No crec que tengui capa mèrit haver assegurat que, veient com anaven les coses, Mariano Rajoy, gairebé sense moure’s, veuria passar el cadàver polític de Pedro Sánchez per davant la porta de casa seva. És, de fet, el que ha succeït, perquè Sánchez oferia una alternativa que realment no ho era: el govern de progrés que ell hauria de presidir, quan molts –per bé que no tots- teníem la impressió que aquest era un “farol”, l’expressió d’un desig impossible, ja que la materialització d’aquest exigia alguns vots més que els de Podemos, i aquests només es podien aconseguir sumant al projecte els dels dos partits independentistes catalans; objectiu, per cert, en benefici del qual va intermediar Mònica Oltra, com ella ens va confessar als assistents a la presentació del llibre del periodista Víctor Maceda, dilluns passat, al Nou d’Octubre de València.
Ara bé, potser haver intuït el defenestrament que es produí el dissabte passat al Comitè Federal del PSOE en una acte que feia vergonya només de seguir, amb insults a tort i a dret per part de la gent que era al carrer davant la seu de Ferraz, a Madrid (per cert, ¿què hi feien allí els militants de Podemos i d’Izquierda Unida?), no és tan important com haver-ne predit un altre: que Sánchez havia decidit morir matant, perquè el que avui ningú no pot negar és que, a la vista de com van anar les coses, el martiri del secretari general haurà produït un mal força més gran al PSOE que el que pugui representar la seva pròpia defenestració: ha fet que el partit es dividís en dos i que ell –Sánchez- es convertís en el màrtir d’una causa a la qual es va llençar empès per les circumstàncies, que ha produït l’aparença que ell representava la honestedat i el vot de l’esquerra, mentre que tots els seus adversaris –els qui l’han fet fora- eren uns “venuts” a la dreta i, per tant, uns escolans del Partit Popular. I això és tan fals com terrible, perquè situa ara el partit en una posició impossible, ja que, faci el que faci, el seu comportament no serà mai comprès: si s’absté, es dirà que s’ha consumat una gran traïció al socialisme; i si vota no a Rajoy, es dirà que no calia haver trencat la convivència i era millor haver deixat Sánchez a la direcció.
Ningú no contemplarà, per tant, el que, probablement, s’acosta més a la realitat: que Sánchez, més enllà de les paraules buides, de les promeses sense fonament i del seu joc de paladí de l’esquerra, era incapaç -tenint el vot en contra del PP i de C’s- de formar un govern del canvi, perquè aquest no es podia aconseguir amb 85 diputats sense trencar el compromís pres de no pactar amb grups que, al seu programa, duguessin el referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya.
El camí cap al no-res de Pedro Sánchez (que ha arrossegat el PSOE cap a una posició que gairebé es podria definir de la mateixa manera) va començar amb aquell irresponsable atac a Rajoy al debat previ a les eleccions del 20-D en què li va dir a la cara “vostè no és decent”. A partir d’aquell moment, Sánchez va iniciar una escalada, sense marxa enrere, d’animadversió envers Mariano Rajoy, i tota l’estratègia que ha seguit des d’aleshores s’ha dirigit a deslegitimar el president del PP i aspirant a repetir la presidència del Govern, a qui ha provat d’humiliar sense treva.
“No és no” és un eslògan comprensible si tenim en compte que moltes de les coses que Sánchez a retret a Rajoy i al Partit Popular són certes. Però el “No és no” té sentit si aquell que el predica té una alternativa creïble i sensata. Sánchez la va intentar amb C’s (però sense els catalanistes) i Rajoy va saber ja d’entrada que només li calia esperar, conscient que l’obstinació de Sánchez el duria a unes segones eleccions on el PP hi tenia ben poc a perdre.
I així va ser. Si a la carrera del 20-D Rajoy havia tret un cap de cavall al PSOE, a la del 26-J li va treure ben bé tot un cos, amb cinquanta-dos diputats més que els guanyats pels socialistes, alhora que els en feia perdre 5. Un gran fracàs, que Sánchez, en lloc de dimitir, va maquillar davant l’opinió pública amb el consol de no haver estat superat per Podemos, que també va punxar després de prometre-se-les molt felices.
Però si abans el PSOE havia obtingut el suport de C’s, en decantar-se aquests pel PP, deixaren aïllat Sánchez, que, obcecat per esdevenir el més esquerrà de l’esquerra, no va saber, sinó, apuntar-se a l’antipolítica; perquè antipolítica és el “no és no” si no tens una alternativa creïble (o possible), i el fet de no tenir-la no ens podia, sinó, conduir a unes terceres eleccions a les quals el més probable és que els socialistes haguessin perdut bous i esquelles.
Certament que no sé si amb això les evitarem, les terceres eleccions. Confio que sí, i que el president Rajoy no cedirà a la temptació –que deu ser gran- de convocar-les, sabent que, de fer-ho ara, després de l’espectacle que ens ha ofert el PSOE el passat cap de setmana, el més probable és que el partit quedés en una tercera o quarta posició al Congrés dels diputats. Perquè això és el que ha aconseguit Pedro Sánchez amb el seu martiri, un sacrifici que ell ha sabut revestir molt bé afirmant hàbilment que “Els meus pares em van ensenyar a mantenir la paraula donada”. Potser això el satisfà, ja que l’ha convertit, sens dubte, en el líder d’una facció que se sent traïda i que no s’adona que és precisament ell, Pedro Sánchez, l’home que ha provocat el gran esperpent del socialisme i ha dut el partit a la crisi més gran des que s’instaurà la democràcia l’any 1977.
El pobre Javier Fernández –no voldria estar en el seu lloc- ha dit a la primera reunió del grup parlamentari socialista que “el PSOE se ha podemizado en gran medida”. Tot un èxit!, perquè si la socialdemocràcia europea –és a dir el PSOE-, fuetejada per populismes d’esquerra que prometen la lluna a gent amb fam d’esperança, se suma als que planifiquen sense tenir en compte la realitat, acabarem com a Grècia. I si és que algú encara ho dubte, que demanin als pensionistes grecs què se n’ha fet, de les seves pensions, i potser tindran una resposta prou adequada.
Pitjor, doncs, no podíem encarar el futur els qui esperàvem del PSOE alguna cosa més que la seva ruptura o la seva podemització. Però la realitat és la que és, i Sánchez –si Déu no fa un miracle- serà el responsable d’investir Pablo Iglesias amb la legitimitat progressista al Parlament, mentre –com apuntava agudament Fernando Ónega, “Dolores de Cospedal i altres egregis agents del pensament conservador ja no necessitaran buscar arguments per destrossar el seu adversari tradicional, sinó que es veuran com a dipositaris d’un designi històric: el de representar a la terra el sentit comú, el rigor, l’eficàcia, la disciplina, la claredat d’idees, la modernitat i qualsevol altra paraula positiva que trobin al diccionari.” Tot un èxit!
Josep Maria Quintana 