La inesperada (però comprensible) victòria de Trump

by

No deixa de ser significatiu que la primera líder europea que felicità Donald Trump vagi ser la francesa Marine Le Pen. Al seu costat, el líder del Partit Llibertat d’Holanda, Geert Wilders, també es mostrà eufòric a través de les xarxes socials durant la nit electoral, en comprovar que Trump podia guanyar les eleccions dels Estats Units. “La gent està recuperant el seu país. Nosaltres també ho farem”, va dir en constatar la victòria del magnat. Des de Regne Unit, l’encara capdavanter del Partit per a la Independència de la Gran Bretanya, l’euroescèptic Nigel Farage, qualificà la victòria de Donald Trump com una revolució: “Sembla que el 2016 ha estat l’any de dues grans revolucions polítiques”, va dir Farage en un tuit referint-se també al Brexit. Per a ell, una victòria de Trump era fins i tot un fet més important que la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.

A Itàlia, el líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, ha afirmat que la victòria de Trump significava “la revenja del poble” contra els banquers, els especuladors, els sondejos i els periodistes. I ha afegit que “ara ens toca a nosaltres”; manifestació que acompanyava amb una fotografia en color on ell apareixia amb Donald Trump, que confrontava amb una altra fotografia en blanc i negre del primer ministre italià, Matteo Renzi, amb Barak Obama.

Ben al contrari és el que han manifestat els líders europeus que són al govern, tret de l’hongarès, Viktor Orbán, partidari també –com Trump- d’un nacionalisme rampant, xenòfob, menyspreador de les minories, i favorable a l’aixecament de fronteres amb els adversaris. En efecte, mentre la canceller democristiana, Angela Merkel, que sempre mesura molt les seves paraules, s’ha mostrat fins ara molt cauta amb Donald Trump, el cap de l’Estat alemany, Joachim Gauck, va declarar  preocupat abans de les eleccions, tement ja una victòria del magnat, que estàvem davant un possible risc d’evolució autocràtica en un país imprescindible en el concert de les nacions. En una entrevista a la revista alemanya Der Spiegel, Joachim Gauck va dir: “No estem en grau d’afirmar què pot esperar-se de Donald Trump com a president, i això constitueix un problema per a mi, com per a moltes persones tant als Estats Units com aquí. Em sento inquiet quan miro el que passa a Washington”.

Davant d’aquestes afirmacions he de reconèixer que encerten els qui afirmen que la victòria de Trump té ressons de revolta popular contra les elits i s’assembla molt al que, el passat mes de juny, va comportar la victòria del Brexit al Regne Unit. Però alhora diré que llança noves i greus incerteses sobre la governabilitat de la pròpia Unió Europea, enfrontada també als seus propis fenòmens populistes (i quan dic populistes tant penso en Beppe Grilo com en Pablo Iglesias),  i suposarà, segurament, un despertar molt dur per a Europa en termes estratègics i de seguretat.

Alguns analistes vaticinen que suposarà, a més, una ruptura amb l’ordre global sorgit del final de la Guerra Freda, perquè hem de ser conscients –veurem després si complirà les seves promeses- que Trump s’ha queixat durant tota la campanya dels mals acords de seguretat que els Estats Units té amb altres països del món, i ha assegurat que està disposat a renegar dels seus compromisos amb l’Aliança Atlàntica (OTAN) si els estats europeus no inverteixen més en garantir la seva pròpia seguretat.

Tots els analistes veuen que la relació transatlàntica patirà també en altres terrenys, ja que no hem d’oblidar que el proper president dels Estats Units ha expressat en reiterades ocasions el seu rebuig als tractats de lliure comerç (el polèmic acord que negocia amb la UE, el TTIP, que segurament passà a millor vida la matinada de dimecres), així com la seva admiració pels “líders forts” –des de Kim Jong-Un (sí, ho heu llegit bé!), fins a Bashar al Assad o Vladímir Putin, a qui suposadament ha titllat de “brillant”, qualificatiu que podria tenir implicacions directes per a les relacions de Rússia amb Europa, per a l’evolució de la guerra de Síria o per a la lluita contra el terrorisme de l’Estat Islàmic.

En un correu escrit en calent, un interlocutor em deia al llarg del matí de dimecres: “és per plorar com els experts, les elits econòmiques i les elits universitàries (i aquí ens hi podem posar nosaltres) no hem volgut o pogut entendre res del que venia. Jo –seguia dient- cada vegada que veia un article on s’afirmava que era impossible que Trump guanyés, o que era un imbècil, o que ho eren els seus votants, tremolava. El votant ha decidit que, amb Hillary, venia més del mateix. Amb Trump, però, hi haurà canvis. Saben que probablement no seran cap a millor, però saben també del cert que Trump acollonirà els poderosos i això és suficient per a molts. Fa pena, però crec que va per aquí la cosa, si és que es pot entendre res del que ha passat.”

Certament, per aquí va la cosa! Puigverd ha escrit que, com un fantasma que fa olor d’all, una ona de populisme travessa el món. I ha afegit que la seva aroma pot ofendre, però no estranyar. El populisme té dues cares. La més comentada és la demagògia política, la grolleria cívica, la visceralitat. Però el demagog –afirma el pensador gironí- no tindria èxit si la realitat social, econòmica i cultural no estigués objectivament devastada. És mil vegades més fàcil denunciar el demagog, que afrontar les causes del malestar i la devastació. Per aquest motiu afirma el següent: la realitat social que Trump manipula (i la que manipulen els nostres demagogs locals) no desapareixerà fins que culmini el cicle de la globalització. Un cicle que trigarà dècades. La globalització té guanyadors i perdedors. Mentre els perdedors continuïn en zona devastada, més o menys protegits socialment, però sense horitzons, hi haurà espai per als demagogs. El populisme no és causa, sinó conseqüència.

Trump, doncs, s’ha erigit com el candidat antielits, i no importa que ell mateix formi part d’aquest món de privilegiats. Durant la campanya, el magnat va prometre que s’enfrontaria a uns poders fàctics dels quals molts ciutadans se senten allunyats cada vegada més. Això li va comportar la pèrdua d’importants donants i l’allunyament de la major part dels pesos pesants del seu partit, però –curiosament!- ha sabut connectar amb una classe treballadora colpejada per la globalització, i viu la política amb desafecció. A diferència d’ell, Hillary Clinton era la personificació de l’establishment.

Té raó, doncs, Lluís Foix quan escriu que és una paradoxa que en comptes de triar a una primera dona com a presidenta d’Estats Units, la majoria d’americans hagin situat a la Casa Blanca un multimilionari que no ha pagat impostos, sense experiència en les tasques de govern, misogin, xenòfob i nacionalista a ultrança, mentider i molt desconfiat dels mitjans de comunicació. Però això ens demostra que la victòria de Trump ha posat punt i final al moviment de fons que travessa tot el món democràtic occidental de votar contra els que estan al poder, de fer-los fora, per construir –en el cas de Trump- noves realitats basades fins i tot en el racisme, en la manca de respecte a l’estranger, i en l’aplicació de criteris radicalment nacionalistes. Trump ha guanyat pel seu discurs antisistema. Aquesta és la dura realitat.

Anuncis

%d bloggers like this: