Allò que canvia i allò que (malauradament) no canviarà mai

by

Aquesta setmana han succeït al nostre país diverses coses francament interessants, i per damunt de tot, força il·lustratives, perquè els qui no se senten a gust amb la realitat del país puguin prendre posicions.

Del costat dels qui no qüestionen (o no qüestionen essencialment) l’estructura territorial del país, sinó –i sobretot- la forma de governar-nos, sembla clar que estan agafant forta embranzida entre el públic elector (ho dic per l’èxit que tenen les seves concentracions i per l’auge que els donen les enquestes) dues noves forces polítiques que forgen les seves propostes en el cansament que mostren els electors per allò conegut –i allò conegut és, fonamentalment, el Partit Popular i el Partit Socialista, però també Esquerra Unida-, fatiga que els provoca una necessitat de canviar de discursos, de sigles i de persones. En definitiva, de canviar radicalment el qui, el què i el com de la política que s’ha mostrat vigent i estable entre nosaltres des de la victòria socialista del 1982.

Encarnen aquesta voluntat de canvi dues formacions que, curiosament –o potser no tant- obvien definir-se com a partits, encara que ho són, perquè fins i tot sembla que desconfiïn del nom que han tingut fins avui els principals agents de la vida política en la democràcia real. Però el descrèdit que han provocat els nostres principals partits al llarg d’aquesta anys negant-se a veure la corrupció interna, negant-se a fer crítica dels propis comportaments i especialitzant-se en engegar el ventilador amb el “i tu més” -que és, pràcticament, la manera com s’han comportat-, tot mostrant, a més, una gran pobresa intel·lectual en l’elaboració del seu discurs i dels programes, ha fet que, avui, els dos col·lectius que més despunten, nascuts tots dos de bell nou –Podemos i Ciudadanos- hagin decidit entrar al mercat electoral menystenint el nom de partit i intentant demostrar a l’elector que són i volen ser una cosa diferent del que han estat els partits que hem tingut fins ara. Ells, doncs, volen alterar el qui, el què i el com de la política, que és, com he dit fa un moment, allò que la gent (si més no, una gran majoria) qüestiona.

El primer d’aquests dos col·lectius, Podemos, sembla que vulgui renovar aquests criteris des de l’esquerra, i el segon, Ciudadanos, des de la dreta, encara que ni l’un ni l’altre acceptarien probablement que se’ls encasellés en un concepte com aquest que deriva tant del passat. Però d’alguna manera ens hem d’entendre, i confio que el lector em comprendrà si li dic que difícilment pot no ser d’esquerres un partit –Podemos- que canta el tic-tac, tic-tac, a Rajoy, tot usant aquesta onomatopeia que també utilitzava en vida Hugo Chávez, i difícilment pot pretendre ser d’esquerres un partit –Ciudadanos- que acaba de presentar un programa econòmic elaborat per dos economistes de prestigi com Luis Garicano, professor de la London School of Economics, i Manuel Conthe, antic president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (ni que ho fos en època socialista), per bé que –pel que he pogut constatar- es tracta d’un programa que mai no assumiria la dreta dura (la d’Aznar, per entendre’ns), ja que conté força tonalitats liberals i algunes socialdemòcrates. La qual cosa potser ens demostra que ells tenen raó quan expliquen que no són, ni molt menys la dreta, i que tant poden mossegar vots del PSOE com del PP. De fet, l’objectiu d’aquestes dues noves forces –Podemos i Ciudadanos- és engolir aquests vells partits i alterar radicalment el sistema democràtic.

Des del punt de vista dels qui volen canviar radicalment l’esquema territorial i, per dir-ho ras i curt, volen fer-se independents d’Espanya, no hi ha dubte que també estan seguint el seu camí. Artur Mas ha anunciat que designarà dos comissionats –Núria Bassols i Carles Pi-Sunyer- per dedicar-se a organitzar les estructures d’Estat, i hem sabut també d’un document estratègic, que estarà a punt abans de les eleccions del 27 de setembre, que implementarà fins a 156 mesures dedicades a donar suport al que, en la voluntat del president (i se suposa que també d’Esquerra Republicana) configurarà l’esquema del nou Estat que ells volen assolir, sempre que les urnes els donin, és clar, una gran victòria.

Vostè, amic lector, potser se sent proper a alguna d’aquestes alternatives a l’estat actual de coses i anhela el canvi (en un sentit o en l’altre), o potser es troba a gust amb la situació actual. És clar que també es pot donar el cas que vostè sigui socialista i que, trobant-se a disgust, pensa, però, que encara hi ha possibilitats de regeneració en el PSOE amb el nou secretari general, tot i les travetes que li fan els seus cada dia i els polsos que es veu forçat a jugar en aquest difícil camí… Bé, sigui com vulgui, la realitat és que tots vostès poden tenir esperança que les coses canviïn en un futur més o menys llunyà, si les opcions a què donaran suport obtenen el recolzament electoral dels electors, però el que no sembla que pugui canviar gens ni mica, el que es mostra tan petri com immutable és l’actitud visceral del PP amb el catalanisme.

Comprenc, però, que si vostè es troba a gust en aquest partit on, a més, tot ho decideix el de dalt, quan vol i quan a ell li convé, doncs, fantàstic! No cal que es mogui i li recomano que el segueixi votant, però després no es queixi si al país li creixen independentistes arreu o si un partit modern i nou com Ciudadanos se li travessa pel camí, perquè el que acaba de fer l’inefable Carlos Floriano per desacreditar el vessant espanyol del partit d’Albert Rivera no té nom.

I dic que no té nom perquè em sembla realment inqualificable que, en plena crisi política i institucional amb Catalunya –que no és poca broma!-, davant el temor que sent el PP que el partit d’Albert Rivera li mossegui una gran part dels seus vots, no dubti d’emprar l’anticatalanisme visceral per desacreditar-lo i estigmatitzi Ciudadanos com un “partido catalàn”. En efecte, en una roda de premsa memorable (o més aviat deplorable), Floriano va dedicar tot el seu bagatge crític contra aquest partit denominant-lo sempre “Siudatans” (ni en català va saber dir bé el nom!), quan vostè i jo, amic lector, sabem perfectament que, si una virtut orna Albert Rivera, és la de ser coherent amb el seu antinacionalisme. En efecte, la versió catalana que ha liderat fins ara aquest jove polític barceloní, que s’havia mogut estrictament en el marc català, s’ha definit sempre com un projecte espanyol, netament espanyol. I amb aquest lema inequívoc havia acudit Albert Rivera a totes les manifestacions del 12 d’Octubre, organitzades a Barcelona per ell i per la senyora Sánchez-Camacho. Per tant, no deixa de ser una immoralitat –i una irresponsabilitat- utilitzar l’anticatalanisme per desacreditar aquest polític que, d’una manera força més moderna i dinàmica que el PP, vol dur a terme un projecte polític netament espanyol.

Però no va ser només Floriano, també la senyora de Cospedal ha declarat que “Ciudadanos es un partido catalán del que se desconoce su proyecto”. És a dir que qualsevol cosa és vàlida per destruir l’enemic, encara que aquest pensi com el PP en matèria territorial -que és la qüestió que marca la gran diferència amb els independentistes de Catalunya-, i a pesar que afirmacions com aquestes no fan sinó carregar de raó a Artur Mas.

De tota manera, les coses estan canviant –ho vulguin o no la senyora Cospedal i el senyor Floriano-. I bé que ho sap Pedro Sánchez, que estan canviant, la qual cosa l’obliga a prendre decisions tan forçades i discutibles des de la coherència interna com la que, també aquesta setmana, ha pres a Madrid en destituir el candidat que s’havia elegit en unes primàries. Però el PSOE viu en un ensurt constant i, per si això fos poc, veu com dos històrics com Chávez i Griñán són citats a declarar com a imputats pel Tribunal Suprem, circumstància que l’obliga també a canviar el seu discurs de sempre respecte de com s’havia d’actuar en aquests casos. És per això que dic que bé ho sap Pedro Sánchez, que les coses no són ja com eren i que estan canviant.

Ara bé, el que nosaltres, els electors, no hem d’oblidar és que un canvi d’aquesta magnitud requereix una transició i té un preu. La transició demana temps. I com ha escrit Fernando Ónega, el preu potser serà el d’una legislatura sense majories, una legislatura de pactes més complexos que mai i, per tant, de difícil governació.

 

 

Anuncis

%d bloggers like this: