Quaranta anys després

by

Fa uns dies vaig rebre un correu de Miquelàngel Limón que em deia:

Benvolgut Josep Maria:
Adjunt t’envii una carta de ta mare, escanejada del diari MENORCA. Dimarts que ve [avui per al lector] farà 40 anys que hi va sortir editada, el contingut de la qual és, avui per avui —encara ara!—, un model de civisme, de conviccions fermes —i anticipades!— sobre els problemes de la convivència de les llengües. La defensa de la nostra llengua que ta mare hi fa, és senzillament rotunda, educada i emocionant, i més quan ens adonam que ja han passat 40 anys d’una postura que en els nostres dies no podria ser més diàfana, correcta i valenta, perfectament còngrua amb l’actual estat de la qüestió, inclosa la reclamació del dret a l’ús de la llengua materna també fora de l’àmbit familiar i privat.

Salutacions

Miquelàngel Limón Pons

Carta al director 1966De seguida me n’he recordat. Aquell 1966 tenia aleshores 16 anys. La mare va traspassar l’estanc on jo vaig néixer a una jove que sempre havia treballat a casa i, per tal de fer-ho saber al públic, vam posar un cartell a la porta que, escrit en menorquí semidialectal, deia simplement això: “Feim sebre que l’estany l’hem canviat al carrer de Sant Antoni nº 24”. Això que ara sembla normal encara no ho era i, uns dies després, trobarem que el nostre cartell havia desaparegut i havia estat substituït per un altre que deia: “Hacemos saber que el estanco lo hemos cambiado a la calle San Antonio nº 24”. Això va motivar que la mare enviés una carta (que jo li vaig ajudar a escriure) al diari Menorca per a denunciar el fet i tota la càrrega d’intransigència i de covardia que significava. I res més. Però el més bonic va ser que, unes setmanes després, la mare va rebre una carta personal de Francesc de Borja Moll felicitant-la i encoratjant-la a defensar la llengua i a no deixar-se trepitjar en aquest punt (consell que jo vaig aprendre de cor i que he intentat aplicar tota la meva vida. Aquella carta del Sr. Moll va causar una gran alegria a la meva mare que, mai no m’ho va dir, però estic segur que va haver d’aguantar les burles o, si més no, el silenci acusador de molta de la gent del seu entorn.

Quan la mare va morir l’any 1997, entre els seus papers vaig trobar la carta del Sr. Moll i em va fer recordar aquell episodi de joventut que ara novament ha evocat l’amic Limón en el seu correu. I en homenatge a la fe que va tenir en mi la mare quan li vaig demanar que no s’acovardís i denunciés públicament la malifeta, avui –quaranta anys després- penso que era bonic escriure aquests mots tot recordant-la.

Advertisements

%d bloggers like this: