Josep Maria Quintana

Tot i que em va semblar molt trista la ruptura entre la Generalitat i el Govern de les Illes Balears pel que fa a l’Institut Ramon Llull a l’època de la consellera Caterina Mieras (més coneguda per “katrina” pels resultats de la seva gestió cultural), penso que la tasca d’aquest, com també del nostre Institut d’Estudis Baleàrics, d’ençà que el dirigeix Gabriel Janer Manila, són força importants per la promoció de la llengua i la cultura catalanes.

Ara, a les envistes de la Fira de Frankfurt que, l’any 2007, es dedicarà especialment a la nostra literatura, i atès que sempre ens trobem amb la pregunta recurrent de què s’ha d’entendre per “literatura catalana”, crec que les respostes que ha donat el mallorquí Emili Manzano (actual director de l’Institut Ramon Llull (I.R.L) a Víctor-M. Amela a “La Contra” de La Vanguardia del passat dia 4 d’octubre, són força encertades i aclaridores del problema (o fals problema) que sempre tenim plantejat.

Aquest és el joc de preguntes i respostes:

– Si le digo “cultura catalana”, ¿qué le viene a la mente?

– La cueva de Randa donde meditó Ramon Llull, las novelas de Mercè Rodoreda, el Tirant lo Blanc, los poemas de Vinyoli, los instrumentos de juguete de Pascal Comelade, el rostro de Blai Bonet, el epistolario de Jaime Gil de Biedma y Gabriel Ferrater, la mochila de Perejaume, los lomos de la Bernat Metge…

– Bien…

-… los poemas eróticos de Vicent Andrés Estellés, los brochazos de Tàpies, la adjetivación de Sagarra, los pianos de Carles Santos, las fantasías de Sisa, Palau i Fabre bebiendo coñac en París con Albert Camus y traduciendo a cuatro manos el Cant espiritual de Maragall, los fruits saborosos de Carner, el Alcover-Moll, las cajoneras de Coromines, los fantasmas de Perucho, los tics de Quim Monzó, la voz de mi abuela contándome rondalles junto al fuego. Entre otras cosas.

– Respire. Y literatura catalana ¿qué es?

– La escrita originariamente en lengua catalana en cualquier época y lugar del mundo.

– La catedral/ L´església del mar ¿es literatura catalana, castellana o qué?

– Esta pregunta contiene todos los nudos de una discusión abierta a todas las opiniones. Para mí es un libro escrito en castellano y editado simultáneamente en catalán… que aún no he leído.

– ¿Qué papel tiene el IRL en Frankfurt?

– Existe para promocionar la literatura y cultura catalanas en el exterior. Por eso la feria de Frankfurt eligió al IRL para desarrollar el programa que representará a la cultura catalana como invitada de honor allí.

– Como director, ¿qué anhelaría conseguir?

– Que escritores en lengua catalana figurasen en catálogos de editoriales de todo el mundo con normalidad… ¡Queda mucho trabajo por hacer para alcanzar eso!

– ¿Sólo escritores en lengua catalana?

– Es que se trata de corregir una anomalía cultural europea: el pobre conocimiento que se tiene hoy en Europa de una tradición literaria de 800 años en una lengua románica, el catalán, con un presente tan vivo.

– ¿El IRL orilla a los autores catalanes en castellano?

– No creo que se sientan discriminados por el hecho de que apoyemos a quien más lo necesita. ¡Los escritores en castellano disponen ya de recursos muy potentes!: el Instituto Cervantes, el Ministerio de Cultura, una poderosa industria editorial privada y un mercado de 400 millones de potenciales lectores.

– Pero la catalana es una sociedad bilingüe.

– “En Catalunya se hablan dos lenguas, una desde hace cuatro siglos y otra desde hace ocho”, decía Barral, ¡y es así! Y, de esas dos lenguas, el IRL nace para respaldar a la que cuenta con sólo diez millones de lectores potenciales, con una industria editorial de ese nivel y muchas agresiones en su historia.

– ¿Teme usted la extinción del catalán?

– No: sobrevivió a una oposición institucional y criminal. La amenaza peor contra la lengua catalana, hoy, es medirla con un criterio únicamente mercantilista.

– ¿Qué espera de la participación catalana en Frankfurt?

– Que la inspire lo que Joan Alcover propuso en 1904 en el Ateneu Barcelonès: “Catalans: voleu triomfar fora de Catalunya? Sigueu catalans! Voleu ser universals? No perdeu l´aire de família!”.

Dels set presidenciables socialistes n’han quedat tres: Laurent Fabius, Ségolène Royal i Dominique Strauss-Kahn. Després de l’enregistrament de les candidatures, que va tenir lloc el passat dia 3 d’octubre, el consell nacional del PS es reunirà el proper dissabte dia 7 per a verificar-les. Serà aleshores quan la cursa interna començarà realment, i durarà fins el 16 de novembre, temps durant el qual els candidats socialistes hauran de convèncer els 210.000 militants del partit.

Si Ségolène Royal apareix com a favorita a les primàries i es beneficia de l’adhesió d’un número creixent d’electors i de quadres, els dos altres candidats asseguren que també disposen d’un ampli suport. A partir d’ara podem esperar de tot: fantasmades, traïcions i sorpreses… però també debat (i del bo).

Ens agradi o no reconèixer-ho, el cert és que la democràcia partidista francesa és força més madura que l’espanyola, entre altres coses perquè els partits organitzen vertaders debats entre els qui volen ser candidats a la presidència de la República en representació de les seves sigles. Tres d’aquests debats tindran lloc a províncies. El primer debat televisiu s’ha programat per al dia 10 d’octubre, i versarà sobre qüestions econòmiques i socials; el segon, que tindrà lloc el dia 17, tractarà de societat i mediambient. El tercer debat televisiu, programat per al dia 7 de novembre, es dedicarà a la política internacional.

Creu algú, a la vista del que acabo d’explicar, que hi ha cap mena de paral·lelisme entre el que succeeix a Espanya i el que succeeix a França en allò que fa referència a l’elecció dels candidats?

Mentre Artur Mas promet el cel a la terra a les famílies catalanes si guanya les eleccions, i mentre José Montilla assegurava ahir que arrancaria de franc la dentadura de tots els joves de Catalunya i ens recordava que les promeses del seu rival no eren creïbles del tot perquè “no es poden baixar els impostos i augmentar els serveis”, i ho deia davant un auditori privilegiat d’empresaris i polítics a Madrid, entre els quals hi havia el nunci del Vaticà a Espanya, monsenyor Manuel Monteiro de Castro, a Barcelona es presentava un llibre d’assaig polític escrit per sis autors, “La rectificació” (Destino), amb la voluntat de plantejar canvis de fons en el catalanisme. “La política catalana necessita una rectificació després de la discutible experiència de govern dels últims mil dies, una rectificació basada en una dialèctica més sincera amb la realitat” és la conclusió a què arriben els sis autors de l’obra, el director adjunt d’El País, Lluís Bassets; el politòleg i lingüista Albert Branchadell; l’historiador Josep Maria Fradera; el sotsdirector i delegat a Madrid de La Vanguardia ,Enric Juliana; l’escriptor i articulista de La Vanguardia Antoni Puigverd, i el filòsof Ferran Sáez Mateu.

“La rectificació” consta de sis assaigs en els quals cada autor aborda la premissa central de manera diferent i, en ocasions, fins i tot divergent. La idea comuna sembla que apunta vers un objectiu: que el catalanisme, que no ha variat malgrat els profunds canvis històrics esdevinguts des que es va formular, necessita una mà de pintura. Per això, els seus autors reclamen un canvi d’actituds polítiques que no han variat des de principis del segle XX.

Per poc interès que sentim per la política en general, i per la catalana en particular, el llibre a què faig referència haurà d’entrar aviat a les nostres biblioteques.

De fet ha començat la companya catalana per a la presidència de la Generalitat i també per a cobrir tots els llocs del parlament. I aprenents que som tots de l’estratègia electoral nord-americana, se’ns promet una campanya amb un fort component mediàtic. De fet, Mas protagonitzà un míting el passat dissabte en el qual actuà un grup musical, la CiU Band, amb una cantant que s’expressava en anglès. Però el fort vingué després, quan aparegué Maria de la Pau Janer.

Així va veure Joaquim Roglana La Vanguardia la intervenció de l’escriptora mallorquina:

Más fuerte fue la segunda presunta novedad. Subió al estrado la escritora Maria de la Pau Janer en estado de buena esperanza y se autoproclamó feliz, concepto que ni el inteligentísimo Saura logró introducir en el Estatut como derecho de obligado cumplimiento de todo izquierdista honrado. Más empalagosa que un empacho de ensaimada, la nueva esposa del doctor Corbella, psiquiatra oficial del antiguo régimen de TV3, atentó contra un poema de Espriu y realizó una entrevista de pa sucat amb oli con Mas. Puesta a demostrar que habla más mallorquín que Imma Mayol y que entrevista mejor que la suma de Julia Otero, Mari Pau Huguet y Mònica Terribas, preguntó a Mas qué quería ser cuando era niño. Sorprendido ante tanta originalidad, Mas respondió: “bombero, policía y astronauta”, oficio este último que alegraría a Montilla. Le solicitó luego los nombres de algunos de sus ídolos, y citó a sus papás, a sus profesores, a Kennedy y a Juan XXIII, olvidándose de Jordi Pujol, al que añadió después. Contó la mallorquina que una vez ella recitó a Ronsard en catalán y pasó que Mas se lo sabía en francés. Acabado tan dulce diálogo, el mitin ganó ritmo y potencia entre rugidos de aviones que sobrevolaban el litoral de Barcelona. Pero visto el estado de Janer, resultó un alivio que Mas prometiese alargar los permisos de maternidad y paternidad. Eso beneficiará a Mari Pau, al doctor Corbella y a la audiencia si ambos lo aprovechan para desaparecer de la tele.

Ahir començava el mes d’octubre. No fa encara fred i l’estiu s’allargassa com sempre. Però jo ho celebro perquè m’estimo aquest mes.

Recerco amb intenció en els mes diaris i veig que, el 1993, vaig anotar això: “A La Muntanya Màgica, Thomas Mann escriu d’un dia com avui: “L’octubre va entrar com solen entrar els mesos nous; en si, és una entrada completament discreta i silenciosa, sense cap senyal ni rastres de foc, com ara una dòcil lliscada que s’escapa fàcilment a l’atenció si no guarda cap ordre estricte. En realitat, el temps no té talls, quan comença un mes o un any no hi ha cap tempesta ni tocs de clarins, i fins i amb l’entrada d’un nou segle només som nosaltres, els homes, els qui tirem salves i repiquem”.”

Fa uns dies, tot llegint El Mar, una molt reeixida novel·la de John Banville, escriu el novel·lista irlandès: “Amb quina fúria bufa el vent avui, martelleja amb els punys tous i inefectius els vidres de les finestres. És precisament la mena de temps de tardor, tempestuós i clar, que sempre m’ha encantat. Trobo la tardor estimulant, com se suposa que és la primavera per a d’altres. La tardor és l’època de treballar…”

Els dos textos em semblen molt bells, com aquesta tardor que comença.

L’admissió pel Tribunal Constitucional dels recursos contra l’Estatut de Catalunya (de moment són el del PP i el del Defensor del Poble) no impliquen sinó l’inici del procediment. Des del punt de vista jurídic no són una victòria ni una derrota de ningú, encara que els polítics sempre solen volen treure suc d’aquests moments processals.

Tanmateix, el fet de la presa en consideració posa en marxa un mecanisme sense precedents en el nostre dret constitucional perquè és per primer cop que el Tribunal haurà de considerar, avaluar i dirimir si és o no és constitucional una llei orgànica (l’estatut) que, pel fet d’afectar a una de les comunitats històriques, s’ha aprovat en referèndum.

Es podria, doncs, donar el cas que el Tribunal considerés no adequats a la Constitució un o més articles que, no sols han estat sancionats pel Parlament, sinó també pel poble. Però no crec que hàgim de treure punta a aquest fet. Al cap i a la fi les lleis són aprovades pels representants del poble, i els estatuts d’aquestes comunitats, a més a més han de ser refrendats per la població. Però el vot popular no legitima allò que és inconstitucional, com tampoc no el llegitima el vot parlamentari. Per tant, no hi ha diferència entre unes i altres normes en aquest punt.

Ara doncs, a esperar el veredicte.

“Jo no seré candidat a la candidatura del nostre partit per a l’elecció presidencial”. Amb aquesta frase s’adreçava Lionel Jospin als militants socialistes per a explicar-los la decisió presa. Ja ho deia el meu fill que més li valia retirar-se a casa a fer maquetes de barcos antics…

Bromes apart, el vell hugonot ha dit que d’entrada no especificaria a qui donarà suport, i que no ho faria, doncs, a Ségolène Royal. Ja veurem per quin dels seus es decidirà més endavant. De tota manera, l’exprimer ministre amb Chirac ha dit que no es retira de la vida política, i que si bé ell no veu clar que hagi de ser novament ministre, vol ser present en tot allò que faci referència al debat ciutadà, a les idees i als valors del partit socialista, sense perjudicar a la campanya dels seus correligionaris.

Així, doncs, sembla que a la campanya socialista, la cosa s’haurà de decidir entre Dominique Strauss-Kahn, Laurent Fabius, Jack Lang o Ségolène Royal.

—————

Els curiosos i interessats en la política francesa poden entrar directament en el bloc de Lionel Jospin

Tots els diaris d’ahir comenten les reaccions que ha provocat l’autocensura que ha exercit la directora de la Deutsche Oper Berlin, Kirsten Harms, que ha suspès la representació d’Idomeneo, de Motzart, per por a un possible atemptat islàmic. L’escena final, en la qual el rei de Creta, Idomeneo, apareix amb els caps tallats de Jesucrist, Buda, Mahoma i Posidó, va indignar a algun radical que va formular una amenaça anònima, segons explicà la directora d’aquesta prestigiós teatre d’òpera de Berlin, i això la va dur a anul·lar la representació. Harms argumenta que ha suspès l’obra – en contra de la voluntat de l’escenògraf i responsable de la mise en scène, Hans Neuenfels- per a garantir “la seguretat del públic i dels actors”. L’escena final era collita pròpia del dramaturg.

Això ha provocat un gran debat, que no és, sinó, una concreció d’aquest debat permanent en què ens movem avui on uns –Occident, per entendre’ns- acceptem qualsevol mena d’interpretació que es faci en el camp de l’art, encara que aquesta afecti de manera cruel sentiments propis, tot recurrint al principi de la llibertat d’expressió, mentre que d’altres –els islamistes radicals- creuen que la llibertat d’expressió no és un dret en el qual pugui emparar-se la crítica si aquesta afecta a elements bàsics del seu credo. I no sols això, perquè en aquests casos ells consideren justificada l’agressió.

Això ens duria a un debat llarg en el qual no puc entrar en aquests moments, però em sembla interessant recollir una sèrie d’opinions que, sobre aquesta suspensió de l’Idomeneo de Berlín, s’han publicat ahir a La Vanguardia.

No disparen contra la ficción

XAVI AYÉN – Barcelona

A diferencia del discurso del Papa en la Universidad de Ratisbona, o de las caricaturas de Mahoma en la prensa danesa, que levantaron gran diversidad de opiniones entre los intelectuales de Occidente, el caso de la ópera retirada de cartel en Berlín despierta una condena generalizada, aunque, eso sí, con distintos matices. Este diario contactó ayer con diversos pensadores y políticos.

JUAN GOYTISOLO, escritor
“Separemos arte y religión”
“Hay que separar totalmente el mundo artístico del religioso. En 1989 condené enseguida la fetua contra Salman Rushdie.Pero las recientes viñetas danesas sobre Mahoma eran unas caricaturas sin ninguna gracia, con la sola intención de provocar. Algo muy diferente es una novela o una ópera, que se edifica con una pretensión artística y, por tanto, es imposible extraer sus elementos estrictamente religiosos, porque éstos sólo cobran sentido en el interior de la ficción”.

TAHAR BEN JELLOUN, escritor
“¿Prohibiremos a Shakespeare?”
“La creación artística es una necesidad para el espíritu y para el bienestar de la humanidad. El arte no es lo real, no es una copia de lo real, es por definición una creación. La civilización árabe musulmana ha conocido siglos de luz (entre el IX y el XII), siglos de apertura al mundo, de curiosidad intelectual, siglos de traducciones de obras provenientes del mundo entero; debemos acordarnos de esa época, invocarla hoy para rechazar la censura, el miedo, la ignorancia y el fanatismo. Anular una obra artística es un error, una concesión a la intolerancia. Si seguimos la lógica de este caso de Berlín, vamos a tener que prohibir a Dante, a Voltaire y ¿por qué no? a Shakespeare y a todos los poetas muertos o vivos, dado que hay un versículo en el Corán en el que Dios desconfía de los poetas. No, no hay que entrar en el juego del terror. Hoy es Mozart, el genio, el que hemos desprogramado, mañana serán Ibn Khaldoun (del siglo XIV), Al Hallaj (gran poeta místico del siglo X), ¿y por qué no la música andaluza, simplemente porque nos invoca la alegría, el placer y la vida? Hay que resistir; de lo contrario, nuestros hijos serán embrutecidos por la ignorancia”.

MOHAMMED CHAIB, diputado del PSC
“Pido una libertad sin insultos”
“Se ha pensado que los musulmanes se quejarían, pero también aparecían las cabezas cortadas de Jesús y Buda. En estos momentos la cosa es complicada y los organizadores no querían echar más leña al fuego. Defiendo toda la libertad de expresión que haga falta, pero, por favor, seamos más inteligentes y creativos para no herir a nadie. La libertad de expresión no está reñida con el respeto. Si estamos continuamente insultando las raíces de la gente… hay muchas más cosas que hacer que meterse con los profetas de una y otra cultura. Personalmente, no veo esta función como un problema, pero creo que el mundo no está preparado para ello”.

CARMEN CALVO, ministra de Cultura
“Mal camino, como con Rubianes”
“Ni la censura ni la autocensura son un camino bueno para un entendimiento entre religiones y culturas. No es buen asunto que los estados de Derecho nos refugiemos en el miedo. Las únicas cosas que se pueden limitar en democracia son las ilegales ante los tribunales. Es malo que en dos ciudades europeas – por Madrid y el caso Rubianes- ocurran cosas de este tenor, no es halagüeño que no seamos capaces de colocar el espacio de la libertad y del respeto. No es un buen ejemplo ni lo ocurrido en Madrid ni en Berlín”.

SAMI NAÏR, escritor y político
“Un precedente muy peligroso”
“El malentendido entre el mundo occidental y el musulmán se agrava. Las últimas declaraciones del Papa y las viñetas sobre Mahoma han sido un grave error del Pontífice y de los autores de las caricaturas, porque atacaban directamente lo más sagrado del otro. Es un comportamiento irresponsable, pero tenían derecho a tenerlo porque en democracia no se prohíbe la expresión. Pero anular la ópera de Berlín es una estupidez, porque va a constituir una especie de jurisprudencia a nivel europeo. Los integristas se van a aprovechar de esta decisión para decir: “Hay un precedente y tenéis que respetarlo”. En esta obra, además, no se ofrece una representación negativa de Mahoma, sino que es la mirada de un hombre del siglo XVIII con los valores de su época”.