No basta l’ “i tu més” perquè puguem creure en vosaltres

by

Mentre el país va perdent, cada dia més, la confiança en els partits que ens representen en el parlament espanyol, l’economia –magma de matèria inert la dinàmica i les regles de la qual mai no arribaré a entendre- sembla que comenci a mostrar signes d’una lenta recuperació, i els partits amb representació parlamentària, amb un ai! al cor, parlen, actuen i proclamen les seves idees mirant sempre pel retrovisor, perquè saben, són conscients, que a partir del 24 de maig d’aquest mateix anys, el mapa polític iniciarà un canvi les dimensions del qual no podem avaluar, però sí d’alguna manera preveure. De fet, per l’actuació dels mateixos protagonistes que van intervenir a la tribuna el passat dimarts i dimecres, sabem que, com expressa una dita castellana, a la carrera de San Jerónimo “son todos los que están, pero no están todos los que son”.

El debat va ser rude, carregat d’acusacions i de retrets, sobretot els que van protagonitzar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, que s’estrenava a la tribuna com a líder de l’oposició. Tot el que va fer i va dir el president era previsible: va pintar un panorama dolç per al país, ens va recordar que gràcies a ell sortíem d’una crisi enorme, va assegurar que si l’elegíem novament crearia tres milions de llocs de treball i, de cara a la seguretat pública, ens va prometre un clàssic: que deixarà elaborada una llei que serà la més dura d’Europa amb els terroristes. A més, va voler que tots ens mostréssim convençuts que fora d’ell no hi ha salvació possible. O ell o el caos. O ell o els populistes que, a imitació dels grecs, s’hauran de menjar totes les seves promeses incomplibles. Però el que Rajoy dóna per suposat –no sé si perque ho creu o perquè ens ho vol fer creure- és que Pedro Sánchez i el PSOE no són avui alternativa. “Usted es patético”, li etzibà, un desqualificatiu que no havia escoltat mai des de la tribuna, només superat per l’inefable Coscubiela, que va dir de Rajoy que era “el capo” d’una màfia organitzada, cosa que va treure de punt la presidenta en funcions, Celia Villalobos, que va interrompre el seu joc amb l’IPad (ves si en té de penques, això!) per demanar el diputat que retirés aquelles paraules.

Jo comprenc que Pedro Sánchez no ho té fàcil després d’heretar el partit de Rodríguez Zapatero, la irresistible lleugeresa del qual –quina desgràcia per al país!- li ha deixat un partit que s’assembla a un cabdell de llana embullat i ple de nusos, gairebé inservible per fer calça, però que, darrerament, ens ha sorprès amb alguns gestos d’autoritat que segurament no esperaven (menys encara que nosaltres) els seus adversaris, que són legió dins el partit, pel que podem veure. Dic això perquè a mi no em semblà gens patètic Pedro Sánchez, que jugava amb l’avantatge -per ara indiscutible- de poder assegurar que ell és un home net (per tres vegades va repetir “yo soy un político limpio”), cosa que cala a les orelles del possible votant, que té ganes –com mai!- de fer bugada.

És cert que, com sol succeir en aquests casos a la nostra trista vida parlamentària, la resposta de Rajoy no va ser per reconèixer que Sánchez tenia raó i per afirmar que, en efecte, el seu partit nedava dins el fang de les corrupteles, sinó per etzibar-li un esperat i poc convincent “i tu més”, afirmació que va sustentar amb els casos, tant certs com indiscutibles, de corrupció a Andalusia.

Més enllà de l‘opinió que ens pugui merèixer aquesta actitud de contraatac sense mai reconèixer l’arrel del mal, la desgràcia és que Rajoy té raó quan apunta a Andalusia per assenyalar un focus de podriment políticoestructural indiscutible. Fins al punt que el problema d’Espanya no és Catalunya –com declarava diumenge passat a La Vanguardia aquest conservador intel·ligent que és Lorenzo Bernaldo de Quirós–, el problema és Andalusia, on el règim políticoclientelar que va instaurar Manuel Chávez des del principi després que els andalusos van forçar (i contradir) la constitució amb els resultats del referèndum per a l’autonomia, ha esdevingut un càncer per a l’Espanya democràtica, i una bomba aferrada al cos de qualsevol secretari general que, de veritat, vulgui fer neteja dins el PSOE. Bomba que, a més, avui té un nom que tots ja ens hem après de memòria, Susana Díaz, dona de gran predicament en el partit, encara que jo no encerti a veure quines són les seves virtuts (de moment no n’ha mostrat cap, tret de trobar-se al lloc oportú en el moment precís) i que, en canvi, ha mostrat públicament molts dels seus defectes: l’oportunisme, la manca de voluntat de modificar el sistema clientelar, el populisme, la poca fidelitat a les decisions de la militància, etc. etc.

Si els partits no s’asseguren de fer net el pati de casa serà la gent que farà la neteja, i ho farà elegint partits i polítics nous que sí han promès de fer-ho, encara que alguns d’aquests no hagin començat amb molt bon peu, i més enllà de les seves promeses, més enllà de l’èxit que sembla que, facin el que facin, tenen assegurat, és segur que provocaran una gran decepció si reprodueixen els esquemes d’autodefensa i de nul·la autocrítica que sempre han mostrat els altres que hem conegut.

Estem, doncs, enfrontats a uns canvis inevitables, i d’aquí a les eleccions viurem encara molts episodis d’enfrontament, d’acusacions mútues i de desqualificacions. Per desgràcia, en veurem pocs de reflexió serena i de sincera autocrítica. Pedro Sánchez té, però, davant seu una gran oportunitat per demostrar-nos que les coses es poden fer millor, i jo m’atreviria a dir que, no sense dificultats (les més, provocades pels de casa), ha començat la seva tasca política amb bon peu.

De tota manera, els qui veiem les coses des de la perifèria, els qui haurem d’acabar votant en un dels pobles de la nostra petita illa de Menorca, agrairíem que Pedro Sánchez fes arribar a qui correspon que no és possible presentar-se a les eleccions sense que ningú dels seus –no sé qui, però algú hi ha d’haver- reconegui algun tipus de culpa (ni que sigui per negligència in eligendo o in vigilando) en el cas de Cesgarden. Aquest és un succés lamentable que ha posat una llosa de formigó (tan gran com la rotonda de Biniai) damunt l’economia del Consell. O el que és el mateix, damunt els menorquins. I no és possible, no és acceptable que ningú no hagi proclamat encara un mea culpa. I fer-ho és imprescindible si es pretén que se’ls reconegui un mínim de credibilitat.

Anuncis

%d bloggers like this: