Què penso del jutge Santiago Vidal?

by

Se’m fa difícil acceptar que s’expulsi un membre de la carrera judicial (finalment, la sanció administrativa que el Consell General del Poder Judicial ha imposat al jutge Santiago Vidal ha estat de suspensió de sou i feina per tres anys) pel fet de pensar i dir el que pensa si és que, com sembla, no ha abandonat en cap moment la seva tasca de magistrat a l’Audiència de Barcelona i ha fet, per tant, la seva feina professional adequadament. No ho tindrà, doncs, fàcil el Tribunal Suprem, que no és un òrgan administratiu, per mantenir aquesta dura sanció que es va prendre (per no perdre el costum) per 12 vots contra 9 dels membres del CGPJ. És a dir, per tots els vocals designats pel PP amb el vot contrari dels vocals elegits per les altres forces polítiques.

Però dit això, he d’afegir tot seguit que no m’agrada, ni m’ha agradat mai el que, al llarg d’aquests anys, ha estat fent el jutge Vidal (com no m’agradava tampoc el comportament del jutge Garzón, encara que els dos casos presenten diferències notables). Exercint la funció de jutge, Santiago Vidal no s’ha tallat un pèl durant aquests darrers deu anys a l’hora d’opinar públicament sobre qüestions polítiques, de participar a tertúlies radiofòniques o d’intervenir en debats televisius, en els quals ha manifestat clarament una determinada ideologia política (la favorable a la independència de Catalunya), a pesar que, formalment, s’hagi declarat sempre independent de qualsevol partit.

Penso, doncs, que té raó el catedràtic de dret constitucional Enric Fossas quan, en un article publicat a El País, mostrava la seva perplexitat per la circumstància que un magistrat es dediqués a redactar esborranys de Constitució “durant el seu temps lliure i per a ell mateix”, com informava el butlletí de propaganda de la Generalitat. Però encara resulta més estrany que un jutge d’un Estat modern realitzi una campanya d’actes en els municipis i aparegui permanentment en els mitjans de comunicació al costat de les forces polítiques i socials que defensen la secessió d’un territori d’aquest Estat (per legítim que sigui defensar la independència de Catalunya). I això per la senzilla raó que el poder dels jutges, en un Estat democràtic de dret, es legitima en la seva subjecció únicament a l’imperi de la llei, de la qual deriva la seva independència. I aquesta, com ha sostingut la jurisprudència constitucional, es veu seriosament compromesa si la seva llibertat de criteri s’orienta a priori per simpaties o antipaties ideològiques, per conviccions i fins i tot prejudicis (STC 60/2008).

No em serveix (ni menys encara em podrà convèncer) que se’m digui que el Consell General del Poder Judicial empra dues vares d’amidar (afirmació que és, probablement, certa). No em serveix, doncs, que se’m digui que el president del Tribunal Constitucional, senyor Francisco Pérez de los Cobos Orihuel vagi ser militant actiu del PP (fet que va amagar quan es produí la seva elecció) o bé que l’exmagistrat d’aquest mateix tribunal, Enrique López (que va haver de dimitir després que l’enxampessin conduint una moto sense casc, creuant un semàfor en vermell i amb un grau d’alcoholèmia quatre vegades superior al permès) vagi ser un assidu dels cursos organitzats per la FAES del senyor Aznar. No, res d’això no modifica el meu criteri. Encara més, el referma. Penso, en efecte, que Pérez de los Cobos, que Enrique López i també algun altre magistrat el nom del qual em callo, no mereixen ser –o haver estat- on són, però no em serveixen d’excusa per evitar la crítica a la irresponsabilitat, a la petulància i al grau malaltís de protagonisme que ha mostrat el jutge Vidal durant tot aquest temps.

2089912

El jutge Vidal intervenint en un debat a TV2

Diuen que potser es presentarà ara –com a independent!- amb el número dos de la llista d’Esquerra Republicana. No em sorprendria, perquè els màrtirs sempre han tingut un gran paper a l’hora afuar els sentiments íntims de la gent. Però no hem de veure només la sanció del CGPJ, sinó el comportament del jutge. De fet, jo li he escoltat que voldria ser ministre de justícia d’una futura República Catalana, cosa, per cert, molt lloable, però és difícil d’assumir quan es fa aquesta afirmació mentre s’exerceix una funció jurisdiccional de primera magnitud que exigeix fidelitat a les lleis i, naturalment, a la Constitució. I no només al capítol X, que regula la “reforma constitucional”, funció que, per cert, no atorga a un jutge en actiu, ni que sigui durant el seu temps lliure, la facultat d’endegar la reforma. Més encara, el deure fonamental del jutge és, em sembla, el de ser imparcial, perquè només així es pot garantir el dret –aquest sí fonamental- dels ciutadans de ser jutjats des de la neutralitat política.

I aquesta imparcialitat no castra intel·lectualment els jutges. Perquè el jutge és, en efecte, un ésser dotat d’intel·ligència i pot pensar i fins i tot tenir una ideologia. Però la deontologia professional li impedeix d’exterioritzar aquesta ideologia, i és lògic que sigui així, perquè, com ha dit el Tribunal Europeu de Drets Humans, en el cas dels jutges (com succeïa amb la dona del Cèsar) les “aparences” tenen una gran importància per salvaguardar la confiança que els tribunals han d’inspirar al públic en una societat democràtica (d’aquí la meva desconfiança en homes com Pérez de los Cobos o com Enrique López). Per aquest motiu, aquest Tribunal Europeus dels Drets Humans ha declarat que no és imparcial el jutge que participa en l’elaboració de normes, fins i tot reglamentàries (com ens ha recordat el catedràtic de dret constitucional Enric Fossas).

El que no entraré a dir és –com fa aquest catedràtic- si el projecte de constitució republicana per a Catalunya elaborat pel jutge Vidal és un treball ben fet o, com assegura Fossas, és un text ple d’ “errores, despropósitos y disparates (…) que pueden ser muy útiles para explicar a los estudiantes los rudimentos de la teoría constitucional”. Ara, això no compta. El que, en canvi, sí que compta –i no precisament per bé- és el silenci i la complicitat de molts polítics catalans amb l’actuació d’aquest jutge, que jo no dubto a criticar.

Podem discutir l’encert (o l’error) de la norma constitucional que prohibeix als jutges pertànyer a partits polítics mentre es trobin en actiu (article 127 de la Constitució), però sembla indubtable que les actuacions i les manifestacions públiques dels membres del poder judicial realitzades al costat de les forces polítiques posen seriosament en qüestió la seva independència.

Comprenc que aquesta norma tan imperativa condemna els jutges al silenci i a l’aïllament. Per tant, a haver d’allunyar-se dels mitjans de comunicació o, si és que hi participen, a parlar de coses banals o, com a mínim, allunyades del debat polític, però prefereixo això que el contrari, per més que cregui fermament –i així ho he defensat des d’aquestes mateixes pàgines- que em sembla legítim que els catalans puguin decidir sobre el seu futur, i entenc, per tant, que demanin que aquest dret no estigui supeditat –com ho està ara constitucionalment- a una decisió conjunta de tot el poble espanyol. Però la defensa d’aquestes idees correspon a la gent, als partits i als polítics. No crec que els jutges s’hi hagin d’involucrar. I si creuen que ho han de fer, sempre tenen la possibilitat de penjar la toga i exercir aquest dret lliurement, sense els entrebancs ni les limitacions que demana la funció jurisdiccional que, repeteixo, exigeix un compromís de fidelitat a les lleis i una clara independència del debat (i del poder) polític.

Anuncis

%d bloggers like this: