sols a la “dessacralització” del matrimoni sinó també a la seva “desnaturalització” respecte del que havia estat tradicionalment –i voldria seguir recordant que les meves paraules no contenen cap mena de connotació moral-, el fet és que m’he de reafirmar en l’opinió expressada el 2005 que el legislador hauria de cercar fórmules alternatives que poguessin adaptar-se a les noves concepcions socials sense grinyolar, perquè l’actual grinyola. I això comportaria, probablement, que el “matrimoni” entès com a institució, s’hagués de retornar al lloc d’on prové: al Dret canònic, per crear tot seguit en el camp exclusiu del Dret civil, una nova figura jurídica substitutiva de l’actual que pogués englobar totes les relacions de parella possibles i el conjunt de drets i deures d’ordre familiar, patrimonial i successori que aquestes comporten.
Josep Maria Quintana 