Sobre la Festa Nacional i les divergència entre espanyols

by

Decididament, Espanya té un problema. Bé, és probable que en tingui més d’un, però aquest del qual vull parlar em sembla greu perquè afecta als sentiments, i aquests no són fàcilment dominables, perquè els mou un impuls que sovint ens impedeix d’escoltar l’altre i d’intentar comprendre’l, convençuts que el bon criteri sempre és de la nostra part.

Dic això en un matí assolellat del 12 d’Octubre, aquesta festa –“La hispanitat”- que un sector probablement majoritari d’espanyols considera inamovible, fins i tot irrevisable; mentre un altre sector, que potser és minoritari, però no gens menyspreable, no sols creu que s’hauria de revisar, sinó que no hauria d’existir.

És probable que els més radicals en aquests dos posicionaments no conformin una majoria aclaparadora, perquè segurament la immensa majoria  de la gent no prendria posicions extremes sobre aquest punt, però aquest col·lectiu sol ser poc sorollós, més aviat silent, i quan arriba l’hora del debat o de la confrontació, els qui parlen, els qui lluiten, els qui es confronten son més aviat pocs, encara que durs i bel·ligerants.

El diari ABC és dels que ho tenen clar i defensa a capa y espada “el Día de la Fiesta Nacional, en el que los españoles celebran el orgullo por el patrimonio histórico, cultural y social de la nación y su comunión con las Fuerzas Armadas, una de las instituciones mejor valoradas.”  Això és el que diu avui el diari. I afegeix: “Unos 3.500 militares y guardias civiles, 43 vehículos y 59 aviones recorrerán en Madrid el eje Prados-Recoletos con la ausencia de los sospechosos habituales.”

He volgut remarcar la darrera part de la frase perquè, empès per aquesta convicció de què parlava abans, el diari titlla de “sospitosos” tots els que no hi participaran. I suposo que, per al diari, sospitós deu significar, fals i propens a la infidelitat; cosa que completa amb l’adjectiu “habituals”, com per treure ferro a la qüestió, com per explicar que els qui no hi participaran són els de sempre, els que ja coneixem, aquells que d’ells res no podem esperar.

Però quan segueixes llegint la notícia t’adones que potser el diari dels Luca de Tena menysvalora excessivament la no presència dels “sospechosos habituales”, perquè ens diu també que “No acuden al desfile ni a la recepción posterior en el Palacio Real los presidentes de las comunidades de Cataluña, País Vasco y Navarra”. Però resulta que tampoc hi seran “los presidentes gallego (del PP) y valenciano (del PSOE). Alberto Nuñez Feijóo ha alegado motivos personales y Ximo Puig se encuentra en Cuba con un grupo de empresarios.”

Tampoc assistirà a la desfilada i a la recepció “la alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena, que este año ha preferido viajar a Colombia.” I evidentment, no hi serà tampoc la de Barcelona, encara que suposo que aquesta “ni está ni se la espera”. Per últim, ens diu el diari que no hi participarà “Pablo Iglesias, que ha rechazado la invitación porque aceptarla es ‘incompatible con su discurso rupturista’.”

El cert és que, si mirem les coses amb una certa perspectiva, si no creiem a pie juntillas que cal celebrar aquesta festa perquè és “el orgullo por el patrimonio histórico, cultural y social de la nación y su comunión con las Fuerzas Armadas” (ABC), però no acceptem tampoc  a ulls clucs que la festa del 12 d’Octubre és “l’exaltació d’un genocidi cultural”, com ha dit un regidor de Badalona, veurem que no és tanta la unanimitat i l’exigència “racional” d’aquesta festa, ja que els qui, si més no aquest any, li han girat l’esquena és difícil que puguin titllar-se de “sospechosos habituales”, ja que parlem de presidents de comunitats autònomes que sumen més de 15 milions d’habitants (i no he comptat Galícia en el paquet), més l’alcaldessa de Madrid.

Si més no, significa que, per a una part gens menyspreable del país, la festa, tal com fins ara s’ha concebut, potser s’hauria de revisar. Perquè la concepció actual ve molt ben definida per l’article d’ABC, quan assegura que aquesta és bàsica per a “la afirmación de la identidad estatal”; quan avui, agradi o no als nacionalistes espanyols –que són, i que ningú no ho dubti, els nacionalistes avant la lettre, els nacionalistes per excel·lència-, Espanya ja no respira unànimement en aquest sentit. Comprenc que, per als qui sentimentalment es troben en el camp unitarista, això és un error que s’hauria d’eradicar, però potser haurien d’entendre –o si més fer un esforç en aquest sentit- que, per a una part considerable d’espanyols –i no m’estic referint només als independentistes!-, aquesta unanimitat sentimental entorn de les Forces Armades (que tanmateix respectem i valorem), aquesta necessitat de besar la bandera en un acte d’afirmació nacional, que també respectem, no diu res als nostres sentiments, ja que la nostra raó i els nostres sentiments ens encaminen cap a una altra manera de fer les coses, cap a una alta manera d’organitzar el país, cap a una altra manera de concebre l’Estat en què vivim. I no per això deixem de ser bons ciutadans i, fins i tot –per què no?-, bons espanyols.

Vivim uns moments complicats on la confrontació és aviat a flor de pell, i on molt ràpidament –massa- intentem demonitzar tot el que fan o pensen “els altres”. La xenofòbia és sempre a punt de visualitzar-se. Decidits a no escoltar, a no fer cap esforç per entendre els sentiments de l’altre, aviat entrem en el discurs desqualificador i menyspreatiu del qui no pensa com nosaltres. I això succeeix a tots els camps.

Sense anar més lluny, en el del futbol, Piqué ha decidit abandonar la selecció nacional perquè el siulen a tota Espanya per les seves manifestacions favorables al procés que duen a terme els catalans, mentre que, als qui el siulen, els deu semblar perfecte que Sergio Ramos (que deu estar fart de sentir parlar els seus companys madridistes en portuguès, anglès o alemany) es mostrés molt ofès en escoltar Piqué responent en català a un periodista; és a dir, visibilitzant aquesta xenofòbia que l’Espanya oficial sempre nega, però que mostra sovint davant l’existència de la llengua catalana.

És clar que actituds com la que ha adoptat l’Ajuntament de Badalona no ajuden a la convivència, i fins és probable que no se n’hagin adonat, els badalonins, que, com els diu avui un paisà seu, l’Enric Juliana, “sotmetre la ciutat a l’estrès mediàtic, convertir-la en carn de telenotícies constant, també forma part de l’experiment lepenista.” Sorprèn, doncs, que els crítics de Badalona caiguin en aquest parany tenint, com tenen, el repte de desfer l’experiment –també lepenista- de l’exalcalde Xavier García Albiol.

Ara bé, els partidaris de la “¡Constitución, constitución constitución!” no haurien d’oblidar tampoc que, si bé tenen raó quan defensen el manteniment de l’Estat de dret, el cert és que els grans avenços dels drets humans i de la democràcia (la igualtat entre blancs i negres, el dret de vot de les dones, la independència de països colonitzats i tants altres drets) sempre s’han aconseguit desafiant i vulnerant l’Estat de dret. Mai no es van aconseguir criticant només la llei que no els reconeixia, sinó lluitant des de la minoria contra una majoria que es negava a modificar la llei, perquè no entenia que aquells drets que reclamaven eren també drets a protegir. Per tant, no seria sobrer que hi penséssim tots una mica, si no volem que la separació dels uns contra els altres sigui cada cop més gran i s’eixampli fins a un punt de no trobada.

Anuncis

%d bloggers like this: