Potser ens hi hem acostumat, però l’habitud no treu força a la imatge i, sobretot, no treu importància al que significa observar les declaracions davant el Tribunal d’un home com Francisco Correa, fill d’un treballador comunista, prototipus del self-made man que anà pujant escalons fins aconseguir de moure’s per la seu del PP como Pedro por su casa. Perquè això és el que ha confessat: que ell feia més hores a Génova que al seu propi despatx, i que hi entrava pel garatge sense necessitat de passar per l’escàner, perquè era la manera més còmoda i segura d’entrar-hi els diners a cabassos sense ser descobert.
Veure la feredat com aquest home s’explicava davant el Tribunal era captivador. Sí, fins i tot atractiu, contemplar la parsimònia, la serenitat i la ironia com s’expressava. “Tots els alumnes copien els exàmens –va dir- però només expulsen el qui agafen copiant. Dons a mi m’han agafat i per això sóc aquí”, van ser les seves paraules. Ell, Correa, n’és el protagonista, d’aquest macro judici, el qui en té la patent i sembla que vulgui cobrar els royalties, perquè és ell qui s’ha pres el gust de repartir merda –val a dir que amb elegància- per tot arreu: que si ACS, que si OHL, que si Dragados… Sí, segons ell diu –i ho diu com si fos el més normal del món (que potser ho és… o ho era, que no ho sé)- totes aquestes empreses pagaven el dos o el tres per cent de les adjudicacions que se’ls feia, i ell, atent i generós, acudia després a la seu de Génova, o fins i tot al domicili de Bárcenas, al carrer Príncep de Vergara, per repartir-s’ho amb el gerent del PP, que escoltava, no sé si impertèrrit o indignat, aquestes declaracions que, si no fos perquè hi havia aquells jutges togats davant seu, semblaven de tertúlia de cafè, com si estigués entre amics que s’expliquen les coses de la seva vida ordinària.
Qui també aguantava la pluja de claus era Jesús Sepúveda, l’excalcalde de Pozuelo de Alarcón, exmarit de la senyora Ana Mato, exministra, exdiputada i ex senyora que ha deixat l’atur perquè el PP li ha agraït els seus serveis col·locant-la a Brusselles, després d’haver estat acusada i imputada “a títol lucratiu” per les accions del seu marit, aquest personatge que rebia, no un cotxe, sinó fins a tres cotxes, del seu amic íntim, Francisco Correa, que, com diu i repeteix, sempre es va mostrar molt generós.
Però per poc que aprofundim en les declaracions del personatge veiem que la informació que dóna Correa, aquesta informació que sembla extensíssima i sinceríssima, té moltes llacunes, perquè ell diu el que vol i es calla també el que vol, que és molt. Destapa noms de personatges condemnats ja per l’opinió pública, com Bárcenas o Sepúlveda, i no li importa imputar empreses multinacionals que, per la seva pròpia essència, sempre són malvistes per la gent, perquè són molt riques i poderoses, i això no agrada. Però alhora deixa molt clar que mai no parlava amb Aznar, amb qui –diu- no tenia amistat, però assegura que tanmateix li somreia quan es creuava amb ell pels passadissos de Génova, o bé quan es trobaven tots dos en un míting.
I és curiós que, tenint tan poca amistat amb el superlíder, aquest el convidés a la boda de la seva filla amb l’empresari Alejandro Agag, aquella boda principesca on començà l’esllavissada del PP en favor del PSOE de Zapatero; aquella boda que emplenà les pàgines de l’HOLA i de totes les revistes del cor.
I més curiós és encara que, quan arribà l’època Rajoy, la manca de química amb el líder actual féu que deixés d’anar per Génova i decidís abocar tots els seus esforços a la Generalitat de València, on el seu segon, el famós Bigotes, també es movia amb total llibertat, contractant el que fos: rallyes , mítings, festes…, és igual, qualsevol cosa que pogués provocar mordidas.
I clar, si Correa, tant loquaç, ens diu que amb Mariano Rajoy no hi va haver química, aleshores tot s’ha salvat, i això fa que la senyora Cospedal i la seva enemiga íntima, la senyora Sáenz de Santamaría, puguin sortir a les rodes de premsa amb el cap ben alt i dir que ells –la gent del PP d’ara- són el futur, i que tot això de la Gürtel i de Correa és el passat, un passat que a elles no les vincula, com si Bárcenas no hagués estat empleat de la senyora Cospedal durant temps i més temps, i si ho dubten recordin aquella “indemnización en diferido” o “simulada” mediante un acuerdo “entre las partes”. Los servicios jurídicos entendieron entonces que esa fórmula era “válida” aunque, “hoy seguramente se habría visto distinto”. Tot molt clar, claríssim, i això que el PP com a tal ha estat el primer partit que, a la democràcia actual, ha estat imputat per la destrucció a cops de martell dels discs durs on es guardava tota la informació reservada de Bárcenas, quan aquest era gerent i, més tard, tresorer del partit. Ves si en tenen de barra! Tanta, que se la trepitgen.
És, doncs, comprensible que, davant aquest panorama, el PSOE, especialista en autodestruir-se, no sàpiga què ha de fer, o què és el que menys mal li pot causar en el futur immediat. I que se li faci tan difícil qualsevol decisió de les que avui pot prendre al Comitè Federal. Esperem –és el mínim que podem esperar- que no repeteixin l’espectable de la darrera vegada, però certament ho tenen cru, els socialistes, ja que si s’absenten, els savis, verges i revolucionaris de Podemos el més suau que els diran serà venuts –de fet, ja fa dies que els ho diuen-, i faran tot el possible per arraconar-los fins a fer-los desaparèixer del mapa, encara que jo confio que això no sigui tan fàcil de fer (pel bé del país). I si voten que no a Rajoy, porque no es no, com deia Sánchez i repeteix cada dia Iceta i també la nostra particular baronessa, aleshores… bé, aleshores tots els direm que no calia fer aquest viatge d’autodestrucció.
De tota manera, és probable que la gent que dóna suport a Podemos tingui poca memòria, però jo sempre recordaré que, després d’un pacte signat per Pedro Sánchez amb Albert Rivera, després d’un acord solemnitzat pel PSOE i C’s, va ser Podemos qui, seguint l’ordre del seu màxim dirigent, va decidir votar “no” al que hauria estat un govern possible de centre-esquerra. Que ho fes el PP era comprensible. Entrava dins la lògica. Però va ser Podemos que va impedir que Sánchez, amb un govern del PSOE recolzat pels 40 diputats de C’s i els 71 de Podemos (total 201 diputats) presidís una legislatura amb grans canvis estructurals, deixant a l’oposició el partit més corrupte de la democràcia, aquest que arrossega pels jutjats del país homes que ho han estat tot a casa seva (Rato, Cotino, Bárcenas, Sepúlveda, i tutti quanti), imputats per delictes que no conduïen sinó al seu enriquiment personal de manera il·legal i delictiva.
Però no, segurament, tindrem ben aviat un nou govern de Rajoy. Ja sigui perquè el PSOE el farà possible, ja sigui perquè, no fent-ho i anant a unes terceres eleccions, els ciutadans espanyols, a la majoria dels quals la corrupció els importa ben poc, farts de suportar tanta incompetència, premiïn novament Rajoy donant-li encara més suport del que va tenir el 26 de juny. Serà un negoci rodó per a la gent que reclamava un canvi de rumb a la vida política. I Podemos, encara que se n’amaguin, en serà responsable.
Josep Maria Quintana 