Podemos versus PSOE: 1982 -2015

by

L’any 1982, en plena desintegració de la UCD, amb un PP que feia més por que ganes als cercles democràtics per la llarga trajectòria de Manuel Fraga al servei de la dictadura, i un país desitjós de deixar enrere les amenaces que provenien dels sectors més retrògrades de l’estament militar, tots els astres del firmament il·luminava el PSOE, que es presentà amb dos lemes insuperables: “Cien años de honradez” i “Por el cambio”.

El primer d’aquests dos era acceptat per tothom (o gairebé tothom) perquè tret d’una molt curta experiència municipal (la indicada el 1989 amb la victòria a algunes ciutats importants com Madrid i Barcelona), el PSOE no havia tocat poder des de la Segona República, una època que tots els demòcrates miràvem amb condescendència i ben poca actitud crítica, perquè havia rebut el bateig de foc de la guerra civil que, com el martiri en el món cristià, esborra tots els pecats i neteja l’ànima. El segon lema era tan inconcret com vulgueu, però sintonitzava amb el que la gent volia sentir. És obvi que no explicava res, ni tan sols el camí per on transcorreria el canvi, però donava a entendre que volia deixar enrere el que aleshores teníem, i això era suficient per despertar la il·lusió de molts, que van apostar –ni que fos a cegues- per aquell crit d’esperança que capitanejaven uns joves que, per la seva trajectòria política (molt curta, és cert), per la seva manera de parlar i fins per la seva manera de vestir (recordeu les americanes de pana amb colzeres) es diferenciaven dels seus oponents de la dreta, que eren Ramon Calvo-Sotelo (UCD) i Manuel Fraga (PP), i no tenien alhora el passat que (per bé i per mal) arrossegava el líder del PC, Santiago Carrillo.

La victòria dels socialistes aquell 28 d’octubre de 1982 va ser aclaparadora: PSOE, 202 diputats; PP (AP), 106; CiU, 12; UCD, 12; PNV 8; PC, 4; i d’altres 6. I pocs dies després de les eleccions, Alfonso Guerra, que era sens dubte l’home més dotat per encendre les masses, va fer una afirmació que deu ressonar encara sota la volta del cel: “¡A España no la va a reconocer ni la madre que la parió!”. Bravo!

e1982.1

Deixant de banda si, ara, trenta-tres anys més tard, l’irreconeixible és Espanya o Alfonso Guerra, el fet és que el seu crit de 1982 ve a ser molt semblant al “tic-tac, tic-tac” de Pablo Iglesias, que, tot evocant la fi del govern de Rajoy, també aixeca passions.

Tanmateix, 1982 i 2015 presenten diferències notables. Fa trenta-tres anys havíem sortit feia poc d’una dictadura feixista i d’un govern que, durant cinc anys, sota el paraigües d’una constitució democràtica de consens, havia aglutinat entorn de la UCD les restes del franquisme reconvertit i una dreta moderada que, si bé pretenia ocupar el centre democràtic, duia, però, a la faixa una bomba d’efectes retardats, que esclatà amb l’intent de cop d’Estat de Tejero, que vacunà els espanyols per molts anys contra les provatures de governs dretans. Per això, el 1982, Felipe González va aglutinar entorn seu un gruix enorme d’espanyols que volien canviar el país. I no els aglutinava perquè estiguessin desenganyats “dels seus”, ni perquè ho haguessin perdut tot, ni perquè estiguessin mancats d’esperança. No, els qui vam votar PSOE el 1982 estàvem plens d’il·lusió, d’esperança i de fe en les possibilitats del país. Crèiem en la democràcia i en el PSOE no perquè estiguéssim desenganyats de la dreta, no; perquè nosaltres no érem la dreta. Aquesta era Manuel Fraga i el PP.

Avui, per més que PODEMOS hagi reconduït la seva campanya moderant el discurs i centrant-la contra el PP, amb això del tic-tac, tic-tac, i afirmant que “los días de Rajoy estan contatados”, ells saben que el seu principal adversari no és el PP, sinó el PSOE i els altres partits d’esquerra.

Desenganyada la gent –no il·lusionada, sinó desenganyada- de l’atzucac on els ha conduït la crisi i la corrupció organitzada, que afecta transversalment (encara que en diferent mesura) tots els partits –aquests que ells han qualificat oportunament i cridanerament com “la casta”-, PODEMOS els vol donar aixopluc. De fet, no sols vol aixoplugar els qui –segur que n’hi ha- voldrien construir una alternativa d’esquerra socialista ortodoxa (marxista?), sinó tots els decebuts –“venguin de la dreta o de l’esquerra” (són paraules seves)-, tots els marginats, tots els proscrits, tots els exclosos dels sistema que, per una raó o altra, han decidit rebel·lar-se, no contra la dictadura o contra la dreta (aquest era el cas de 1982), sinó contra “la casta”. En definitiva, contra tots els que han protagonitzat el règim constitucional i democràtic que va néixer amb la Constitució de 1978.

Encara que no ho pretenguin, el discurs de PODEMOS és, doncs, paral·lel al que, l’any 1923, va fer Primo de Rivera contra els demòcrates de la Restauració. Aquest reclamava una Espanya “sin políticos ni partidos al estilo antiguo” (per tant, sense “la casta”), i la clau perquè tothom comprengués els seu ideari radicava en l’afany que mostrava per fer “lo contrario que se ha hecho hasta ahora”. Així doncs, si els polítics professionals, antipatriotes, havien destruït Espanya, un patriota afeccionat la restauraria. Una “casta política” havia aïllat el govern del poble; ell, en canvi, podia entrar en un contacte més directe i personal amb el poble, per retornar al govern el seu esperit democràtic. “No tengo experiencia de gobierno –són paraules de Primo de Rivera-. Nuestros métodos son tan sencillos como ingenuos. Son los métodos que dicta el bien de la patria” (concepte aquest –el de pàtria- que, significativament, PODEMOS ha incorporat també al seu llenguatge.

Naturalment que hi ha grans diferències entre la UP (Unión Patriótica) de Primo de Rivera i PODEMOS de Pablo Iglesias. La fonamental i substancial –en sóc ben conscient-, que aquest no pretén derogar ni suspendre la Constitució. Iglesias és, per tant, un demòcrata i vol accedir al poder guanyant les eleccions, mentre que Primo de Rivera era un colpista; però s’hi assembla pel fet que, com aquell general, Iglesias vol fer fora del poder els polítics d’avui i muntar una administració “de hombres rectos, sabios, laboriosos y probos” –és el que proclamava Primo de Rivera-. I vol convèncer la gent d’esquerres que ell és l’alternativa a Mariano Rajoy, però desenganyeu-vos: l’adversari real de PODEMOS és el PSOE, és el PSM-Més per Menorca, és EU-Verds. No és el PP.

Anuncis

%d bloggers like this: