Més enllà de l’opinió que em pugui merèixer el comportament del senyor Monedero (i el dels seus companys defensant-lo –tots com un sol home- després d’haver regularitzat la seva relació amb la Hisenda pública de l’Estat, el que a mi em sembla vertaderament preocupant (i extremadament perillós) és que tots els ciutadans d’aquest país ens hàgim assabentat d’aquesta regularització voluntària i, per tant, feta en el marc i dins les possibilitats que marquen les normes tributàries. Per què l’hem coneguda tots, aquesta regularització? Doncs perquè les autoritats corresponents de l’Administració d’Hisenda l’han divulgada. En definitiva, perquè han trencat el seu secret professional emprant-lo per un interès propi –en aquest cas el de perjudicar Monedero i la seva formació política. Cui prodest aquesta actuació? Qui se’n beneficia?
Durant la campanya electoral de 2012 a les eleccions de Catalunya, aquest òrgan de l’administració policial que coneixem amb les sigues UDEF (Unidad Central de Delincuencia Econòmica y Fiscal) va filtrar als mitjans unes presumptes irregularitats fiscals del president de la Generalitat, Artur Mas. Amb quina intenció? Podeu imaginar-vos-la. Però resulta que, en aquest cas, no sols no es va demostrar la veracitat dels fets divulgats, sinó que, essent falsos, ningú no es va voler fer responsable de la filtració. I el ministre de l’Interior va acabar dient que enlloc no es trobava aquest informe de la policia. Cui prodest la infàmia?
Deu fer un any, algú –qui?- filtrà també unes operacions immobiliàries irregulars de l’alcalde de Barcelona, el senyor Trias, que publicà en lletres ben grans un diari de Madrid especialitzat en la lluita anticatalana. Trias ho desmentí i, a més, interposà una querella. Cap de les acusacions s’ha acabat demostrant, però la cosa segueix com si no hagi passat res de res. Cui prodest la mentida difamatòria?
Ara es convoquen eleccions a Andalusia i, encara la convocatòria no han arribat al Butlletí Oficial, quan una macro operació policial capgira damunt davall l’administració andalusa fent algunes detencions –quan jo escric aquest article n’hi ha 16 de confirmades, mentre per la ràdio ja se’ns anuncia que n’hi pot haver fins a 90. Més enllà, doncs, que jo tengui la impressió que a Andalusia hi ha, des de fa trenta anys, una trampa institucionalitzada que ha manejat molts diners fraudulentament, no deixa de ser significatiu que sigui ara mateix que l’Administració de la Seguretat Social hagi iniciat aquesta nova campanya. Cui prodest, especialment? Doncs segur que no al PSOE ni a IU, partits als que, d’altra banda, no vull ni he de defensar en aquesta qüestió, perquè em sembla evident que tenen les mans brutes.
Dimarts passat es va fer pública la llista Falciani –la que aquest empleat va furtar il·legalment del banc on treballava-. De fet, aquestes dades les va obtenir el Govern espanyol (i l’Administració tributària) l’any 2008 i, de fet, va provocar que les autoritats d’Hisenda iniciessin un seguit d’inspeccions a persones i entitats que tenien dipositats diners a l’HSBC de Suïssa (uns legalment –perquè aquest era un banc on les coses es podien fer bé-, i d’altres il·legalment, perquè sembla que aquet banc també afavoria, si el client ho demanava, operacions il·legals). L’Administració Tributària va decidir aleshores “triar” determinats noms per fer la inspecció, mentre que va optar per “tapar-se els ulls” davant d’altres noms i va preferir organitzar des del Govern del país la possibilitat legal que es fessin regularitzacions voluntàries de diners negres pagant els defraudadors el 10 per cent del capital declarat com a impost per a aquestes regularitzacions. Un 10 per cent, quan els privats poden arribar a pagar cinc vegades més en les declaracions ordinàries! Més encara, la normativa assegurava l’anonimat dels qui regularitzessin la seva situació. Molts defraudadors les van fer, aquestes regularitzacions, i, per tant, en desconeixem els noms, tret –ai!- dels fills de Jordi Pujol que –més enllà de l’opinió que ens mereixin aquests personatges, que us asseguro que, en el meu cas, és la pitjor- van veure com els seus noms eren filtrats a la premsa. Cui prodest aquesta filtració? Més encara, per què ara –i no el primer dia que el van nomenar ministre- el senyor Montoro decideix actuar criminalment contra l’HSBC? Calia esperar que el senyor Falciani filtrés als mitjans un llistat que fa temps que ell coneixia? Cui prodest aquesta actuació de Montoro? Als espanyols o als interessos partidistes del PP?
Una segona qüestió a la qual em vull referir també avui és la cada cop més creixent immissió que el Govern popular fa a les llibertats ciutadanes, fins al punt que, ben aviat, tindrem un estat que diferirà ben poc del dit “Estat policial”. En efecte, el passat mes de desembre, el Govern aprovà i el Congrés sancionà amb el vot exclusiu del PP la que, en termes vulgars, se’n diu la “llei mordassa” (em sembla que és encara al Senat). Una llei que, segons Emilio Olabarría (PNB), limita el dret constitucional a la tutela judicial efectiva, perquè el ciutadà afectat haurà primer d’esgotar la via administrativa i després recórrer a la jurisdicció contenciosa, que està subjecta al pagament de taxes judicials. Taxes establertes per l’actual Govern, que no es donen a la via penal i, per tant, no es pagaven als judicis de faltes, que ara es converteixen en sancions administratives.
A més, inclou conductes sancionables com les manifestacions davant el Congrés o les protestes amb escalades en edificis públics, entre d’altres. I això que, des de l’anunci de l’avantprojecte de llei, el Govern va matisar algunes de les sancions administratives que poden arribar fins als 600.000 euros per als casos més extrems.
Com a mostra del rebuig de l’oposició, Uxue Barkos (Geroa Bai) va demanar al Govern que escoltés la societat i el comissari de Drets Humans de la Unió Europea, el qual va assegurar que “Espanya pretén fer legal el que és il·legal”. Joan Baldoví (Compromís) assegurava que “es pretén domesticar manifestacions amb una llei injusta”, en lloc de legislar contra la corrupció o per ajudar als necessitats, i Rosana Pérez (BNG) afirmava que amb aquesta llei “s’institucionalitza la repressió i es dóna una volta de rosca per atemorir els ciutadans en un Estat policial”.
Fa pocs dies, Rajoy i Sánchez (PP/PSOE) han signat el pacte de lluita contra el gihadisme, moguts per la febre internacional que ha provocat l’atac contra Charlie Hebdo. Una llei, per cert, que, dimarts passat, va rebre el vot favorable d’Unió Democràtica de Catalunya mentre els diputats de Convergència es van abstenir.
Curiosament, l’endemà dimecres, els diaris duien com a notícia que els grups socialista i popular al Congrés preparaven ja una esmena a la seva pròpia proposició de llei conjunta contra el gihadisme. L’objectiu era d’evitar que un dels articles del Codi Penal -el 573-, s’utilitzés per condemnar per terrorisme els responsables de qualssevol “desordres públics” tendents a “subvertir l’ordre constitucional” o “alterar greument la pau pública”, tal com, en teoria, la norma podria permetre en la seva redacció actual. Article que –de no modificar-se- podria considerar “terrorista” qualsevol manifestació (pacífica) com les que s’han produït a Catalunya els darrers 11 de setembre. Així ho van indicar, si més no, fonts socialistes poques hores abans de tancar jo aquest article. No ho sé, tot el que acabo de dir m’aboca a un cert pessimisme. Potser hauríem de dir allò que digué el doctor Marañon de la República: “No era eso, no era eso”.
Josep Maria Quintana 