Segueixo amb un cert interès –suposo que com molta gent- el difícil camí que han emprès a Grècia Alexis Tsipras i el seu equip de govern, els quals, després de crear grans expectatives en un electorat cansant de corrupció governamental, de mentides i d’ineficàcia política, han deixat a l’oposició els representants més conspicus del que havia estat fins ara “la casta” governamental (la dreta de Papadimos es queda amb 76 diputats i els socialistes amb 13, mentre que Syriza n’ha obtingut 99 més els 50 de premi que dóna la llei electoral al guanyador) i s’han trobat amb el repte d’haver de governar les restes d’un naufragi. En definitiva, governar un país en fallida, agafat pel coll pels creditors (especialment alemanys), subjugat per la troica i vigilat pels homes de negre. Un panorama que no el desitjaria ni al meu pitjor enemic.
Després d’una sortida fulgurant, les coses no s’han posat fàcils per al primer ministre ni per a l’home revelació del seu govern, el ministre d’economia Iannis Varufakis, que, després de fer una superba actuació per a la galeria deixant amb un pam de nassos l’actual líder de l’Eurogrup, el neerlandès Jeroen Dijsselbloem, ha hagut de fer anques enrere i acceptar la via institucional de la negociació.
Tsipras i Varufakis no són responsables –poc ni gens- de la terrible situació de Grècia que, a dir del nostre ministre Luis de Guindos (que, de sobte, s’ha situat en el paper dels “grans”, dels “poderosos”, dels “creditors”) “no és bona” perquè el país “ha tornat a caure en recessió”. Tot això per advocar immediatament la necessitat que s’accelerin els contactes entre Atenes i les institucions de la troica de cara a establir les reformes indispensables per intentar resoldre la complicada situació econòmica i financera d’aquell país.
Alexis Tsipras
En realitat, de Guindos no ha fet altra cosa que seguir les pautes del ministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble, el qual va anunciar que impulsaria dures condicions per a Grècia si el país requeria un tercer paquet de rescat quan s’esgotés l’actual, prolongat aquesta setmana fins al mes de juny. “Si Grècia necessita més ajudes –va dir Schäuble- ho veurem quan acabi el segon programa. Passi el que passi, fixarem condicions molt estrictes”. Schäuble insistí també que no hi haurà més fons per a Atenes si el govern d’Alexis Tsipras no compleix els compromisos de reforma que els va enviar l’Eurogrup a canvi de la prolongació de les ajudes internacionals. “El senyor Tsipras –va dir el ministre alemany- va donar la seva paraula. Si Grècia no la compleix, no hi haurà més ajudes”. Finalment va puntualitzà: “Som solidaris, però no extorsionables”.
Més enllà de si l’Eurogrup hauria de ser o no més lax amb la realitat grega, o d’advertir també que l’actuació dels alemanys respecte del deute grec i de la possible fallida econòmica no és del tot honorable (perquè era –o havia de ser- conscient de quina era la situació en què es trobava el país que contreia el colossal deute que ara no vol deixar de cobrar), el que sí ens cal retenir de la dura experiència que el nou govern grec està passant és que no és el mateix fer promeses en una campanya electoral (promeses de coses que un públic enfervorit vol escoltar), que administrar els recursos públics un cop s’ha assolit el poder. I si algú ho dubta, que ho demanin a Rajoy, que va obtenir una majoria absoluta amb un programa electoral que, després, va veure’s obligat a girar de l’inrevés com qui gira una calça.
Una de les observacions que ha fet aquests dies el ministre alemany –que em sembla que té més autoritat per parlar del problema grec que no el senyor de Guindos- és que “governar comporta una cita amb la realitat”, i la realitat no sempre és com la pinten, sinó com ella ens agafa pel coll.
Iannis Varufakis
Algú dels qui han intervingut en l’afer grec –no sé si era Jeroen Dijsselbloem- va fer una advertència a Varufakis que em sembla molt adient: “Més que triomfar en les negociacions amb l’Eurogrup –va dir parlant de Syriza-, el que Tsipras hauria d’aconseguir és transformar l’Administració de Grècia”. En efecte, el problema de fons amb què es troba el govern grec no és de convèncer l’Eurogrup perquè flexibilitzi les exigències del deute, sinó capgirar una dinàmica política, una actitud insolidària de la ciutadania amb l’Estat que ve de lluny, perquè Grècia ha estat dirigida des de fa molts anys per uns governs dominats per les oligarquies, per uns polítics que s’han mostrat incapaços –probablement ni ho ha intentat- d’aconseguir que la gent pagués impostos, que els naviliers –els més poderosos del món- contribuïssin –ni que fos una mica- a satisfer els seus deures econòmics amb l’Estat, de convèncer els ciutadans que s’han de declarar les obres noves i pagar els tributs que hi són inherents, de fer-los veure que l’IRPF i l’IVA s’ha de satisfer, de fer-los entendre que les piscines s’han de declarar, etc. etc. Res d’això no és imputable a Tsipras ni a Varufakis, però tampoc ho és a l’Eurogrup.
Per tant, la pregunta clau a respondre és: aconseguirà Syriza transformar el seu país o serà la realitat d’aquest que acabarà per arrossegar Syriza fins l’aigüera?
I la resposta no és fàcil, però el que m’ha semblat inaudit és la proposta que Iannis Varufaquis va enviar fa uns dies al president de l’Eurogrup, on figuren una sèrie de mesures i reformes pensades per impulsar l’economia grega i desbloquejar els fons procedents del rescat europeu. I d’aquestes, la més sorprenent i que més destaca és el reclutament d’estudiants, de mestresses de casa i fins i tot de turistes per actuar com a inspectors fiscals d’incògnit. Dubto molt que aquest sigui el camí, entre d’altres raons perquè és una proposta que incita a la delació, una pràctica de trista i recordada memòria. No, aquest no és el camí. Tsipras i Varufakis hauran d’agusar la intel·ligència.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.