Josep Maria Quintana

Jo no sé què farà François Bayrou amb el seu MoDem (Moviment Democràtic) que no ha tingut temps de formar-se i ha estat pràcticament escombrat a la primera volta, amb un 7,61% de vots (pot aspirar a tenir entre un i quatre diputats), però haurà de decidir si fa cas a Ségolène Royal que, contrariant la voluntat de François Hollande, ha fet una crida al líder centrista. “Nosaltres hem d’unir les forces i estudiar cas per cas”, ha dit, tot referint-se als candidats que hauran d’enfrontar-se a la segona volta.

Per a Royal, “a partir del moment que aquestes eleccions legislatives cerquen d’impedir la concentracions excessiva de poder en mans del mateix partit, [és lògic que] els electors del MoDem s’uneixin als candidats del PS.”

No sé que farà Bayrou, el qual ha dit de moment que el seu “camí era autènticament independent”, però més enllà del problema personal de Bayrou i del seu nou partit, els qui hauran de pensar molt bé què volen i què han de fer en el futur són els socialistes, autèntics perdedors de la batalla electoral.

Dubto molt que, després de tres derrotes presidencials seguides, després d’haver quedat en quadre en aquestes eleccions parlamentàries, el PS pugui seguir sense revisar seriosament el seu “corpus” ideològic, un corpus que té desorientat el ciutadà, que sembla que hi desconfiï.

De tota manera, cal ara veure què succeirà el proper diumenge. Donant per fet que la victòria de la dreta serà absoluta, ens queda només per dilucidar si el front anti-Sarko és capaç de mobilitzar els electors o si aquests, conscients que tot és ja dat i beneït, resta a casa.

De fet, és ben curiós que després d’unes presidencials que mobilitzaren pràcticament tothom, les legislatives hagin atret a les urnes només el 39% de ciutadans francesos.

És prematur opinar si la reunió d’ahir entre Rodríguez Zapatero i Rajoy ha estat positiva per al futur d’Espanya. Ambdós ho han assegurat i això, com a mínim, és remarcable.

És clar que en una hora i tres quarts no es resoldran totes les diferències que han marcat l’actuació d’aquests dos polítics en allò que fa referència al frustrat procés de pau i a la política que s’ha de seguir contra ETA, però molt és que –acceptant les diferències que, de moment, no poden superar (per exemple, la il·legalització d’ANV, que Rajoy exigeix i Rodríguez Zapatero diu que, ara per ara, és impossible si es vol respectar l’estat de dret)- la vicepresidenta del govern hagi assegurat que la prioritat a partir d’ara serà d’“establecer un clima que permita recuperar la confianza perdida” perquè es puguin assegurar “las líneas básicas de la política antiterrorista”.

Segons ha transcendit, a la reunió no es va parlar del Pacte Antiterrorista ni de la possibilitat de dissenyar un altre pacte, però s’apostà per “una metodología de trabajo para este momento político”, l’objectiu de la qual és que “todas las fuerzas políticas puedan sentirse representadas.” Segons la vicepresidenta, “No se trata tanto de mostrar adhesiones inquebrantables como de avanzar todos juntos para acabar con la violencia, buscando un espacio de mínimos entre todos”.

Certament que no podíem esperar gran cosa d’aquesta trobada i la impressió general és que ha sortit millor del que era previsible. Rajoy ha dit que havia estat “útil” i que sortia “content”, i això ho hem de valorar de manera positiva, atès el proverbial enfrontament que ha mantingut amb la política antiterrorista del govern.

Jo tinc la impressió que tant l’un com l’altre saben que les coses no s’han fet bé. I si demanar que es passin la mà pel pit és impensable, el mínim que d’ells podem esperar és que rectifiquin “de fet” i llimin diferències. Potser tots dos s’han adonat que mantenir posicions numantines els perjudica, i això (cercar l’èxit –o evitar el fracàs- electoral) és probable que afavoreixi l’acord i la moderació.

Si més no tenim dret a esperar-ho.

——

P.S. Veient el que va passar diumenge a la primera volta de les eleccions generals franceses, comprovem -com escriu Pere Quintana– que cap sistema electoral no és absolutament perfecte.

Us recomano el seu article perquè penso que té raó quan assegura que, si en un sistema proporcional, de llistes tancades, només els partits són protagonistes, en un sistema majoritari per petits districtes (com el francès i l’anglès) es corre el perill que un partit que tingui un vot del 40 per cert s’asseguri, no sols la majoria absoluta, ans gairebé la totalitat de la cambra.

Penso que aquest és un tema que exigeix una reflexió, tenint en compte que el sistema francès (en això a diferència de l’anglès) ofereix una segona volta que permet que els sobrevivents de les diferents forces perdedores poden d’alguna manera pactar el suport al candidat més votat. I això no és menyspreable.

En el debat que ha tingut lloc en el Parlament Europeu sobre el futur del Tractat Constitucional, després que el president de la Comissió Constitucional, el socialista Jo Leinen, afirmés que calia elaborar “un text simplificat que modifiqui la presentació del precedent, però que en servi el contingut”, el diputat espanyol del Partit Popular Europeu, Íñigo Méndez de Vigo ha dit molt agudament: “Recordeu-vos d‘El Vell i el Mar’ de Hemingway. El vell lluita per conduir un peix fins al port, però un cop hi arriba, no en resta més que l’espina. Heus ací el que el Parlament no vol.”

Caldrà veure, doncs, què diu l’informe elaborat pel cristianodemòcrata alemany Elmar Brok (PPE) i pel socialista espanyol Enrique Barón (PSE) sobre “el full de ruta per al seguiment del procés constitucional de la Unió” que fou aprovat per una gran majoria (469 vots contra 141 i 32 abstencions) el passat dia 7 de juny en el Parlament europeu i que, segons els ponents asseguren, “preserva la substància del text constitucional” fracassat.

Per la seva banda, el Parlament ens recorda que s’oposarà que el resultat de les negociacions (que s’iniciaran a la cimera europea del proper 22 de juny) condueixi a un afebliment dels drets dels ciutadans en relació al text del tractat constitucional anterior. Els parlamentaris, doncs, insisteixen en el manteniment dels drets fonamentals i reclamen que, sobretot, el text que acabi aprovant-se constrenyi els estats membre a respectar aquests drets.

També insisteixen en la necessitat de clarificar d’altres qüestions, com la lluita contra el canvi climàtic, la solidaritat en el camp de l’energia i una política d’immigració coherent.

El problema és que el sentiment europeu ha decaigut enormement en els darrers anys. Sembla que ningú no cregui ja realment que val la pena prosseguir per la ruta iniciada, ans resulti més recomanable trobar solucions parcials que apedacin el projecte.

En aquest sentit, doncs, molt em temo que, per dures i exigents que siguin les demandes del Parlament europeu, l’egoisme insolidari dels estats acabi imposant-se.

El Tribunal Suprem (TS) envià ahir a la presó el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi, en confirmar la condemna a 15 mesos que li va imposar l’any passat l’Audiència Nacional per un delicte d’enaltiment del terrorisme. Otegi va cometre aquest delicte quan, pel desembre de 2003, participà en un homenatge a l’excap d’ETA Argala, a qui va dedicar grans elogis en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Estem, doncs, davant un tribunal superior –en aquest cas el Suprem- que confirma la sentència d’un tribunal inferior –l’Audiència Nacional- seguint el procediment ordinari. Això és, si més no, el que ens assegura el govern per boca de la vice-presidenta De la Vega, davant una actuació estrictament judicial.

L’esquerra abertzale, però, no ho veu així i, com era previsible, ha començat a mobilitzar-se per denunciar el que qualifica com política “de venjança” del PSOE, impulsada després de la fi de la treva d’ETA. A conseqüència d’això, Vitòria va acollir ahir una concentració, els participants de la qual van corejar lemes que acusaven els socialistes i la gent del PNB d’oposar-se a la “solució” del “conflicte polític”. Una de les proclames advertia: “Si voleu guerra, la tindreu”. Mentrestant, el membre de la taula nacional de Batasuna Hasier Arraiz va assegurar que l’empresonament de Arnaldo Otegi és “un atac frontal contra la interlocució política de l’esquerra abertzale, amb tota la gravetat que això té”, i va advertir al PSOE que “amb aquestes polítiques de venjança no assolirà res”.

Jo us parlava l’altra dia de la dificultat d’entendre’ns quan les paraules que emprem els uns i els altres no volen dir el mateix. És per això que, mentre el govern assegura que són els jutges –i només els jutges- els qui condemnen Otegi, Batasuna acusa el govern d’actuar políticament i per venjança. És obvi que els conceptes, que el llenguatge que s’utilitza pels uns i pels altres, no és el mateix.

En aquests casos el més fàcil –i el més políticament correcte- és posar-nos al costat del govern, però he de confessar que l’evolució de les coses també a mi m’indueix a la confusió. Vull dir amb això que no m’és suficient la formació jurídica que he rebut –que es mou en els paràmetres del que ha expressat De la Vega- perquè accepti ulls clucs l’absoluta neutralitat del govern de Rodríguez Zapatero en tot aquest procediment. I això perquè basta veure que, un cop ETA ha declarat la fi de la treva, s’ha tancat aquesta mena de paraigües protector que evitava, entre altres coses, que De Juana visqués a Martutene i que el TS no es pronunciés sobre Otegi. I això és, com a mínim, sospitós.

Per què ens neguem sempre a afrontar la realitat? Molt em temo que això –afrontar de cara la realitat- és el que no ha sabut o volgut fer Rodríguez Zapatero, el qual s’ha mogut tot aquest temps en una mena d’ambigüitat calculada, dient que sí però que no, que dialogava però que no negociava, que negociava però que no cedia, que… I li ha sortit malament.

Vegem: si l’acció judicial contra Otegi s’ha paralitzat durant molts mesos i s’ha accelerat tant aquest darrers dies, si fa només unes setmanes s’excarcerava De Juana i se li concedia la presó atenuada per evitar que morís i ara se l’envia a la presó dient (o pensant) que si es mor de fam ningú no el plorarà, desenganyem-nos: això no és només una “estricta decisió judicial”, com assegura De la Vega. Hi ha d’haver alguna cosa més que en doni raó, que ho pugui explicar; una cosa que no necessàriament ha de ser ominosa, ans s’ha de poder entendre –si més no jo l’he de poder entendre, perquè jo no tinc interessos polítics que (com en el cas del PP) em poden ofuscar.

El que a mi, doncs, em sembla un error no és que el govern negociï amb ETA la fi de la violència (cosa que al PP sí que li sembla espantós) si realment creu que aquest és el camí adequat; ni ho és tampoc que aquest mateix govern prengui decisions controvertides que, com aquestes que ha pres en els casos que afecten a De Juana i a Otegi, poden acabar tornant-se-li en contra, com de fet se li han tornat. No, el que a mi em sembla un error greu és que el govern disfressi la política que afronta i que, a més, ens vulgui prendre per beneits. El que a mi em dol és que, més enllà dels encerts o dels errors, el govern participi també en aquesta política que tendeix a distorsionar els conceptes i que es nega a afrontar de cara la veritat.

Corrien temps de misèries i de dictadura, encara que érem joves i ho suportàvem tot. Encara més, teníem il·lusió de superar-les (vull dir les misèries, és clar!) i de vèncer l’oprobi del dictador per instaurar un món de llibertats, de democràcia i de respecte a les llengües que, com la catalana, el franquisme havia oprimit i bandejat.

Per aquells dies, doncs, de sindicats verticals, d’unitats de destí en la pobresa d’esperit i d’opressió política, però també d’esperança, els joves que anhelàvem amb desfici transformar aquest món, que havíem començat a estudiar català tot sols, els capvespres, els estius o quan fos possible, vam tenir el suport d’un home que, a Maó, es va convertir per a nosaltres en un referent. M’estic referint a Andreu Murillo, el mestre, l’historiador, el militant socialista, l’home compromès amb els valors del catalanisme polític, a qui el franquisme no havia aconseguit anul·lar.

Ateneista força actiu, el professor Murillo organitzava classes gratuïtes de llengua catalana durant l’estiu a l’Ateneu de Maó. Allí, la meva dona –penso que era l’any 1968- va aprofitar les vacances universitàries per aprendre a escriure en la nostra llengua, i estimar-la com un dels nostres valors més preuats. Murillo, com he dit, havia sabut sobreviure a la persecució de postguerra tot mantenint incòlumes els seus principis polítics i culturals, principis que, a voltes més sol que la una, ens va saber transmetre com aquell que lliura als seus deixebles un do preuat.

Fa uns dies, el professor Andreu Murillo ha mort i nosaltres li hem dit adéu amb emoció, però sabent que alguna cosa d’ell –segurament el més valuós- seguirà viu en les nostres vides, en la nostra manera de fer i d’actuar, en el nostre compromís polític i cultural. Penso que ha de ser prosseguint la nostra fidelitat a tots aquests principis que, els qui d’ell tant hem après, li hem de retre homenatge.

La mort del professor Fuentes Quintana trenta anys después de la signatura dels Pactes de la Moncola comporta un sentiment de nostàlgia en els qui, trenta anys enrere, ja seguíem la vida política del nostre país apassionadament.

El professor Fuentes va ser, no sols l’ideòleg de la reforma fiscal que es va dur a terme a Espanya a l’inici de la democràcia, sinó que va ser també l’artífex d’uns pactes que signaren tots els líders polítics espanyols amb representació parlamentària, des de Suárez a Fraga, passat per Carrillo, Felipe González, Pujol i Arzallus, pactes que van aconseguir un canvi de tendència en el camp de la inflació i en el redreçament de la nostra economia.

Curiosament, per aquells mateixos dies, la democràcia sofria embats de tota mena: dels franquistes que veien com, de sobte, el seu món s’havia dissolt, i dels etarres que s’adonaven que, amb la reconstrucció política i econòmica d’Espanya, el seu món de radicalitat, de socialisme real i d’independència al País Basc es convertia en un somni impossible. Els primers, per atacar el nou sistema utilitzaven la conspiració, la conxorxa i l’intent de cop d’estat. El segons, l’extorsió i l’assassinat de jutges, policies, polítics i guàrdies civils.

Davant això, les forces polítiques aconseguiren la unitat en una sèries de projectes de gran envergadura que tots van considerar que estaven per damunt de la lluita partidista i ideològica. El primer acord vingué lligat al professor Fuentes amb els Pactes de la Moncloa. El segon va ser el constitucional, que va permetre –amb més o menys unitat de criteri- la Constitució de 1978.

Avui, en canvi, sembla que hàgim arribat a un punt de diàleg impossible entre els dos blocs polítics que conformen la realitat espanyola: El del PP, per una banda, i el de totes les altres forces parlamentàries per l’altra. Ho hem vist aquests dies amb les declaracions que ha provocat el manifest d’ETA.

Per greu que sigui el moment que vivim, digui el que digui el líder socialista, és i serà desmentit i contrariat per les paraules del líder conservador. I també viceversa. És clar que amb aquestes actituds de diàleg impossible no se cerca ja la veritat o la solució als problemes del país, només se persegueix la pròpia victòria, per molt que així –tots ho sabem- no s’arriba enlloc, ans ens encaminem tot dret a la catàstrofe.

Potser per això la mort del professor Fuentes em posa una mica nostàlgic, perquè temo que els fills dels homes que lluitaren per la democràcia i l’aconseguiren, no estiguin a l’alçada que d’ells s’exigeix i malbaratin irresponsablement un patrimoni col·lectiu en la consecució del qual –com en el cas de la resistència britànica al nazisme- també s’ha vessat sang, suor i llàgrimes.

Mentre Rodríguez Zapatero intenta fer neteja (suposo que inútilment) entre els socialistes de Madrid; mentre ETA ens retorna a la realitat de les coses i ens diu el que ja sabíem: que ella no parla el mateix llenguatge que nosaltres i que termes com pau, treva, democràcia, diàleg, etc. són conceptes que, en el seu argot, tenen significats que nosaltres no entenem; mentre a Catalunya els partits d’obediència catalana (i també els altres, encara que ho dissimulin una mica més) viuen amb l’ai al cor per la por d’una sentència del Tribunal Constitucional contrària a l’Estatut; mentre les advocats de les víctimes del terrorisme diuen ara que, si ETA no era corresponsable dels atemptats de Madrid, rere d’aquests hi havia d’haver per força una trama policial; mentre tot això succeeix, Rajoy, que viu en l’exaltació de la victòria madrilenya i valenciana, i es veu ja de president del govern, proposa que es faci un concurs per donar lletra a la “marxa reial”, l’himne d’Espanya.

De veritat, se’m fa difícil viure la política d’aquest país, que tanmateix és el meu. Perquè tot això que he esmentat aquí (i moltes coses més) ens auguren la seqüència d’uns mesos (vuit, nou, deu, a tot estirar –fins la propera citació electoral-) que seran d’una duresa insuportable.

Es fa aquesta pregunta Paul Veyne, professor honorari al Collège de France, autor de nombroses obres i, en concret, d’una que, des de fa molts dies, ocupa gairebé tot el meu lleure: “Quan notre monde est devenu chrétien (312-394)”, Bibliothèque Albin Michel. Idées, 2007. La lectura del llibre ha estat com una fuetada. Potser un dia hi aprofundiré. Avui em limito a transcriure-us (traduït) un paràgraf que comença amb una teoria i acaba amb un exemple. Us prego que el llegiu pausadament i que reflexionem sobre la tesi que traspua. Res més.

L’amor al rei, el patriotisme i també el respecte pels privilegis no es deuen a la religió ni tampoc en provenen. Menys encara són inculcats per una ideologia, ans la precedeixen, si és que volem parlar amb lògica. Són induïts per l’obediència a l’ordre establert, neixen d’aquesta obediència, lluny de fer-la néixer. Els respirem des de la infància en l’aire del temps i en l’espectacle que ens ofereixen els altres. La història s’explica per allò que vivim silenciosament i no a causa de les belles paraules que acompanyen aquesta experiència. Quan la dependència és rebutjada, aleshores les paraules ideològiques no tenen cap pes.

Citem el penetrant Jean-Marie Schaeffer: A la nostra època, l’ensenyament a l’escola no pot pas reemplaçar l’aprenentatge de les regles socials o polítiques viscudes en el marc de la nostre experiència personal i de l’exemple familiar o social, d’ací la ineficàcia dramàtica de l’educació cívica escolar.

Com molts altres pobles, els jueus no van deixar de robar ni de matar a causa del Decàleg, però el Decàleg els va facilitar de creure que ells se n’abstenien per obediència a la Llei divina. En una paraula, l’experiència social que vivim silenciosament suscita o accepta verbalitzacions ideològiques, no a la inversa. Una ideologia no convenç sinó als ja convençuts. Nosaltres, si és que hem assolit ja la cinquantena o més, ho hem pogut experimentar personalment: el descobriment dels anticonceptius ha donat lloc a una còmica experimentació sociològica en condicions reals. Abans de la “píndola”, les joves respiraven en l’aire dels temps i en l’exemple de llurs companyes les útils virtuts de la puresa, de la castedat, de la virginitat i de l’abstenció sexual. Ha estat suficient que la píndola aparegués perquè aquestes virtuts desapareguessin com la rosada davant el sol: evaporades amb el perill, i això tant en els dúplex com a les cabanes. Llur desaparició ens ha semblat tan natural que no ens n’hem apercebut, sense remarcar en aquest cas que no era pas el virtuosisme allò que havia inculcat l’abstenció, sinó que era l’abstenció la que, falta de sistemes anticonceptius, s’havia erigit en virtut.