Contra el populisme cal cercar respostes als problemes reals

by

L’èxit que, en aquests darrers anys, sembla que vagin assolint els populismes (fonamentalment de dretes, però que tenen també grans ressonàncies en el camp de l’esquerra -Espanya en seria, d’això darrer, un bon exemple-) és un d’aquests fenòmens del temps que els ciutadans no podem deixar de tenir en compte i que els polítics i les persones que ens hi sentim allunyats faríem bo d’analitzar amb deteniment, perquè si bé no és un fet que hagi de restar vigent de manera ineluctable -cap dels fenòmens polítics no són eterns- sí que es mostra amb una força tal que no podem menysprear, com ens ensenyen els inesperats triomfs del Brexit al Regne Unit i de Trump als EEUU, que han fet sonar totes les alarmes.

Sembla que hi ha acord a l’hora de desxifrar aquests fets afirmant que són una resposta reactiva contra l’status quo que formen els poders fàctics i les classes dirigents; reacció que es fa en nom d’un col·lectiu genèric -“el poble”, “la gent”- que no descriuen però al qual donen una mena de valor absolut i s’esdevé l’element essencial i justificatiu d’unes polítiques que no dubten d’assegurar que aquest col·lectiu val més que totes les altres fonts d’autoritat.

Com ha escrit Timothy Garton Ash en un clarivident article publicat a El País, el líder populista -es digui Trump, Erdogan, Putin, Marine Le Pen, Viktor Orbán, Artur Mas o Pablo Iglesias-, s’identifica ell mateix com l’única veu d’aquest poble, d’aquesta gent, la qual cosa comporta que totes les altres veus -totes les altres fonts d’autoritat- deixen de tenir sentit o valor. En opinió d’aquests líders, només “el poble”, només “la gent” (la voluntat dels quals ells -i únicament ells- representen i interpreten de manera exacta i correcta) és qui ha de decidir, qui pot decidir i, en definitiva, qui pot traçar la línia vermella que cap més col·lectiu, cap més autoritat (ni el Parlament, ni el Poder Judicial, ni el Tribunal Constitucional ni “els altres”) pot contradir.

En un dels seus mítings, Trump va assegurar que “l’únic que vertaderament importa és que la gent s’uneixi, perquè els altres no compten”. Haurem, per tant, de desxifrar qui és “la gent” a què es refereix Trump i qui són “els altres”. Potser sens fa difícil delimitar el primer d’aquests dos elements, però no el segon, ja que, per a Trump, els altres són els musulmans, els jueus, els refugiats, els gitanos, els homosexuals, els immigrants negres o mexicans…, però també ho són les elits, els experts, els líders dels partits tradicionals, els cosmopolites…

Si passem de Trump a Marine Le Pen o a Nigel Farage, haurem d’afegir entre els altres els euròfils, perquè, per a ells, “el poble”, “la gent” forçosament han de ser euroescèptics, ja que -són paraules textuals de Farage- el Brexit va ser una “victòria per a la gent normal, per a la gent decent, per a la gent de veritat”, de manera que els no partidaris del Brexit no eren normals ni decents ni gent de veritat. I si, en un món ideològic ben divers al dels dos polítics anteriors, intentem esbrinar qui són els altres per a Pablo Iglesias, segurament haurem de dir que són els qui formen part dels partits del torn, dels partits vells, els rics, els banquers, la casta… I si ens referim a Mas o a la senyora Forcadell, els altres són clarament els espanyols no catalans, els jutges que fan complir les lleis, el Tribunal Constitucional que aplica la Constitució… perquè “el poble” (entenent per poble el que ha optat clarament per l’independentisme, encara que aquest no sobrepassi el 48% dels catalans) és qui té dret a marcar aquesta línia vermella que els altres no poden trepitjar ni contradir.

Ruíz Simon ens explica que, en un llibre de Frances Stonor Saunders publicat el 1999, es parla del senador McCarthy (el de la caça de bruixes durant els anys cinquanta als EEUU), al qual qualifica de prototipus del nacionalisme americà més radical. I diu de la seva política populista que no va ser, sinó, “un moviment fonamentat en el ressentiment contra les classes dirigents”. En aquest sentit, doncs, podríem dir que el McCarthysme va ser un clar precedent del Trumpisme, amb la diferència no menor que McCarthy no va arribar a president, i sí que hi ha arribat Trump; però no oblidem que, com diu molt bé Ruíz Simón, Hanna Arendt no descartava, el 1956, que McCarthy assolís un dia la presidència, alhora que no podia evitar de veure analogies entre aquella època i la del final de la República de Weimar, a Alemanya, que fou l’antecedent del nazisme, que es consolidà amb l’arribada al poder democràticament d’un altre polític nacionalista i populista que estava convençut de representar la veu del poble i de ser l’únic representant legítim de la gent: el canceller Adolf Hitler.

Què podem fer, doncs, els qui no ens sentim part integrant del “poble” ni de la “gent” que aquests salva pàtries han decidit representar en exclusiva? D’entrada, potser hauríem de prendre consciència que tots aquests moviments no deixen de ser “moments” de la història, i que, per tant, són moments que es poden superar. Per tant, ni el populisme nacionalista i/o sectari d’avui, ni el liberalisme globalitzat dels anys noranta, ni el feixisme ni el comunisme dels anys trenta i quaranta, com tampoc l’imperialisme del segle XIX han estat insuperables -com ens recorda molt bé Timothy Garton. Però no hi ha dubte que són corrents que triguen temps a resoldre’s i que per fer que l’ona retrocedeixi (quan són ones que convé fer retrocedir), hem de -en paraules d’aquest pensador britànic- posar valor, ganes i consistència en un nou llenguatge polític i, sobretot, hem de cercar respostes polítiques als problemes reals.

“Cercar respostes polítiques als problemes reals”, aquest és el repte! Vol dir això que no basta desacreditar Trump, o Farage, o Le Pen, o Iglesias, o Mas, o Forcadell afirmant que són populistes; perquè si bé aquests líders no es poden irrogar la representació exclusiva del “poble” o de la “gent”, sí que representen una part -i una part considerable- d’aquest poble i d’aquesta gent, que els ha donat la força que tenen perquè, segurament, aquest poble o aquesta gent vivia una situació injusta, o se sentia desnonada, o marginada, o poc representada per les polítiques socials, econòmiques, administratives o culturals que els polítics, les elits i les lleis vigents contemplen.

No basta, doncs, lluitar contra el que són i representen aquests líders amb la desqualificació. Però tampoc hi podem lluitar des de l’immobilisme legislatiu o constitucional; ni amb el recurs constant i permanent als Tribunals de Justícia. No! Als qui no ens sentim ben representats pels populistes, als qui no acceptem les seves polítiques sectàries, ens cal un esforç immens per cercar respostes polítiques als problemes reals, i ho hem de fer en nom del pluralisme, però també des del convenciment que el populisme no hauria sorgit si nosaltres no haguéssim generat moltes de les causes que l’han fet possible.

Anuncis

%d bloggers like this: