Josep Maria Quintana

Potser ens hi hem acostumat, però l’habitud no treu força a la imatge i, sobretot, no treu importància al que significa observar les declaracions davant el Tribunal d’un home com Francisco Correa, fill d’un treballador comunista, prototipus del self-made man que anà pujant escalons fins aconseguir de moure’s per la seu del PP como Pedro por su casa. Perquè això és el que ha confessat: que ell feia més hores a Génova que al seu propi despatx, i que hi entrava pel garatge sense necessitat de passar per l’escàner, perquè era la manera més còmoda i segura d’entrar-hi els diners a cabassos sense ser descobert.

Veure la feredat com aquest home s’explicava davant el Tribunal era captivador. Sí, fins i tot atractiu, contemplar la parsimònia, la serenitat i la ironia com s’expressava. “Tots els alumnes copien els exàmens –va dir- però només expulsen el qui agafen copiant. Dons a mi m’han agafat i per això sóc aquí”, van ser les seves paraules. Ell, Correa, n’és el protagonista, d’aquest macro judici, el qui en té la patent i sembla que vulgui cobrar els royalties, perquè és ell qui s’ha pres el gust de repartir merda –val a dir que amb elegància- per tot arreu: que si ACS, que si OHL, que si Dragados… Sí, segons ell diu –i ho diu com si fos el més normal del món (que potser ho és… o ho era, que no ho sé)- totes aquestes empreses pagaven el dos o el tres per cent de les adjudicacions que se’ls feia, i ell, atent i generós, acudia després a la seu de Génova, o fins i tot al domicili de Bárcenas, al carrer Príncep de Vergara, per repartir-s’ho amb el gerent del PP, que escoltava, no sé si impertèrrit o indignat, aquestes declaracions que, si no fos perquè hi havia aquells jutges togats davant seu, semblaven de tertúlia de cafè, com si estigués entre amics que s’expliquen les coses de la seva vida ordinària.

Qui també aguantava la pluja de claus era Jesús Sepúveda, l’excalcalde de Pozuelo de Alarcón, exmarit de la senyora Ana Mato, exministra, exdiputada i ex senyora que ha deixat l’atur perquè el PP li ha agraït els seus serveis col·locant-la a Brusselles, després d’haver estat acusada i imputada “a títol lucratiu” per les accions del seu marit, aquest personatge que rebia, no un cotxe, sinó fins a tres cotxes, del seu amic íntim, Francisco Correa, que, com diu i repeteix, sempre es va mostrar molt generós.

Però per poc que aprofundim en les declaracions del personatge veiem que la informació que dóna Correa, aquesta informació que sembla extensíssima i sinceríssima, té moltes llacunes, perquè ell diu el que vol i es calla també el que vol, que és molt. Destapa noms de personatges condemnats ja per l’opinió pública, com Bárcenas o Sepúlveda, i no li importa imputar empreses multinacionals que, per la seva pròpia essència, sempre són malvistes per la gent, perquè són molt riques i poderoses, i això no agrada. Però alhora deixa molt clar que mai no parlava amb Aznar, amb qui –diu- no tenia amistat, però assegura que tanmateix li somreia quan es creuava amb ell pels passadissos de Génova, o bé quan es trobaven tots dos en un míting.

I és curiós que, tenint tan poca amistat amb el superlíder, aquest el convidés a la boda de la seva filla amb l’empresari Alejandro Agag, aquella boda principesca on començà l’esllavissada del PP en favor del PSOE de Zapatero; aquella boda que emplenà les pàgines de l’HOLA i de totes les revistes del cor.

I més curiós és encara que, quan arribà l’època Rajoy, la manca de química amb el líder actual féu que deixés d’anar per Génova i decidís abocar tots els seus esforços a la Generalitat de València, on el seu segon, el famós Bigotes, també es movia amb total llibertat, contractant el que fos: rallyes , mítings, festes…, és igual, qualsevol cosa que pogués provocar mordidas.

I clar, si Correa, tant loquaç, ens diu que amb Mariano Rajoy no hi va haver química, aleshores tot s’ha salvat, i això fa que la senyora Cospedal i la seva enemiga íntima, la senyora Sáenz de Santamaría, puguin sortir a les rodes de premsa amb el cap ben alt i dir que ells –la gent del PP d’ara- són el futur, i que tot això de la Gürtel i de Correa és el passat, un passat que a elles no les vincula, com si Bárcenas no hagués estat empleat de la senyora Cospedal durant temps i més temps, i si ho dubten recordin aquella “indemnización en diferido” o “simulada” mediante un acuerdo “entre las partes”. Los servicios jurídicos entendieron entonces que esa fórmula era “válida” aunque, “hoy seguramente se habría visto distinto”. Tot molt clar, claríssim, i això que el PP com a tal ha estat el primer partit que, a la democràcia actual, ha estat imputat per la destrucció a cops de martell dels discs durs on es guardava tota la informació reservada de Bárcenas, quan aquest era gerent i, més tard, tresorer del partit. Ves si en tenen de barra! Tanta, que se la trepitgen.

És, doncs, comprensible que, davant aquest panorama, el PSOE, especialista en autodestruir-se, no sàpiga què ha de fer, o què és el que menys mal li pot causar en el futur immediat. I que se li faci tan difícil qualsevol decisió de les que avui pot prendre al Comitè Federal. Esperem –és el mínim que podem esperar- que no repeteixin l’espectable de la darrera vegada, però certament ho tenen cru, els socialistes, ja que si s’absenten, els savis, verges i revolucionaris de Podemos el més suau que els diran serà venuts –de fet, ja fa dies que els ho diuen-, i faran tot el possible per arraconar-los fins a fer-los desaparèixer del mapa, encara que jo confio que això no sigui tan fàcil de fer (pel bé del país). I si voten que no a Rajoy, porque no es no, com deia Sánchez i repeteix cada dia Iceta i també la nostra particular baronessa, aleshores… bé, aleshores tots els direm que no calia fer aquest viatge d’autodestrucció.

De tota manera, és probable que la gent que dóna suport a Podemos tingui poca memòria, però jo sempre recordaré que, després d’un pacte signat per Pedro Sánchez amb Albert Rivera, després d’un acord solemnitzat pel PSOE i C’s, va ser Podemos qui, seguint l’ordre del seu màxim dirigent, va decidir votar “no” al que hauria estat un govern possible de centre-esquerra. Que ho fes el PP era comprensible. Entrava dins la lògica. Però va ser Podemos que va impedir que Sánchez, amb un govern del PSOE recolzat pels 40 diputats de C’s i els 71 de Podemos (total 201 diputats) presidís una legislatura amb grans canvis estructurals, deixant a l’oposició el partit més corrupte de la democràcia, aquest que arrossega pels jutjats del país homes que ho han estat tot a casa seva (Rato, Cotino, Bárcenas, Sepúlveda, i tutti quanti), imputats per delictes que no conduïen sinó al seu enriquiment personal de manera il·legal i delictiva.

Però no, segurament, tindrem ben aviat un nou govern de Rajoy. Ja sigui perquè el PSOE el farà possible, ja sigui perquè, no fent-ho i anant a unes terceres eleccions, els ciutadans espanyols, a la majoria dels quals la corrupció els importa ben poc, farts de suportar tanta incompetència, premiïn novament Rajoy donant-li encara més suport del que va tenir el 26 de juny. Serà un negoci rodó per a la gent que reclamava un canvi de rumb a la vida política. I Podemos, encara que se n’amaguin, en serà responsable.

Decididament, Espanya té un problema. Bé, és probable que en tingui més d’un, però aquest del qual vull parlar em sembla greu perquè afecta als sentiments, i aquests no són fàcilment dominables, perquè els mou un impuls que sovint ens impedeix d’escoltar l’altre i d’intentar comprendre’l, convençuts que el bon criteri sempre és de la nostra part.

Dic això en un matí assolellat del 12 d’Octubre, aquesta festa –“La hispanitat”- que un sector probablement majoritari d’espanyols considera inamovible, fins i tot irrevisable; mentre un altre sector, que potser és minoritari, però no gens menyspreable, no sols creu que s’hauria de revisar, sinó que no hauria d’existir.

És probable que els més radicals en aquests dos posicionaments no conformin una majoria aclaparadora, perquè segurament la immensa majoria  de la gent no prendria posicions extremes sobre aquest punt, però aquest col·lectiu sol ser poc sorollós, més aviat silent, i quan arriba l’hora del debat o de la confrontació, els qui parlen, els qui lluiten, els qui es confronten son més aviat pocs, encara que durs i bel·ligerants.

El diari ABC és dels que ho tenen clar i defensa a capa y espada “el Día de la Fiesta Nacional, en el que los españoles celebran el orgullo por el patrimonio histórico, cultural y social de la nación y su comunión con las Fuerzas Armadas, una de las instituciones mejor valoradas.”  Això és el que diu avui el diari. I afegeix: “Unos 3.500 militares y guardias civiles, 43 vehículos y 59 aviones recorrerán en Madrid el eje Prados-Recoletos con la ausencia de los sospechosos habituales.”

He volgut remarcar la darrera part de la frase perquè, empès per aquesta convicció de què parlava abans, el diari titlla de “sospitosos” tots els que no hi participaran. I suposo que, per al diari, sospitós deu significar, fals i propens a la infidelitat; cosa que completa amb l’adjectiu “habituals”, com per treure ferro a la qüestió, com per explicar que els qui no hi participaran són els de sempre, els que ja coneixem, aquells que d’ells res no podem esperar.

Però quan segueixes llegint la notícia t’adones que potser el diari dels Luca de Tena menysvalora excessivament la no presència dels “sospechosos habituales”, perquè ens diu també que “No acuden al desfile ni a la recepción posterior en el Palacio Real los presidentes de las comunidades de Cataluña, País Vasco y Navarra”. Però resulta que tampoc hi seran “los presidentes gallego (del PP) y valenciano (del PSOE). Alberto Nuñez Feijóo ha alegado motivos personales y Ximo Puig se encuentra en Cuba con un grupo de empresarios.”

Tampoc assistirà a la desfilada i a la recepció “la alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena, que este año ha preferido viajar a Colombia.” I evidentment, no hi serà tampoc la de Barcelona, encara que suposo que aquesta “ni está ni se la espera”. Per últim, ens diu el diari que no hi participarà “Pablo Iglesias, que ha rechazado la invitación porque aceptarla es ‘incompatible con su discurso rupturista’.”

El cert és que, si mirem les coses amb una certa perspectiva, si no creiem a pie juntillas que cal celebrar aquesta festa perquè és “el orgullo por el patrimonio histórico, cultural y social de la nación y su comunión con las Fuerzas Armadas” (ABC), però no acceptem tampoc  a ulls clucs que la festa del 12 d’Octubre és “l’exaltació d’un genocidi cultural”, com ha dit un regidor de Badalona, veurem que no és tanta la unanimitat i l’exigència “racional” d’aquesta festa, ja que els qui, si més no aquest any, li han girat l’esquena és difícil que puguin titllar-se de “sospechosos habituales”, ja que parlem de presidents de comunitats autònomes que sumen més de 15 milions d’habitants (i no he comptat Galícia en el paquet), més l’alcaldessa de Madrid.

Si més no, significa que, per a una part gens menyspreable del país, la festa, tal com fins ara s’ha concebut, potser s’hauria de revisar. Perquè la concepció actual ve molt ben definida per l’article d’ABC, quan assegura que aquesta és bàsica per a “la afirmación de la identidad estatal”; quan avui, agradi o no als nacionalistes espanyols –que són, i que ningú no ho dubti, els nacionalistes avant la lettre, els nacionalistes per excel·lència-, Espanya ja no respira unànimement en aquest sentit. Comprenc que, per als qui sentimentalment es troben en el camp unitarista, això és un error que s’hauria d’eradicar, però potser haurien d’entendre –o si més fer un esforç en aquest sentit- que, per a una part considerable d’espanyols –i no m’estic referint només als independentistes!-, aquesta unanimitat sentimental entorn de les Forces Armades (que tanmateix respectem i valorem), aquesta necessitat de besar la bandera en un acte d’afirmació nacional, que també respectem, no diu res als nostres sentiments, ja que la nostra raó i els nostres sentiments ens encaminen cap a una altra manera de fer les coses, cap a una alta manera d’organitzar el país, cap a una altra manera de concebre l’Estat en què vivim. I no per això deixem de ser bons ciutadans i, fins i tot –per què no?-, bons espanyols.

Vivim uns moments complicats on la confrontació és aviat a flor de pell, i on molt ràpidament –massa- intentem demonitzar tot el que fan o pensen “els altres”. La xenofòbia és sempre a punt de visualitzar-se. Decidits a no escoltar, a no fer cap esforç per entendre els sentiments de l’altre, aviat entrem en el discurs desqualificador i menyspreatiu del qui no pensa com nosaltres. I això succeeix a tots els camps.

Sense anar més lluny, en el del futbol, Piqué ha decidit abandonar la selecció nacional perquè el siulen a tota Espanya per les seves manifestacions favorables al procés que duen a terme els catalans, mentre que, als qui el siulen, els deu semblar perfecte que Sergio Ramos (que deu estar fart de sentir parlar els seus companys madridistes en portuguès, anglès o alemany) es mostrés molt ofès en escoltar Piqué responent en català a un periodista; és a dir, visibilitzant aquesta xenofòbia que l’Espanya oficial sempre nega, però que mostra sovint davant l’existència de la llengua catalana.

És clar que actituds com la que ha adoptat l’Ajuntament de Badalona no ajuden a la convivència, i fins és probable que no se n’hagin adonat, els badalonins, que, com els diu avui un paisà seu, l’Enric Juliana, “sotmetre la ciutat a l’estrès mediàtic, convertir-la en carn de telenotícies constant, també forma part de l’experiment lepenista.” Sorprèn, doncs, que els crítics de Badalona caiguin en aquest parany tenint, com tenen, el repte de desfer l’experiment –també lepenista- de l’exalcalde Xavier García Albiol.

Ara bé, els partidaris de la “¡Constitución, constitución constitución!” no haurien d’oblidar tampoc que, si bé tenen raó quan defensen el manteniment de l’Estat de dret, el cert és que els grans avenços dels drets humans i de la democràcia (la igualtat entre blancs i negres, el dret de vot de les dones, la independència de països colonitzats i tants altres drets) sempre s’han aconseguit desafiant i vulnerant l’Estat de dret. Mai no es van aconseguir criticant només la llei que no els reconeixia, sinó lluitant des de la minoria contra una majoria que es negava a modificar la llei, perquè no entenia que aquells drets que reclamaven eren també drets a protegir. Per tant, no seria sobrer que hi penséssim tots una mica, si no volem que la separació dels uns contra els altres sigui cada cop més gran i s’eixampli fins a un punt de no trobada.

No crec que tengui capa mèrit haver assegurat que, veient com anaven les coses, Mariano Rajoy, gairebé sense moure’s, veuria passar el cadàver polític de Pedro Sánchez per davant la porta de casa seva. És, de fet, el que ha succeït, perquè Sánchez oferia una alternativa que realment no ho era: el govern de progrés que ell hauria de presidir, quan molts –per bé que no tots- teníem la impressió que aquest era un “farol”, l’expressió d’un desig impossible, ja que la materialització d’aquest exigia alguns vots més que els de Podemos, i aquests només es podien aconseguir sumant al projecte els dels dos partits independentistes catalans; objectiu, per cert, en benefici del qual va intermediar Mònica Oltra, com ella ens va confessar als assistents a la presentació del llibre del periodista Víctor Maceda, dilluns passat, al Nou d’Octubre de València.

Ara bé, potser haver intuït el defenestrament que es produí el dissabte passat al Comitè Federal del PSOE en una acte que feia vergonya només de seguir, amb insults a tort i a dret per part de la gent que era al carrer davant la seu de Ferraz, a Madrid (per cert, ¿què hi feien allí els militants de Podemos i d’Izquierda Unida?), no és tan important com haver-ne  predit un altre: que Sánchez havia decidit morir matant, perquè el que avui ningú no pot negar és que, a la vista de com van anar les coses, el martiri del secretari general haurà produït un mal força més gran al PSOE que el que pugui representar la seva pròpia defenestració: ha fet que el partit es dividís en dos i que ell –Sánchez- es convertís en el màrtir d’una causa a la qual es va llençar empès per les circumstàncies, que ha produït l’aparença que ell representava la honestedat i el vot de l’esquerra, mentre que tots els seus adversaris –els qui l’han fet fora- eren uns “venuts” a la dreta i, per tant, uns escolans del Partit Popular. I això és tan fals com terrible, perquè situa ara el partit en una posició impossible, ja que, faci el que faci, el seu comportament no serà mai comprès: si s’absté, es dirà que s’ha consumat una gran traïció al socialisme; i si vota no a Rajoy, es dirà que no calia haver trencat la convivència i era millor haver deixat Sánchez a la direcció.

Ningú no contemplarà, per tant, el que, probablement, s’acosta més a la realitat: que Sánchez, més enllà de les paraules buides, de les promeses sense fonament i del seu joc de paladí de l’esquerra, era incapaç -tenint el vot en contra del PP i de C’s- de formar un govern del canvi, perquè aquest no es podia aconseguir amb 85 diputats sense trencar el compromís pres de no pactar amb grups que, al seu programa, duguessin el referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya.

El camí cap al no-res de Pedro Sánchez (que ha arrossegat el PSOE cap a una posició que gairebé es podria definir de la mateixa manera) va començar amb aquell irresponsable atac a Rajoy al debat previ a les eleccions del 20-D en què li va dir a la cara “vostè no és decent”. A partir d’aquell moment, Sánchez va iniciar una escalada, sense marxa enrere, d’animadversió envers Mariano Rajoy, i tota l’estratègia que ha seguit des d’aleshores s’ha dirigit a deslegitimar el president del PP i aspirant a repetir la presidència del Govern, a qui ha provat d’humiliar sense treva.

“No és no” és un eslògan comprensible si tenim en compte que moltes de les coses que Sánchez a retret a Rajoy i al Partit Popular són certes. Però el “No és no” té sentit si aquell que el predica té una alternativa creïble i sensata. Sánchez la va intentar amb C’s (però sense els catalanistes) i Rajoy va saber ja d’entrada que només li calia esperar, conscient que l’obstinació de Sánchez el duria a unes segones eleccions on el PP hi tenia ben poc a perdre.

I així va ser. Si a la carrera del 20-D Rajoy havia tret un cap de cavall al PSOE, a la del 26-J li va treure ben bé tot un cos, amb cinquanta-dos diputats més que els guanyats pels socialistes, alhora que els en feia perdre 5. Un gran fracàs, que Sánchez, en lloc de dimitir, va maquillar davant l’opinió pública amb el consol de no haver estat superat per Podemos, que també va punxar després de prometre-se-les molt felices.

Però si abans el PSOE havia obtingut el suport de C’s, en decantar-se aquests pel PP, deixaren aïllat Sánchez, que, obcecat per esdevenir el més esquerrà de l’esquerra, no va saber, sinó, apuntar-se a l’antipolítica; perquè antipolítica és el “no és no” si no tens una alternativa creïble (o possible), i el fet de no tenir-la no ens podia, sinó, conduir a unes terceres eleccions a les quals el més probable és que els socialistes haguessin perdut bous i esquelles.

Certament que no sé si amb això les evitarem, les terceres eleccions. Confio que sí, i que el president Rajoy no cedirà a la temptació –que deu ser gran- de convocar-les, sabent que, de fer-ho ara, després de l’espectacle que ens ha ofert el PSOE el passat cap de setmana, el més probable és que el partit quedés en una tercera o quarta posició al Congrés dels diputats. Perquè això és el que ha aconseguit Pedro Sánchez amb el seu martiri, un sacrifici que ell ha sabut revestir molt bé afirmant hàbilment que “Els meus pares em van ensenyar a mantenir la paraula donada”. Potser això el satisfà, ja que l’ha convertit, sens dubte, en el líder d’una facció que se sent traïda i que no s’adona que és precisament ell, Pedro Sánchez, l’home que ha provocat el gran esperpent del socialisme i ha dut el partit a la crisi més gran des que s’instaurà la democràcia l’any 1977.

El pobre Javier Fernández –no voldria estar en el seu lloc- ha dit a la primera reunió del grup parlamentari socialista que “el PSOE se ha podemizado en gran medida”. Tot un èxit!, perquè si la socialdemocràcia europea –és a dir el PSOE-, fuetejada per populismes d’esquerra que prometen la lluna a gent amb fam d’esperança, se suma als que planifiquen sense tenir en compte la realitat, acabarem com a Grècia. I si és que algú encara ho dubte, que demanin als pensionistes grecs què se n’ha fet, de les seves pensions, i potser tindran una resposta prou adequada.

Pitjor, doncs, no podíem encarar el futur els qui esperàvem del PSOE alguna cosa més que la seva ruptura o la seva podemització. Però la realitat és la que és, i Sánchez –si Déu no fa un miracle- serà el responsable d’investir Pablo Iglesias amb la legitimitat progressista al Parlament, mentre –com apuntava agudament Fernando Ónega, “Dolores de Cospedal i altres egregis agents del pensament conservador ja no necessitaran buscar arguments per destrossar el seu adversari tradicional, sinó que es veuran com a dipositaris d’un designi històric: el de representar a la terra el sentit comú, el rigor, l’eficàcia, la disciplina, la claredat d’idees, la modernitat i qualsevol altra paraula positiva que trobin al diccionari.” Tot un èxit!

Qui sigui lector dels meus articles dominicals sap que no he estat amable en les valoracions que he fet de l’actuació política de Pedro Sánchez. Potser m’hi he sentit justificat pel fet d’haver-li donat el vot, tant al passat més de desembre com al mes de juny, i m’hi sento encara més ara vista la seva actitud després dels pèssims resultats que el PSOE ha recollit tant a Euskadi com a Galícia, on l’han superat altres forces d’esquerra i, especialment, la de Podemos que, a la fi, ha pogut fer –ni que sigui en clau autonòmica- el desitjat sorpasso.

Sánchez, envoltat dels seus lleials –és curiós que els polítics sempre es rodegin d’un equip d’incondicionals, no precisament els millors, sinó els més fidels, els qui ho aguanten tot i saben que els defensaran passi el que passi- i ha decidit enrocar-se en la possessió del càrrec desdient-se del que havia promès –que no convocaria eleccions primàries fins que Espanya tingués un govern estable-, decisió que respon a una voluntat de seguir com a líder i com a candidat peti qui peti, caigui qui caigui, i a pesar que la seva actitud ens condueix inevitablement a unes properes eleccions, les terceres en un any.

Allò que succeeix a la majoria da països de tradició democràtica –que el líder dimiteix després d’haver tingut uns resultats dolents (no sempre escandalosos, com els que ha obtingut Pedro Sánchez)- aquí no s’estila. I mira que n´és, de sa, per a la vida política del país, però ell fa com si res no succeís, com si res no anés amb ell, com si fos del tot aliè a les derrotes, com si estigues convençut que fora d’ell només hi cap el diluvi a la formació socialista, que certament va heretar ja tocada d’ala, però que ara coixeja de les dues cames, arrossega els peus i és a punt de fer els ous en terra, com diem aquí en expressió tan vulgar com didàctica.

Sánchez ha decidit morir matant, que és el pitjor que pot decidir un polític, i a menys que el PSOE sigui capaç de reaccionar –cosa que comporta un inevitable dalt-a-baix dins la formació política, i, per tant, un enfrontament que deixarà nafres i més nafres- ell seguirà fidel al camí emprès, prometent-nos que el país necessita un Govern del canvi –és a dir un Govern liderat per ell-, com si això fos factible quan C’s ha dit ben clarament que no votarà un Govern sustentat per Podemos, i quan ell mateix –vull dir Sánchez- es nega a rebre els vots dels catalans independentistes que, evidentment, estarien disposats a donar-los al PSOE sempre que aquest permetés el famós referèndum d’autodeterminació a Catalunya, referèndum que, per activa i per passiva, Pedro Sánchez (i la gran majoria de socialistes espanyols) ha dit que no pot acceptar.

Desconec, doncs, en escriure aquest article -avui és dijous 29 de setembre- què passarà al si del Comitè Federal del PSOE –màxim òrgan socialista entre Congressos-. I no sé, per tant, si l’enrocada de Pedro Sánchez li haurà servit per guanyar o bé serà el partit que li haurà fet tòrcer el braç, encara que ell ha dit que no dimitirà, ni en el cas que se’l desautoritzi, per més que hauria de ser conscient que deixarà malmesa aquesta formació que ha estat clau per a la governabilitat democràtica del país i que, sinó al temps, el país enyorarà si un dia deixa de ser rellevant per al poder o l’oposició.

Dit això, no ens hem de quedar, però, amb la idea que, ara i aquí, l’únic que ho ha fet tot bé és Mariano Rajoy, perquè també ell va perdre bous i esquelles a les eleccions de desembre i de juny, encara que, en cada cas, hagi estat el més afavorit pels electors.

Però Rajoy no ha estat capaç de cedir en res per obtenir el Govern. A la primera ronda es negà de sotmetre’s a una investidura tot al·legant que no tenia ningú –és fort això, ningú!- que li volgués donar suport; i quan ho intentà Pedro Sánchez després d’haver aconseguit aquest un pacte amb el ciutadà Rivera, Rajoy va fer el mateix que ara fa Pedro Sánchez: “no, no i no”. ¿Per què, si tant important era la governabilitat del país –que ho era-, no s’abstingué? Perquè s’hauria pogut abstenir, tot propiciant un govern de centre-esquerra, forçosament moderat, com sens dubte havia de ser el constituït pel binomi PSOE-C’s.

Però no ho va fer. Suposo que ell, sempre tant donat a les frases fetes, deuria pensar que havia de votar no perquè “era de sentido común”, o bé perquè aquell no seria un Govern “como Dios manda”. Perquè en la seva mentalitat, només estarem davant un govern assenyat si el presideix, no ja el PP, sinó ell. I ho dic, això, perquè no m’hauria sorprès que, si també Rajoy hagués acceptat que ell i el PP havien tingut un fracàs electoral de grans proporcions (el juny de 2015 va perdre 63 diputats), i hagués deixat el testimoni a un altre polític del seu partit, tot hagués resultat més fàcil, i fins és possible que, a hores d’ara, ja tinguéssim govern.

I no vull tancar aquest article sense referir-me també a Pablo Iglesias, aquest que tot ho sap i que tot ho fa bé –fins són modèliques -o així ens ho vol fer creure- les seves discrepàncies per twitter amb Errejón-, aquest que ara demana –exigeix!- a Pedro Sánchez que sigui valent i faci amb ells un pacte de govern, com si aquest fos possible amb 156 diputats, sabent que Rajoy (que és el que se sent més fort, i s’hi sentirà cada cop més) votarà que no, i que també votaran negativament els nacionalistes, si no accedeixin a les seves pretensions de referèndum. Però, si tan bo per al país era un govern de Sánchez, ¿per què Iglesias i els seus van votar no a la seva investidura quan aquell presentà una alternativa amb C’s que sumava 132 diputats i que, si ell s’hi hagués afegit, n’hauria computat 204? ¿Per què no ho va fer aleshores i ho exigeix ara quan el PSOE és encara més dèbil (i el PP més fort) i ell –Iglesias- no millorà el passat mes de juny els resultats que havia obtingut el mes de desembre?

És evident que no estem, només, davant un sol responsable del fracàs polític que Espanya està vivint. Sánchez no ho fa bé, d’acord. Però no és l’únic que no ho fa bé.

Dono, per tant, la raó a l’amic Foix quan, fa uns dies, escrivia al seu bloc que, davant els embussos que, de tant en quant, sofreix la democràcia, s’exigeixen esforços per part de tots si es que realment la volem dur a bon terme. “Que se quiera responsabilizar a Pedro Sánchez de que no tengamos gobierno en nueve meses es legítimo pero precipitado –apuntava-. La responsabilidad es también de Mariano Rajoy y del resto de partidos que pueden influir en una investidura que es necesaria para formar gobierno. Todos tienen sus razones. Pero ninguno ha querido priorizar lo que objetivamente conviene a un país que es tener gobierno, oposición, que las instituciones funcionen y que sepamos más o menos hacia dónde vamos.”

Al segle XIX i ben entrat el segle XX, mentre Menorca era una illa amb un pes industrial important, amb fàbriques de motors, de bosses de malla, de sabates, de teixits, etc., Eivissa era una illa de pagesos i pescadors. Els qui ja tenim molts anys, i vam anar algun cop a Eivissa de més joves, vam veure encara aquelles dones vestides de negre de cap a peus, amb faldes llargues i trena, que mai no vam veure a Menorca, perquè aquestes imatges havien desaparegut durant les primeres dècades del segle XX.

L’arribada del turisme i la gran concentració de diners en algunes famílies eivissenques, han fet, però, que les tornes s’hagin capgirat. Menorca, acostumada a un altre model econòmic, va mirar –i mira encara- de reüll i amb desconfiança el turisme, per bé que era conscient que anava perdent força el seu teixit industrial i demancava l’agricultura fins reduir-se a una mínima expressió. Amb els anys, ens hem anat decidint pel turisme, que ha augmentant d’una manera paulatina, sempre observat amb recel per grans sectors de la gent, que fins i tot hi viuen (potser sense saber-ho). Però l’auge –si es pot dir així- turístic s’inicià en uns anys en què la consciència social i política per defensar el paisatge, la naturalesa i l’entorn en què vivim, havia també augmentat considerablement, fins al punt que ciutadans i polítics (sempre tenim els polítics que se’ns assemblen) han actuat amb molta precaució a l’hora d’obrir la mà al creixement del turisme (i de la construcció, que hi va lligada), de tal manera que, avui, estem a anys llum d’Eivissa, però també és cert que –no tot és negatiu- estem a anys lluny del que coneixem com a “balearització”, que no és, precisament, un substantiu de prestigi.

El cert és que, en xifres, ho mirem d’on ho mirem, Eivissa ens supera per tots costats. Té molts més habitants, té moltíssims més hotels, té correspondència aèria amb mig món i acull una infinitat de turistes, però també –no ho oblidem- presenta un territori que aquest creixement lligat a la construcció –dirigit només al progrés econòmic- ha destrossat irremissiblement transformant l’illa gairebé en un parc temàtic per a rics (o super rics), amb el qual nosaltres no ens podem tan sols comparar.

Escric això després de llegir un article que, sobre Eivissa, va publicar La Vanguardia la setmana passada. Voldria transcriure’n els paràgrafs més significatius per a, finalment, fer-vos una pregunta. L’article diu:

Ja queda poc a Eivissa del seu passat hippy. L’illa, que en la dècada dels seixanta i també als setanta va allotjar els turistes més singulars, ha viscut una catarsi sense precedents. La generació de joves que volia canviar el món i els seus costums, qüestionant els principals valors del capitalisme, va mostrar al món un paradís únic. Massa encants que van atreure el turisme de masses i més tard les discoteques que li van donar fama mundial. La fórmula ha funcionat durant anys. No obstant això, la família Matutes ha decidit apostar per un segment turístic més exclusiu i amb més poder adquisitiu. L’exministre Abel Matutes continua exercint de patriarca d’una nissaga amb un poder que arriba a cada racó de l’illa. A la seva ombra, molts empresaris han decidit seguir-lo i implementar noves línies de negoci. Les xifres avalen la reconversió de l’illa blanca i l’aposta pel turisme de luxe. L’any passat només Eivissa va concentrar el 8,5% de les vendes de luxe d’ Espanya. A més, segons dades del Ministeri de Foment, les vendes de propietats de luxe de més de 950.000 euros representen ac­tualment el 16% del total de les vendes en el conjunt d’ Espanya .

Sense cap dubte, l’hotel Ushuaïa, propietat del grup Matutes, és el que millor representa el canvi experimentat. És el principal exponent d’una nova cultura de l’ostentació que no té res a veure amb el moviment hippy i els seus valors. De fet, hi ha un abans i un després. El complex pot allotjar fins a 5.000 persones i té prop de 400 treballadors. Un cambrer de les festes organitzades a l’Ushuaïa Tower Hotel pot arribar a cobrar més de 3.000 euros al mes, però no són els més ben pagats. Les ballarines en ­cobren 4.000. Uns sous d’acord amb els preus que arriben a pagar-se tant per les habitacions com per les consumicions. La suite s’ofereix a 6.500 euros en temporada baixa i arriba fins als 10.000 al pic de l’estiu. L’habi­tació batejada com I’m està situada a la vuitena planta de l’hotel, té dos jacuzzis, taula de dj i 170 metres entre habitació i saló. Allà s’han allotjat diversos xeics àrabs o l’actor Leonardo DiCaprio. El més espectacular de la suite és sens dubte la terrassa amb vista a Eivissa i al mar Mediterrani.

Juntament amb la renovació de la planta hotelera, en els últims anys han sorgit models de negoci enfocats a una mena de turista a qui no li importa pagar preus desorbitats per determinats serveis. Així, mentre els tradicionals xiringuitos de platja han donat pas als beach de luxe, ara se suma una extensa oferta gastronòmica no apta per a totes les butxaques.

Space, a punt de tancar (…) També estan en venda els negocis del Grup Pachá. És el cas de Paco Roncero, el reconegut xef amb 2 estrelles Michelin que va inaugurar el 2014 Sublimotion, el restaurant més car del món on els comensals gaudeixen d’un gastroxou únic al món per la barbaritat de 1.500 euros per persona. En aquesta mateixa línia el premiat cuiner Ferran Adrià i el seu germà Albert s’han afegit a aquest pas més enllà en l’excel·lència culinària. D’aquesta manera i al costat de Guy Laliberté, fundador del Cirque du Soleil, han obert un local on es combina la gastronomia, l’art, la música i l’espectacle de manera excepcional. Malgrat els prohibitius preus de 150 euros per menú, és pràcticament impossible trobar una taula durant les nits d’estiu. Una situació molt semblant a Lío, un dels establiments amb la carta més cara de tota l’illa. Aquest local, on es combina club, restaurant i cabaret, ofereix sopars-espectacle mentre serveix una exclusiva ampolla de vodka Ciroc de tres litres amb un valor aproximat als 1.800 euros.

(…) L’ombra de la família Matutes també està present al darrere d’un altre dels canvis a (…) la discoteca Space. La família Matutes és propietària del local on s’ubica la famosa sala. (…) Tot apunta que la seva intenció és reconvertir les instal·lacions en una prolongació de la seva darrera fórmula d’èxit. Algunes fonts assenyalen que aquí podria ubicar-se l’Ushuaïa After Dark o un Super Ushuaïa, que fins i tot podria estar connectat per un pont amb l’ Ushuaïa Beach Club, situat a pocs metres.

És així, d’aquesta manera, com el nou emblema eivissenc, símbol del luxe que ara planeja sobre Ei­vissa, pot acabar per desterrar un model que durant anys va atreure milions de persones de tot el món.

Sóc el primer a creure que és trist haver perdut aquell teixit industrial que caracteritzava Menorca. També em dol la pèrdua de pes de l’agricultura, però basta mirar com són les terres de l’illa per saber que és avui molt difícil competir en aquest camp, en retrocés a tot el món. Per tant, defenso el turisme, en el qual fins i tot hi he fet inversions i hi he arriscat part del meu patrimoni. Però quan escolto lamentacions sobre el nostre model i sento reclamar creixement!, creixement!, creixement!…, i luxe!, luxe!, luxe!… la pregunta que em faig –i faig també als meus lectors és aquesta: És el model eivissenc que volem per Menorca? Creiem, de veritat, que aquest és un horitzó i un model econòmic de vida que ens pot fer viure a tots més feliços?

Setmana explosiva a València on sembla que hagi caigut sobre el llit del Túria una de les dues torres de Serrans, les més ben conservades  (encara que jo prefereixo les de Quart, que veig des de la terrassa de casa). Tota una època de despesa, d’eufòria, de descontrol i d’èxits s’esboca com un gran enderrossall. “La millor alcaldessa d’Espanya”, segons el líder del PP, la que va ser clau, juntament amb Francisco Camps –aquest, un altre enderroc- per la victòria de Rajoy davant les envestides d’Aznar i d’Aguirre que, savi el president, ha vist com aquests perdien les seves oportunitats mentre ell -especialista en veure passar els cadàvers dels enemics (i dels amics) per davant la porta de casa- segueix al peu del canó, convençut que res del que està succeint li passarà factura, perquè els altres -i quan dic els altres em refereixo especialment al líder socialista Pedro Sánchez- ho fan tan malament que, un cop més, Rajoy farà de la necessitat virtut i el més probable és que acabi essent investit a la presidència, bé perquè el PSOE abandonarà la teoria del “no és no”, bé perquè, després d’unes terceres eleccions, els ciutadans, fastiguejats de tanta comèdia, decidiran tapar-se el nas oferint-li un resultat encara millor que el darrer obtingut.

I mira que n’és, de vergonyós,  que ens hàgim de conformar amb això! L’home que no tenia sinó paraules dolces per a Rita Barberà; l’home que en un míting a Balears digué que el que ell volia era imitar el govern de Jaume Matas -aquest que ara s’arrossega pels jutjats intentant pactar amb la fiscalia a canvi de cantar la gallina i treure’s, així, la presó del damunt-; l’home que, en un altre míting a la plaça de braus de València (per cert, a València se’n diu “plaça de bous”), es va dirigir a Alfons Rus, aleshores president de la Diputació i avui imputat per no sé quants delictes, dient-li “¡Te quiero, Alfonso!” mentre tothom aplaudia a cor què vols.

Tots passen, però ell roman impol·lut, fred com un tros de gel, segurament perquè és el que més coneix com som nosaltres, els ciutadans. Perquè no ens enganyem, si nosaltres seguim donant suport majoritari a persones i a partits que són provadament corruptes, és perquè no ens fa res conviure amb la corrupció, és perquè també nosaltres en som partícips, per activa o per passiva, per obra o per omissió.

Però torno a la inefable Rita, aquella que cridava “caloret, caloret!” un dia de primers de febrer davant una massa enfervorida que l’aclamava; aquella que, a la presentació d’un llibre de poemes d’un autor àrab, nascut a València, recentment traduït al valencià, afirmà sense rubor que el text aquell era una prova evident que el valencià -llengua que ella no parla- era molt anterior a la conquesta catalana del rei en Jaume. La mateixa que, ara, després que el Tribunal Suprem li obrís una causa penal per la seva possible implicació en el presumpte blanqueig dut a terme pel PP a l’Ajuntament de València, ha decidit donar-se de baixa de la formació conservadora, però sense renunciar a la seva acta al Senat per designació de la Comunitat autònoma. “És el meu escó”, ha dit en un to contundent, usant un possessiu que fa plorera.

Tampoc no ens hem d’estranyar. Recordem que el seu pare polític afirmava que “la calle es mía!” després de reprimir aquells greus successos de Montejurra, d’això ja fa molts anys.

Jo no sé si Rita és culpable del blanqueig o no ho és. No em correspon jutjar-la. Això ho farà el Tribunal Suprem, però del que no hi ha dubte és que, mirades les coses amb una certa distància i fredament -vaja, com ho faria Mariano Rajoy!- fa vergonya que una dona com ella hagi governat aquesta bella ciutat durant 23 anys, sense que ningú no gosés tan sols tossir-li.

Però no ho oblidem, Rita Barberà ha estat una figura clau en el Partit Popular. Fa quaranta anys va participar en la fundació d’Aliança Popular. En fa 33 que va ser elegida diputada a les Corts Valencianes (càrrec que va exercir fins al 2015). En fa 29 que va ser candidata a la presidència de la Generalitat Valenciana. En fa 23 que va ingressar al comitè executiu nacional del PP…  Però de tots aquests càrrecs, el que ha donat més notorietat a Barberà ha estat el d’alcaldessa de València, la tercera ciutat d’Espanya per nombre d’habitants. Ella va aconseguir aquest lloc el 1991 i el va mantenir durant 24 anys, fins al 2015, i ha encadenat 5 majories absolutes. Per això el seu èxit municipalista li va valer, entre els seus coreligionaris, el sobrenom d’alcaldessa d’Espanya. Fins que, en deixar el consistori, ja desfermat el vendaval de corrupteles, va buscar un refugi al Senat amb la connivència -i per decisió de- Mariano Rajoy i de la cúpula nacional i regional del seu partit, que, a més, la va incloure en la diputació permanent perquè no perdés els drets d’aforada mentre les cambres estaven dissoltes.

Ara, quan la copa ha sobreeixit, quan les goteres de la casa pairal fan aigua per tots costats i malmeten els mobles i el parquet, quan l’evidència del mal joc i de la manca d’ètica ja no té aturall, s’han estripat els vestits i han dit a Rita que abandonés l’escó, que es retirés de la política. Han hagut d’esperar al darrer moment, quan ja no hi havia més remei, i és difícil de justificar tanta contumàcia. Perquè, com deia un editorial de La Vanguardia del passat dijous, no és de rebut que l’exalcaldessa hagi esperat tant de temps per donar el seu braç a tòrcer. Li era impossible ignorar que nou dels seus deu últims regidors -el desè era un independent-, així com un nombre més elevat de consellers, la van precedir com a investigats. I que si ella no els va acompanyar abans en aquesta circumstància no va ser perquè estigués fora de sospita, sinó per la seva condició d’aforada.

Poden fer el que vulguin ara, però sempre hi arriben tard. Arribaren tard a Matas, tard a Bárcenas, tard a Rus, tard… tard… tard…, mentre nosaltres ens quedem amb la sensació que el PP és un partit on les corrupteles acabaran per ofegant-lo, a menys que… a menys que, com he dit fa un moment, també nosaltres siguem essencialment corruptes i no ens importi que les coses segueixin anant com han anat fins ara.

Després del debat per la investidura de Rajoy, que acabà en un nou fracàs per a la democràcia espanyola –i dic això prescindint d’apuntar qui n’és el  responsable, perquè repartir culpes no serveix per a res-, el notari López Burniol ha desempolsegat unes paraules de Cambó que explicaven el perquè de la dictadura de Primo de Rivera (1923), que no sorgí sinó del caos a què van sotmetre la democràcia els polítics de la Restauració: “La dictadura de Primo de Rivera –digué Cambó- va venir (…) per la incapacitat dels poders constitucionals per complir la seva missió. (…) Què té d’estrany, doncs, que en llançar el seu manifest contra un Govern odiat i menyspreat, Primo de Rivera comptés, no només amb la guarnició, sinó amb la simpatia de gairebé la totalitat de Barcelona?”.

El mateix comentarista reconeix que potser la sentència camboniana no és del tot aplicable a la situació actual, però ens serveix per deduir dues exigències que el sistema democràtic –qualsevol sistema democràtic- ha de mostrar si no vol que, més prest o més tard, s’escoli com l’aigua bruta per l’aigüera. La democràcia –anota López Burniol- ha de gaudir necessàriament de dues legitimitats: la legitimitat d’origen, que deriva només de les urnes, i la legitimitat d’exercici, que és el resultat d’una acció de govern majoritàriament considerada com a acceptable. No hi ha sistema que sobrevisqui a una llarga etapa d’inoperància, que genera en els ciutadans frustració i rebuig.

Qualsevol que sigui el punt de vista des del qual observem el que està passant aquests darrers mesos, haurem de concloure que alguna cosa no funciona bé al nostre sistema democràtic, i no som nosaltres, els electors, els responsables d’aquest mal funcionament, tot i que els polítics que ens empenyen un cop i un altre a les urnes sembla que pensin precisament això: que som nosaltres qui no sabem votar, simplement perquè no els donem els resultats que ells voldrien obtenir d’acord amb els seus interessos polítics i, sobretot –encara que sigui llastimós-, personals.

Aquests desajustaments, a l’època de la Restauració (1875-1823) els polítics els resolien amb el frau electoral. Cridaven els electors perquè acudissin a les urnes i, després, aquestes donaven sempre els resultats que els polítics necessitaven. Tot perfecte, però la democràcia era un engany. Sortosament, ara no ho és, perquè no es fan martingales a les eleccions, i l’engany –si és que es pot dir així- radica, en tot cas, en els polítics que no accepten els resultats, que no els saben llegir, i que, descontents amb el que nosaltres decidim, ens diuen que no, que hi tornem, se suposa que fins que surti el resultat que ells reclamen.

López Burniol no es mossega la llengua a l’hora de qualificar aquest comportament, i ho fa amb una conclusió molt dura: “les cúpules dels partits –diu- ens tenen segrestats. Fan i desfan sense comptar amb nosaltres amb un menyspreu manifest i una impunitat absoluta. Només pensen en ells. No sé com acabarà aquest lamentable episodi. Només sé que hi perdrem tots.”

Cal dir tanmateix que la novetat que es va produir al curt debat de la nit del divendres, dia 1 de setembre, va radicar en l’inesperat –i també dur- enfrontament entre els qui havien estat els dos aliats per a la investidura: C’s i el PP. O més exactament, entre Rivera i Hernando, que s’indignà quan el líder centrista va dir que potser era hora que el PP es decidís a canviar de candidat, si és que realment volien desbloquejar la situació d’una vegada. Aleshores un Hernando molt indignat va respondre a Ribera dient que “només Rajoy és i serà sempre el candidat dels populars”.

Doncs a mi, l’advertiment de Rivera em va semblar d’una gran sensatesa. Més encara, el Partit Conservador anglès probablement ja l’hauria adoptada fa temps, aquesta decisió, o ho faria ara en veure que el seu líder esdevé incapaç de tancar un acord suficient per formar govern, i ves a saber si amb la seva tossuderia no acabarà propiciant (encara que no és fàcil) un govern de les forces opositores.

Però cal que també parlem del PSOE, perquè segurament hi té alguna cosa a veure, en aquesta mala comèdia que s’està representant al Parlament. Fins ara, Sánchez ha dit que no. Un no rotund a la investidura de Rajoy per les raons que ha anat desglossant dia rere dia. I tant ho ha dit, que se li ha de fer impossible tornar enrere i menjar-se les seves paraules sense sacrificar-se ell mateix. És com si hagués tancat una porta amb clau i tirat després aquesta al mar. Ell diu que això és d’una gran coherència. Però ho és realment? Més encara, ¿quin sentit té aquesta ronda de converses amb els altres partits sense postular-se per a la investidura, després d’haver afirmat fa només un parell de setmanes que reunir-se amb Rajoy “era prescindible”?

Albert Rivera –que és qui més s’ha compromès amb la governabilitat del país i que, possiblement, pot acabar essent-ne la primera víctima si hi ha unes noves eleccions-, en acabar la votació fallida de la investidura va anunciar que el pacte amb el Partit Popular quedava en suspens fins que sorgís un candidat que tingués assegurats els números. I aquest difícilment pot ser Mariano Rajoy, encara que és probable que facilités les coses una substitució del líder de la força més votada. Potser aleshores se li faria més difícil a Sánchez mantenir aquest “no és no”, sempre que ell mateix no sigui capaç de concitar prou vots en favor propi, cosa que, a mi –i que em perdoni la senyora Armengol-, atesa la composició del Parlament, em sembla tan difícil com indesitjable, ja que estaríem davant d’un govern dèbil, poc coherent i condemnat a una mort ràpida i anunciada.

Diguem que també Felipe González ha insinuat –com Albert Rivera- la necessitat de substituir Rajoy, per tal de concitar i afavorir aquest pacte que ara esdevé impossible. Però no crec que aquest camí tingui cap recorregut, atesa l’estructura feudal dels partits espanyols. Ara per ara, un pas enrere (o a la banda) de Rajoy, com va fer Mas davant el xantatge de la Cup, em sembla impensable. Entre d’altres raons, perquè Rajoy creu –i jo també- que, si anem a unes terceres eleccions, és molt probable que ell millori els resultats i vegi passar el cadàver polític de Sánchez per davant la porta de casa.

He llegit amb una certa incredulitat la informació que, el passat dimarts, sortia a les pàgines del diari Menorca sobre l’obertura del curs polític que duria a terme dissabte (ahir per al lector) el grup polític MÉS, “reivindicant el soberanisme i la República de Menorca”.

MÉS és avui més que un partit. I això no vol ser una frase feta. Es tracta d’una coalició que agrupa PSM, Iniciativa Verds-Equo i Esquerra Republicana, partits que, fora de l’àmbit illenc, tenen vida pròpia i segueixen una trajectòria política que no sempre és paral·lela, encara que, tant en un cas com en l’altre, es tracta de trajectòries d’esquerra. En el cas del PSM, sempre havia cregut que la seva opció era autonomista (o nacionalista); en el d’Iniciativa-Verds, desconeixia que el component sobiranista fos tan remarcable (no ho és, si més no, a Iniciativa per Catalunya-Verds i tampoc a Izquierda Unida); mentre que en el cas d’Esquerra Republicana de Catalunya, sí que estem davant un partit nacionalista que ha fet clarament el pas a l’independentisme. Doncs bé, d’acord amb la informació publicada, MÉS també ha decidit fer aquest salt per convertir Menorca en una República sobirana.

El periodista remarcava en un requadre els dos conceptes clau que pretén aconseguir MÉS. El segon, intitulat “El context” em sembla d’una lògica evident: “posar en valor la lluita per l’autogovern en la Transició davant l’actual ‘recentralització i qüestionament del dret a decidir’”. I em sembla lògic perquè és molta la gent que, durant anys, va lluitar per aconseguir una Espanya descentralitzada i perquè els diferents territoris poguessin gaudir d’una autonomia política clara que els permetés no sols tenir una personalitat politicoadministrativa pròpia (cosa que Menorca no tenia abans de la Constitució de 1978) sinó també un marc competencial raonable per poder decidir el seu futur. I no hi ha dubte que, avui, alguns grups polítics sembla que vulguin enterrar moltes d’aquestes conquestes.

Diguem, però, que dins aquest marc raonable –que pot ser més o menys extens- mai ningú durant la Transició va pugnar per una Menorca independent d’Espanya. Ningú no va propugnar la “República de Menorca” per tal de constituir una Malta a l’occident de la Mediterrània. Sempre vam parlar d’una Menorca autònoma en el marc de les Illes Balears. Més encara, ningú mai no demanà cap potestat legislativa –única que s’acosta a la sobirania, però que no és tan sols suficient per ostentar-la-, i com a molt, es van fer grans esforços perquè cadascuna de les illes gaudís de potestat reglamentària per poder desplegar les lleis del parlament en les matèries transferides o cedides. Ningú durant la transició va demanar, doncs, la sobirania plena, sinó una autonomia ampla dins el marc de l’Estat espanyol.

El punt primer, “soberanisme” fa ara un salt radical i queda tan clar en el requadre periodístic, que no permet interpretacions restrictives: “Volen –diu- reivindicar Menorca com a poble sobirà que té com a horitzó ‘una república menorquina’ ”. I això, ni més ni menys, significa que MÉS vol fer de Menorca un Estat independent que tingui com a forma de govern constitucional la república.

Per tant, sobirans i republicans! No es parla tan sols de viure integrats dins una Espanya federal, perquè de federació ningú no en parla –o no se’n parla a la informació periodística-. Es parla simplement d’una “Menorca sobirana i republicana”, és a dir, de convertir la nostra illa en un Estat independent, que suposo haurà de tenir un lloc a l’ONU, i ambaixadors a Mallorca, a Eivissa, a Catalunya, al que hi quedi d’Espanya i a la resta d’estats independents.

Té realment sentit tot això? No ho sé. Bé, sí que ho sé. Em sembla que no.

De molt jove vaig lluitar per l’autonomia de Menorca, políticament i intel·lectualment, i amb l’evolució que m’han provocat els anys, he entès que no es poden posar barreres a la realitat. Per això mateix, he cregut que si una gran massa de catalans demanava un referèndum per plantejar si Catalunya havia o no havia de sortir d’Espanya, el compromís amb la democràcia implicava que el Parlament espanyol havia d’arbitrar  la fórmula constitucional necessària perquè aquest referèndum es pogués dur a terme. Com ho han fet els britànics i, abans, els canadencs. Un referèndum en el qual tots poguessin parlar: els qui s’hi mostren a favor i els qui hi estan en contra. Perquè la democràcia és sempre una confrontació d’idees i cal que arbitrem els mecanismes necessaris perquè aquestes es puguin expressar lliurement. Mai no s’han de constrènyer. Però tampoc no s’han d’imposar. El mecanisme dels vots serveix precisament per això. Per dirimir les diferències.

Però els polítics han de marcar un camí clar. Ni que sigui utòpic. I han d’explicar clarament el què, el com i el perquè de les coses que proposen. Em sembla, doncs, perfecte que MÉS faci “una aposta radical per als valors cívics i democràtics” amb els quals es pugui “garantir” en primer lloc que “siguin els menorquins els que decideixin sobre Menorca i sobre ells mateixos”. Però parlar de “decidir” genèricament no basta. Cal dir sobre què han de poder decidir els menorquins i fins quin nivell han de poder decidir. ¿Pretén MÉS que els menorquins puguem decidir sobre qualsevol casta de competències  i a tots els nivells sense traves i prescindint, per tant, de les institucions legislatives balears i espanyoles? Més encara: ¿Haurà de decidir Menorca en el marc de la legislació comunitària o també ens hem de poder saltar les directives de l’UE en ares al dret inalienable i radical de decisió que es reclama?

Llegint la informació sembla que allò que es prenten assolir políticament és el màxim possible, perquè es reclama “ser un subjecte polític amb estructures d’estat, que ens permeti parlar de tu a tu amb Palma i amb Madrid”, ja que –segueixo citant textualment- “només si som nosaltres els que decidim sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra casa podrem garantir els millors serveis socials, la millor sanitat, les millors infraestructures, una terra verda i una millor educació”.

¿Està segur MÉS que si ho decidim tot nosaltres sols, aquest estadi celestial serà possible a Menorca? ¿Està segur MÉS que si s’aconsegueix que Menorca esdevingui un estat independent, republicà i sobirà no hi haurà corrupció, no hi haurà errors polítics i viurem en el més excels dels mons possibles?

I suposant que el futur pugui assolir aquest grau de perfecció perquè tots els menorquins (també –és clar- els del PP, els de C’s, els del PSOE i els de Podemos) som una gent colossal, ¿amb quins diners finançarem tota aquesta política global, sobirana, única, verda i excelsa? Exclusivament amb els nostres impostos? ¿Amb els diners que generarem els menorquins i els forasters que tinguin negocis a l’illa? ¿Ens finançarem nosaltres sols?

Sempre he sentit una profunda estimació per al PSM, perquè és un partit que s’ha preocupat a fons per moltes coses que estimo: la llengua, l’autonomia i el territori, especialment, però he de confessar que no puc entendre l’abast d’aquest projecte polític que he llegit al diari, al qual s’han sumat com a membres que són de MÉS. Em sembla un projecte poc meditat, forassenyat i, pitjor encara, impossible de dur a terme. Ni tan sols com a horitzó utòpic. Per això crec que és un greu error.

La notícia que, de sobte, apareixia a la televisió em va impactar. Era un fillet, només un fillet que amb prou feines feia un metre i mig d’alçada. Duia un tall de cabell a la moda, com aquests herois del futbol que ens apareixen amb un cap ple de fantasies: els cabells curts a les temples i més llargs a la part del crani, amb una clenxa marcada a un costat. Vestia, a més, una camiseta del Barça, com veig que duien sovint alguns dels meus néts. Però aquell fillet era molt més que un fillet normal, dels que van a l’escola i es formen per fer-se uns homes de profit. Era en realitat un esclau, una víctima que persones grans sense escrúpols, convertits en la mà executora del déu de l’odi i la venjança, havien decidit sacrificar perquè, alhora, la seva mort ocasionés una massacre. Desconec què li havien promès. No sé si a la seva edat gaudir de dones verges al paradís podria ser un al·licient apetible, però sigui com vulgui, aquell fillet estava destinat a fer de bomba per causar una matança. La més gran possible.

Pocs dies abans, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, havia assenyalat que l’autor material de l’atemptat al casament kurd era també un kamikaze adolescent adoctrinat pel grup terrorista. Pocs dies més tard, el primer ministre, Binali Yildirim, va dir que això no es podia confirmar encara, perquè Estat Islàmic no havia reivindicat el pitjor atemptat en sòl turc en el que va d’any, amb 54 víctimes mortals. Més de la meitat fillets. Si fa no fa, havia estat una cosa semblant com la que es pretenia amb aquest fillet que duia el cinturó d’explosius fixat al cos i que, en el darrer moment, la policia va poder desmuntar evitant la catàstrofe.

Davant això, no podem sinó demanar-nos com és possible tanta iniquitat, i per què Estat Islàmic ha decidit multiplicar, on sigui i com sigui, els atemptats suïcides i els cotxes bomba, com a represàlia a la pèrdua de terreny del  seu “califat. Aquesta seria, potser, la pregunta genèrica, però l’específica hauria de concretar més per demanar-los com és possible que siguin capaços de dur a terme aquest objectiu de mort i de barbàrie amb persones que encara no tenen ús de raó i que, potser per això mateix, són més susceptibles de ser controlades, dirigides i manipulades fins a l’extrem de cercar la pròpia mort.

“El fillet aquest que es va salvar finalment, afirmà durant l’interrogatori que havia estat segrestat per homes emmascarats que li van posar els explosius i l’enviaren després a Kirkuk (Iraq) procedent de Mossul uns  dies abans”, digueren l’endemà els diaris. Potser és aquesta la veritat o no ho és, però tan se val, perquè el cert és que, des que el líder gihadista Abu Bakr al-Bagdadi proclamà el seu “califat” a l’atalaia de la mesquita de Mossul el 2014, diversos reportatges i informes han denunciat els camps d’entrenament que formen “cadells del califat”, per instruir-los com matar l’enemic.

Fa poc, el director d’Amnistia Internacional a Espanya, Esteban Beltrán,  declarava que a les ciutats alliberades a l’Iraq i Síria, s’han trobat fins i tot llibres de text on se’ls ensenya a decapitar, mentre aprenen a sumar prenent com a exemple fusells kalaixnikovs en lloc de pomes o peres. A Raqa i a Mossul, últims bastions de Daesh a l’Iraq i Síria, s’ensenya els fillets a disparar amb un rifle i se’ls adoctrina perquè matin “infidels” en nom d’Al·là.

En un article publicat al diari ABC, el director del Real Institut de Seguretat Internacional, Raffaello Pantucci, escrivia que aquesta “és una nova i preocupant tàctica dels gihadistes fora del seu territori d’operacions.” I afegia que no n’estava sorprès, perquè no és la primera vegada que aquestes coses passen.  De fet, ja hi havien recorregut altres grups terroristes. Sense anar més lluny, “Boko Haram (que va jurar lleialtat a ISIS el 2015), a Nigèria i a Camerun, havia ja utilitzat menors -filletes, en aquell cas- per dur a terme atemptats suïcides. També els talibans ho solien fer -apunta Pantucci, i “val la pena recordar que el més jove dels terroristes de Londres de 2005 (Al Qaida), Hasib Hussain, només tenia 19 anys quan es va treure la vida.”

La cadena de televisió en què jo vaig veure la notícia del fillet detingut va fer un curt, però terrible, reportatge sobre aquest infern en què volen convertir la terra els islamistes radicals, decidits a dur la mort a qualsevol indret on no s’acceptin les seves premisses religioses, morals i també ideològiques. I això explica que més de 30.000 dones embarassades visquin en règim de neoesclavatge a les regions controlades per Daesh, segons un informe d’abril del Centre d’Estudis Quilliam Foundation.

Veiem, doncs, que el segrest sistemàtic de dones i la captació de joves d’Europa sembla fonamental per al autodenominat Estat Islàmic en l’obsessió que tenen per augmentar “la seva mà d’obra”. En tot just 18 mesos -afegia el reportatge-, el seu territori ha disminuït uns 25.000 quilòmetres quadrats, segons el monitoratge que ha fet l’institut de seguretat IHS, i això ha estat possible, entre d’altres causes, per l’efectivitat de les forces kurdes. Alhora, l’agència afí a Daesh, Amaq, ha reivindicat 589 atemptats a l’Iraq, Síria i Líbia durant els primers 6 mesos de 2016. Això significa gairebé 100 atemptats al mes.

Ens falten paraules per qualificar aquest submón de mort, de fanatisme, d’odis i de venjança, que no s’està de dur a terme els seus propòsits aprofitant l’element més dèbil de la societat, fins al punt que -són declaracions del director de Save the Children a Espanya, David del Campo- “és a les escoles on aquests grups tenen el seu més gran brou de cultiu”. De fet, denuncia del Campo, que a països com Síria les escoles són “objectius de guerra”, cosa que possibilita que la taxa d’escolarització sigui molt baixa. Amb dades, doncs, a ciutats assetjades com Alep, només del 6% és escolaritzat.

I tant com més incultes són els fillets, més fàcil és dominar-los. Més fàcil és que acabin essent els executors inconscients de la barbàrie.

A les Balears, entre 1956 i 1968, vam tenir un governador civil de nom Plácido Alvarez-Buylla que, segons diuen els qui el van tractar, tenia com a lema polític fer el mínim possible de coses. De fet -se non è vero è ben trovato-, se li atribueix la filosòfica frase que “en política no conviene hacer nada, pues la mitad de las cosas no tienen solución y la otra mitad se arreglan solas”. I el cert és que aquesta teoria li deuria ser útil perquè, com a mínim, es va mantenir en el càrrec 12 anys, i això, en política, és una eternitat, per més que a l’època de Franco les coses es movien força més lentament que ara. O no, com diria Rajoy.

Don Plácido, com se’l coneixia ordinàriament, era qui, d’acord amb la legislació de l’època, nomenava els alcaldes i, com és lògic, es decidia per gent de la seva corda, i, si li era possible, procurava que fossin del seu mateix tarannà. Potser per això va decidir nomenar alcalde de Palma Máximo Alomar, un militar mallorquí que ostentà la batllia de la capital de les illes entre 1963 i 1968.

Per aquella mateixa època hi havia a Mallorca un periodista intel·ligent i subtil que es deia Gabriel Fuster Mayans, que signava els seus articles “Gafim”. Escrivia als diaris de l’illa veïna i dirigia la revista Lluc. Va ser en aquesta època que el vaig conèixer perquè, durant un temps –i essent jo encara estudiant universitari-, hi vaig enviar cròniques de Menorca que es publicaven mensualment.

Gafim era un mestre a l’hora de parlar entre línies -cosa que els periodistes havien de fer gairebé sempre durant la dictadura, temps de fèrria censura periodística que, per cert, no sempre era exercida per personatges d’un gran nivell intel·lectual. Doncs bé, en un dels seus articles Gafim es va referir a la política que estaven duent a terme Don Plácido, com a governador, y don Máximo, com a alcalde de Palma, i va dir –cito de memòria- que “en Palma de Mallorca la política ha  llegado a su máxima placidez”.

És, si fa no fa, el que Gafim potser diria ara de la política espanyola, administrada pel senyor Rajoy, que –ho hem de reconèixer-, és un expert mundial en l’administració del temps, amb una capacitat immensa per posar nerviosos tots els altres. Sense anar més lluny, després d’afirmar la setmana passada que reuniria l’executiva del PP per decidir sobre les condicions que li havia impostat C’s per negociar la investidura, perquè “no puedo ni debo tomar una decisión en solitario”, el passat dimecres va comparèixer davant la televisió –era la data fixada per a la reunió d’aquest òrgan- i, fidel deixeble del ja desaparegut Pío Cabanillas (tots dos gallecs i registradors de la propietat) digué, davant la sorpresa dels periodistes, que, pel que feia referència a la proposta de Rivera “podemos aceptar muchas cosas… o no”, una frase antològica que no resolia res, però que segurament deuria fer sortir de botador el mateix Rivera alhora que afegia més pressió nerviosa a Pedro Sánchez.

No ens sorprenguem, doncs, que, La Vanguardia del passat dijous, en un editorial que mostrava una gran perplexitat davant aquesta resposta, digués que “s’entén que els populars prefereixin no assumir davant l’opinió pública el paper de partit pressionat pels seus rivals o, menys encara, disposat a acceptar condicions que potser en les seves files, i només en elles, poden semblar humiliants. S’entén també que prefereixin donar la sensació que segueixen marcant el tempo de la política espanyola. Però si per aconseguir això estan disposats a oferir una roda de premsa com la d’ahir, és probable que estiguin disposats també a seguir abonant la perplexitat del gruix dels espanyols.”

A l’hora d’escriure aquest article –nit de dijous- hem avançat una mica respecte de la setmana anterior, per més que Rajoy, com Pío Cabanillas, quan el veiem situat al bell mig de l’escala que condueix a la formació d’un nou govern, mai no sabem si la puja o la baixa, i, com don Plácido, a pesar que ja ha dit que es presentarà a la investidura dia 30 d’agost, sembla creure que, davant la complicada situació política actual, més val no fer res, ja sigui perquè no té una solució a l’abast (atès que Pedro Sánchez jura i perjura que no s’abstindrà, amb la qual cosa fa que qualsevol suport de C’s sigui insuficient), o bé perquè està convençut que la cosa es resoldrà tota sola (després de les eleccions basques i gallegues de setembre, on, probablement, Rivera no traurà ni la “pedrea” i ben podria ser que els nacionalistes bascs demanessin àrnica al PP per poder formar govern).

I si l’home és capaç de manejar els temps com els maneja (a pesar que Espanya es vagi escolant per l’aigüera, que el dèficit augmenti considerablement, que la regulació de les pensions estigui enlaire, que els pressupostos, si no hi ha govern, s’hagin de prorrogar, que Europa acabi imposant-nos la temible multa que, de moment, ens ha condonat a canvi d’exigències pressupostàries, etc. etc.), ben podria ser que aconseguís un altre objectiu no menor: que el seu adversari socialista Pedro Sánchez quedés ferit de mort si és que -com és possible, i potser fins i tot probable- el PSOE treu uns mals resultats a Galícia i al País Basc, cosa que li faria molt difícil mantenir el lideratge després que els vells marins socialistes (tots ja fora de joc) li hagin dit i repetit que Espanya demana un sacrifici per part seva i hauria de facilitar la formació d’un govern de Rajoy; i els seus opositors interns –que els té, i no són menors- es freguin les mans pensant que veuran passar el seu cadàver polític per davant la porta de casa i, així, agafar-ne el relleu.

Dijous, a primera hora del capvespre, Rivera sortia content de la seva entrevista amb Rajoy i anunciava que li havia arrencat dues promeses. La primera: que Rajoy demanaria a Ana Pastor que fixés ja una data per al debat d’investidura, i així ha estat. La segona: que el PP signaria l’endemà divendres les sis condicions anticorrupció que li va imposar Ciutadans per recolzar la seva investidura. I també ho han fet, la qual cosa implica que els populars es comprometen a limitar els mandats del president del govern, a eliminar els indults per polítics corruptes, a reformar la llei electoral, a acabar amb els aforaments de càrrecs públics, a obligar a dimitir als polítics imputats i a obrir una comissió d’investigació parlamentària sobre el cas Bárcenas.

¡Cuán largo me lo fiais!, diria, segurament, don Juan Tenorio davant tanta exigència. Però haurem de confiar que, finalment, don Mariano haurà abandonat l’escola de don Plácido tot decidit a pujar els escalons de la dura escala que condueix a la investidura.

El que no sabem és si, per arribar dalt, aquesta escala en té prou, d’escalons.