Josep Maria Quintana

Ahir dissabte ens despertàrem amb una bona notícia: els caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea havien arribat (la nit del 22 al 23) a un acord sobre el mandat per redactar un nou Tractat simplificat que conservi la substància de la fallida Constitució, segons informaren fonts diplomàtiques. El compromís es va assolir després de vèncer la resistència numantina de Polònia, que es negava a acceptar el repartiment de poder basat en la votació per doble majoria d’Estats membres i de població en considerar que aquest sistema perjudicava als països mitjans i beneficiava desproporcionadament a Alemanya.

Varsòvia va acceptar finalment l’oferta de retardar fins al 2017 l’aplicació de la doble majoria que li van fer el president francès, Nicolas Sarkozy, el primer ministre britànic, Tony Blair, el primer ministre luxemburguès, Jean Claude Junker i el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Els 4 dirigents van cridar per telèfon al primer ministre polonès, Jaroslaw Kaczynsky, que ha dut a terme des de Varsòvia una negociació paral·lela a la del seu germà bessó i president del país, Lech Kaczynsky.

Encara que a partir de 2014 començarà a aplicar-se formalment la doble majoria –les decisions que s’hauran de prendre exigiran un 55% dels Estats membres, amb un mínim de 15, els quals han d’englobar un 65% de la població- Polònia podrà invocar el Tractat de Niça cada vegada que li resulti més favorable per a assolir una minoria de bloqueig. El vist-i-plau de Polònia es va produir després que la cancellera  alemanya i presidenta de torn de la UE, Ángela Merkel -que havia mantingut mitja dotzena d’entrevistes amb el president Kaczynsky en 24 hores sense aconseguir convènce’l – amenacés amb la convocatòria d’una conferència intergovernamental (CIG) que redactés el nou Tractat sense l’acord de Polònia. Això va ser decisiu i Varsòvia –possiblement escèptica- acabà donant suport al Tractat simplificat.

Amb totes aquestes informacions (que he extret bàsicament de La Vanguardia i de Le Monde) veiem que continua fent-se camí de cara a la construcció d’una Europa Unida. No serà fàcil, i segurament no veurem el final d’aquest procés els homes i dones de la meva generació. Potser tindrà més sort el meu nét, en Pau, que ahir va rebre les aigües del baptisme, tot i que el meu fill, en Pere, es mostra menys optimista –i és probable que ho faci amb més coneixement de causa que jo- sobre el futur d’Europa i, en general, de la humanitat.

Si algun territori dels que avui formen part d’Espanya té una història complexa és el de la Comunitat Foral de Navarra, no sols perquè fou un regne fins al segle XIX, sinó perquè aquest territori ha tingut, com pocs, relacions amb el Regne de França. Només que retornem al segle XVI, veurem que la inclinació que sentien els reis navarresos per la política francesa i les negociacions per casar el seu primogènit, Enric, Príncep de Viana, amb una filla de Lluís XII de França, foren els arguments que esgrimí Ferran el Catòlic per enviar el Duc d’Alba a conquerir el Regne de Navarra l’any 1512. El 25 de juliol de 1512, Fadrique de Toledo, Duc d’Alba, ocupà Pamplona i la família reial navarresa va haver de refugiar-se a la Baixa Navarra i al Bearn (territori francès).

El 23 de març de 1513, les Corts de Navarra, reunides a Pamplona proclamaren Ferran el Catòlic “Rei de Navarra”. Posteriorment, el 1515, les Corts de Castella, a Burgos, sense presència de cap representant navarrès, annexionaren l’Alta Navarra a la Corona de Castella.

D’ençà la invasió castellana, Navarra quedà dividida en dues parts a cada costat dels Pirineus: La Navarra continental i la Navarra Peninsular. Degut a les relacions mantingudes de sempre, els hereus de la corona navarresa assentada en l’actual territori francès arribarien a ser reis de França. La reina Catalina de Foix, des de 1513 fins al moment de la seva mort, el 1518, exercí el seu regnat només sobre la part de Navarra situada al nord dels Pirineus. La van succeir Enric II, Joana III, el Borbó Enric III de Navarra, que a més fou rei de França amb el nom d’Enric IV i, més tard, els reis Lluís XIII de França i Navarra (dit el Just), que fou el qui amb l’ajut del Cardenal Richelieu, reorientà la monarquia francesa.

Consulteu, doncs, qualsevol història de Navarra o visiteu simplement la Wikipèdia i veureu que la vida d’aquest gran país ha tingut força vicissituds al llarg del temps. Doncs bé, a la vista d’això em demano: Què vol dir el senyor Acebes quan assegura que el PSN (Partit Socialista de Navarra) no pot votar als qui –es refereix a Nafarroa Bai- volen que Navarra deixi de ser Navarra?

Per ventura Navarra només és Navarra en la concepció política del senyor Acebes, de l’UPN (Unión del Pueblo Navarro) i del PP?

Els socialistes s’han negat a votar la candidata aberzale a l’alcaldia de Pamplona perquè necessitaven els vots d’ANV (partit qüestionat com a succedani de Batasuna). Però, suposant que això sigui correcte, quina pega democràtica té Nafarroa Bai? Podrem estar d’acord o no amb les seves tesis nacionalistes, evidentment, però no hi ha dubte que és un partit format exclusivament per demòcrates, alguns dels quals (Aralar) van sortir amb gran risc personal de Batasuna perquè aquesta no renunciava a –ni abjurava de- la violència.

Deixarà, doncs, Navarra de ser Navarra si la governen els socialistes amb el suport de Nafarroa Bai? És probable que, si això succeeix, Navarra deixi de ser la Navarra que vol el PP. Però no confonguem els termes. Navarra continuarà essent el que sempre ha estat: una comunitat viva que canvia amb el temps. I això amb una diferència: que mentre en els segles passats decidien les guerres, ara ho decideixen els vots i, en definitiva, la voluntat dels homes i les dones que habiten aquell territori.

La notícia saltava ahir capvespre i La Vanguardia la penjava a l’edició digital a les 20 hores: “Matas abandona la política tras el pacto de centro-izquierda en Baleares”, deia un gran titular. Notícia, doncs, important per al futur de les Illes atès que Matas havia dirigit el PP d’ençà el cop de mà intern que es va produir dins el partit contra Cristòfol Soler el maig de 1996.

Matas, a qui havia fet fora de la presidència de la Comunitat Autònoma el Pacte del Progrés de 1999 a 2003, obtingué aleshores el consol d’ocupar el ministeri de Medi Ambient durant el govern Aznar, càrrec del que va dimitir per intentar novament l’assalt al govern de les Illes, cosa que va aconseguir per majoria absoluta el 2003.

Tot i que s’havia remorejat aquestes darreres setmanes, era difícil de creure que un home tan intensament lligat a la política com Jaume Matas acabés abandonant-la a conseqüència d’aquest pacte que sembla que deu estar fet i més que fet, encara que nosaltres no en sapiguem res encara, pacte que el feia fora del Consolat de Mar i l’obligava a dirigir l’oposició. En realitat, si les coses són com semblen, el PP haurà passat de governar-ho quasi tot a no governar res, perquè no governarà tampoc cap ajuntament de capital illenca i no governarà cap consell insular.

Sempre he tingut una relació personal bona amb Jaume Matas, a qui tanmateix no he votat mai, i considero que és un dels valors capitals del PP que, després de la seva partida, quedarà orfe, i no m’estranyaria que tragués els ganivets per resoldre el problema intern a què s’haurà d’enfrontar immediatament, entre altres coses perquè la manca absoluta de poder (com el “sueño de la razón”) també produeix monstres.

Jo era dels qui opinaven (d’això ja fa temps) que Matas havia d’haver intentat dar un cop de timó al PP i deslligar-se una mica de la facció que el governa des que perderen les eleccions generals de 2004. Al meu entendre, el PP de Rajoy, Acebes i Zaplana havia decidit protagonitzar un viatge al no-res que era molt perjudicial per al país, d’ací que em semblés interessant que persones assenyades (en aquest camp hi situava Matas, Piqué, Gallardón i algun altre líder conservador) intentessin transformar el PP en una dreta més europea, més laica, menys vinculada amb el negoci immobiliari espanyol i, sobretot, menys jacobina (per no dir menys nacionalista espanyola), que fos capaç d’encetar un diàleg amb les altres forces polítiques enlloc d’envoltar-se amb un mur infranquejable des de l’exterior, que li impedia de comunicar-se i de relacionar-se.

Matas no ho ha fet (no sé si no ho ha volgut fer o no ho ha pogut fer), i el resultat d’aquest encastellament li ha fet pagar una factura molt alta: ningú no ha volgut tan sols parlar amb ell per intentar construir un govern de coalició. I havent-ho guanyat gairebé tot, s’ha quedat a la intempèrie, sense cap possibilitat de governar: ni la Comunitat autònoma, ni els consells, ni els ajuntaments d’importància.

I el no-res li ha passat factura. Matas, aquest cop sense possibilitat de volar cap a Madrid (on també governen els socialistes) sembla que no hagi pogut sofrir la pressió de la derrota. Perquè no ens confonguem: No s’ho val, dir que ha tret un 47 per cent dels vots i que, per això mateix, era el guanyador. Quan un polític –i també un partit- ha dut a terme una acció que li immediex absolutament de pactar amb un altre, aleshores o ho guanya tot o ho perd tot. I Matas ho ha perdut tot.

En aquest moment ho sento per a ell, perquè –mai no ho he negat- li tinc una forta estima personal, però m’alegro per la Comunitat autònoma, perquè tinc la impressió que una cura d’humilitat per al PP li és convenient.

Tan de bo s’adoni que, en el futur, hauria de canvia d’estratègia política!

Els diaris francesos expliquen que Sarkozy s’ha sorprès pel ressorgiment electoral del Partit Socialista (PS) en el segon torn de les legislatives després del mal resultat que va aconseguir a la primera volta, que augurava una victòria enorme de la dreta. No és que les coses hagin anat malament a la Unió per un Moviment Popular (UMP), que ha donat al president Sarkozy i al seu primer ministre Fillon una clara majoria al Parlament, però no la majorité large (ampla majoria) que ells reclamaven.

Amb 314 diputats –contra 185 del PS-, l’UMP no tindrà necessitat dels 22 centristes que se’ls van unir abans del primer torn (tots ells de la Unió per a la Democràcia Francesa (UDF) o després de l’èxit de Sarkozy.

Per quatre cops consecutius en un mes, els electors francesos han situat la dreta en el primer lloc de les seves preferències (quina enveja per a Rajoy!), però és cert que sobre aquesta victòria indiscutible de la dreta flota una mena de desencís. Sembla, doncs, que l’onada blava anunciada pels sondeigs s’hagi envestit a una espècie de dic vermell força més sòlid del que havien previst, i això perquè, entre altres coses, el president i el seu primer ministre hauran aconseguit finalment uns resultats menys bons dels que van aconseguir Jacques Chirac i Jean-Pierre Raffarin el mes de juny de 2002. D’altra banda, resulta que el número dos del govern, Alain Juppé, ha estat vençut en el seu districte de la Gironda (Bordeus), fet que l’ha obligat a dimitir, ja que el nou llogater de l’Elisi va dir que no volia cap ministre que fos rebutjat en el seu propi districte electoral.

Serà, doncs, interessant observar com respon el PS a aquest resultat que no esperava i com capitalitzarà el seu revifament. Ségolène Royal acaba de fer fora de casa el seu company (i pare dels seus quatre fills), François Hollande. Li ha dit que anés a viure els seus amors extraconjugals en un altre lloc i, després de desitjar-li que sigui molt feliç, li ha fet saber que lluitarà per assolir la secretaria general d’aquest partit –el socialista- que necessita una reforma a fons, reforma difícil perquè no sembla que els dits “elefants” hi estiguin d’acord.

A mi no m’estranyaria que Royal i Strauss-Khan (que fins ara s’han enfrontat molt directament) arribessin a un acord. Encara més: penso que aquest podria ser decisiu per a un canvi en el socialisme francès que podria d’alguna manera reciclar-lo.

Qui haurà de començar de zero serà el centrista (i per mi admirat) François Bayrou amb aquest Moviment Democràtic (MeDem) que acaba de néixer. El MeDem ha obtingut només tres diputats. No tindrà, doncs, grup parlamentari propi i quedarà una mica dissolt dins l’Assemblea Nacional Francesa. Però no dubto que Bayrou farà sentir la seva veu i que la seva veu serà interessant d’escoltar, com ho ha estat fins ara.

Després de parlar de la constitució dels ajuntaments a les Balears, se’m fa difícil seguir contemplant la realitat política del país sense tenir en compte el greu problema que es viu en el País Basc.

I se’m fa difícil perquè l’actuació d’ETA durant la vigència del sistema democràtic i també la incapacitat dels seu braç polític per acceptar les regles del joc i per condemnar la violència m’ennuvolen l’enteniment. I tanmateix no puc deixar de dir que, tot i els meus dubtes, sempre he desconfiat que el camí de la il·legalització de Batasuna i de forces succedànies sigui l’indicat per abordar el conflicte.

El PP no en veu d’altre i el PSOE sembla que estigui encara força més confús que jo per mor del fracàs de Rodríguez Zapatero en el dit procés de pau. Tot i així, la realitat que hem pogut observar aquests dies en els actes de la constitució dels Ajuntaments bascs ens diu que alguna cosa no rutlla en la mise en scène d’aquesta política.

Ignacio Orivio, corresponsal de La Vanguardia a Sant Sebastià, publicava una informació de la qual he extret els següents paràgrafs:

Al menos 14 localidades de Euskadi y de Navarra tendrán menos concejales de los que fueron elegidos el 27-M. Ediles de Aralar, EA y Nafarroa Bai – formaciones que reniegan de la ley de Partidos- renunciaron ayer a tomar posesión al considerar que esas sillas corresponderían a ANV, sustituta de la ilegalizada Batasuna y a su vez ilegalizada – la mitad de sus listas- por los tribunales.

Aralar no accedió a todos los concejales que legalmente le correspondían en Basauri, Zarautz, Aretxabaleta, Tolosa, Andoain, Orduña y Asparrena, mientras que en Zaldibia, donde hubo un empate entre ambas formaciones, aún no está claro qué pasará: el ayuntamiento, en todo caso, no se constituyó ayer. EA, por su parte, eludió coger actas en Lekeitio, Ortuella, Alonsotegi y Lezama, mientras que ediles del PNV parecen haber renunciado en Forua y, según informaciones de agencia, en Lekeitio; fuentes del PNV, sin embargo, aseguraban anoche que en Lekeitio se había creado la municipalidad “con normalidad”, mientras que atribuían el vacío de poder de Ondarroa (Vizcaya), a un pacto entre PNV, EA y EB-Aralar para hacerlo dentro de las 48 horas siguientes, posibilidad que contempla la ley.

El PNV tuvo otra clase de solidaridad en Arrigorriaga, donde el alcalde toleró – para escándalo del PP- que un representante de ANV leyera un comunicado.

También Nafarroa Bai (coalición que en Navarra engloba a Aralar) renunció a cinco ediles en Etxarri-Aranatz y tres en Bakaiku y en Ziordia, al hacer caso de las tesis de ANV de proyectar el voto nulo en concejales. Concejales, en todo caso, que quedarán vacantes. Na Bai tratará de permitir la participación de ANV a través de comisiones informativas y en los plenos.

Davant això em demano: Podem els demòcrates (per confusos i decebuts que estem) tancar els ulls davant aquesta realitat? Ho dubto, i a més confesso un cop més que, en la meva opinió, difícilment es resoldrà el conflicte si s’actua només amb la repressió, o el que és el mateix, mitjançant la via que preconitza el PP i que ara (tot i que a remolc) sembla que també vol seguir el PSOE.

I tanmateix no m’atreveixo a criticar-la obertament, perquè em sento ple de dubtes i no sabria dir quin és el camí més adequat (si és que realment hi ha un) per intentar resoldre aquest gravíssim problema.

Mirant el resultat de la composició dels ajuntaments a les capitals de província de l’Espanya d’avui ens adonem que l’estat es troba dividit en dues meitats: una l’ocupa l’esquerra i l’altra la dreta, gairebé al cinquanta per cent. Tanmateix hi ha diferències en la composició d’aquests espais, perquè si la dreta queda representada únicament per un sol partit, el Partit Popular (PP), que esdevé un gran calaix de sastre on hi ha des de liberals moderats a nostàlgics del franquisme, l’esquerra presenta una clara subdivisió: el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ocupa l’espai més gran, però Izquierda Unida (IU) (amb la variant catalananobalear d’Esquerra Unida (EU) i una sèrie de formacions lligades al moviment ecologista que solen tenir en la seva denominació el qualificatiu Verds, es mengen també una part considerable del vot de l’esquerra que sol veure’s perjudicat pels mecanismes de la llei d’Hont, que premia sempre les llistes més votades.

A aquesta visió general cal afegir-hi la distorsió que provoca el nacionalisme, que sol agrupar-se en partits difícils de definir ideològicament (n’hi ha de centre dreta, com el Partit Nacionalista Basc (PNV), Convergència i Unió (CiU), Coalición Canaria (CC) o Unió Mallorquina (UM) i n’hi ha d’esquerra, com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Bloque Nacionalista Gallego (BNGa), Eusko Askartasuna (EA), Nafarroa Bai (NB), els Partits Nacionalistes de Mallorca i de Menorca (PSM) i el conjunt de partits que componen l’Esquerra Abertzale al País Basc.

El panorama, doncs, és complex degut sobretot als moviments nacionalistes perifèrics, que responen a uns sentiments que es troben clarament en desacord amb l’estructura política espanyola –tot i que les autonomies implicaren un gran avenç en la distribució territorial de poder a Espanya-, si bé cal reconèixer que la majoria d’aquests partits nacionalistes accepten el joc constitucional i no volen trencar-lo, però sí que el voldrien modificar, la qual cosa comporta avui la qüestió no resolta més greu a què s’enfronta Espanya, qüestió o problema (digueu-li com us agradi més) que el PSOE entén amb dificultat (encara que s’esforça i ho intenta –si més no des que governa Rodríguez Zapatero) i que el PP no és capaç d’entendre i, a més, no el vol entendre de cap manera.

D’altra banda, és precisament aquesta reacció negativa o contrària a comprendre i a intentar resoldre el problema de la diversitat que impliquen els nacionalismes perifèrics allò que, per damunt de tot, aglutina la dreta espanyola, la qual, unida i agrupada tota en el PP, ha fet d’aquest partit –sobretot i per damunt de tot- un baluard que vol protegir Espanya dels nacionalismes (del català i el basc principalment), fet que ha provocat que aquest gran partit, el PP, assumeixi el “nacionalisme espanyol” com a doctrina bàsica i, en definitòria del seu programa polític, i que n’hagi fet el ciment de la seva unió, això fins al punt que, avui, si observem la seva actuació, haurem de concloure que no es diferencia gairebé en res de la que adopta, en el marc de Catalunya, l’Esquerra Republicana. El nacionalisme del PP i el d’ERC s’assemblen com dues gotes d’aigua. Només llur objecte de desig és diferent.

A nivell de les Illes Balears (que és la meva terra nadiua), la divisió al cinquanta per cent (amb un lleuger avantatge per l’esquerra) és molt semblant a l que es dóna a Espanya. Aquí les distorsions respecte de les forces hegemòniques (PP i PSOE) les representen el Bloc per Mallorca (una Coalició electoral formada per PSM-Entesa Nacionalista, Alternativa Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana), el Partit Socialista de Menorca (socialista d’esquerra) i una coalició que a Eivissa s’ha fet entre PSOE i d’altres grups d’esquerra) que, conjuntament, han igualat els vots obtinguts pel PP en solitari. Això ha fet que, a la circumscripció de Mallorca i en la composició del Parlament de les Illes Balears restés com a peça clau Unió Mallorquina (partit que jo crec que hauríem de titllar de centre-dreta però que juga sempre un paper que pot ser ambivalent), el qual ha obtingut dos regidors decisius a l’Ajuntament de Palma, tres consellers decisius per al Consell de Mallorca i altres tres diputats decisius al Parlament.

Dissabte passat, UM va decidir-se per l’esquerra i donà la batllia de Palma al PSOE. Aquest, amb l’ajut d’altres forces d’esquerra obtindrà la presidència i el govern dels Consells de Menorca, d’Eivissa i de Formentera. Veurem què succeirà en el de Mallorca i en la definitiva formació del Govern de les Illes Balears. Però tot sembla a hores d’ara que UM es decantarà també per l’esquerra, i això deixarà el PP en l’oposició a totes les grans institucions insulars.

No sóc ningú per donar consells, però penso que la dreta espanyola hauria de reflexionar molt seriosament sobre la seva terrible soledat. Són un gran partit, que això ningú no ho nega, però la prepotència amb què actua el PP quan governa, la intransigència que demostra i la gran incapacitat que manifesta a l’hora de comprendre la diversitat de criteris i la varietat ideològica que conviu al sí d’una Espanya cada cop més plural, això el condueix a un aïllament que, no sols és perillós per a ell, perquè el margina, ans ho és també per a la convivència futura entre els espanyols.

Rosa Maria Piñol publica a La Vanguardia una entrevista conjunta a Baltasar Porcel i a Quim Monzó sobre la fira de Frankfurt, aquesta respecte de la qual els diaris de Madrid (i també les ràdios, sobretot la dels bisbes) han dit que era una fira on van només escriptors de segona.

Jo no ho crec, això, i tampoc m’importa gaire el que diguin aquests mitjans de comunicació que –la informació era de la COPE- asseguren que “incluso se ha invitado a escritores de Baleares y de Valencia, pues no eran suficientes los de Cataluña cuando cualquier persona con dos dedos de frente sabe que el Valenciano y el Catalán son lenguas distintas.”

De l’entrevista, us en transcric només dues preguntes que han tingut unes respostes que m’han semblat interessants:

L.V.- ¿Lamentan que los escritores en castellano hayan declinado asistir a la feria?

B. P. – No lo lamento. Es un tema político. Aunque creo que, políticamente, hubiera sido mejor contar con su presencia. En todo caso, han sido invitados. Y no van porque no quieren. Todo esto contribuye a enredar las cosas. Pero lo cierto es que a mí el Estado español nunca me ha invitado a una feria del libro. Al parecer, no soy considerado un escritor español.

Q. M. – Conozco a los escritores en castellano y salgo de copas con muchos de ellos. Pero no veo que su ausencia en la feria sea una carencia. Cuando España es el país invitado, ni catalanes, ni vascos ni gallegos aparecen. Y si aparecen, lo hacen de una manera residual, participando en una mesa redonda junto a la puerta de los lavabos.

L.V.- ¿Eran partidarios de la presencia de los autores catalanes de expresión castellana?

Q. M. – Hubiera sido partidario de ello si tuviera una idea nacionalista de Catalunya. Puede parecer una contradicción. Pero lo cierto es que las tradiciones literarias, las literaturas nacionales, se están diluyendo en una única cultura universal. Y lo único que nos sirve para juzgar una literatura es la lengua. Y la literatura catalana es la que se escribe en catalán.

B. P. – Yo he escrito varios artículos defendiendo la conveniencia de que fueran los castellanos. La literatura catalana es una, pero la cultura es más compleja, el hecho cultural es común. Esto es muy claro.

L’estrena avui a Maó de Le Nozze di Figaro, de Mozart és un fet que té el caràcter d’esdeveniment. No sols perquè és una obra clau del compositor de Salzburg, ans perquè ho és de la música de tots els temps, d’aquesta música que, malgrat la gran afecció que els menorquins senten per l’òpera, no entrava en el repertori tradicional que, al llarg de gairebé dos-cents anys, s’ha dut a terme en el nostre teatre.

Més de tres mil representacions operístiques s’han fet en el Teatre Principal de Maó des que Giovanni Palagi el va construir l’any 1829. I d’aleshores ençà, Verdi, Bellini, Rossini, Donizetti i Puccini han estat sempre els autors preferits dels afeccionats, d’una gent que, sobretot en el segle XIX, estimava l’òpera italiana però desconeixia la música clàssica (vull dir amb això que no escoltava Bach, ni Vivaldi, ni Händel, ni Beethoven), i que incomprensiblement havia bandejat les òperes de Mozart que, si més no des del meu punt de vista, són les més belles que s’han escrit mai.

Els Amics de l’Òpera van néixer l’any 1971 i, d’aleshores ençà, han fet òpera cada any, però –seguint la tradició menorquina en aquest camp- fins en fa dos no es van atrevir amb una òpera de Mozart, Don Giovanni, que es representà el mes de desembre de 2004.

Val a dir que fou un èxit i, per això mateix, aquell dia es va decidir de programar Le Nozze di Figaro, l’estrena de la qual tindrà lloc aquesta nit, amb la participació de deu cantants de primera fila, entre els quals destaquen Natale de Carolis, en el paper del Comte, i Ildebrando d’Arcangelo en el de Figaro.

Duc ja disset anys al front dels Amics de l’Òpera i gairebé mai escric d’allò que fem o volem fer, ho trobo una mica indecent per part meva. Avui, però, no he pogut deixar de fer-ho perquè estic convençut que l’espectacle que s’ha produït aquest cop sota la direcció escènica de Stefano Poda, i musical de Rani Calderón, és una de les coses més sublims que s’han produït en el món de l’òpera a Menorca.

Dijous vespre vaig assistir a l’assaig general i en vaig sortir absolutament corprès per la bellesa d’una música que et fereix en el sentit més profund del terme i per unes veus que, en el marc d’aquest teatre nostre, italià de concepció i de dimensions reduïdes (té 800 llocs), et captiven fins al punt que et sembla tocar el cel amb els dits.

Mozart és una meravella musical. És sublim. I Le Nozze di Figaro és una obra mestra.

Mentre a Espanya celebrem trenta anys de democràcia –avui els fa de l’elecció de les primeres Corts democràtiques d’ençà la República espanyola- Palestina s’autodestrueix en una guerra civil d’allò més cruent abans d’haver aconseguit el reconeixement universal com a estat.

Palestina per als uns, la terra d’Israel per als altres, el conflicte entre jueus i àrabs emergeix des de gairebé els inicis del segle XX i esclata decisivament amb la creació de l‘estat d’Israel, el 1948. D’aleshores ençà, la pau ha esdevingut una paraula desconeguda per aquesta zona.

Malauradament, quan semblava que el món (i Israel) acabaria reconeixent un estat palestí independent, la lluita fratricida entre els partidaris de l’Al Fatah i els islamistes de Hamas acaben amb les esperances de tots. Aquests darrers ja han pres la seu de l’Autoritat Nacional Palestina, mentre que el president Mahmud Abbas ha ordenat a les forces de seguretat que combatin els milicians de Hamas i impedeixin la caiguda de Gaza en mans islamistes.

Els morts es compten per dotzenes i ningú no sap com acabarà aquesta crisi que, d’entrada s’ha endut per davant el govern compartit. D’altra banda, i qualsevol que sigui el final de la guerra, res no durà de bo, i encara menys si és Hamas qui acaba enduent-se el gat a l’aigua.

Ningú no pot pensar que, amb Heezbollah a Síria i amb Hamas a Palestina, Israel es quedi tranquil, i més encara si es confirma que en aquesta guerra ha sorgit un tercer element, la participació del qual és cada cop més versemblant: em refereixo a Al Qaeda, que sembla disposta a rompre en mil bocins l’acord (d’altra banda ja trencat) per un govern d’unitat –el que es va formar el passat mes de març amb l’esforç i la participació de molts dirigents àrabs-. S’intueix que Al Qaeda considera massa moderat el líder actual de Hamas, i primer ministre palestí, Ismail Haniya, i vol, no sols acabar amb ell, sinó consolidar l’ala més radical del grup integrista.

El futur de Palestina és, doncs, més negre que mai. Sembla que res de bo no pugui passar en aquella zona, autèntic polvorí a l’Orient Proper i amenaça clara per a la pau, encara que la pau sigui una paraula gairebé desconeguda per aquells verals de la terra.