Josep Maria Quintana

Setanta-quatre soldats nord-americans han mort a L’Iraq des de començaments d’octubre, un mes que s’anuncia com un dels més mortífers per a l’exèrcit nord-americà, que ha perdut més de 2.778 soldats des de la invasió al març del 2003. Un dur balanç en aquest país, on la situació ha estat descrita per l’exsecretari d’Estat nord-americà, James Baker, com un “sagrat desordre”. Baker, que presideix una comissió especial sobre L’Iraq creada pel congrés, es prepara per a canvis importants en l’estratègia nord-americana a L’Iraq d’aquí al començament del 2007. Dues opcions han estat estudiades: una retirada nord-americana per etapes, i la participació d’Iran i de Síria en un esforç comú per a detenir els combats. Una tercera possibilitat també s’ha pres en consideració: concentrar tots els esforços sobre l’estabilització del país, obligant a establir-hi una democràcia.

No és estrany –i ara canvio de país- que Blair, gairebé compromès com Bush amb la guerra a l’Iraq, hagi fet tot el que sabia i més per a frustrar la iniciativa d’un grup de diputats d’Escòcia i Gal·les al parlament britànic per a revisar a fons la participació del seu país en aquesta guerra. Val a dir que Blair ha guanyat només per 25 vots, ço vol dir que alguns diputats de les seves files s’han arrenglerat amb l’oposició.

Blair ha al·legat que una revisió a fons podia implicar un greu perill per les tropes britàniques que són encara a l’Iraq, i potser no li mancava raó, però el més important és aquest moviment revisionista que s’està produint, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya, perquè, a mesura que els dies passen, tots estem cada dia més convençuts de la immoralitat d’aquella guerra que, amb tant d’ardor recolzà el nostre expresident Aznar.

En una de les obres de Graham Greene, “El factor humà”, llegim com els serveis secrets de l’Estat britànic fan desaparèixer un dels seus agents per error, l’han confús amb un delator, quan el delator era el seu company de despatx.

El que fereix la sensibilitat del lector no és, només, que una sèrie de senyors ben vestits, que es reuneixen en una casa dels afores de Londres envoltada de parcs i de jardins a l’anglesa, que juguen a golf i prenen whisky abans de sopar, decideixin fredament la mort del seu subordinat, sinó que aquesta la hi provoqui un d’ells, un doctor bon vivant i culte, que li va injectant el verí letal amb una insensibilitat absoluta.

No gaire diferent deu haver estat l’escena oculta que ha provocat l’enverinament de l’excoronel del KGB, Alexander Litvinenko, que, crític amb el règim del president Vladimir Putin, s’havia exiliat a Londres i sembla que, des d’allí, investigava l’assassinat de la periodista Politkovskaia.

La mare Rússia s’ha convertit novament (jo penso que mai no ho ha deixat de ser) en la serp que devora Laocoont i els seus fills per voler profanar el regal que algú ignot (en realitat els aqueus que havien simulat una retirada) feren a la divinitat. El cavall, però, era una trampa mortal per a Troia, i tots sabem què va succeir després. Però aquesta (la derrota de Troia) és la segona part de la història. La primera és la de la serp que devora el sacerdot d’Atenea, Laocoont, i tots els seus fills, simplement perquè pretenia dir la veritat.

El lector que segueix el meu bloc ha pogut comprovar que en el marge dret s’hi troba la portada de diversos llibres, tres dels quals són de Nicolau M. Rubió. Els dos que hi ha al capdavall s’intitulen “La pàtria llatina” i “Llatins en servitud”, dues obres molt originals escrites a París durant la segona guerra europea. El primer fou publicat originalment en francès a la capital de França i mai no s’havia traduït. El segon és el recull de quatre textos inèdits de Rubió que vaig trobar entre els seus papers un cop vaig escorcollar la seva biblioteca quan, mort ell feia ja més de quinze anys, vaig preparar la meva tesi doctoral.

M’ha fet molt de goig traduir aquests textos i posar-los a l’abast del lector en llengua catalana, l’originària de Rubió i en la qual hi va publicar molts llibres. Els qui vulguin tenir un coneixement més ample d’aquests dos llibres poden llegir el text amb el qual vaig presentar-los en un acte celebrat a Maó (ciutat on Nicolau M. Rubió va néixer) el passat dia 26 d’octubre.

