Les televisions catòliques

by

Estimat director: Fa uns dies vaig llegir a la premsa que entre els dies 10 i 12 d’octubre (per tant la reunió deu acabar avui), se celebrava a Madrid un Congrés Mundial de Televisions Catòliques. Aquesta reunió haurà aplegat a més de 300 experts de 40 països per a discutir, entre altres coses, “qué es ser católico en televisión” –segons copio literalment de la premsa.

La notícia m’ha sobtat una mica perquè en un món on pràcticament han desaparegut els mitjans de comunicació confessadament partidistes (ja no hi ha, com hi havia hagut, diaris “co-munistes”, “liberals”, “conservadors”, “republicans” o bé “monàrquics”, ni conec tampoc televi-sions que es declarin socialistes, conservadores o comunistes) ens trobem amb una confessió religiosa que ha decidit de tenir “televisions catòliques”, així, sense mixtificacions.

Potser hauríem d’agrair als nostres bisbes que en això siguin clars i no enganyin el per-sonal, a diferència del que fan algunes empreses propietàries de mitjans de comunicació (diaris, ràdios, etc.) que es declaren independents i que, encara no has acabat de llegir la primera pàgina, o escoltat les primeres notícies, i ja veus que la pretesa independència no és sinó un simple es-lògan publicitari que no respon a la realitat.

La pregunta que davant aquest fet em plantejo és, doncs, la següent: si els diaris, les rà-dios i les televisions dits independents, sovint deixen de ser-ho, no sols perquè defensen els seus interessos econòmics o empresarials, sinó també ideològics, què hem d’entendre per una televi-sió catòlica? ¿Què hem d’entendre per una ràdio o un diari catòlics?

M’ho demano, amic director, perquè la resposta no em sembla fàcil, ja que una cosa és que un mitjà de comunicació tingui una orientació confessada, per exemple el nostre, el que tu dirigeixes, que es regeix per un ideari on es mescla la voluntat de servei a tots els menorquins –d’ací que l’únic subtítol que trobem a la capçalera sigui el de “Diario insular”, no el de “Diario católico”– amb l’orientació cristiana que acordaren que tindria els seus fundadors; i una altra ben diferent és que, a la capçalera d’un mitjà de comunicació determinat, aquest es declari com a inequívocament catòlic, o comunista, o republicà.

I això em convida a fer-me algunes preguntes, i especialment aquesta: És la cadena COPE una ràdio catòlica?

Que les emissores de la cadena són propietat de l’Església, això ja ho sabem, però una cosa és que les accions de la societat propietària de la cadena estiguin en mans de l’Església i una altra molt diferent és que la COPE es defineixi a ella mateixa com una “ràdio catòlica”, o encara més clar: que sigui una “ràdio catòlica”.

S’hi defineix la COPE com a catòlica? No, penso que no. I crec que fa molt bé de no de-finir-s’hi, perquè dubto molt que els continguts, el to, la manera com s’hi expliquen les coses, el verí que s’endevina en una gran part del seu missatge i l’orientació política que inequívocament sustenta, formin part del nucli essencial de la fe cristiana, d’ací que em sembli força encertat que l’adjectiu “catòlic” no acompanyi el nom de l’emissora en qüestió. I és a causa d’això, i també davant les crítiques que es fan a l’emissora per part de catòlics que no combreguen amb els seus continguts ideològics, o simplement amb les maneres de fer d’aquesta ràdio, que els bisbes po-den dir –i fan bé de dir-ho per activa i per passiva- que la COPE és una ràdio on es respecta la llibertat d’opinió.

Tanmateix, i a pesar d’aquesta llibertat d’opinió que hi ha en el funcionament de la ca-dena COPE, és ben curiós d’observar com se senten d’identificats amb aquesta cadena d’emissores els opositors del govern de Rodríguez Zapatero, i com agrada de poc el que s’hi escolta als qui, estiguin o no d’acord amb el govern socialista, estan, però, segurs de no pensar com pensen El Mundo, Acebes, Zaplana i els seus corifeus.

Fa uns dies, en el meu bloc (www.quintanapetrus.com), vaig comentar un article publi-cat a libertaddigital.com, un diari que es publica a internet, i en el qual escriuen els amics de Jiménez Losantos, el gran predicador de la COPE, i també ell mateix. En aquest diari, un com-pany d’idees del predicador radiofònic es demanava –no ho afirmava, simplement s’ho demana-va- si no era lícit passar a la violència “cuando el gobierno rompe las reglas del juego, cuando no sólo legaliza el asesinato como forma de hacer política, sino que lo premia ofreciendo a los asesinos la liquidación de la Constitución y del estado de derecho”. I se suposa que el govern que fa això és el de Rodríguez Zapatero, evidentment!

L’endemà, un lector amic, tot partint del meu comentari, m’escrivia el següent: “En re-lació al teu article t’he de dir que, tenint en compte que en Jiménez Losantos és el presentador estrella de la ràdio dels bisbes, me n’he enrecordat d’aquell paràgraf […] de Els altres quaranta anys on [Francesc de Borja] Moll escriu ‘…L’home no religiós ha de respectar el dret a la fe del qui professa una creença i l’home religiós, com que no “sap”, sinó que només “creu”, també hauria de respectar el dret a no creure, dels qui no són religiosos o professen una religió diferent a la seva. El gran mal és que aquest respecte no ha existit gairebé mai; i d’aquí han vingut les persecucions, les guerres santes i les fogueres inquisitorials’.

Però a mi m’agrada especialment el paràgraf següent on Moll diu. ‘Tot respectant la fe dels qui professen altres religions, jo em sent sincerament cristià. La meva religió és la del Sermó de la Muntanya: és a dir, una religió d’amor i de justícia vàlida per a tota la humanitat, com ho és l’obra de salvació que vingué a realitzar Jesucrist. Jesucrit, que és en la pràctica el Gran Fracassat, per culpa no sols dels seus contradictors, sinó de molts que es diuen cristians però no en fan les fetes’.

El meu amic acaba la seva carta amb aquestes paraules: “ Jo ja no escolt en Jiménez Lo-santos perquè per mor seu ja no sé quina és la meva fe, però tenc molt clar que la que vaig tenir era la del Sermó de la Muntanya…”

Davant opinions com la que acabo de transcriure –que, tot i que és una opinió personal, pot convidar-nos a la reflexió- penso que han fet molt bé els bisbes de no qualificar de “ràdio catòlica” la cadena COPE. Doncs bé, a la vista d’això, ¿no creus, estimat director, que si real-ment l’Església vol que hi hagi llibertat d’expressió en els seus mass media (com succeeix a la COPE) , hauria de reflexionar molt seriosament abans de definir com a “catòliques” les televisi-ons on té majoria en el seu accionariat?

Advertisements

%d bloggers like this: