Estimat director: El divendres dia 26 d’agost, aprofitant que es complien 120 anys del naixement de Mario Verdaguer, el senyor Diego Prado va escriure un llarg i documentat article sobre aquest periodista, traductor i novel·lista, nascut a Maó, que deixà una obra densa, llarga i valuosa des de qualsevol punt de vista que l’analitzem. De tota manera, l’article del senyor Diego Prado no parlava només de l’obra de Verdaguer, ans l’autor aprofitava l’ocasió per a llançar un atac en tota regla –fins al apunt que jo crec que aquest era l’objecte principal del seu article- contra el món cultural de Menorca i contra “una política cultural (…) donde la memoria colectiva brilla por su ausencia y (…) apuesta (…) por la hegemonía de una cultura catalana [que] ha desterrado al silencio a aquellos que cometieron el pecado de construir su obra en castellano.”
I després de fer una bona anàlisi de l’obra de Verdaguer (que subscric íntegrament) afirmava que avui els seus llibres són introbables i que, des de l’homenatge que li va retre l’Ateneu de Maó, l’any 1960, s’ha produït entre nosaltres un absolut “retorno al olvido”. Aleshores afegeix: “Hace casi dos décadas apareció una voluntariosa y del todo insuficiente traducción catalana de Piedras y Viento, que apenas circuló fuera de la isla, y en 1992 la excelente edición ya citada de Bitzoc” (es refereix a una edició de contes publicats per l’editorial mallorquina que du aquest nom).
Jo no he d’entrar en la valoració que fa de Verdaguer com a escriptor (amb la qual –ho repeteixo- estic absolutament d’acord), ni tampoc he de respondre a l’atac que fa a les institucions polítiques menorquines –“el total desamparo institucional en que se ven grandes autores isleños (y en especial menorquines) como el propio Verdaguer, digno merecedor también de unas Obras completas.”– I dic que no hi he d’entrar perquè això ho han de respondre, en tot cas, els responsables d’aquestes institucions; però el que sí diré és que el panorama d’oblit absolut que dibuixa el senyor Prado respecte a Mario Verdaguer i a la seva obra no respon a la realitat –si més no pel que fa a l’Ateneu de Maó-, com tot seguit li intentaré demostrar.
El senyor Prado aprofita un fet –els 120 anys del naixement de l’autor- per a fer una lloança de Verdaguer i, sobretot, per a dir a tothom que ningú més que ell s’ha recordat de l’efemèride, asseveració que li permet assegurar que la figura de l’escriptor “duerme entre las sombras de un inmerecido olvido.” Bé, té raó, ningú més que ell ha celebrat els 120 anys del naixement de Verdaguer, però haurem de convenir que, si bé qualsevol excusa és bona per a parlar d’un autor que volem lloar, el més normal és que s’aprofitin xifres més rodones, com posem els 100 anys o bé els 150 anys de la seva naixença.
I dic això perquè, al llarg de tot l’article, el senyor Diego Prado s’oblida absolutament (això si que és “un olvido immerecido”) de la immensa feina que, per a posar al dia l’obra i la persona de Mario Verdaguer, féu l’Ateneu de Maó l’any 1985, any en què celebràvem precisament el centenari de l’escriptor.
Aquell any l’Ateneu organitzà una sèrie d’actes i de conferències sobre l’obra del nostre personatge en els quals participaren erudits i especialistes molt destacats, actes que culminaren amb la publicació d’un número monogràfic de la Revista de Menorca (quart trimestre de 1985) que, al llarg de dues-centes pàgines, publicà articles del més bo i granat de l’època. Hi participaren l’escriptor i crític d’art Rafael Manzano (“Semblanza de Mario Verdaguer”); l’escriptor i periodista Gaspar Sabater Serra (“Mario Verdaguer en el recuerdo”); l’advocat i escriptor Ramon Rucabado (“Dos escriptors cosins: Màrius Verdaguer i Ramon Rucabado en el seu centenari”); el poeta Gumersind Riera (“Glosa Lírica”); el catedràtic de literatura Lluís Casasnovas Marquès (“En torno a la poesía de Mario Verdaguer” i també “Un encomiable proyecto: La publicación del epistolario de dos notables escritores menorquines”); el professor de la Universidad Complutense de Madrid, Rafael Fuentes Mollá (“La novela vanguardista de Mario Verdaguer”); l’assagista i escriptor Gabriel Julià (“El conte en la narrativa de Mario Verdaguer”); el consevador dels gravats de la Biblioteca de Catalunya, Francesc Fontbona (“Mario Verdaguer, pintor”); i el periodista i escriptor José Tarín-Iglesias (“Presencia de Mario Verdaguer en la prensa barcelonesa”).
La revista s’iniciava amb una presentació meva (“Homenatge a Màrius Verdaguer”) i es tancava amb la publicació d’uns articles de premsa amb motiu de la publicació de “La isla de Oro” i d’una cronologia bio-bibliogràfica de l’autor.
Però no és només això, estimat director. Aquell mateix any, després d’unes llargues i fructíferes negociacions, l’Ateneu aconseguí que la vídua de l’escriptor, la també escriptora Carme Llompart, i el seu fill, Mario Verdaguer, fessin donació de tota l’obra pictòrica de l’escriptor i artista, obra, per cert, interessantíssima que havia estat objecte d’una exposició a la Biblioteca de Catalunya sota la direcció de Francesc Fontbona, el qual en publicà un magnífic catàleg. Tota aquesta obra pictòrica, juntament amb llibres i objectes pertanyents a l’autor, foren exposats de manera permanent dins una sala –la que denominàrem “Sala Verdaguer”– que l’Ateneu habilità i que va inaugurar-se en presència de totes les autoritats i de la família del pintor, crec que el mateix dia (d’això no n’estic del tot segur) que Fuentes Mollà (que havia fet el doctorat sobre Verdaguer) va pronunciar una magnífica conferència sobre la seva narrativa.
A la vista d’això, ¿creus tu que és just que ara, el senyor Diego Prado, pel fet de publicar un article sobre Verdaguer, insinuï sense cap mena de recança que ningú més que ell es recorda d’aquest brillant escriptor, traductor i artista? Home, no. Jo crec que abans de parlar així calia documentar-se.
D’altra banda, no fou només l’Ateneu. També l’Editorial Nura de Ciutadella publicà la magnífica traducció de “Piedras y Viento” que feu un gran amant de Menorca, l’historiador i exdirector del Museu de la Ciutat de Barcelona, el senyor Josep Maria Garrut. ¿Què vol dir, doncs, el senyor Diego Prado quan qualifica (penso que molt lleugerament) aquesta traducció de “voluntariosa y del todo insuficiente?” Seria interessant de saber-ho.
Per últim voldria dir una cosa més. Recordo molt bé que –com reclama ara “cual llanero solitario” el senyor Diego Prado, també nosaltres intentàrem que es publiqués l’obra verdagueriana. Però aleshores ens trobarem amb un imponderable: cap editor dels que visitàrem acceptà la nostra proposta. “No vendríem ni un llibre”, tots ens van dir. I és que l’obra creativa de Verdaguer (tot i que l’estimo i la considero molt superior, per exemple, a la de Ruiz i Pablo) és una obra que es troba amb grans dificultats a l’hora de travessar aquesta terrible barrera del temps que tot ho clivella, barrera que només superen amb èxit els immortals, però no majoria d’escriptors –entre els quals m’incloc, evidentment- l’obra dels quals està probablement condemnada a morir amb nosaltres.
De tota manera, com que són pocs els literats de vàlua que ha donat Menorca, jo també crec –en això com el senyor Diego Prado- que valdria la pena que les autoritats culturals pensessin en la reedició de la obra de Verdaguer. Al cap i a la fi ell és un fill il·lustre de Menorca i ha estat, dins el segle XX, un dels nostres narradors més preuats. Un autor que mai no hauríem d’oblidar i que mai no hem oblidat, encara que d’això darrer no se n’hagués assabentat el senyor Diego Prado.
Josep Maria Quintana 