A la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, l’ha traït el subconscient, aquest subconscient que aviat sura per entre els corriols de la classe política madrilenya. Recordeu com, només pel fet d’enunciar l’OPA hostil de Gas Natural a Endesa, ja es va moure un gran enrenou, en realitat com si aquella decisió econòmica somogués els fonaments del país que és Espanya. En vaig parlar l’altre dia: Que si això atempta a la unitat; que si la operación desguace continua; que si es tracta d’una jugada bruta del tripartit, i d’altres bajanades que no vindrien a compte si no revelessin una realitat –anava a dir amagada però crec que he de dir absolutament visible- que concep com a separador i, per tant, com a absolutament criticable i rebutjable, tot el que no s’emmotlla a la seva particular manera de veure les coses.
El cas, però, d’Esperanza Aguirre ha estat, de molt, el més espectacular. El passat dia 12, tot comentant l’OPA de Gas Natural, va dir que estava molt trista perquè una empresa multinacional com Endesa, de fructificar l’operació, deixaria de tenir el seu domicili en el “territorio nacional”. És cert que, unes hores més tard, va rectificar dient que, en lloc de nacional, volia dir “regional”. Bé, això no s’ho creu ni ella (¿des de quan algú ha parlat de la región de Madrid?), i a més a més revela una realitat com un temple: Que front als nacionalismes dits (per ells) perifèrics s’aixeca un nacionalisme mesetari i centralista encara més fort, aquest nacionalisme espanyol irredent que ve de lluny i que no admet ni matisos ni punts de vista, ans interpreta la realitat d’Espanya des d’un unitarisme indiscutible que es nega a veure-hi enllà dels límits de la seva pròpia regió.
Les Aguirres, els Aznars, els Jiménez Losantos, els Herreras-en-la-Onda, els Guerras, els Bonos, els Rodríguez Ibarras… tots aquests són legió, i per poc que els incitis, d’immediat treuen el don Pelayo que duen dintre i estan dispostos a lluitar com un sol home contra el drac de tres caps (que això és per a ells el tripartit, un drac de tres caps) i contra tothom qui no es comporti en l’únic sentit que ells són capaços d’entendre la política.
De tota manera, sortides de to com el de la senyora Aguirre són immensament satisfactòries per als qui, siguem o no nacionalistes, no compartim aquesta manera de pensar. I a més, també ho són perquè revelen l’autèntic tarannà de tots aquests personatges.
Josep Maria Quintana 