Mateu Martínez

by

Estimat director: Vaig conèixer Mateu Martínez arran de ser designat conseller del Consell Insular de Menorca, l’any 2003. No puc dir, doncs, que el coneixia de tota la vida ni tampoc que he travat amb ell una llarga amistat, i tanmateix no m’he de privar de dir que m’ha semblat una persona de vàlua. Més aviat sec, una mica distant, poc dat a l’afalagament, penso que l’exconseller ha de ser –vaja, és!- una persona amb la qui el diàleg s’ha de sostenir a base d’idees i amb la qui no ha de resultar gaire fàcil mantenir una conversació banal.

No tot el que jo li he proposat en la no molt llarga (però sí regular) relació que hi he mantingut li ha estat plaent, i fins penso que en algun cas m’ha estat una mica difícil convèncer-lo, però quan hem arribat a l’acord, la seva paraula sempre ha estat definitiva. D’altra banda, aviat he vist que amb Mateu Martínez compartia el compromís amb la llengua i amb la cultura catalanes, i no debades ell ha estat una de les persones més ridiculitzades (després del batlle de Maó, aquest per raons òbvies) per aquella mena de “prepartit” que embruta carrers i façanes amb adhesius i que només sap escriure un únic article (això sí, en tres-cents capítols), per a vergonya de tots. I tinc la impressió que també compartia amb ell una certa rigorositat en la manera de fer les coses.

Què ha d’haver succeït, doncs, perquè el PSM, un partit nacionalista, que estima i defensa la cultura catalana, ecologista, i que vol ser també rigorós, l’hagi despatxat? Mateu Martínez (en un gest que l’honora) no ho ha volgut explicar, entre altres coses perquè no volia fer mal al seu partit, però és necessari que els menorquins ens demanem i intentem saber què és allò que ha fet que el PSM decidís prescindir d’un home tan valuós com ell. I si l’exconseller ha callat, crec que el partit hauria de donar alguna explicació als electors que fos creïble, perquè les coses no succeeixen perquè sí, i no hi succeeixen sobretot en el món de la política. I cap partit decideix demanar la renúncia a un conseller propi a vuit mesos de les eleccions sense tenir poderoses raons per a fer-ho.

Atès, doncs, aquesta mena de pacte de silenci, jo apuntaré una hipòtesi que deixo a la consideració dels meus lectors. A mi em fa la impressió que Mateu Martínez no comparteix la laxitud que s’està observant en un sector (sembla que majoritari) del PSM en allò que fa referència a la política urbanística i a la construcció.

Partit extremadament proteccionista i conservador en aquests punts, sembla que també al PSM li hagi afectat (ni que sigui mínimament) la dita “febre del bloc de ciment” (evito la paraula “maó” perquè les conseqüències podrien ser aleshores catastròfiques). I posats a dir coses, afegiré que aquesta laxitud sembla que hagi coincidit amb la política seguida pel qui n’havia estat secretari general, Ramon Orfila, d’ençà que fou elegit batlle d’Es Mercadal.

Quan jo exposo aquesta hipòtesi (que segurament serà errònia) no faig, però, cap mena de valoració de la política de l’alcalde. No dic, per tant, que aquesta política de “gran creixement” que de manera indubtable ha seguit Orfila sigui bona o dolenta. En això no hi he d’entrar. Simplement la constato com un fet que em sembla, a més, indiscutible. I no m’estranyaria que, atès el caràcter d’home fort que sempre ha tingut Orfila dins el PSM, fos aquest l’element que ha ajudat a produir aquesta mena de “relaxament” (si és que ho podem dir així) del partit en unes matèries (l’urbanisme i l’auge de la construcció, especialment) que aquesta formació política sempre havia tractat amb força rigor, en el cas del primer, i amb molta contenció, en el cas del segon.

Bé, potser tot són figuracions meves que han sorgit només de l’hermetisme del PSM en aquest episodi que tanmateix considero de gran transcendència (i sinó, espereu que passi el temps) per al futur d’aquest partit polític amb el qual mantinc clares diferències però també moltes afinitats.

I acabaré amb una maldat. És aquesta: Se’m fa difícil d’entendre que Manel Martí, que ha estat director general del dimitit Mateu Martínez, accepti ara de substituir-lo. I això perquè acceptar el càrrec quan el partit ha demanat la dimissió del qui era conseller per clara discrepància amb les tesis de la direcció, penso que només es podia fer si també ell (el director general) estava en desacord amb el qui fins ara ha estat el seu superior jeràrquic. Però hem de pressuposar que no ho estava, en desacord, perquè en aquest cas és evident que hauria d’haver dimitit abans. I si estava d’acord amb Mateu Martínez, per què no l’acompanya en la seva discreta i elegant retirada?

Advertisements

%d bloggers like this: