El discurs de Joan Oliver sobre les barreres electorals

by

La democràcia imaginada i defensada per una llarga sèrie d’individus virtuosos en els temps que anaren de Soló a Pèricles (segles VII al V aC) era un projecte antropocèntric basat en la capacitat de raciocini i de justícia dels homes. Però les monarquies que van seguir al temps d’Alexandre feren oblidar aquest projecte i obriren pas novament al vell poder absolut sancionat per la divinitat, que des d’aleshores trobarà llarga expressió en els reis hel·lenístics, en els emperadors romans, en el cesaropapisme cristià, en les monarquies medievals i no serà definitivament qüestionat fins als temps moderns.

Arribats aquests, la lluita declarada contra l’absolutisme i la pretensió de reemplaçar-lo per un sistema de govern representatiu i defensor de les llibertats individuals davant els abusos d’un poder emparat en el seu suposat origen diví, va rebre el nom de liberalisme, nom sonor sota el qual, però, amb el temps, també s’han acollit idees poc afins amb els seus principis.

Seria absurd negar que hem superat molts d’aquests estadis amb les constitucions vigents, com l’espanyola de 1978, però tot i això, hem d’observar amb preocupació com, en aquests darrers anys, el desplaçament progressiu de la sobirania que s’ha produït vers els òrgans de decisió de la Unió Europea, no sempre s’ha confiat ni dipositat en institucions que responen als paràmetres democràtics. Perquè ni el Consell Europeu format pels caps d’Estat o de Govern, ni la Comissió Europea responen a un principi democràtic ni estan subjectes a un control democràtic pels ciutadans. I tampoc ho està el Banc Central Europeu, a pesar de la incidència que tots aquest organismes tenen sobre les nostre vides.

Entenc, doncs, que si volem aconseguir una democràcia que mereixi el seu nom, els ciutadans haurem de concebre i reivindicar més vies d’expressió que el vot i que un sistema electoral just. I és, precisament, del sistema electoral –i més concretament, d’un dels elements que el configuren- que tractà el professor Oliver Araujo al seu recent discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears.

Jurista inquiet, investigador sagaç i professor brillant, Joan Oliver ha escrit sobre el sistema electoral, entès com un mecanisme clau i indispensable per a l’exercici de la democràcia, i s’ha fixat especialment en les barreres, acceptades en més o menys extensió i amplitud per tots els sistemes, que fixen i condicionen –juntament amb molts altres aspectes- el grau de participació dels ciutadans en la vida política, i obren o tanquen les possibilitats d’aquests a l’hora d’incidir en els resultats electorals, tot incidint, en definitiva, en el grau de representativitat dels parlaments i dels governs que emanen de les eleccions.

Ell defineix la barrera electoral com “aquella clàusula establerta per la llei, que fixa el percentatge mínim de vots que ha d’assolir una candidatura per poder participar en el repartiment dels escons en joc en una determinada circumscripció”. No és, doncs, un element sense importància, ja que marca un tall en el recompte de vots que esdevé determinant perquè la candidatura en qüestió sigui tinguda en compte o, ben al contrari, perquè els vots que aquesta ha obtingut siguin menyspreats. Poca broma, per tant, en això de la barrera, perquè, com ha escrit citant al professor Martínez Sospedra, si s’apliqués als partits polítics la legislació sobre la competència que s’aplica a les societats mercantils és molt probable que la qualificació d’un institut com la barrera electoral oscil·lés entre l’abús de posició dominant i les pràctiques restrictives de la competència. I a ningú no se li escapa que, si bé l’institut s’explica i justifica com una manera de racionalitzar el nombre de partits amb accés al Parlament i d’evitar la fragmentació que podria fer-lo ingovernable, no hi ha dubte que les majories amb capacitat per fixar aquesta barrera a les lleis electorals, poden també utilitzar-la –encara que mai no ho confessaran obertament- per deixar fora de l’assembla partits minoritaris que els són incòmodes.

Oliver s’ha referit a la doctrina del Tribunal Constitucional espanyol, que s’ha anat pronunciant sobre els límits de les barreres electorals, i les ha justificat mentre no sobrepassin aquests límits (que tanmateix no ha concretat). Però no deixa de ser curiós que cap barrera vengui fixada per la Constitució. Totes es deuen, per tant, a les legislacions electorals (estatals o autonòmiques).

En aquesta acurada anàlisi, Oliver ha revelat aspectes probablement poc coneguts, com, per exemple, aquell que demostra que una barrera del tres per cent dels sufragis –la més baixa de totes les establertes a Espanya i que s’aplica a les eleccions generals de diputats a Corts- només és efectiva en una circumscripció que tingui assignats més de vint-i-quatre escons (per tant, només produeix efectes limitatius a províncies com Madrid o Barcelona, que elegeixen més de 30 diputats), però alhora ha deixat també molt clar que la barrera pot arribar a ser un element clau de la llei electoral per limitar l’accés a les assemblees corresponents de partits o coalicions incòmodes per al poder.

És clar que si acudim a les Exposicions de Motius de les lleis electorals, sempre trobarem la corresponent justificació de les barreres mínimes en benefici d’una major participació i representació ciutadanes per afavorir la governabilitat. Totes les lleis ho diuen, amb aquestes o d’altres paraules, però tots som conscients que la  Llei 4/1995, de 21 de març, de modificació de la Llei 8/1986, de 26 de novembre, electoral de la nostra Comunitat Autònoma, per més que a l’Exposició de Motius afirmi que persegueix “la màxima eficàcia en l’actuació del Parlament”, el que cercava en realitat era, com molt bé denuncia Oliver, barrar el pas al Parlament d’un partit amb nom i llinatge, encara que no ho va aconseguir.

He de confessar que cada vegada que escolto els arguments que s’exposen per justificar les limitacions de la participació ciutadana, cosa que es fa sempre amb bells eufemismes dient que així s’assegura la governabilitat, em fa l’efecte que m’estan aixecant la camisa. Sí, tinc la impressió que m’enganyen quan escolto que és perillós –i, per tant, inconvenient- acudir a la consulta directa als ciutadans, per importants que siguin les qüestions a resoldre, afirmant que els referèndums, com les escopetes, els carrega el diable; o quan veig que es dissuadeix la ciutadania de participar i d’intervenir directament afirmant que el poble no té prou coneixements tècnics per a la presa de decisions i es propaga una mena de temor afirmant que, de tenir el poble autoria en les decisions polítiques, seria fàcilment presa de la demagògia.

Accepto, perquè no sóc innocent, que en totes aquestes situacions de consulta popular hi pot haver intents de manipular la ciutadania (basta veure molts dels arguments falsos que, sense rubor, van utilitzar els defensors del Brexit), però penso que els perills són sempre menors que les bondats que tindria una democràcia més directa i participativa que la nostra, de la qual el ciutadà fàcilment abdica en observar que sovint l’impedeix de ser precisament això: ciutadà, convençut que, en el fons, no té res a dir, perquè té la percepció que ningú no li farà cas, ja que les decisions importants per al país les prenen les cúpules d’uns partits que, emparats en un sistema electoral que els dóna tot el poder, amb prou feines pot fer res més que dipositar el vot dins l’urna, apartant-lo de la presa de decisions, la qual cosa empeny els ciutadans a abdicar dels seus compromisos i els decanta vers aquest reconegut desencantament de la política que tots constatem i (hipòcritament) lamentem.

I si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi que hem viscut aquests darrers anys és, precisament, que els ciutadans estem cridats a reconquerir la Política. Aquest, i cap altre, és el vertader repte del nostre temps. I aquest compromís exigeix la nostra implicació, convençuts que no es pot construir un món diferent sobre una societat indiferent. Només reconquerint la política podem esperar canvis profunds i retornar a la democràcia el sentit etimològic i primigeni que li donaren els grecs.

Advertisements

%d bloggers like this: