Té sentit mantenir el “matrimoni” en el Codi civil?

by

Estimat director: Tots coneixem la reforma que s’ha fet recentment del Codi civil en matèria de matrimoni per tal que el puguin contreure dues persones del mateix sexe. Doncs bé, acceptant com a principi que els homosexuals no han de sofrir cap tipus de discriminació pel fet de ser homosexuals (la qual cosa implicava fugir de fórmules legislatives com les adoptades per algunes comunitats autònomes que havien optat per contraposar a la legislació comuna sobre el “matrimoni” una altra legislació que tenia per objecte regular les dites “parelles de fet”), la pregunta que em faig ara, i que intentaré raonar tot seguit, és si té sentit continuar mantenint la institució matrimonial en el codi. I la resposta és que probablement no en té. Et diré perquè.

El matrimoni és una institució que la nostra legislació civil i, en general, totes les legislacions civils de l’occident cristià, van prendre del dret canònic, el qual la definia com a “viri et mulieris maritalis coniuntio inter legitimas personas, individuam vitae consuetudinem retinens, et a Cristo ad dignitatem sacramenti elevata” (“la unió conjugal entre un home i una dona legitimats per fer-ho, tot mantenint una relació inseparable de per vida i enaltida per Crist a la dignitat d’un sacrament”).

Segons la doctrina canònica el matrimoni és, doncs, un sagrament, i és, a més, un sagrament peculiar perquè en són ministres els mateixos contraents –l’home i la dona-, sagrament que, fins al Concili de Trento (per tant fins a meitats del segle XVI!), els nuvis podien contreure de manera absolutament privada sense la intervenció de cap sacerdot.

De fet, en tot l’occident cristià, el matrimoni canònic va ser l’únic matrimoni reconegut pels estats fins que la Revolució Francesa imposà el matrimoni civil, el qual penetrà en les legislacions occidentals de manera diversa: uns estats l’imposaren com a obligatori; d’altres com a subsidiari del matrimoni canònic que consideraven preeminent; i també n’hi hagué que adoptaren el sistema de lliure elecció, que reconeixia la validesa (als efectes civils) tant de l’un com de l’altre.

Pel que fa a Espanya, fou la llei de Matrimoni Civil de 18 de juny del 1870 la que va establir el matrimoni civil obligatori per a tots els espanyols que volien contreure’n. Però aquesta llei fou aviat derogada i, amb la publicació del Codi civil, l’any 1889, s’adoptà el sistema de matrimoni civil subsidiari, sistema que posteriorment derivà en el de lliure elecció.

Arribat a aquest punt, el que jo voldria destacar, amic director, és que, tot i el canvi radical que implicava la regulació pels estats d’un matrimoni civil diferent i autònom del matrimoni canònic, el cert és que, tret del caràcter sagramental –caràcter que el matrimoni civil òbviament no tenia- els estats conceberen el matrimoni civil com una institució que s’assemblava al canònic com una gota d’aigua s’assembla a una altra gota d’aigua, ja que el legislador revestí la institució matrimonial civil amb tots els mateixos elements de què estava revestit el matrimoni canònic: L’havien de contreure home i dona, només el podien contreure un home i una dona i tenia caràcter indissoluble.

¿Què ha passat, però, amb els anys? Doncs que lentament el legislador ha anat buidant la institució matrimonial civil d’alguns elements que, derivats de la legislació canònica, li eren essencials. Primerament s’introduí el divorci el qual, si bé privava el matrimoni d’un d’aquests elements essencials, no implicà un problema irresoluble a l’hora de mantenir la institució pel fet que el legislador continuava mantenint les dues exigències que eren segurament les més essencials per a la institució: 1) Que els contraents fossin dos (la qual cosa barrava el pas a la poligàmia). I 2) Que els contraents fossin de sexe diferent.

Però ara s’ha donat una passa més. A l’exposició de motius de la llei, el legislador raona que amb els anys hi ha hagut una clara modificació de la consciència social respecte al matrimoni i que, un cop s’ha assumit per tothom que l’homosexualitat no pot implicar cap tipus de discriminació, era del tot necessari permetre que persones d’un mateix sexe poguessin contreure matrimoni entre sí. Diu concretament l’exposició de motius que “desde una perspectiva amplia, la regulación del matrimonio que ahora se instaura trata de dar satisfacción a una realidad palpable, cuyos cambios ha asumido la sociedad española con la contribución de los colectivos que han venido defendiendo la plena equiparación en derechos para todos con independencia de su orientación sexual, realidad que requiere un marco que determine los derechos y obligaciones de todos cuantos formalizan sus relaciones de pareja.”

¿I què ha significat això? Doncs que, actualment, les úniques causes absolutament impeditives per a contreure matrimoni són: 1. La de ser els contraents menors d’edat (sempre que no hagin obtingut l’emancipació).- i 2. Les derivades del parentiu no dispensable (Pares amb fills i néts, o bé germans amb germans). N’hi ha també algunes altres que són, però, dispensables.

I la pregunta que em faig tot seguit és la següent: ¿Pot continuar buidant-se la institució dels seus elements bàsics i mantenir-la vigent? ¿Què farem si, per exemple, demà –com ha succeït a d’altres cultures-, la consciència col·lectiva dels espanyols considera democràticament i per majoria que la poligàmia o la poliàndria és digne i saludable? ¿Continuarem modificant la regulació del matrimoni en el Codi civil tot mantenint la institució?

Com a jurista penso (i el meu judici no pretén evocar ara cap mena de raonament moral, sinó simplement jurídic), que les institucions jurídiques no poden violentar-se fins al punt de ser desnaturalitzades. I si com a demòcrates que vivim en un estat de dret aconfessional (la paraula laic, parlant del nostre estat, potser resultaria excessiva) no podem –al·legant precisament raons morals o religioses- oposar-nos a la presa de decisions legislatives que siguin constitucionals, aleshores crec que el més desitjable seria que el legislador cerqués fórmules alternatives que poguessin adaptar-se a les noves concepcions socials sense grinyolar. D’ací que, abans de seguir desnaturalitzant una institució amb tanta càrrega històrica i moral a l’esquena com és el matrimoni, em semblaria millor que, bo i respectant la possibilitat (als qui ho vulguin) de contreure matrimoni canònic amb la mateixa eficàcia civil que se li reconeix avui, l’Estat creés en el camp exclusiu del Dret civil una nova figura jurídica substitutiva de l’actual, de manera que el Títol IV, Llibre I del Codi civil, que s’intitula precisament “Del Matrimonio”, passés a intitular-se, per exemple, “De las Uniones Civiles”, i el legislador fes derivar d’aquestes unions (que serien molt més contractuals que institucionals) el conjunt de drets i deures d’ordre familiar, patrimonial i successori que, fins avui, han derivat exclusivament de la institució matrimonial.

Ens podrà agradar o no, però crec que d’aquesta manera el nostre sistema jurídic tindria força més coherència.


%d bloggers like this: