Josep Maria Quintana

Dissabte vespre vaig ser a l’acte d’obertura de curs de l’Ateneu de Maó, una institució que estimo i a la qual vaig dedicar molts anys de la meva vida, primer com a vocal de la junta de Guillem d’Olives i després com a president.

Tots sabem que l’acte d’obertura de curs és el més solemne de l’any i comporta sempre la dita “lliçó inaugural” que s’encarrega a alguna persona que hagi destacat en alguna branca del saber. I entre les moltes branques del saber hi ha la ciència política, d’ací que no ens hagi de semblar estrany que en determinades ocasions ocupi la càtedra (perquè es diu així, càtedra) algun polític. En recordo dos molt destacats durant el meu mandat a l’Ateneu: l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, i l’exdiputat, exministre i exambaixador d’Espanya, José María de Areilza.

Tampoc no és estrany que, amb motiu de l’obertura de curs, es convidi alguna autoritat de l’estat o de la comunitat autònoma per a presidir l’acte (perquè les locals, i en concret l’alcalde de Maó i el president del Consell sempre hi són presents). Sense anar més lluny, quan va venir Tarradellas recordo que va presidir l’acte el ministre de Cultura del govern d’Aldolfo Suárez, senyor Íñigo Cavero. I quan va fer la lliçó inaugural Areilza, crec que va presidir l’acte Gabriel Cañellas, aleshores president de la nostra Comunitat autònoma. En tots aquests casos, els polítics presidien, donaven la paraula als qui havien d’intervenir (normalment el president de l’Ateneu, les autoritats locals i, òbviament, al qui havia de fer la lliçó inaugural) i després tancava l’acte amb unes paraules dites ad hoc.

Més estrany és, en canvi, que, per a pronunciar la lliçó inaugural d’un curs acadèmic, es convidi un polític en actiu, i encara ho és més que es triï el líder d’una formació política, estigui aquest en el poder o lideri l’oposició. Entre altres coses perquè l’ateneu és una institució apolítica i aconfessional. I si bé té sempre la tribuna oberta a tothom que tingui alguna cosa a dir en qualsevol dels camps de la vida intel·lectual (i també en el polític), és evident que, en un acte tan significat com el de l’obertura de curs, en un acte tan significatiu com el de la “lliçó inaugural”, s’ha de ser extremadament caut a l’hora d’elegir la persona que es convida.

Dic tot això perquè no deixava de ser compromès convidar al líder d’un partit –el que governa les Illes Balears- no per a presidir l’acte (que això seria del tot natural), sinó per a pronunciar la lliçó inaugural del curs acadèmic (acte on només hi ha discursos però mai diàleg entre el ponent i el públic que assisteix a la conferència). Diguem, però, que tampoc no era impossible que la cosa sortís bé, perquè el ponent –en el nostre cas Jaume Matas- no era només el líder d’un partit, sinó també el president de la nostra Comunitat autònoma, i era d’esperar que sabés mantenir incòlume la dignitat del càrrec en un acte com el que havíem de viure el passat dissabte.

He de dir que la conferència començà fent gala d’aquest caràcter institucional que els ateneistes esperàvem: el president s’elevà a l’Olimp i, en un llenguatge extremadament atractiu i culte, ens introduí en el món clàssic per a parlar després de la seva concepció de l’Estat. Si Jaume Matas hagués sabut mantenir el to i el nivell de la primera part de la conferència potser ens hauríem trobat davant una lliçó autènticament magistral, més pròpia d’un pensador polític que d’un polític en actiu. Però molt aviat vam veure que el pensador, el teòric de l’Estat de dret, l’Habermas que cità molt pròpiament, o el Max Weber a qui també va al·ludir en justificar el monopoli de l’Estat en l’ús de la força, ràpidament es diluïen, i el president de la Comunitat autònoma –el mandatari que ens representava a tots- oblidava quina era la tribuna que ocupava i què esperàvem d’ell els ateneistes (no així els militants del seu partit que, tan esquius ordinàriament del que és el món intel·lectual, omplien, però, la sala d’actes el passat dissabte). Jaume Matas, oblidant, dic, la condició de president, es posà ben aviat el mono de feina i es transformà en el que ell és realment: un líder de partit, o encara més exactament: un líder de partit que es troba ja en plena campanya electoral i que, per això mateix, no pot deixar perdre cap ocasió de fer política de partit, de tal manera que allò que havia començat d’una manera brillant i adequada, es transformà finalment en un autèntic míting electoral que va deixar satisfeta la nombrosa colònia de “peperos” però que ens deixà als ateneistes amb un pam de nas.

Flanquejat per la presidenta del Consell i per l’alcalde de Maó (ambdós convidats de pedra en un acte on, per cortesia, tots –també ells- estaven condemnats a aplaudir), Jaume Matas va perdre els papers. Hauria pogut restar a l’Olimp (encara més: havia d’haver restat a l’Olimp!) però va preferir de baixar a la plaça pública, tot oblidant on era i quina era la naturalesa de l’acte on se l’havia convidat a intervenir.

Hi ha acord a la premsa que el debat entre els tres candidats socialistes francesos a assolir la candidatura a la presidència de França pel Partit socialista ha tingut quatre resultats visibles: Ha deixat fora de joc Laurent Fabius, ha ressaltat la figura de Strauss-Kahn, ha consolidat la posició de Ségolène Royal i, per damunt de tot, ha fet créixer les possibilitat dels socialistes.

L’aposta del PSF era valenta perquè hi havia el perill que els tres candidats es fessin sang. Però no, no se n’han fet (també és cert que l’estructura del debat per televisió estava molt controlada). Ben al contrari, entre tots han contribuït a consolidar la candidatura socialista.

També hi ha acord (si més no a la premsa que he llegit) que Ségolèn Royal ha resistit més del que tothom es pensava. És clar que Strauss-Kahn és un candidat més sòlid si tenim en compte els coneixements d’economia, però la Ségo no és la “nena bleda” que alguns malintencionats pressuposaven. “PS, le pari reussi” (“Partit Socialista, l’aposta ha sortit bé”) deia un editorial de Le Monde del passat dia 18. I això és cert.

Tenia, doncs, raó François Hollande quan, en anunciar el debat, deia: ” On n’est pas dans la confrontation, on est dans le débat démocratique” (“No es tracta de confrontació, es tracta de debat democràtic”). I quan allò que es cerca és realment el debat democràtic, els resultats sempre són bons. Quina diferència amb aquella aposta del PSOE per les primàries! En aquella ocasió no es cercava el vertader debat democràtic sinó que es tractava d’una paròdia de debat que, en no sortir tal com preveia (i volia) la direcció del partit, comportà una crisi que va costar Déu i ajut poder-la superar. L’aposta dels socialistes francesos pel debat intern és una altra cosa.

M’he despertat a Barcelona i, en obrir La Vanguardia, em trobo amb una notícia d’aquelles que et fan sortir al carrer amb cara de joia. No és que l’oasi català s’hagi restaurat després d’uns dies de pèrdua absoluta dels papers (que si DVD, que si “follat’t la dreta” etc. etc.), no, res d’això. La notícia no ens afecta directament, però sí que ajudarà a aconseguir la pau. Em refereixo a l’acord entre Hamas i Al-Fatah d’acabar amb els enfrontaments violents entre militants d’ambdós grups palestins i que recentment han fet elevar el temor d’una guerra civil a Palestina.

Així, almenys, ho va anunciar un membre de Hamas que va participar en la reunió, que va concloure amb l’acord. En la cita, segons diu La Vanguardia, també es va acordar l’establiment d’una oficina de coordinació entre els dos grups, a fi d’impedir que es repeteixin els violents incidents ocorreguts a Cisjordània i Gaza fa tres setmanes i que es van cobrar les vides de més d’una dotzena de palestins, entre seguidors de Hamas i de l’opositor AL-Fatah. Un portaveu d’Al-Fatah va afirmar que les dues parts estaven d’acord que el diàleg ha de ser l’única via per a resoldre les disputes entre les faccions.

El president Rodríguez Zapatero i el seu equip intenten donar una nova imatge del que ells creuen que ha de ser el socialisme a l’Espanya del segle XXI. Això es veu en les lleis que duen al parlament, amb el tarannà que impregnen a la seva acció política, en un distanciament gairebé absolut del que representa el PP com a partit, etc. Unes coses les fan més bé i en unes altres no tant, però com a mínim el PSOE representa una opció força diferenciada del PP, i prou que malden per demostrar-ho els conservadors!

Dos personatges que es deien molt poc amb la nova imatge del PSOE eren Paco Vázquez i Pepe Bono; dos líders, però, que a les seves respectives parròquies (accepteu-me la broma) es mostraven invictes. Fins i tot aquest darrer havia disputat la secretaria general del partit a Rodríguez Zapatero després de la crisi d’Almunia, l’inventor de les primàries que guanyà Borrell. En aquella ocasió, i en una reacció de darrera hora, el partit recolzà el jove candidat Rodríguez Zapatero que vencé Bono per molts pocs vots i, contra pronòstic, aquest jove diputat lleonès dugué el partit al govern a la primera oportunitat que va tenir de fer-ho.

Estant així les coses, era cosa cantada que els vells elefants del socialisme de l’època passada havien de passar a la reserva, i això s’està complint gairebé sense excepcions: Narcís Serra presideix Caixa de Catalunya, a Paco Vázquez l’han enviat al Vaticà perquè resi les hores amb el Papa; Rodríguez Ibarra ha anunciat la seva retirada; i Pasqual Maragall és a punt de desaparèixer de l’univers polític. Només Guerra resta agotzonat rere el seu escó del Congrés i Manolo Chavez continua presidint, no sols el partit, sinó també Andalusia.

Pepe Bono semblava que es resistia a desaparèixer i va incorporar-se al primer govern de Rodríguez Zapatero com a ministre de Defensa. Quina troballa! Escoltar-lo parlar de la bandera, de l’honor i d’Espanya era com per a llogar cadires. Amb la seva veu engolada, el seus cabells inexorablement foscos i les seves galtes sempre lluentes, escoltar les seves arengues ens feia retrocedir en el túnel del temps, fins al punt que era difícil distingir, tot escoltant-lo, la seva procedència ideològica. De fet, qualsevol despistat hauria pogut ubicar-lo en l’ala més rància i missaire del PP.

Un dia, però, Bono va dimitir i va retirar-se de la política activa. Alguns férem un alè, com també el farem quan es jubili aquest altre personatge que es diu Enrique Mújica a qui, tot i essent socialista de sempre, fou propugnat per Aznar a la seu del Defensor del Poble. Quin ull, per cert, el de l’Aznar! La seva aposta aquest cop féu bingo.

Però parlàvem de Bono. Dèiem que s’havia retirat però resulta que, deu fer un parell de setmanes, incomprensiblement per mi, Rodríguez Zapatero va oferir-li la candidatura socialista a l’Ajuntament de Madrid, i després d’un compàs d’espera on la discreció dels uns i de l’altre brillà per l’absència, Bono va fer al president del govern i secretari general del PSOE la més sonora botifarra que recordo. Primer que si “a nadie le amarga un dulce”, que si patim, que si patam, però al final, i com era previsible, Pepe Bono va engaltar a Rodríguez Zapatero una bufetada al costat de la qual la de “Gilda” era de tercera divisió.

A mi, però, no em preocupa Bono, el que no em sembla, en canvi, de rebut és que la direcció del PSOE i, més concretament Rodríguez Zapatero, volgués ressuscitar aquest cadàver per a lluitar amb Gallardón pel govern de Madrid. Pregunto: Creu algú que Bono podia d’alguna manera encarnar l’esperit que Rodríguez Zapatero vol impregnar a l’actual política socialista? Evidentment que no. Cercar Bono era claudicar, voler aconseguir l’èxit a qualsevol preu.

Rodríguez Zapatero sap que Madrid és una ciutat on els conservadors són legió, i sap també que Gallardón es troba en el punt de mira de la rància Esperanza Aguirre. “Posem, doncs, al front de la llista el més ranci dels nostres i així tal vegada guanyarem.” Aquest, i cap altre, sembla que hagi estat el pensament de la direcció socialista i això a mi em sembla, no només un error, sinó també una claudicació inacceptable.

Rússia és un estat molt gran, i amb una població de més de 140 milions d’habitants, els números es relativitzen, però no deixa de ser significatiu que una nova mort “significativa” es produís el passat dilluns. En aquest cas es tracta del director de negocis de l’agència de notícies estatal Itar-Tass, Anatoli Voronin, que va ser trobat ahir mort a ganivetades en el seu apartament en el centre de la capital russa. Aquest homicidi es produïa deu dies després que un assassí a sou acabés amb la vida de la periodista Anna Politkovskaïa, un símbol de la llibertat de premsa i d’oposició a la política del president Putin a Txetxènia.

No conec les reaccions del president en aquest cas, però quan la mort de la periodista, després de condemnar-la i de dir que els assassins havien de ser condemnats (si és que els troben, es clar) va minusvalorar l’acció d’Anna Politkovskaïa. “Amb prou feines el seu diari era conegut”, va dir.

Aquesta mort se suma, però, a la cadena d’assassinats per encàrrec de l’últim mes. El 13 de setembre uns pistolers van matar al vice-president del Banc Central de Rússia, Andrei Kozlov, l’acció que més alt ha copejat l’estructura de poder de Rússia. Després van ser assassinats Enver Ziganshin, un enginyer que treballava per a una empresa subsidiària de la petroliera TNK-BP, i el banquer Alexander Plojin.

Alguna cosa fa mala olor a les cavernes del Kremlin.

Fa uns dies vaig rebre un correu de Miquelàngel Limón que em deia:

Benvolgut Josep Maria:
Adjunt t’envii una carta de ta mare, escanejada del diari MENORCA. Dimarts que ve [avui per al lector] farà 40 anys que hi va sortir editada, el contingut de la qual és, avui per avui —encara ara!—, un model de civisme, de conviccions fermes —i anticipades!— sobre els problemes de la convivència de les llengües. La defensa de la nostra llengua que ta mare hi fa, és senzillament rotunda, educada i emocionant, i més quan ens adonam que ja han passat 40 anys d’una postura que en els nostres dies no podria ser més diàfana, correcta i valenta, perfectament còngrua amb l’actual estat de la qüestió, inclosa la reclamació del dret a l’ús de la llengua materna també fora de l’àmbit familiar i privat.

Salutacions

Miquelàngel Limón Pons

De seguida me n’he recordat. Aquell 1966 tenia aleshores 16 anys. La mare va traspassar l’estanc on jo vaig néixer a una jove que sempre havia treballat a casa i, per tal de fer-ho saber al públic, vam posar un cartell a la porta que, escrit en menorquí semidialectal, deia simplement això: “Feim sebre que l’estany l’hem canviat al carrer de Sant Antoni nº 24”. Això que ara sembla normal encara no ho era i, uns dies després, trobarem que el nostre cartell havia desaparegut i havia estat substituït per un altre que deia: “Hacemos saber que el estanco lo hemos cambiado a la calle San Antonio nº 24”. Això va motivar que la mare enviés una carta (que jo li vaig ajudar a escriure) al diari Menorca per a denunciar el fet i tota la càrrega d’intransigència i de covardia que significava. I res més. Però el més bonic va ser que, unes setmanes després, la mare va rebre una carta personal de Francesc de Borja Moll felicitant-la i encoratjant-la a defensar la llengua i a no deixar-se trepitjar en aquest punt (consell que jo vaig aprendre de cor i que he intentat aplicar tota la meva vida. Aquella carta del Sr. Moll va causar una gran alegria a la meva mare que, mai no m’ho va dir, però estic segur que va haver d’aguantar les burles o, si més no, el silenci acusador de molta de la gent del seu entorn.

Quan la mare va morir l’any 1997, entre els seus papers vaig trobar la carta del Sr. Moll i em va fer recordar aquell episodi de joventut que ara novament ha evocat l’amic Limón en el seu correu. I en homenatge a la fe que va tenir en mi la mare quan li vaig demanar que no s’acovardís i denunciés públicament la malifeta, avui –quaranta anys després- penso que era bonic escriure aquests mots tot recordant-la.

He fet un cap de setmana a Granada on he visitat (penso que és la tercera vegada que ho faig) l’Alhambra, una meravella que mereix un viatge des de qualsevol indret del món. Mentre contemplava aquell pati dels lleons, i qualsevol de les sales que l’envolten dins el palau dit d’El Generalife, pensava en la gran diferència que hi havia entre aquella arquitectura sofisticada i esvelta i la cristiana, representada per palaus i esglésies molt més pesants. També vaig reveure la Catedral i les tombes dels Reis Catòlics i de Juana la Loca i Felipe el Hermoso, dins la cripta sobre la qual hi ha els bells cenotafis de marbre. Però el que no coneixia era el món de Lorca, que vaig reviure mínimament tot visitant la seva casa natal a Fuente Vaqueros, bellíssima dins la senzillesa, i on es guarden alguns records personals de l’escriptor i de la família, una sala d’exposicions veïna, que fou inaugurada l’any 1998, amb motiu del centenari del naixement del poeta i dramaturg, i també contemplant la representació de “Doña Rosita la soltera” en el principal teatre de Granada. La representació fou molt senzilla, amb un decorat realment pobre que responia a una estètica penso que molt antiquada. Però em va agradar veure aquella obra, i encara més veure-la a Granada representada per actors del país, que no havien de fer cap esforç per a utilitzar la mateixa parla de Lorca.

Reconec que mai no he estat un gran apassionat de Lorca, possiblement perquè no l’he arribat a conèixer bé, però la visita a Granada i l’aproximació al seu món més íntim m’han ajudat d’alguna manera a trobar-me amb la figura d’aquest personatge cabdal del que, en el camp de la literarura espanyola, coneixem com “la generación del 27”.

El president del Perú, Alan García, ha dit això: “Jo penso que gent que ha comès violacions que van seguides de la mort de fillets no tenen dret a viure, i que la societat s’ha de defensar.” Val a dir que al Perú, l’article 140 de la Constitució limita l’aplicació de la pena capital als actes de traïció a la pàtria en temps de guerra i al terrorisme.

Vint-i-set anys després de l’execució d’un presoner al Perú, la iniciativa presidencial ha suscitat un gran debat en el si de la societat peruana i fortes crítiques per part de la Conferència episcopal, que té una gran influència en aquell país de majoria catòlica. Els bisbes, en una intervenció carregada de seny, des del meu punt de vista, han dit que “L’experiència d’altres països mostra que [la pena de mort] no resoldria el problema i ens empenyeria perillosament vers al retorn de ‘l’ull per ull, dent per dent’ que no eradicaria el mal”.

També s’ha pronunciat en contra la Federació internacional dels drets de l’home (FIDH), que ha apel·lat als diputats perquè refusin aquests projectes de llei “que obligarien al president a denunciar la Convenció americana dels drets de l’home, ratificada pel Perú l’any 1978”, coneguda amb el nom de “Pacto de San José”

El problema no és, però, si Perú es veuria o no obligada a denunciar el pacte, el problema real és que Perú infligiria clarament els drets de l’home, com tants altres estats que encara no han descobert que la llei del talió no és el camí més adequat per a atacar la delinqüència.

Comprenc que no és fàcil lluitar contra el terrorisme i, alhora, dialogar els qui el provoquen per veure si, d’una vegada per sempre, abandones les armes. I comprenc que ho ha de ser encara més quan el qui això fa, ho fa amb una resistència frontal i absoluta del principal partit de la oposició.

En aquests treballs l’error sempre és bo de cometre, entre altres coses perquè el qui du la iniciativa només pot respondre d’ell mateix, però mai no sap que farà l’adversari, i menys encara sap si la persona amb la que negocia representa tot l’adversari que, com sol succeir en aquests casos, és una mena de monstre de molts caps que no necessàriament s’intercomuniquen.

Dit això, i deixant clar que en aquest punt jo estic al costat del govern, he de reconèixer que el que ha transcendit respecte del canvi de posició de la fiscalia en el cas de De Juana Chaos és un error en el qual no s’havia d’haver caigut. Ja sé que s’ha desmentit després, i que fonts autoritzades han dit que no era ferma la sol·licitud de 96 anys de condemna, però de 96 a 6 anys hi ha un abisme, i comprenc que Rajoy s’hagi llençat de cop a la jugular del govern. I també algun socialista dissident, com la basca Rosa Díez, que ha qualificat el canvi d’escandalós.

De tota manera, el que no tenia cap ni peus és que, per unes amenaces fetes en un article de diari, es demanessin 96 anys. Ja sabem que De Juana era una mena d’assassí en sèrie. Però ara no parlàvem d’això. De Juana havia ja complert la condemna que se li havia imposat pels seus assassinats, condemna que va poder reduir emparant-se en els beneficis penitenciaris de la legislació per la qual s’havia de regir el seu cas. Ara no se li imputava cap assassinat, sinó unes amenaces fetes amb publicitat, i és molt dubtós que per aquest possible delicte (de fet De Juana es troba ara en presó preventiva) se li puguin demanar 96 anys.

Bé, la realitat és que en un cas com aquest hi ha hagut massa errors, i són aquesta errors els qui donen ales a l’oposició.

Amb motiu de la celebració del dia en contra de la pena de mort, que va tenir lloc el passat dimarts, 10 d’octubre, els diaris van publicar diferents articles i reportatges sobre la pena capital, aquesta que no admet revisió possible i que, al meu entendre, i suposo que de tots els abolicionistes del món, converteix en assassí el qui la practica.

Cada dia que passa són més els estats que s’apunten al club dels qui no accepten la pena de mort i la fan fora del seu sistema repressiu penal, però això no significa que, entre els homes, aquesta postura abolicionista creixi en la mateixa proporció.

De les dades que he llegit, les que més m’han impactat són les de França, aquest país que, com saben els meus lectors, m’obliga dia rere dia a enterrar els meus mites. Jo sabia que, quan François Mitterand la va abolir, tenia una majoria de la població en contra (sembla que un 62% de francesos eren partidaris de mantenir esmolada la guillotina). Dons bé, ara la cosa no és molt millor, encara que hem avançat. Segons un estudi demoscòpic fet per Sofres, el 42% dels francesos desitjaria que es restaurés la pena de mort, i això és encara més greu si tenim en compte que, fa només quatre anys, concretament el 2002, els partidaris de mantenir-la eren només el 40%.

Alguna cosa important té de fracàs el nostre sistema si l’opinió pública retrocedeix en qüestions com aquesta de la pena capital.