Josep Maria Quintana

Fa uns dies ha mort el director de cine Robert Wise. Era ja un home de 91 anys i, per tant, la notícia, tot i que trista, no pot anunciar-se com inesperada. A més, tots sabíem que estava greument malalt.

Jo no puc fer-ne un panegíric perquè ni sóc cap entès en cinema ni tampoc he arribat a conèixer prou l’obra d’aquest director nascut a Indiana (EEUU) l’any 1914, però sí que he de dir que mai no li podré agrair prou aquell West Side Story que va entrar a la meva vida quan amb prou feines devia tenir jo setze o disset anys. L’impacte d’aquella pel·lícula va ser tan gran en mi que la vaig anar a veure tres dies seguits. Em semblava que cada vegada que la veia descobria noves coses en aquella cinta que, per cert, va filmar-se a Nova York, en aquell barri oest que acabava de buidar-se per a ser derruït i, després, reestructurat urbanísticament. Avui, és allí con s’aixeca la Metropolitan Opera House i tots els edificis culturals d’aquella monumental plaça.

El conflicte entre cultures, l’amor que sobrepassa els prejudicis, la denúncia d’una policia corrupta i una música extraordinària del recordat Berstein, tot això feia d’aquell film una meravella artística que impregnava tot el meu ésser de jove inquiet, encara que essencialment inculte. Mai no oblidaré l’impacte d’aquella pel·lícula i, per tant, mai em mostraré prou agraït a Robert Wise, l’home que la va fer possible. Descansi en pau.

A la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, l’ha traït el subconscient, aquest subconscient que aviat sura per entre els corriols de la classe política madrilenya. Recordeu com, només pel fet d’enunciar l’OPA hostil de Gas Natural a Endesa, ja es va moure un gran enrenou, en realitat com si aquella decisió econòmica somogués els fonaments del país que és Espanya. En vaig parlar l’altre dia: Que si això atempta a la unitat; que si la operación desguace continua; que si es tracta d’una jugada bruta del tripartit, i d’altres bajanades que no vindrien a compte si no revelessin una realitat –anava a dir amagada però crec que he de dir absolutament visible- que concep com a separador i, per tant, com a absolutament criticable i rebutjable, tot el que no s’emmotlla a la seva particular manera de veure les coses.

El cas, però, d’Esperanza Aguirre ha estat, de molt, el més espectacular. El passat dia 12, tot comentant l’OPA de Gas Natural, va dir que estava molt trista perquè una empresa multinacional com Endesa, de fructificar l’operació, deixaria de tenir el seu domicili en el “territorio nacional”. És cert que, unes hores més tard, va rectificar dient que, en lloc de nacional, volia dir “regional”. Bé, això no s’ho creu ni ella (¿des de quan algú ha parlat de la región de Madrid?), i a més a més revela una realitat com un temple: Que front als nacionalismes dits (per ells) perifèrics s’aixeca un nacionalisme mesetari i centralista encara més fort, aquest nacionalisme espanyol irredent que ve de lluny i que no admet ni matisos ni punts de vista, ans interpreta la realitat d’Espanya des d’un unitarisme indiscutible que es nega a veure-hi enllà dels límits de la seva pròpia regió.

Les Aguirres, els Aznars, els Jiménez Losantos, els Herreras-en-la-Onda, els Guerras, els Bonos, els Rodríguez Ibarras… tots aquests són legió, i per poc que els incitis, d’immediat treuen el don Pelayo que duen dintre i estan dispostos a lluitar com un sol home contra el drac de tres caps (que això és per a ells el tripartit, un drac de tres caps) i contra tothom qui no es comporti en l’únic sentit que ells són capaços d’entendre la política.

De tota manera, sortides de to com el de la senyora Aguirre són immensament satisfactòries per als qui, siguem o no nacionalistes, no compartim aquesta manera de pensar. I a més, també ho són perquè revelen l’autèntic tarannà de tots aquests personatges.

La nit del diumenge al dilluns passat, les forces palestines i milers de curiosos penetraren dins les antigues colònies del costat de Gaza. Centenars de joves es llançaren sobre les buides sinagogues de Morag i de Netzarim abans de calar foc als dos edificis religiosos. A Kfar Darom, també uns centenars de palestins penetraren dins la sinagoga abandonada, trencaren el vitralls i després prengueren foc a les palmeres que hi havia a l’entrada.

Ha estat el parlament d’Israel el que el que ha decidit que els jueus no destruirien les sinagogues en deixar Gaza. Però els palestins, que no han acceptat aquesta decisió que els obliga a ells, o bé a respectar aquests edificis religiosos o bé a destruir-los, han criticat durament la decisió i han anunciat la destrucció de les sinagogues a partir del dilluns (11 de setembre).

Una gran eufòria ha sorgit entre els palestins que, des de fa trenta-vuit anys, no havien pogut trepitjar aquests territoris. “Gaza ha esdevingut lliure i demà li tocarà el torn a Jerusalem i a la Cisjordània” cantaven exaltats grups de militars palestins.

Ningú no sap com s’afrontarà el futur. I si aquest és una mica confús per a la Cisjordània, és evident que –del costat israelià- no ho és el de Jerusalem, que els jueus no pensen cedir de cap manera. Per tant, hi ha encara molt camí a recórrer.

Sharon, que inicià la seva vida política i militar com a incendiari, ha esdevingut últimament bomber. El qui havia propiciat els assentaments de colons a Gaza ara ha aconseguit que el seu país abandonés aquesta terra i l’ha cedida als palestins (amb gran oposició dels sectors més integristes israelians). El camí, doncs, és llarg i fressat de parany. Comprendreu, doncs, que us digui metafòricament que encara se’ns fa difícil albirar un llumeneret en la llunyania.

Decididament, aquí no veiem entre els nostres polítics (en el marc de la política de partit) el coratge i la valentia que demostren els francesos.

Ningú no amaga que l’operació Villepin, per part del president Chirac, no ha perseguit sinó de posar les coses més difícils al cap de files del seu propi partit, Nicolas Sarkozy. Això no obstant, aquest, no pel fet d’haver acceptat ocupar el ministeri de l’interior del govern Villepin, ha deixat de banda les seves ambicions (legítimes ambicions) a ser candidat a la presidència de França el 2007. D’ací que hagi declarat recentment que “ningú no m’impedirà d’arribar al final”. I ha afegit: “Jo no cediré. Hi haurà un congrés el mes de gener de 2007. Vosaltres donareu la vostra opinió per elegir aquest o aquella” i a això ens atendrem.

Segons un sondeig que acaba de publicar-se a França a les pàgines de Le Journal du dimanche, per al 69 per cent de militants del partit majoritari, Sarkozy “és el millor candidat per a representar l’UMP en les properes eleccions presidencials”. Aquest mateix sondatge li dóna cinquanta punts més que a Dominique de Villepin, que ha assolit un magre 19 per cent.

En un discurs de gran claredat, com tots els de Sarkozy, aquest ha dit als seus electors que “la gent sap que jo no estic a les ordres de ningú. I tothom veu que hi ha dos ritmes per a conduir el canvi: el de la continuïtat (Villepin) i el meu.”

Algú podrà parlar més fort, difícilment però ho farà d’una manera més entenedora.

A mesura que passen els dies Angela Merkel sembla desinflar-se i Gerard Schröder dóna la impressió que està creixent. De fet, el missatge “d’injustícia social” que esgrimeix l’actual canceller respecte de la política que preconitzen els seus rivals de la CDU està calant entre els 80 milions d’alemanys que decidiran aviat qui els continua governant.

Schröder, que ha demostrat que és un polític combatiu, després d’explorar algunes mesures del programa de l’oposició –sanitat, fiscalitat, jubilacions, etc.-, ha aconseguit que augmentés entre l’electorat una certa por respecte a una futura política molt liberal de la dreta.

Tot i que les enquestes el donaven pràcticament per amortitzat, el cert és que un 20 per cent de l’electorat es mostra encara indecís i això pot fer canviar el signe de les prospeccions fetes fins ara. En unes declaracions al Süddeutsche Zeitung, Schröder ha dit que el seu objectiu era fer del Partit Social Demòcrata la formació més forta. “Jo vull continuar el meu treball en la mateixa coalició que tenim avui” (amb els Verds) –ha dit també- per a continuar modernitzat el país i fer d’aquest una potència econòmica en el món.

El cert és que, si bé tots els indicis encara donen per suposada una victòria conservadora, els marges es van estrenyent i el resultat continua enlaire.

Quan mirem de prop el que hi queda de l’antic imperi de la URSS veiem com n’és de difícil el redreçament de la democràcia. I no ho dic per la gent del poble que, en el cas d’Ucraïna, va donar un testimoni clar de compromís amb el canvi quan protagonitzà aquelles grans protestes de fa un any -“la revolució taronja”- contra el règim governant i a favor del dissident Iutxenko, sinó per la classe política (nova i vella) que sembla impossible de reciclar. De fet, l’observador atent acaba creient que l’accés al poder, en qüestió de mesos, transforma el polític més ben intencionat en un oligarca.

Dic això perquè fa només dos dies el president Iutxenko s’ha vist obligat a destituir tot el govern, fins i tot l’heroïna Iulia Timotxenko per mor de l’escàndol de les privatitzacions.

A Rússia, Vladimir Putin ha atacat els oligarques de manera tan radical com dubtosa, enviant a la presó Mikhail Kodorkovski després d’un procés judicial força polititzat i tothom ha pogut veure que el món dels negocis continua depenent a Rússia d’un Estat que dominen els funcionaris corromputs.

A Ucraïna, Iutxenko havia promès de lluitar amb força contra la corrupció. Allí, com a Rússia, els vells oligarques han intentat salvar els mobles a base de prebendes i els nous s’acarnissen a reprivatitzar les grans empreses davant tribunals de dubtosa independència.

El president ha destituït tothom i ha dit que cap home de negocis participarà en el nou govern, però ningú no creu que puguin cessar els altercats que giren entorn de la repravització del complex metal·lúrgic de Krisvorojstal i també el de Nikopol.

D’altra banda, Iulia Timotxenco, l’antiga “princesa del gas”, que va abandonar els afers econòmics per donar suport al nou president, ha anunciat dolguda que trenca amb el qui ha estat el seu aliat fins avui i dóna suport a grans dirigents econòmics.

En aquests moments, només el president Iutxenko sembla net. Però ha quedat tan net com sol i sembla força difícil que pugui reeixir d’una crisi que afecta el més profund de la societat, una societat que en els estrats dirigents és essencialment corrupta i que sembla no poder-se desfer d’aquests lligams amb el món dels afers econòmics.

La brega que he protagonitzat amb aquests nous creuats blaveros que han aparegut amb força a Maó m’ha provocat una sèrie d’atacs amb tota regla damunt la premsa menorquina. Eren atacs directes, a la jugular, sempre farcits de referències “ad hominem”, que és el recurs més directe a manca d’arguments.

Però ben al costat d’això, mai no havia rebut tantes telefonades o correus donant-me suport i mostrant una gran solidaritat amb la meva presa de postura. Ahir mateix, una persona em deia el següent:

“Apreciat Josep Maria: Finalment m’he decidit a enviar-te un correu sobre el tema en qüestió després de dies d’anar-ho ajornant.

En primer lloc felicitar-te pel teu magnífic article “La creuada de l’hac” que em va semblar d’una clarividència absoluta i que, per açò mateix, no ha rebut cap resposta mínimament raonada i raonable. El seu model lingüístic -el dels capdavanters de la ICM- no es troba a Menorca ni a Mallorca, és el de València. De moment diuen tenir 3000 signatures -gairebé els mateixos vots del PP a les municipals- encara que ni totes són de Maó ni totes són autèntiques.

En segon lloc manifestar-te la meva solidaritat davant els atacs personals que has rebut, que posen de manifest davant de quin tipus de persones ens trobam. Endavant i no deixis les Lletres de Batalla.”

Avui, des de Mallorca, una persona em dóna també recolzament i m’envia un interessant article de Climent Picornell intitulat La “hache” de Maó. El transcric perquè val la pena que els meus lectors el coneguin:

La “hache” de Maó, la “zeta” d’Eivissa, la “i” d’Andratx, la “te” de Cala Rajada, la “y grega” de Llucmajor, la “ese” de Pollença, etc., etc… en podríem fer un rosari, al qual afegir la “ch” d’Elx o la “e” de Girona. Lletres reivindicades que sobren o manquen a molts de topònims catalans. El cas no és nou, sinó molt repetitiu i els actors protagonistes d’aquestes representacions tragicòmiques solen ser quasi sempre, també, mutatis mutandis, els mateixos : quatre reaccionaris que se creuen experts en tot i solen ser, experts en res. I res, ja ho saben, són caragols sense closca. Però embullen i emprenyen. He tengut notícia a través dels articles en el Diari de Balears de Miquel A. Maria i de Joan F. López Casasnovas i també del bloc d’Internet d’en Josep Maria Quintana que alguns elements, entre els quals s’han significat alguns militars retirats, que ni parlen, ni en saben de català, han armat oposició contra la normalització del topònim “Mahón”, en espanyol, per “Maó” en català de Menorca, com a denominació oficial de la ciutat menorquina.

La cosa és herència d’altres temps. Fa anys amb un equip composat pel geògrafs Onofre Rullan i Miquel Àngel March i els filòlegs Ramon Díaz i Villalonga i Joan Font i Roig, vam revisar els nombrosos fulls del Mapa Topográfico Nacional 1:25.000. Una feinada, entre la qual hi havia la revisió i correcció toponímica d’aquest mapa-base del que es coneixia com la cartografia “oficial”, la del Instituto Geográfico Nacional i el Servicio Geográfico del Ejército. En efecte, vaig haver d’anar diverses vegades a Madrid, a “Campamento”, allà on després jutjaren els amotinats Tejero i Milans del Bosch, per entrevistar-me amb els alts comandaments que s’encarregaven d’això -la cartografia ha estat durant anys qüestió d’estat-. Les noves normes de correcció eren les de normalitzar la toponímia en els idiomes de les diverses comunitats autònomes. Però, em digué un general : “no pueden tocarse ni los nombres de municipio que no hayan decidido oficialmente cambiarse, ni los vértices geodésicos, ni el Mar Mediterráneo; lo demás puede ir en vernáculo”. No els feia massa gràcia, com vaig poder comprovar.

Així ho férem. Els desbarats que hi havia a la toponímia dels mapes oficials, era impressionant, hereva de topògrafs i agrimensors forans que transportaven sobre el paper fonètiques desconegudes per a ells : “Carrutxa” (d’origen llatí) era transformada en “La Casucha” o el “molí Paperer” en el “Molino de Popeye” i els estalviï la relació completa de desastres toponímics. No vàrem poder corregir les galerades abans de la impressió, així que els mapes sortiren amb algunes imprecisions, però, vaja, hi ha una gran diferència entre aquests mapes i els anteriors. Ara, ja bastants d’anys després, les comunitats autònomes han generat serveis cartogràfics propis amb bones toponímies; a les illes Balears, els mapes de referència són els nombrosos fulls de l’ 1:5.000 que revisàrem Antoni Ordinas i un servidor, i com en l’anterior, contàrem amb quasi un centenar d’experts; a Menorca, entre altres, el desaparegut i entranyable Josep Mascaró i Passarius ( tot sigui dit de passada, amb ell fèiem feina –sempre, per indicació seva- a partir de les tres de la matinada).

Així les coses i després de debats diversos la recollida i normalització toponímiques, a nivell acadèmic, ha quedat resolta, amb algun estira i arronsa, com el de l’ús cartogràfic de l’article salat o literari, i amb la reivindicació abandonada de Ciutat de Mallorca, per Palma. Fins que de tant en tant, tornen a sortir bonys o bues d’antany i problemàtiques irresoltes. Entre aquestes darreres la de la neotoponímia inventada de les urbanitzacions litorals, que vaig estudiar com la “Nova toponímia del turisme”, també ja fa anys. O altres, com és el cas que s’exemplifica, de “Mahón” o “Maó”. En aquestes situacions sempre surten i es mobilitzen toponimistes aventurers – no se’ls coneix cap feina anterior com experts en la matèria, s’hi han convertit d’un dia per l’altre- sempre per aconseguir que no es mogui l’satus quo. És a dir perquè o s’eternitzi l’errada o perquè no es mogui el topònim de la seva grafia espanyola. Pel cas del meu poble, de San Juan passar a Sant Joan, el grup d’aquests toponimistes d’espardenya l’encapçalava un coronel retirat. El menorquí, i gegant dels coneixements lingüístics universals, Francesc de Borja Moll, feu, ja fa anys informes molt raonats per la normalització de topònims; conta el cas de Llucmajor ( abans Lluchmayor) o el cas d’Andratx (abans Andraitx). En aquest poble els toponimistes de cap de setmana, s’alçuraren tant que obligaren al batle, d’aquells temps, a anar a Madrid a cercar la “i” que els havien presa. El punt de rialles el posa quan conta que els qui feien els mapes dels Pirineus, entafarraren el topònim “Fuente de los muy felices”, al traduir del català “Font dels tres hereus”. Es veu que sabien espanyol i francès (“Très heureux”), però no català. En fi.

Aquestes comissions que es desperten amb un interès repentí per la toponímia solen emprar raonaments similars i molt discutibles. Si es canvia el nom, diuen, es perdrà la marca comercial o turística i això ens durà pèrdues econòmiques; s’intenta així ajuntar a la seva comitiva empresaris i polítics afins; aquesta és la causa del topònim bífid Eivissa o Ibiza, que es llegia al cul dels jugadors del Mallorca; o usen també, altres raons més, diguem-ne, acadèmiques. Una d’elles la cartografia històrica. Mirin, un servidor, ha publicat més de trenta treballs sobre mapes antics de les illes Balears i amb la toponímia s’hi ha d’anar amb molt de compte; durant molts d’anys els mapes eren fets a l’estranger i es copiaven els uns als altres sense haver estat mai al lloc. Els posaré un exemple ; durant més de tres-cents anys, i a molts de mapes antics valuosíssims, a Eivissa hi surt el topònim “San Hilario”, que no és altra que Santa Eulàlia . Si bé és cert que la inseguretat en les grafies és corrent, el nom de Maó, és el més emprat a les famosísimes cartes nàutiques antigues.

En una paraula, aquests toponimistes aficionats no es podien distreure, amb una altra cosa? Per exemple cantant aquell valset que composà un comissari de policia, quan l’any 1904 Alfons XIII visità Maó : “ Es Ma…hón / una ciudad bonita y galante / Tiene co…modidades de una ciudad grande / Hay co…mer / Hay comercios de gran importancia/ juzgado de primera instancia / tiene gas y electricidad / Mahón tiene muchachas bonitas / seis boticas / dos cafés / Hay paseos bien enarenados / y el mar que baña sus piés.” És una forma menys ridícula de passar el temps.

Vagi des d’aquí el meu recolzament a la nomenclatura oficial i correcta de Maó.

Aquest país nostre no té adob. De sobte GAS NATURAL anuncia una OPA per fer-se amb les accions d’ENDESA i els guardians de l’ordre establert (el de Madrid s’entén) tronen contra “l’assalt català al poder”.

Vaig escoltar Zaplana i, segons ell, aquesta era una cessió més del govern de l’Estat a les exigències del tripartit que governa Catalunya. I el trIpartit sense adonar-se’n! Després agafo El Mundo, capdavanter de l’independentisme espanyol, i veig que titula la notícia així: “Zapatero permite a Maragall el asalto de La Caixa a la primera eléctrica española”. És adir que, en la visió d’aquests prócers de l’espanyolisme més ranci, una decisió de gran calat econòmic mai no és (ni pot ésser) independent de la política. Vaja, com si Maragall comandés a La Caixa! (Prou greu li va saber a Pujol no haver aconseguit mai destituir Vilarasau!)

També Rajoy, sense encomanar-se a Déu ni al diable, ha pontificat ja sobre l’oferta dient que és un “atentado contra la competencia, contra los intereses de los consumidores y contra la libertad”. I encara no s’ha iniciat l’informe preceptiu de la comissió del mercat de valors!

Lluís Foix, sempre tan ponderat escriu a La Vanguardia:

“Yo ya sabía que el tripartito catalán es poderoso. Pero no tanto como para poner en peligro la libertad de los españoles. Me ha tranquilizado la lectura de la portada del Financial Times de Londres, el periódico que interpreta a diario con gran profesionalidad las noticias políticas y económicas del mundo. Un titular sobrio anunciaba que “Gas Natural presenta una OPA a Endesa por 22 mil millones de euros mientras la consolidación del sector en Europa se abre paso”. La información iba firmada por Mark Mulligan y Leslie Crawford desde Madrid, Richard Milne en Frankfurt y Lina Saigol y Rebecca Bream en Londres.”

Recordeu que quan el govern decidí el trasllat a Barcelona de la “Comissió de Telecomunicacions”, el qui n’era president, Francisco Bustelo, qualificà el trasllat de “deportació”. Ara, doncs, només de pensar que un grup català pugui dominar una gran part de l’energia elèctrica (no tota perquè IBERDROLA continua independent), la dreta de sempre considera que això és un pas més en la desintegració d’Espanya.

Davant tanta estupidesa (¿o potser hauríem de dir mala fe?) el que a mi m’estranya és que no hi hagi entre nosaltres més independentistes. Seria el més natural.