No només he estat jo el que he denunciat l’error de Jaume Matas a l’acte d’obertura de l’Ateneu. Molts altres també ho han dit tot puntualitzant al seu defensor –un jove membre de la Corporació municipal maonesa que està decidit a fer carrera política en el PP- que no és la llibertat d’expressió allò que critiquem del president, sinó l’oportunitat d’aquell tipus de discurs.

Ho raonava clarament l’expresident P.J.Bosch en el seu article de dissabte passat en el diari Menorca:

“…me sorprendió que el ponente de la apertura de curso fuera Jaume Matas, no tanto por la personalidad del president, con quien compartí agradablemente más de un acto ateneísta durante mi presidencia, como por la inminencia de la campaña electoral. Me inquietaba que el conferenciante cediera a la tentación de aprovecharse como así parece que sucedió. Y es que no se trata de un problema de libertad de expresión, que la hay en el Ateneo sin restricciones, sino de oportunidad. La apertura de curso es, tradicionalmente, un acto solemne, eminentemente intelectual, suprapartidista, abierto a toda la sociedad. Y así debería seguir siendo en el futuro, sin contaminaciones.”

D’això, doncs, es tractava. D’ací que m’hagi semblat magnífic l’acudit de Zaca que publicava diumenge passat el diari Menorca. Allò d’una imatge val més que cent paraules és en aquest cas veritat.

Quan m’anava a seure a escriure l’article d’avui, que no tenia altre objectiu que de fer saber que un bon amic meu, el doctor Pedro J. Bosch, havia publicat un bloc a internet, em trobo amb un correu del meu fill que em diu: Has vist el bloc d’en Perejaume? Encara que una mica preocupat pel funcionament d’internet, el doctor Bosch està decidit a publicar les seves reflexions en un bloc personal que ben segur tindrà interès. La seva ironia, el seu humor, els seu compromís amb la realitat del nostre país (i ben segur que algunes -inevitables- referències al Barça i als seus cans, Allen i Tronya) ompliran aquesta cosa que sembla que no ocupa lloc -Internet- però que té efectes secundaris.

La blogosfera menorquina se n’ha d’alegrar. Hi connectareu prement aquest punt.

El dirigent de Batasuna Fernando Barrena va afirmar despús-ahir que no té dades que li permetin afirmar, com ja s’està especulant en la majoria dels mitjans de comunicació, que el robatori d’armes a França hagi estat una acció d’ETA. I va dir també que “les regles de joc de les quals parlen Zapatero o Rubalcaba no són en absolut les de l’esquerra abertzale”. “Aquest país només necessita una gran regla del joc i és democràcia perquè la voluntat de la ciutadania basca pugui ser expressada i escrupolosament respectada per Madrid i per París”, va afegir.

Pel que fa a la primera afirmació, doncs bé, és clar que no sabrem que el robatori el va fer ETA mentre la banda no ho confessi o la policia ho pugui demostrar, però tots els indicis apunten en aquesta direcció.

El problema greu no és aquest, el problema radica en la segona de les afirmacions, ja que, si la llegiu bé, veureu que l’única regla de joc que demana és la de l’autodeterminació. I aquesta l’exigeix front a Espanya i França, perquè en ambdós costats de la frontera tenim el País Basc. I això, avui per avui -í en molt de temps- és absolutament impossible.

Espanya, amb la constitució a la mà, no es pot permetre d’altres consultes que les que s’hi ajustin, i evidentment no hi cap la que permeti als bascs sols decidir sobre el seu futur polític fora del marc constitucional.

I pel que fa a França, us asseguro que l’estat francès ni tan sols pot prendre’s en consideració aquest deliri.

Al govern de Rodríguez Zapatero les coses se li han complicat una mica. Ficat de ple en el procés de negociació amb ETA (les característiques del qual desconeixem), el president del Tribunal Suprem (TS), Francisco José Hernando, se suposa que amb el suport del sector conservador, majoritari en la judicadura, va posar en marxa una sèrie de registres a les herriko-tavernes del País Basc que forçosament havien de posar pals a les rodes del govern.

Jo no tinc proves de res, però posaria la mà al foc que el robatori de pistoles que va tenir lloc fa uns dies a França ha estat una resposta a aquest fet. Això en el millor dels casos, perquè si es tracta d’una acció d’una facció incontrolada de la banda o bé un abandó de la treva per part d’aquesta, aleshores encara pitjor.

Despús-ahir, per si la llenya que tirava al foc el PP no era ja suficient, Hernando (un home pròxim a Aznar, com el fiscal Conde Pumpido ho és de ZP), va posar com exemple d’eficàcia judicial contra ETA els resultats dels registres de les herriko tavernes de Batasuna. Hernando va dir que en aquests locals ha aparegut material “molt més convincent” del nexe entre ETA i Batasuna. I afegí que la iniciativa del Suprem ha servit per a proporcionar noves dades a favor de la idea que “ETA i Batasuna són la mateixa cosa en un camp polític i en un camp terrorista”.

Davant el revés, ZP ha volgut mostrar fermesa dient una d’aquestes frases seves que diu lentament, com per a posar-hi èmfasi, però que realment no diuen res: “l’acció tindrà conseqüències”, ha afirmat. Però quines conseqüències? Ha demanat tot d’una Acebes, i a la pregunta ha seguit el silenci, perquè òbviament el president no sap –ni pot saber- què ha de fer.

Veient com avança el procés, em confesso pessimista, perquè aquesta mena d’accions sempre paralegals, sempre en el llindar del que és lícit i possible, que ha de fer tot govern per a tractar de resoldre els casos de terrorisme endèmic amb suport popular i de clares connotacions polítiques, com és el d’ETA (com era també –tot i les diferències, que hi són – el del IRA a Irlanda), implica molts alts i baixos, i pot esdevenir gairebé impossible si el govern que ha de dur a terme la tasca no té el suport unànime (o gairebé) del parlament.

A Espanya això no s’ha aconseguit, i el PP, adduint arguments que moltes vegades tenen la seva lògica, aprofita, les dificultats o fins i tot els errors del govern per desgastar-lo. Aquest és el seu objectiu principal.

Certament que el PP podrà tenir les seves raons (apart de les de voler assolir el poder per damunt de tot), però el que no valora és que, amb els seus arguments i la seva política, mai no resoldrà el problema basc, perquè aquest té dos components indiscutibles: el criminal i el polític. Ves a saber si el primer el resoldria a base d’accions policials, però el segon mai no aconseguiria resoldre’l a base de força. I m’agradaria anar equivocat, però no ho crec.
(28.10.06)

“Encara que a mi m’agrada el meu treball, la Constitució no em permet concórrer a un tercer mandat consecutiu”, va explicar Putin a un dels seus entrevistadors anònims. “Fins i tot havent perdut els poders i les possibilitats del poder presidencial i sense doblegar la llei bàsica segons els meus interessos personals, jo seré capaç de retenir el més important que una persona que es dedica a la política ha d’apreciar: la confiança de vostès. I usant-la, vostès i jo serem capaços d’exercir influència en la vida del nostre país i garantir el seu desenvolupament”, va afirmar.

Aquestes paraules de Putin, un president que no es podrà presentar a les properes eleccions que tinguin lloc a Rússia són d’allò més inquietants. Què vol dir quan manifesta que “jo seré capaç de retenir el més important que una persona que es dedica a la política ha d’apreciar: la confiança de vostès”? Què vol donar a entendre quan, tot referint-se a la confiança que el poble rus, segons ell, li ha demostrat i assegura que “usant-la, vostès i jo serem capaços d’exercir influència en la vida del nostre país i garantir el seu desenvolupament”?

Certament que Putin ha tornat a Rússia la confiança en ella mateixa i l’ha reintegrada en el lloc que sempre havia ocupat entre els grans. Però també és cert que, dia rere dia, observem en aquell gran país dèficits democràtics que fan por, fets greus –com l’assassinat de periodistes opositors- que resten impunes, màfies que aconsegueixen campar a l’ample i fer-se amb gran ressorts de poder econòmic, detencions irregulars d’opositors… Rússia és, certament, un gegant que mai no ha sabut (o pogut) esdevenir un país normal, on la gent, de manera lliure i plena exerceix la democràcia tal com l’entenem a la resta de països occidentals.

L’hermetisme del poder mai no s’ha obert plenament, ni tampoc ha permès –tot i les eleccions periòdiques- una democràcia clara i neta, una democràcia tal com nosaltres l’entenem. D’ací que jo, sense entendre exactament què vol dir amb aquestes paraules tan críptiques, tan enigmàtiques sento una mica de por, por a que Putin vulgui dir de manera obscura allò que jo crec que vol dir realment.

Cada cop que Tomeu Gili i jo ens trobem plegats per dinar, l’àpat es trasllada sempre a París i, més exactament, al Quartier Latin, en un cafè imaginari vora la basílica de Saint Germain de Près. Allí on Picasso es desplaçà cap al 1935. En aquella ocasió, Picasso es fixà primer en Les Deux Magots, després en el Flore. A partir d’aleshores, el qui tenia la sort d’habitar en aquest indret, tenia també la impressió de viure amb les finestres obertes al món. En realitat calia, només, que les obrís sobre aquests dos cafès del bulevard.

Tots aquests anys d’entreguerres s’admetia comunament que França era el centre del món literari i artístic i que París era, sens dubte, el centre d’aquest centre. Al Flore o a Les Deux Magots, un poeta o un pintor ja coneguts (com André Breton o Pablo Picasso) podien provocar una manifestació –ha escrit Lottman (de qui, per cert, també hem parlat)-; la seva aparició estava envoltada de certa solemnitat. Picasso arribava, passava per la cerveseria Lipp, cercava algun rostre familiar a Les Deux Magots, i es detenia més temps en el Flore, en una taula amiga en la qual s’havien instal·lat Paul Eluard, Christian Zervos o Braque. Fou a Les Deux Magots on Eluard presentà a Picasso Dora Mar, principal influència femenina en la seva vida durant aquests anys. I quan arribava l’hora de dinar o de sopar, Picasso creuava el bulevar per a seure a la cerveseria Lipp entre diputats, algun ministre, advocats cèlebres, membres de l’Acadèmia francesa, estrelles del teatre o del cinema i els seus companys en el camp de l’art i de la literatura.

Tomeu Gili té (moi pas) la sort d’haver viscut realment a París, en aquesta ciutat que nosaltres dos (potser som ja els darrers!) entenem encara en clau literària, i per on jo m’hi passejo cada cop que puc, encara que això succeeix molt (massa) de tard en tard.

Tomeu Gili feia poc que havia arribat de París, i aquest cop es trobava exultant. Havia caminat vora el Sena (“Toi, Seine, tu n’as rien. Deux quais, et voilà tout…”), havia entrat a les llibreries de referència, havia comprat un cop més Les mots de Jean Paul Sartre, i havia assistit a una sessió de la Comédie Française, on va veure un drama de Corneille. Encara que en veu baixa, em confessà que aquella llarga rastellera d’alexandrins parlant de “l’honneur” el van cansar una mica. Però “Hélas! –em digué de sobte el meu amic- ¿Com podia aixecar-me i partir si al meu costat s’asseia ni menys ni menys que la Fanny Ardant?” “Assez, assez!”, era l’únic que a mi em venia a la boca. I a partir d’aquella confidència, el dinar se’ns féu cada cop més llangorós i París es tornà exclusivament oníric. Per sort, hi restava una mica de champagne a les copes i, després de brindar per l’amour, el nostre après-midi s’allargassà delicadament mirant el mar i esdevingué una sonata de tardor. I mentre contemplàvem “les nuages chassés par la brise”, als dos ens va semblar que escoltàvem com Verlaine recitava delicadament “les sanglots longs / des violons / de l’automne / blessent mon cœur / d’une langueur / monotone.”

Quan en l’exercici de la meva professió qualifico els documents notarials que em presenten al Registre de la Propietat per a inscriure, em trobo sovint amb testaments que contenen clàusules ben estranyes, fruit sovint del caprici del testador. Avui, tret de testaments molt antics (o potser no tant) trobem ja rarament aquelles declaracions tan solemnes de pertànyer el testador a la religió catòlica i d’ordenar que els hereus l’enterrin d’acord amb els ritus de l’Església, i que es diguin misses en sufragi de la seva ànima, etc. etc., declaracions, dic, que són cada dia més escasses, i que tampoc no suggereixen els notaris, a diferència del que succeïa en temps antic.

Avui, però, tot llegint les clàusules testamentàries d’una disposició d’última voluntat per a comprovar si l’acceptació d’herència s’havia fet de manera correcta, m’he trobat amb una sorpresa que m’ha fet riure intensament. El testador ordenava solemnement que, després de mort, sobre la seva tomba se li posés una làpida que digués aquestes paraules: “I així i tot va viure la mar de bé”. No sabria qualificar el fet, però m’ha semblat d’allò més original.