València segueix en una mena d’estat de xoc per la mort inesperada de Rita Barberà. La mort sempre sorprèn i mai no se l’espera, però de vegades -i m’excuso si el que vaig a dir sembla una frivolitat- és més inoportuna que d’altres, perquè obliga a adoptar actituds públiques que resulten incòmodes a qui les ha de prendre o a fer declaracions que potser qui les fa hauria preferit evitar.
El cert és que la mort d’una persona no esborra el seu passat: ni fa que desaparegui la seva obra ben feta ni l’absol dels errors comesos en vida, però posa en un compromís els qui sobreviuen a qui ha desaparegut quan aquests es veuen compel·lits a parlar, o bé a actuar, ja sigui per lloar o per criticar el seu llegat. I com sovint això s’ha de fer amb presses, sense tenir gaire temps de pensar i sense poder aplaçar l’acció que es veuen precisats a dur a terme, ens trobem sovint amb manifestacions i amb actituds variades que reflecteixen des del dolor sincer a l’elogi fingit, passant per l’elogi desmesurat que frega el ridícul. També -i en un sentit contrari- ens trobem amb comportaments que mostren una manca absoluta de compassió, i fins amb manifestacions d’una gran misèria moral que, més que fer llum sobre la persona desapareguda, el que fan és mostrar les mancances del personatge que les duu a terme.
Les misèries per la mort de Rita Barberà començaren al Congrés quan Pablo Iglesias i els seus no van voler guardar un minut de silenci per la mort de la senadora, encara que aquesta misèria la podrien compartir amb molts dels actuals dirigents populars, que no van voler fer el que ara reclamaven quan va morir Labordeta. Els de Podemos van oblidar aquell dia que la política sense compassió condueix al canibalisme, i que la compassió no implica mai consentiment ni complaença amb les actuacions del mort, ja que aquesta no millora ni empitjora la trajectòria vital del desaparegut. Però la compassió ajuda a fer més cordial la vida i la convivència.
Diguem que, en el cas de la mort de la senadora Barberà, les misèries i les incoherències dels vius també van ser provocades per actuacions laudatòries incomprensibles, sobretot quan aquestes venien de persones que, no anys endarrere, sinó només un o dos dies abans de l’òbit, l’havien tractada com empestada i, com a conseqüència d’això, l’havien convidada a abandonar el partit arraconant-la en el grup mixt del Senat, alhora que es negaven a acostar-s’hi per por de veure’s contaminades després d’anys i panys d’haver-la lloat a ulls clucs, tancant-se en banda a l’hora de reconèixer les fortes sospites de corrupció que requeien sobre el seu entorn.
I mentre aquestes actuacions laudatòries se succeïen, mentre Mariano Rajoy acudia al seu enterrament i mostrava el seu orgull d’haver estat amic de la senadora desapareguda (a pesar que algú li va cridar “¿qué haces aquí Mariano?”), un cunyat d’aquesta declarava als mitjans que el Partit Popular havia tingut una aportació fonamental a la seva desaparició. Assenyalava, doncs, amb un dit el botxí, encara que la sempre loquaç diputada Villalobos preferia acusar la premsa i els mitjans del linxament mediàtic de la senyora Barberà, a causa de la investigació de què era objecte pel cas Taula. I això que un fiscal del Tribunal Suprem l’acabava d’interrogar com a investigada.
Alhora, el cardenal Cañizares, sempre també tan loquaç, a la missa que tenia lloc a la Catedral de València l’endemà de la mort de Barberà, comparava -cito textualment- “la injusticia y persecución de doña Rita Barberá con la de Jesucristo” (No és això abusar del nom de Déu en els termes que prescriu el número 2146 del Catecisme de l’Església Catòlica?). I dies més tard, en una altra missa funeral que va oficiar la nit del 28 de novembre, amb José María Aznar i la seva esposa a primera fila del dol (curiosament, Rajoy va haver de romandre a segona fila al funeral del tanatori), “ensalzó la figura de doña Rita, la que siempre será nuestra alcaldesa”, tot criticant amb contundència la “condena injusta y el banquillo de los medios (de comunicación)” (Crònica del diari Levante 29/11/16).
¿Què hem de pensar d’un home que es publicita ell mateix amb una fotografia d’aquesta mena a la segona dècada del segle XXI?
No tot, però, han estat misèries, o incoherències, o sortides de to. Per exemple, l’alcalde Ribó, de València, ha tingut en tot moment una digníssima actuació respectuosa i institucional, i també d’altres persones que han reflexionat honestament i amb lucidesa sobre els fets (normalment complexos) a què ens hem d’enfrontar quan es produeix un fet com el que comentem, i que sovint la immediatesa dels esdeveniments distorsiona.
Aquest és el cas del catedràtic de filosofia, José Luis Villacañas, que, en un article de gran sensatesa, publicat també al diari Levante, ha escrit: “En realidad, para el ciudadano observador, lo más doloroso de los últimos meses de la señora Barberá, fue la rigidez de su apego al mantenimiento de su vida pública. Daba la impresión de no poder vivir al margen de dicho cargo público, por mucho que desde otras consideraciones resultara evidente que la situación tenía muchos aspectos humillantes. Es una comprensión perversa de la vida política lo que deseo identificar aquí, porque me sorprende de forma intensa y desagradable. Cualquier político que no pueda reposar en su vida privada, que no pueda regresar y ocultarse en ella, ofrecerá la imagen siniestra de una exposición obscena. (…) En algunos momentos de aquellos últimos días, el observador imparcial que no deseaba presenciar el espectáculo, se preguntaba con rubor: ¿pero es necesario llegar a esto? Ese apego que no permite que la vida tome otra dirección, que acepta el cargo por el cargo, aunque este sea sin función, como pudimos ver todos los españoles, ¿a qué obedecía? No encuentro la manera de decir que eso respondiera a una virtud pública.
Bien considerado, la rigidez de ese apego a algo que no deja el más mínimo resquicio a la posibilidad de que todo sea de otra manera, la incapacidad de regresar a la flexibilidad y a la discreción de la vida privada, ya tiene algo parecido al rigor mortis. Los que se giraban y le daban la espalda cuando Rita Barberá entraba en el Senado, o los que se dejaban interpelar por el leve roce de sus dedos y se avenían al saludo, no supieron leer que su compañera les estaba dando la posibilidad de la despedida. En realidad, ella tampoco. No siempre sabemos lo cerca que podemos estar caminando de la muerte. Pero los que se replantean, como consecuencia de esta muerte, aumentar todavía más la confusión de nuestra vida pública actual, los que bloquean todo consenso acerca de lo que sea la responsabilidad política y animan a la resistencia pública numantina con la finalidad de acudir a la justicia desde posiciones de privilegio, esos no hacen sino mantener las condiciones y la comprensión de la política que hacen posible muertes como ésta.”
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.