PSOE: Una visió personal del que ha succeït

by

Tot el que està passant aquests dies en relació al PSOE em confirma en la idea que, en política, les coses no sempre són el que són, sinó el que semblen. A més, em sembla que no estem davant un cas de “bons i dolents”, sinó d’ “errors i de més errors encara”. I tanmateix, a pesar de la complexitat i de la divisió d’opinions –divisió que fa, alhora, que el PSOE estigui dividit-, tinc la impressió  que hi ha algú que és més responsable que els altres dels errors comesos i del calvari que ha iniciat el partit, encara que si els altres no haguessin actuat com ho han fet, no sols haurien defugit aquesta divisió que els pot ser fatal, sinó que haurien també evitat que un personatge des del meu punt de vista mediocre, intel·lectualment i políticament, com Pedro Sánchez, que duia el partit a les penyes, s’hagi convertit en un màrtir.

Més llençat que prudent, més tossut que reflexiu, més superficial que sòlid, el PSOE va passar amb el seu mandat de 110 a 90 diputats, i de 90 a 85. Resulta, però, que les xifres del 20-D, tot i ser dolentes, no ho van semblar tant en superar de molt Podemos, i aquell fet implicà un èxit relatiu per al secretari general socialista que, a més, va saber trampejar prou bé la basta maniobra de Susana Díaz per derrocar-lo en un moment en què hi havia alguna possibilitat d’arribar a un acord de perdedors que, en un sistema democràtic representatiu proporcional, és tan vàlid i acceptable com un govern del guanyador, quan aquest no ha assolit, però, la majoria absoluta.

Crec que les setmanes que van seguir al 20-D van ser els millors moments polítics de Sánchez que, amb aquell intent de formar un govern amb Albert Rivera, hauria aconseguit bandejar el PP si no fos perquè aquest linx de l’autosuficiència que és Pablo Iglesias ho va impedir, obsedit per arraconar definitivament el PSOE (no el PP, sinó el PSOE) i assumir així el comandament de l’oposició.

Sánchez va fer el que pertocava en aquells moments un cop va decidir no formar un govern de coalició amb el PP, com li proposava Rajoy, però no va poder constituir-ne un de propi, cosa que ens va dur a unes segones eleccions, amb dos resultats aparents: l’un, previsible; l’altre, no tant. El primer, que Rajoy aconseguí 14 diputats més que als anteriors comicis (52 més que el PSOE), que només en va treure 85. El segon, que Podemos –que sumava Izquierda Unida-, és quedà amb 71 diputats i no produí l’enyorat sorpasso, que tant ens havien fregat pels morros.

És cert que amb aquests resultats de les esquerres, acusadament inferiors als que havien obtingut el 20-D, podien encara intentar alguna cosa, però atès que la relació entre Podemos i Ciudadanos era infactible –Iglesias i Rivera són com l’aigua i l’oli-, només hi havia alguna possibilitat de formar una alternativa al govern de Rajoy si el PSOE acceptava pactar amb Podemos i obtenia també el vot i/o la complicitat d’Esquerra Republicana de Catalunya, del Partit Demòcrata Català i del Partit Nacionalista Basc.

L’aritmètica no permetia altres combinacions, i tots sabem perfectament que Pedro Sánchez s’havia embolcallat amb la gran bandera espanyola de la Plaça Colón en iniciar la campanya i, de comú acord amb els barons socialistes presents i passats (des de Susana Díaz a Felipe González), havia decidit no pactar mai amb “los separatistas que quieren romper España”, i fins van fer abdicar el PSC del “dret a decidir” que, prèviament, aquet col·lectiu germà havia assumit. Era una opció que no criticaré, però que sí hem de tenir en compte a l’hora de saber que, amb aquestes premisses, no es podia mantenir la ficció de formar un govern alternatiu a Rajoy, perquè aquest govern alternatiu era impossible, i l’única sortida de la caparrotada, era dur el país a unes terceres eleccions.

Ara bé, hem de reconèixer que l’actuació dels barons que es van unir per defenestrar Sánchez, amb Susana Díaz de mestre de cerimònies i Felipe González de guionista va ser d’allò més barroer. En realitat, no ho podien fer pitjor. Aquell Comitè Federal va tenir tot l’aspecte d’un cop d’Estat contra l’únic que defensava les essències del socialisme (quan el que defensava era un impossible metafísic), la qual cosa va fer que un important sector del partit es posés el costat del líder a batre, del dèbil en aquest cas, i ja no van haver-hi arguments que valguessin. S’aparcà, doncs, el raonament i es va actuar amb les entranyes. I el resultat final –atès l’entossudiment de Sánchez i les males maneres dels barons- ha estat que l’abstenció finalment acordada (que ha provocat la divisió del grup parlamentari i tota la rèmora que això dura), s’ha vist per molts sectors de la gent com una rendició a canvi de no-res, en lloc de veure aquest acte com el que podria haver estat: una decisió meditada i responsable de les que, en una democràcia avançada que es regeix per un sistema proporcional, sovint s’han de prendre. I més si tenim en compte que, com ningú no nega, unes terceres eleccions haurien deixat el PSOE en braceroles. L’haurien convertit en un partit residual.

Tots aquests despropòsits  s’han traduït en un èxit de Rajoy que (com molts de nosaltres havíem predit), sense moure’s, ha vist passar el cadàver de l’adversari davant la porta de casa seva. Un cadàver que, de sobte,  després de decidir que lluitarà per reprendre la direcció del partit, ha fet unes declaracions que, com a mínim, hauríem de qualificar de sorprenents, ja que ha afirmat a Jordi Évole que cal aproximar-se a Podemos, i, en referència al debat territorial, ha definit Espanya com una “nación de naciones”, i ha admès que “Cataluña és una nación”, saltant-se a la torera la declaració de Granada a la qual s’aferrà mentre va ser secretari general del PSOE. Vaja! Un màrtir que, de cop, ha girat els seus plantejaments ideològics com qui gira un calcetí, no com a conseqüència d’una reflexió llarga i raonada, sinó pel fet d’haver estat escarnit.

I no voldria acabar aquesta reflexió sense referir-me també al “vot a consciència” que han reclamat els socialistes dissidents, i als comentaris que aquests han fet al·legant que la Constitució no els sotmet al “mandat imperatiu”.

D’entrada he de dir que seria bo i saludable que es donés llibertat als diputats en matèries que afecten a la moral o a la consciència. És, de fet, el que succeeix a sistemes polítics com el nord-americà, el britànic i el francès –per citar-ne alguns de potents i propers a nosaltres, on sempre hi ha diputats que es desmarquen dels seus partits. Però no oblidem que, en aquests països no regeix el sistema proporcional de llistes tancades i blindades, sinó un sistema de majories on els diputats són, bàsicament, coneguts pels electors del seu districte i elegits pel que ells valen (encara que es presentin per un partit). En canvi, en el sistema espanyol, els diputats són elegits perquè els líders del partit els han situat en un bon lloc de la llista, encara que siguin uns desconeguts dels electors. Sense anar més lluny, els qui vam votar el PSOE el 26-D, no elegirem el senyor Pere Joan Pons i la senyora Sofía Hernanz perquè sabíem qui eren i perquè estàvem convençuts que eren persones valuoses i preparadíssimes. No, això fa riure (o potser hauria de fer pena). Tots dos són diputats perquè van anar de número u i de número dos en una llista que ni vam poder confeccionar, ni discutir ni alterar. Ells, doncs, ho deuen tot al partit; i en aquesta situació, referir-se la consciència em sembla una burla als electors. La consciència la van deixar arraconada quan acceptaren les condicions que, ara i aquí, s’exigeixen a tothom que vol accedir al càrrec de diputat.

Anuncis

%d bloggers like this: