¡Que siga la fiesta! ¡Viva Andalucía!

by

Dels resultats que s’han produït a les eleccions andaluses, el que em fa més pena és el d’IU, la coalició que, derrotat el PSOE fa tres anys per un PP que havia assolit el límit de vots possible en aquella comunitat subvencionada, va i, com la bona samaritana, cura les ferides dels socialistes, conforta amb àrnica els cops que els han deixat mig baldats, permet que treguin pit, que el PP es quedi a l’oposició i que l’exministre Griñán assumeixi novament el poder a la comunitat autònoma.

En realitat, els andalusos d’IU van fer tot el contrari dels seus companys de la veïna Extremadura, els qual, cansats d’actuar com a valet de chambre dels socialistes, van decidir que enviaven Guillermo Fernández Vara a l’oposició i signaren un pacte (d’aquelles que només signa el diable) amb el PP de José Antonio Monago.

Però a mitja legislatura les coses van canviar per mor de l’acció dels fiscals i de la jutja del carret, que forçaren Griñán a posar terra pel mig (un escó al Senat per la comunitat autònoma andalusa no és tampoc cap misèria), on espera confortablement que passi el temps fins que el Tribunal Suprem el cridi a declarar per veure si té o no cap responsabilitat en la complicada qüestió dels ERO.

I aquí hem arribat al moll de l’os: els ERO, que han provocat que la jutja del carret hagi imputat un altíssim nombre de càrrecs de la Junta de Andalusia (alts, mitjans i mínims), per dilucidar què feien exactament amb aquest mannà que a Andalusia no queia del cel sinó de les arques de l’Estat, que aquest alhora rebia d’Europa i de les regions espanyoles que són contribuents netes.

Una senyora andalusa molt gran amb qui, a Menorca, em relaciono habitualment, es queixava fa poc de la magra situació econòmica que l’afecta (sempre havia treballat com a dona de feines a cases de la burgesia maonesa sense haver cotitzat mai a la Seguretat Social), i deia dolguda que no és just que, pel fet de residir a Menorca, no tingui cap subsidi de l’Estat, “porque allí [Jaén], mi primo me dice que vas al alcalde o no sé a quién, éste te pone una firma y cobras cada mes”. Sí, es una pena, jo li responia, que no tinguem aquí, a l’illa, aquests dispensadors de mannà que han anat repartint-lo… anava a dir discretament, però em sembla que ni això, amb la qual cosa han amortit els problemes socials del país sense resoldre’ls (i molt probablement de manera il·legal).

Sigui com vulgui, la realitat és que, com ha escrit el periodista David González a La Vanguardia, a Andalusia, els ERO han fet florir els seus aturats, els seus empresaris, els seus sindicats, els seus expresidents, els seus consellers i els seus alcaldes, i fins i tot les seves monges, asseguts tots a la taula del pare (ara de la mare), que parteix i reparteix, com el rei llangardaix.

És probable que, després de la feina de la jutja del carret, l’Audiència de Sevilla i el Tribunal Suprem acabin per clavar les seves ungles a molts responsables d’aquesta situació, però sabent alhora que és aquesta –en definitiva la repartidora- la que ha consolidat una mena de sòl difícilment rebaixable en l’electorat socialista, i és molt probable que sigui també “aquesta repartidora” la responsable que, en aquella comunitat, amb un índex teòric d’atur del 24 per cent (el més alt d’Espanya), les cornetes i els tambors tornin a sonar com si res durant la propera setmana santa, que els bars i els carrers segueixin vessant de gent festiva i alegra, i que, no per això, deixarà de cantar saetas a Maria dels Dolors o al Crist crucificat mentre adora la nova deessa de la gran regió del sud: la mare Susana, perquè –no ens enganyem- ningú no mossega la mà que li dóna les menges.

I tanmateix això no pot perdurar. I en dir que no pot (o no hauria de) perdurar, no em refereixo al PSOE, sinó al sistema de la subvenció perenne, sobretot quan aquesta és alegal, si no és clarament il·legal, com jo suposo que ha estat en molts casos.

Ara bé, el que no hauria de perdurar tampoc és la manera com ens financem els espanyols. Avui, per molt que alguns –entre ells els socialistes- diguin que l’Estat de les autonomies presenta ben poques diferències amb l’Estat Federal (no sé, doncs, per què el proposen tan convençuts al seu programa), la veritat és que en presenta moltes, de diferències, que són alhora consistents. Avui, a Espanya, és el govern central d’aquest Estat el que recapta la major part de tributs i el que els distribueix a les comunitats autònomes (per tant, el qui té la clau de l’aixeta), i això permet que els presidents d’aquestes comunitats, assumint el paper del que a Andalusia en diuen conseguidores –realment un bon nom-, puguin anar a Madrid a veure el Montoro de torn per demanar-li –potser fins i tot per exigir-li- “¿¡Qué hay de lo mío?!” i negociar.

Que diferent seria si les comunitats autònomes recaptessin “els seus” impostos (vull dir els del seu territori, com es fa al País Basc i a Navarra), amb el compromís de sostenir després de manera solidària (però no arbitrària ni abusiva) les “institucions federals”.

Però això –aquest sistema inherent als Estats federals- no interessa a Andalusia, ni a Extremadura, i sí, en canvi, és de gran interès per a d’altres comunitats com Madrid, Catalunya, València o Balears. I si no interessa a Andalusia i Extremadura, difícilment interessarà a Pedro Sánchez, que ben aviat haurà de dir què en pensa, d’això (és clar que amb el permís de la mare Susana).

Però no ens enganyem: aquesta qüestió –la de com es distribuiran els diners en un futur proper- és la gran qüestió a resoldre, i dubto que molts partits la tinguin clara en el seu fur intern. Evidentment que el PSOE no li té, com tampoc l’hi té el PP. La meva pregunta és: ¿l’hi té Ciudadanos? No ho sé, perquè no conec el seu programa en aquest punt, encara que, per més que no amagaré la discrepància que sempre he mantingut amb la matriu catalana d’aquest nou partit per la seva insensibilitat (potser fins i tot animadversió) amb el catalanisme, em fa l’efecte que, ara per ara, és l’únic partit que presenta una imatge nova i moderna de fer política; imatge entenedora per molts descontents amb la situació que no participen del messianisme, del populisme, ni de la incontinència verbal de Podemos, que, d’arribar al govern, potser faria petit el robinhoodisme dels ERO andalusos i faria de Chaves, Griñán i dels conseguidores andalusos una colla d’afeccionats.

Anuncis

%d bloggers like this: