Josep Maria Quintana

L’aparició de tres presumptes etarres, dos d’ells armats amb fusells, en un acte de l’esquerra abertzale, el dissabte passat, ha posat en evidència el crític moment que travessa el procés de pau. Un dels terroristes va llegir un comunicat en el qual ETA reafirmava “el compromís de lluitar amb les armes en la mà” per la independència.

Aquesta seguretat contrastava amb les paraules de Rodríguez Zapatero en el míting que va fer diumenge a Catalunya on es va mostrar d’allò més dur: “Cessament de violència i abandonament de les armes com a condició essencial per a negociar”. El que nosaltres hem de demanar-nos, però, és si trobem compatible el que diu el president amb el que diu ETA? I la resposta és no, encara que, per opinar amb seguretat, caldria saber si l’actuació d’ETA respon a una decisió ja presa, o bé es tracta d’un tour de force amb el govern d’Espanya.

Potser la clau per entendre això la trobem en el discurs del lehendakari Ibarretxe que va reivindicar diumenge el dret a l’autoderminació com via per a resoldre el “conflicte basc”, alhora que avisava que la relació entre Euskadi i Espanya serà “fràgil” sense el reconeixement de la capacitat dels bascos per a decidir.

Sovint he parlat de la Constitució espanyola i de les seves bondats, però molt em temo que un dia haurà de reconèixer aquest dret per a poder englobar tothom. El problema és que, amb l’actual composició de les cambres, reconèixer aquest dret és impossible

Cada dia que passa les societats riques tenen por a veure’s desbordades per persones que els vinguin de fora, a no ser per a fer feines que els de casa no volen fer. I així i tot tenen por. El cas més flagrant és el de Suïssa que, en un referèndum celebrat el passat diumenge, va veure com un 68% de ciutadans votava a favor de l’aplicació de lleis més restrictives en matèria d’immigració i dret d’asil. Malgrat l’oposició dels partits d’esquerra, les organitzacions de defensa de drets humans i de l’Església, la població de Suïssa va votar majoritàriament en favor del projecte governamental per a regular les condicions d’accés al país, tant per als immigrants com per a qui sol·liciten dret d’asil, restringint la legislació que s’aplicava fins a ara.

Segons ens explicava ahir La Vanguardia, la nova llei sobre el dret d’asil preveu el rebuig sense examen de les persones desproveïdes de documents d’identitat. Així mateix, suprimeix les ajudes socials en favor dels sol·licitants de dret d’asil i les reemplaça per una simple “ajuda d’urgència” de 960 francs suïssos al mes (604 euros), quantitat considerada el mínim vital per les associacions de drets humans. Les autoritats també podran detenir durant 18 mesos, enfront dels nou actuals, a qui intenti aconseguir l’asil polític una vegada ja se li ha denegat. La llei sobre immigració afectarà als estrangers que no provinguin ni de la Unió Europea ni de Liechtenstein, Islàndia i Noruega, als quals se’ls prohibeix l’entrada sense un contracte de treball. Qui sol·liciti la seva entrada a Suïssa haurà de demostrar la seva qualificació professional i que no s’ha trobat a cap treballador suís o europeu per a ocupar aquest lloc.

No és estrany que, amb aquesta decisió majoritària tan poc generosa amb els immigrants, el portaveu de l’Alt Comissionat de l’ONU per als refugiats (Acnur), William Spindler, vagi criticar la decisió suïssa. “Ens sentim decebuts, més encara si tenim present que les demandes d’asil a Suïssa estan en el seu nivell més baix dels últims 20 anys. Suïssa ha adoptat una de les legislacions més restrictives a Europa i altres països podrien seguir-la”, va dir.

I d’acord amb la informació del diari barceloní que he citat, l’Organització Internacional per a les Migracions va qualificar la nova llei de “antiquada” i va estimar que la distinció dels estrangers entre europeus i no europeus “és artificial en el context d’una economia globalitzada”.

“¿Cuál es la razón por la que Occidente siempre debe pedir perdón y ellos nunca? es va demanar el senyor José María Aznar en una conferència pronunciada en el Hudson Institute, un centre conservador de Washington. I afirmà tot seguit: “¡Ellos ocuparon España durante ocho siglos!” , de la qual cosa podem deduir que, segons el conferenciant, Espanya és un concepte inequívoc, i ho és des de sempre, possiblement perquè ja en la seva eterna saviesa, Déu la va concebre així, com la veiem avui, i especialment com la veu i concep el senyor Aznar.

Espanya, la idea política d’Espanya que té el senyor Aznar, que per molt que ell no ho sàpiga és força diferent de la que tenien els Reis Catòlics, i especialment Ferran II d’Aragó, seria, si donem per bo el discurs de l’expresident, un ens jurídico-polític que no admet discussió, prefigurat des de sempre, i, doncs, presdestinat a ser un reducte “cristià”.

Quina diferència hi ha entre el pensament d’Aznar (“¡Ellos ocuparon España durante ocho siglos!”) i el de Ben Laden quan assegura que l’islam ha de reconquerir les terres essencialment islàmiques, des de l’Orient fins a l’Al-Aldalus? Ambdós personatges mostren el mateix grau d’enlluernament, la mateixa visió teocràtica de la vida i, doncs, de la política. Només hi ha una diferència entre l’un i l’altre (en aquest punt, evidentment): que mentre Aznar considera el territori en el qual es concreta avui la seva idea d’Espanya com a “una unidad de destino en lo universal” en versió cristiana, Ben Laden creu també que la seva “unidad islàmica de destino en lo universal” abraça l’Al-Andalus, és a dir l’actual territori espanyol, aquell que, tocat de la mà de Déu (del nostre, és clar!), Don Pelayo en començà una dia del segle VIII la reconquesta, acció militar en la qual hi van intervenir monarques de regnes molts diversos (que -ves per on!- parlaven llengües também diverses, encara que als del PP els sembli estrany) i que culminaren la reina Isabel de Castella i el rei Ferran d’Aragó, els dits Reis Catòlics (els amics íntims d’Aznar), l’any 1492, amb la conquesta de Granada, gesta “¡grandiosa donde las haya!” que féu que la mare de Boabdil, el rei moro vençut, pronunciés (evidentment en castellà!) la frase més bella de quantes s’han dit i escoltat al llarg de la història: “¡Llora como mujer lo que no has sabido defender como hombre!”

Glòria, doncs, a aquest gran divulgador de la nostra història que es diu José María Aznar!

Si a alguna cosa he estat sempre fidel en la meva vida adulta és a la llengua catalana. Per mi és una mena pàtria, un bé que em defineix i dóna sentit a la meva manera de ser. No us estranyeu, doncs, que, quan l’ataquen, quan sense atacar-la directament, la malmeten, quan intenten reduir-la (ni que sigui amb paraules eloqüents i demagògiques) a un patois per a parlar només a la cuina de casa, em rebel·li, perquè noto que em malmeten a mi mateix.

Això -que ja és molt-, no implica, però, que la llengua –la meva llengua catalana- sigui un valor absolut, i menys encara un valor excloent. No em molesta, doncs, escriure i parlar altres llengües i, en especial, parlar i escriure en castellà. I encara diré una cosa més: m’agrada usar el castellà, mentre l’ús d’aquesta bella llengua no sigui provocat per una imposició injustificada (per exemple: el de la senyora o el senyor que, a la reunió de veïns exigeix que es parli en castellà perquè ell o ella no entenen el menorquí, i a més mai no el pensen entendre. O quan a l’escola, el pare o la mare de rigor, tot i que viu a Menorca des de fa dos anys, demana –què dic demana, exigeix!- que a la reunió es parli castellà “porque todos somos españoles. O no?”).

Dit això, no sóc, però dels qui pensen que, si en un moment donat, l’Ajuntament convida, posem per cas, un escriptor de llengua castellana per a fer el pregó, això sigui un pecat contra la llengua i la cultura, i menys encara si aquest escriptor o escriptora tenen coses a dir, i aquestes poden interessar-nos. D’ací que em semblin fora de lloc actituds com la que ha pres Esquerra Republicana de Catalunya cridant al boicot del pregó que Elvira Lindo ha fet a les festes de la Mercè. D’altra banda, l’estretor de mires dels homes de Carod és proverbial, perquè amb la seva actitud no han fet, sinó, provocar la reacció –en clau de política antinacionalista (ja tenim, doncs, l’enfrontament)- dels membres de la nova formació política, Ciutadans-Partit de la Ciutadania (una mena de versió catalana de la nostra ICM, encara que d’una mica més de categoria intel·lectual –els seus membres saben parlar de més d’una cosa-), que ha fet de la defensa del bilingüisme i de l’antinacionalisme l’eix del seu programa polític.

Mireu que n’hi ha de camí a fer en defensa de la llengua, abans de provocar incidents com els d’ERC amb motiu del pregó de la Mercè!

Ho he escrit més d’un cop: El PP ha de canviar d’estratègia si vol aconseguir novament el poder. I de dins el PP, persones com Matas, Piqué, Ruiz Gallardón y algun altre hauran de provocar algun dia un cop de timó si no volen quedar encallats per sempre.

Doncs bé, ha estat Piqué el qui ha parlat en aquest sentit. I és lògic, perquè el líder popular català és el qui es troba en més mala situació de tots els que jo he anomenat. És a la oposició pura i dura, i la fa a Catalunya, un dels territoris on el seu partit té menys predicament.

Era impensable que algú del cercle proper a Rajoy no cregués que era un error fer-se portaveu de l’acusat Trashorras. Dir-ho potser era difícil, perquè la imatge d’unitat interna és molt important, però penso que més d’un devia respirar abans d’ahir quan Josep Piqué va afirmar que, per a ser alternativa, l’11-M no podia esdevenir l’eix central de l’actuació política del seu partit.

Curiosament, mentre Piqué deia això, un impol·lut i sempre pentinat Zaplana afirmava el contrari. Déu meu! Com és possible que aquest home pugui ser la cara visible del PP? Algú va veure el to de cinisme que emprava per a comentar la renúncia de Rodríguez Ibarra a presentar-se un cop més?

Però no parlàvem d’això, sinó d’aquesta estratègia de l’embut en la què s’ha ficat el PP tot seguint el crit messiànic dels predicadors mediàtics de l’extrema dreta. Piqué, però, ho proclamà a tot vent: “Fer del 11-M un eix central d’actuació és incompatible amb l’estratègia de ser alternativa al Govern socialista”, un comentari que no m’estranyaria que moltes persones sensates del PP fessin en veu baixa.

Piqué fou encara més clar: “Em sembla molt bé –va dir- que els mitjans de comunicació vagin a veure si treuen alguna cosa, però nosaltres som una força política que del que puguin dir el senyor Bugadera o el senyor Trashorras res no n’hem de fer”.

Ho acabarà veient així algun dia Mariano Rajoy?

Tots duim un sac a l’esquena i tenim un passat per a fer-nos perdonar. I quan dic tots, vull dir també els cristians, que durant cents anys vam propiciar l’expansió de la nostra fe sense miraments de cap casta: cremant heretges, provocant guerres, exterminant infidels… Però també tenim tots gent virtuosa i sàvia que ha sabut crear una filosofia basada en el respecte, la ciència i el saber. I no hem d’excloure els musulmans en aquest camp, perquè és indiscutible que els grans pensadors cristians medievals, com Tomàs d’Aquino, o jueus com Maimònides, tingueren accés al pensament grec d’Aristòtil, Hipòcrates, Euclides, Ptolomeu… gràcies a les traduccions àrabs finançades pels califes de Bagdad o de Còrdova.

Però no és d’això –vull dir del passat- de què hem de parlar ara, perquè, com acabo de dir, tots tenim de què fer-nos perdonar. Tanmateix, en aquest món globalitzat que vivim, on tothom pot tenir accés al coneixement i a la ciència, on els drets humans es troben consagrats per unes declaracions signades pels estats i on les relacions entre els pobles venen facilitades per associacions internacionals de diàleg i de debat com les Nacions Unides; en un món on tots tenim la possibilitat d’accedir a la raó, cal distingir clarament entre aquells que respecten –si més no formalment i constitucionalment- els drets humans i aquells altres que no els respecten; entre aquells que saben fer crítica d’ells mateixos mitjançant el debat en els seus parlaments democràtics i també a través de l’actuació personal i lliure dels seus intel·lectuals, i aquells altres que neguen tota possibilitat de crítica i algun –molts!- dels drets humans proclamats i acceptats internacionalment.

Arribats aquí, doncs, no podem desconèixer una cosa que, com assenyalava fa uns dies Lluís Foix, esdevé fonamental per a prendre posicions: Al món musulmà no hi ha veus crítiques de la guerra santa, ni de l’herència de desigualtats entre home i dona, ni sobre el repudi de les dones per part dels homes, ni tampoc sobre la poligàmia. I una cultura que no sàpiga plantejar-se críticament tots i cadascun d’aquests punts difícilment es pot conceptuar com a tal. I això a pesar dels califes, i també a pesar de les traduccions àrabs dels grecs que es feren a Còrdova o a Bagdad.

Ahir, a la pàgina 3, el diari Menorca duia un article interessant signat per Antonio Casado (“Zapatero puro y duro”) on l’autor analitzava diferents aspectes de la situació política espanyola d’avui, amb un PSOE en auge i un PP debilitat i en declivi. Voldria destacar-ne alguns punts que em semblen interessants:

El primer, que avui el bagatge ideològic se sotmet (jo diria que se sacrifica) a l’aspecte mediàtic. “Lo relevante –diu Casado- es el repliegue de la política frente al poder mediàtico”. En aquest sentit, doncs, no són les idees allò que prima en la configuració d’una política que ha de tendir a modificar el món, sinó que els polítics sembla que hagin canviat la feina (sempre complexa i difícil) de pensar per la de llegir enquestes i, a partir d’aquestes, construir un programa. No cal fer allò que ens imposa el nostre imperatiu categòric, cal fer allò que vol la gent i, sobretot, allò que reclamen els factotums dels mitjans de comunicació.

Ja havia comentat en dies anteriors el curt bagatge intel·lectual amb què sembla que adorna el seu programa polític Ségolène Royal, i això no obstant, els mitjans diuen que és la més estimada dins l’esquerra francesa. I per poc que observem la política espanyola, veurem que Zapatero es plega sovint a les exigències d’un guió que pot canviar cada dia (penseu en la qüestió dels immigrants), i el que és pitjor encara: d’un guió que segurament no escriu ell. I no en parlem, de Rajoy, el qual (potser degut a la seva debilitat política) sol anar sempre per darrera del que diguin els bisbes més radicals, els Jiménez Losantos i els Pedrojotas de torn.

La segona, que avui, els poderosos mitjans de comunicació, ja no es conformen a observar i a informar allò que veuen, sinó que volen controlar i assumir (ni que sigui de manera indirecta) el poder. Diu Casado: “Todo es para la galería en estos tiempos. Pero en la galería han cambiado las cosas y los dueños de los ventanales ya no se conforman con accionar el tomavistas e ilustrar a los mirones. Quienes reinan en los medios de comunicación ahora quieren sentarse a la mesa de los poderosos y jugar con las mismas cartas”.

I això no val només pels personatges mediàtics ja citats (els factòtums de la COPE i de El Mundo. També ho hauríem d’aplicar a d’altres, com el grup PRISA, un dels grups capitalistes més grans en allò que a mitjans de comunicació es refereix, la influència del qual (sobretot dins l’esquerra) és decisiva.

La conclusió, que “no son ideas las que ventean estas palancas del poder mediático con alarmante tendencia a colonizar al poder político”, són –i això ho dic jo- els poderosos interessos econòmics. De fet, és el que, fa un segle i mig, explicaven una sèrie de personatge avui gairebé desconeguts de tothom: els dits pensadors marxistes.

En el moment en què jo escric aquest comentari (dilluns 18 de septembre a les 18,30) una enquesta de La Vanguardia (edició publicada per internet) formulava la següent pregunta: “¿Se excedió el Papa en las palabras en las que hacía referencia al Islam y que han sido motivo de polémica?”

De 260 persones que ja havien respost, un 85% deien que sí; i un 14,2% que no. Només un 0,8% responia que no tenia un criteri clar sobre la qüestió.

Els meus lectors saben què en penso, del discurs. I saben, doncs, que, en la meva opinió, el Papa va estar desencertat, en el sentit que un home que ocupa un lloc com el que el Papa ocupa, crec que hauria d’amidar més les paraules quan parla de matèries tan explosives com aquesta. Una altra cosa és debatre sobre el fons de la qüestió. En aquest sentit he de repetir que el meu pensament sobre la “yihad” i, en definitiva, sobre l’islam avui, és molt pròxim al de Benet XVI.

I a qui no ho vegi igual, li recomanaria que llegís el següent article publicat a la versió digital del diari barcelonès:

Al Qaeda advierte al Papa que él y Occidente están “condenados” y proclama la guerra santa

18/09/2006
El Cairo.(EP/AP) .- Las excusas ofrecidas ayer por Benedicto XVI durante el rezo del Angelus, en las que dijo sentirse consternado por las reacciones que ha suscitado su lectura sobre la expansión del islam a través de la violencia, no han bastado al mundo musulmán.

Muchos de sus líderes religiosos las han considerado insuficientes y el brazo de Al Qaeda en Iraq se ha pronunciado hoy amenazando con una guerra santa contra “los adoradores de la cruz” hasta “la derrota de Occidente”. En las protestas de ayer, una monja fue asesinada a tiros en Mogadiscio y dos iglesias fueron atacadas en Palestina.

Al Qaeda en Iraq y sus aliados han advertido al Papa de que él y Occidente están “condenados” y proclamó que la Yihad (guerra santa) continuará hasta que el Islam domine el mundo.

El Consejo de la Shura de los Muyahidines, una organización que aglutina a grupos extremistas suníes y que incluye a Al Qaeda en Iraq, emitió un comunicado en un foro en internet sobre las declaraciones del Pontífice la semana pasada sobre el Islam, cuya autenticidad no puede verificarse.

“Vosotros, infieles y déspotas, (sabed) que continuaremos nuestra Yihad y nunca nos detendremos hasta que Dios nos avale para cortar vuestro cuello y enarbolar la bandera del monoteísmo cuando el mandato de Dios se establezca y gobierne a todos los pueblos y naciones”, reza el comunicado.

El grupo afirma que los musulmanes saldrán victoriosos y se dirigió al Papa como al “devoto de la cruz” afirmando que “usted y Occidente estáis condenados como podéis ver por la derrota en Iraq, Afganistán, Chechenia y todas partes”. “Romperemos la cruz, derramaremos licor e impondremos el impuesto de la cabeza, sólo entonces lo único aceptable será la conversión (al Islam) o (la muerte por) la espada”.

La declaración afirma que el Corán dice a los musulmanes en varias ocasiones que la “Yihad continúa y nunca debería detenerse hasta que el día de la derrota en el que esta religión termine victoriosa”.

Además, el grupo acusa al presidente estadounidense, George W. Bush, de iniciar una “nueva campaña de cruzadas contra el Islam con su invasión de Afganistán e Iraq mientras que el siervo de la cruz, el Papa del Vaticano, continúa su camino con este flagrante ataque contra el Islam, su profeta (…) y especialmente su declaración sobre la Yihad”.

————

PS. Un cop publicat aquest comentari, he llegit el que, en el seu bloc, fa el meu fill, Pere Quintana. Us el recomano vivament.

Ahir diumenge, els dos diaris que es publiquen a Menorca dedicaven l’acudit gràfic a un mateix tema: el Pla Territorial Insular, conegut per les sigles PTI. Aquest, aprovat pel govern socialista del Consell Insular a la passada legislatura, s’ha convertit en l’element bàsic de defensa del territori i de contenció del desgavell urbanístic (PSOE) i en la causa de tots els mals i de l’endarreriment econòmic de l’illa (PP).

Els dos acudits reflectien perfectament aquestes dues versions: el de Zaca al diari Menorca dibuixava la presidenta Joana Barceló amb el PTI subjectat amb el braç esquerre, mentre que amb la mà dreta sostenia un paraigües per a protegir-se (i protegir-lo) del gran diluvi que li queia al damunt. El de Carlos Torrent a Última Hora era també força explícit: una catapulta llençava una bomba amb les sigles PTI que queia damunt Menorca i la feia bocins.

És ben curiós que, en política, tot sigui o blanc o negre i que no hi hagi cap possibilitat d’entesa entre els uns i els altres. I la guerra és en aquest cas talment dura que fins i tot el Govern de les Illes (PP) posa pals a les rodes del Consell de Menorca (PSOE) en la reforma que aquest propicia d’alguns aspectes del PTI que treuen algunes restriccions de la norma i la fan més laxa.

A la vista d’això no ens hem d’estranyar que la gent es desentengui de la política, perquè el que fan els polítics és sovint mal de pair i, doncs, d’acceptar.