Josep Maria Quintana

Del polèmic i documentat discurs de Benet XVI a Ratisbona i de la consegüent reacció de sectors musulmans que han, no sols condemnat les paraules del pontífex, sinó també cridat a la venjança en nom del Profeta, cal dir algunes coses:

El Papa va condemnar l’exercici de la violència en nom de la fe, citant concretament la «yihad» com un acte d’agressió a Déu. La referència al món musulmà es va emmarcar en una denúncia de les doctrines violentes de l’islam enfront d’aquelles que defensen l’experiència religiosa com un exercici pacífic. Jo he de confessar que hi estic d’acord. Per mi, la “yihad” tal com la veiem i ens l’expliquen Ben Laden i molts altres radicals musulmans -que són els que realment actuen i agredeixen-, no pot respondre de cap manera a un pla de Déu i és absolutament condemnable.

El que a mi em sembla discutible és que el pontífex, com si volgués distanciar-se de la seva afirmació, la disfressés i l’oferís en forma de citació, i la posés en boca d’un emperador bizantí, Manuel II, el Paleòleg, el qual atribuïa al profeta Mahoma l’ “ordre de difondre la fe usant l’espasa” i afirmés del Profeta que només va fer “coses dolentes i inhumanes”.

Quan un fa una citació d’aquest tipus i no la matisa o no la corregeix, és evident que la fa seva, i penso que és força desencertat provocar aquesta mena de distanciament de l’autor de les paraules citades quan, en realitat, això que deia l’emperador bizantí fa 600 anys és probablement el que pensa el Sant Pare sobre la matèria.

Era conscient Benet XVI dels sentiments que estava ferint amb les seves paraules? Per força ho havia de ser. Ratzinger és un home d’una gran intel·ligència i no pot haver-se equivocat.

És, doncs, dubtós que hagi encertat en fer aquest joc d’afirmacions (ni que sigui per via indirecta), perquè la reacció dels musulmans que s’han sentit ferits de cap manera propiciarà el diàleg intercultural i interreligiós.

Ara bé, dit això, he de reconèixer que em trobo molt pròxim a aquest pensament del Papa. I tampoc no m’he d’amagar de dir que, en la meva opinió, és imprescindible que l’Islam aclareixi la seva relació amb la violència i la guerra santa. El seu missatge –si més no el que transcendeix a l’opinió pública- és, ara per ara, i en el que fa a això, massa confús.

Mentre m’estaven curant a hospital d’una ferida que m’havia fet en una cama (tinc una pell que és com a paper de fumar), va arribar la notícia que s’havia esbocat el sostre de l’aeroport i que una vintena d’obrers havien quedat atrapats. D’immediat tota la maquinària del servei d’urgències es va posar en marxa i jo vaig sortir el més ràpid possible. No volia fer nosa a una gent que ben segur que estava més malferida que jo. Finalment no va ser així i l’alarma, tot d’una molt severa, va finalment alleugerir-se perquè els ferits només foren tres: dos lleus i un de pronòstic reservat, tots tres portuguesos, assalariats de l’empresa concessionària de la construcció de la nova terminal.

Quan vaig saber que eren portuguesos els ferits vaig sentir una mena d’amargor. Uns homes, em vaig dir, que han vingut a fer la feina que nosaltres rebutgem. Aleshores vaig pensar en el discurs que la presidenta del Consell de Mallorca havia fet en la festa de la Diada: “A Mallorca -va dir- no hi cap ningú més”, i tot seguit es van poder escoltar els aplaudiments dels seguidors de la incombustible líder d’Unió Mallorquina, aquest partit que, amb dos o tres diputats, ostenta el govern del consell insular.

Curiosament, i encara que sembli impossible, Mallorca, com les altres illes de les Balears, ha estat terra d’emigrants, de gent que farta de fam (i perdoneu el joc de paraules) va partir mar enllà a la recerca de feina (la que fos) per a donar un bondrell de pa als seus fills. Uns ho aconseguiren i uns altres no. D’aquests, n’hem perdut la pista. Potser n’hi ha alguns que van quedar atrapats en una mina de Potosí o sota l’arena assassina del Sahel, amb resultats encara pitjors que els treballadors portuguesos que ahir quedaren atrapats a l’aeroport de Menorca. Sortosament, aquests se’n sortiran i potser un dia no molt llunyà tornaran a la seva terra per abraçar les seves dones i els seus fills, que deuen pregar a la verge de Fàtima perquè també ells puguin un dia emigrar a Menorca, o a Mallorca, tant se val! per a emigrar en definitiva a unes terres que consumeixen en pinso per a animals domèstics una quantitat d’euros que segurament bastaria per a proveir l’hospital del pare Bonet a Ghana, en el qual ha treballat durant molts anys el metge cooperant, Joan Albertí, fill de l’expresident del Consell de Mallorca, Jeroni Albertí, un antecessor d’aquesta senyora que diu ara que a Mallorca ja no hi cap ningú més.

“Durante casi cinco años, la “guerra contra el terror” ha resultado ser una metáfora falsa que ha propiciado políticas contraproducentes. Se ha aplicado literalmente una figura de dicción engañosa para desencadenar una guerra real en varios frentes, incluidos Iraq, Gaza, Líbano, Afganistán y Somalia. Miles de civiles inocentes han muerto, lo que ha enfurecido a millones de personas en todo el mundo.”

Així iniciava el seu article George Soros a La Vanguardia d’ahir. Certament que Soros no és neutral en parlar de Bush, però en aquest món on les paraules dels polítics sovint no s’empren per a dir la veritat, per a explicar els conceptes o per a entendre’s, sinó per a mentir i confondre, aleshores potser que les de Soros ens haurien de servir com a mínim per a encetar una reflexió personal sobre tot el que, durant aquests darrers cinc anys, hem escoltat i viscut. És possible que si cadascú de nosaltres hi veiés més clar, per ventura la confusió esdevindria menys probable.

Després de la confessió de Grass a la qual feia referència en un comentari anterior, el debat ha pres dimensions per mi absolutament desproporcionades. A Grass li han sortit enemics per tots costats, que ara intenten llepar-se les ferides tot atacant l’escriptor alemany.

Després de llegir pacientment totes les opinions (Courier International n’ha fet una síntesi admirable), em quedo amb la reflexió de Hans Mommsen publicada al Frankfurter Rundschau. Diu:

“La lapidació que es prepara no desconeix només el fet que difícilment es pugui reprotxar a un jove de 17 anys d’haver format part de les Walffen SS; ans nega també el dret de cadascú a superar per ell mateix l’esfondrament de valors que ha arrossegat la caiguda del règim nazi, i el mutisme, gairebé el refús, en les consciències dels qui n’han estat més conscients.

Que Grass, en el procés d’aquest relat autobiogràfic decideixi d’aixecar el vel sense reserves sobre aquest episodi de la seva joventut hauria de ser saludat per tots els pensadors crítics. Doncs bé, aquest fet ha servit ben al contrari de pretext per a una operació sensacionalista que ha posat en dubte la credibilitat de Günter Grass, mentre que els seus adversaris es preparen per a fer miques el seu testament polític.”

A libertaddigital.com, el diari que publiquen a Internet els ULTRAliberals espanyols (Jiménez Losantos y cía), Juan José Calzada escrivia el passat dia 6 de setembre:

“Sí, es ya hasta demasiado claro que tenéis,
que tenemos razón, que el gobierno está perpetrando verdaderos
desmanes y arruinando la democracia, etc. Pero de tanto tener
razón vamos a pudrirnos en ella, y entre el gobierno y los
separatistas van a arrasarnos, eso sí, con toda la razón de
nuestra parte. La cuestión es qué hacer, pasar a un nivel
superior al del simple discurso”.

Algunos ven la solución en prepararse para las elecciones del
2008 y votar al PP. Sin embargo no existe la menor seguridad de
que el PP vaya a ganar las elecciones, vista su asombrosa
flojera y torpeza. Y si las ganase, no hay la menor seguridad de
que diera marcha atrás a las fechorías del gobierno Zapo. Sería
suicida supeditar los intereses ciudadanos a las aspiraciones de
poder de un PP precisado de una urgente regeneración interna.

¿Pasar a la violencia, entonces? Cuando el gobierno rompe las
reglas del juego, cuando no solo legaliza el asesinato como
forma de hacer política, sino que lo premia ofreciendo a los
asesinos la liquidación de la Constitución y del estado de
derecho, obviamente abre paso a la violencia y se priva de
cualquier autoridad moral para condenar la que pudiera ejercerse
contra él.

Sin embargo eso es una cosa, y otra que la violencia fuera una
buena salida y no condujera a la descomposición social. Si el
gobierno puede obrar como obra sin una reacción ciudadana
suficiente –por ahora–, se debe no sólo a que domina el aparato
del estado y los medios de masas. Se debe a que una gran masa de
ciudadanos ha sufrido una prolongada “deseducación democrática”,
la cual no corrigió el PP, en absoluto, cuando tuvo el poder.
Muchos reducen la democracia a los votos, y creen que con ellos
en la mano se puede infringir la ley o cometer cualquier felonía
contra la unidad de España y las libertades. Han sido muchos
años de corrupción intelectual, madre de las demás corrupciones,
y en ellos ha crecido la España de la falsificación histórica,
de la telebasura, del botellón, del pacifismo pro terrorista o
pro islámico…

Trobeu alguna diferencia entre aquest llenguatge i el de José A. Primo de Rivera? Sobretot no us passeu per alt el paràgraf que he posat en lletra cursiva. No té pèrdua, i fins faria riure si no fos patètic, perquè d’ací a empunyar les armes només hi ha un pas.

L’actuació de l’ONU és l’única esperança que tenim per a coadjuvar a la pau internacional, però la cobdícia dels estats i la incoherència d’aquests fa sovint ineficaç la seva actuació.

Fixem-nos sinó en el que està passant a l’Orient Mitjà. La resolució 1701 ha posat fi als combats al Líban, però creu algún que podrà ser aplicada en tots els seus punts i, doncs, en el relatiu al desarmament de Hezbollah?

Invitat per la cadena Al-Jazira, el representant d’ “El partit de Déu” ha declarat que el seu moviment podria acceptar el desarmament si Israel accepta d’aplicar totes les resolucions de l’ONU, especialment la resolució 242, que demana a Israel que deixi lliures tots els territoris ocupats l’any 1967, així com el pla de divisió de Palestina adoptat l’any 1947 (un any abans de la creació de l’estat d’Israel!!!)

És, doncs, evident que Hezbollah seguirà conservant i vetllant les armes, i no penso equivocar-me si dic que, en no massa temps, veurem novament enarborar la seva bandera.

El passat dia 28 d’agost vaig publicar un comentari sobre el retorn de Lionel Jospin a la política francesa. Aleshores jo afirmava;

No volia dir amb això que la senyora Royal no tingui idees, però sembla que per damunt de tot, és la seva “charme” allò que l’ha situada en un lloc tan privilegiat. I el vell hugonot que és Jospin, reclama alguna cosa més: “les tuyaux ne donnent pas le contenu”, frase que, d’una manera laxa podríem traduir per: “els conductes no impliquen el contingut”. En definitiva, que no basta Internet, que no basta sortir per televisió, el que vertaderament importa són les idees, allò que el polític diu, allò que comunica, no la facilitat de comunicació.

Fa uns dies, el meu fill Pere, des de Tolosa de Llenguadoc, reprenia el meu comentari i deia contundent:

“Avui he sentit Jospin a la ràdio i, sincerament, el que hauria de fer és callar, quedar-se a casa, i construir maquetes de vaixells antics.

I certament, Ségo [Ségolène Royal] no té idees.

Per cert, ahir vaig sentir que deia: “Je suis ici pour [vous] proteger” (“Sóc aquí per protegir-vos”). Aquesta és la seva carta, el maternalisme més absolut.

França va malament… ( … i el PS pitjor)”

Es tracta evidentment d’una opinió personal, però a peu d’obra, és a dir propera a la realitat. Où sont les penseurs d’antan ?

En un article publicat a Le Monde (5.09.06), Paulo A. Paranagua explicava que en retornar de la seva “tournée” internacional, que l’ha dut a Cuba, i a Síria entre d’altres països (d’aquesta visita ja n’havia donat compte en un dels meus comentaris del bloc), el president Hugo Chávez va anunciar el passat dia 1 de setembre l’organització més endavant d’un referèndum que obrís la possibilitat per al cap d’Estat de fer-se reelegir indefinidament. “Si la majoria respon majoritàriament que no, jo partiré, però si respon que sí, caldrà modificar la Constitució perquè l’elecció pugui ésser indefinida. El poble dirà!”, digué Chávez.

En la seva proverbial verbositat, Chávez ha dit: “Pel que fa a la moral, nosaltres disposem de l’ètica socialista; pel que fa a la política, la democràcia dels protagonistes; pel que fa a les conquestes socials, disposem de la bondat social suprema; pel que fa a l’economia, el model productiu socialista; en el camp internacional, la nova geopolítica; en fi, Veneçuela serà una potència energètica mundial.”

I ha tractat tots els seus possibles contrincants de “lacais dels Estats Units”. “Aquí només hi ha dos candidats: Hugo Chávez i George Diable Bush”, ha manifestat. I ha conclòs les seves declaracions assegurant que als veneçolans no els queda més opció que de continuar essent una vertadera República independent o esdevenir una colònia.

Avui, 8 de setembre, festa de les dites “Verges trobades” celebrem a Maó la festivitat de la Mare de Déu de Gràcia, patrona de la ciutat.

Tot i que mai no he estat poeta, l’any 2002, el meu amic Mn. Josep Manguán, rector de Santa Maria, em va demanar que escrivís el text d’una pregària per a publicar al dors d’una estampa commemorativa de la festa. Ho vaig fer. És la que transcric tot seguit:

Potser que Vós, mare, hauríeu de fer alguna cosa
des del pedestal
per treure, d’un cop, la imatge aquesta, vostra,
que us mostra avui, com tostemps,
en el paper secundari de gran mitjancera-advocada
de causes que, en primera instància, no tenen solució,
i encapçaleu dins un ordre, és clar,
la revolta pacífica, però decidia i, sobretot, necessària,
per la igualtat dins el món, ergo l’Església,
del sexe vostre, de dona,
tan lloat pels del nostre com a preciós i magnífic,
sempre, però, que es mantengui en un segon paper:
aquell del qual es predica —Oh cinisme!—
que hi ha tothora una gran dona
rere l’home magnífic, poderós o intel·ligent.
Ajudeu-nos per tant, Mare de Gràcia,
Senyora,
a fer possible allò que resa sant Pau:
que entre nosaltres no hi hagi
ni grec ni jueu, ni esclau ni senyor,
ni home ni dona,
ans tots som iguals, fills del mateix Déu.