La força de Sarkozy

by

Llegia dins l’avió que em duia de tornada a Menorca la naturalesa dels canvis que Sarkozy pretén dur a terme en el sistema constitucional francès. No es tracta, diu, de tornar a la IV República, però si que cal transformar la V República, la de De Gaulle, maldant per introduir una mica de sistema proporcional (per evitar que les minories sempre quedin fora del parlament), per retallar alguns poder del president, etc. La idea és bona de qualsevol costat que es miri, com ho és el fet que hagi decidit constituir una comissió amb personalitats rellevants del país, presidida per l’exprimerministre Edouard Balladur, entre les quals hi ha algun socialista, com l’exministre de cultura de Mitterrand, Jack Lang.

Sarkozy, no sols ha fet passar a l’oblit Jacques Chirac (sembla que l’expresident i el seu darrer primer ministre Villepin ressonin a ultratomba) sinó que està desestabilitzant les forces polítiques franceses. En primer lloc la seva, l’UMP, el sector més dretà de la qual no entén aquesta obertura a l’esquerra que està fent el nou mandatari de l’Elisi, que ha trencat tots els esquemes el passat 14 juillet, convidant 2.000 persones marcades pel sofriment i l’abnegació a un acte que, fins aquest any, era d’allò més selecte, i que desestabilitza també la força principal de l’esquerra, el PSF, que, sorprès pel que succeeix al país, sembla incapaç de passar-se la mà pel pit i veure que alguna cosa falla en les seves files.

Ens ho recordava ahir Carlos Nadal a La Vanguardia dient que “Las condenas que les prodiga el PS –es referia a homes com Kouchner, com Strauss-Khan o com el mateix Lang– confirman, en definitiva, que quienes mandan en el partido no se dan cuenta de cómo se han quedado atrás, anclados en los viciados hábitos de las clientelas y las baronías. Claro que Sarkozy los ha envuelto por detrás en una hábil maniobra política. Pero no sólo para romper los huesos a la oposición, sino con un auténtico sentido de Estado si hay que sacar a Francia del tan denunciado declive.”

Jo penso que a Espanya també ens caldria alguna reforma constitucional. La nostra constitució és molt més jove que la francesa, però igualment podria ser revisada en alguns punts, fonamentalment en la concepció del Senat, que avui és una institució sobrera i gairebé absurda (però que podria no ser-ho), i també en d’altres aspectes que avui no he de tractar. El problema és que a Espanya no tenim un cap d’estat que pugui encapçalar i pilotar aquesta idea de reforma, i això fa les coses molt més difícils. En aquest sentit em dol (i no només en aquest) que no tinguem una República, perquè a l’hora d’afrontar grans reformes, la força i el prestigi d’un president –d’un cap d’estat- és important.

Anuncis

%d bloggers like this: