França, Espanya i la llei electorali

by

Els conservadors de l’expresident i cap de la Unió per un Moviment Popular (UMP), Nicolas Sarkozy, es van imposar clarament a la segona ronda de les eleccions departamentals celebrada a França el passat diumenge, en què el socialisme del president François Hollande va patir una dura derrota. Del centenar de departaments, la dreta se’n va assegurar 70, segons els primers resultats oficials donats a conèixer pel Ministeri de l’Interior. Els socialistes només es van imposar a 30, mentre que el Front Nacional, d’extrema dreta, no en va aconseguir cap, tot i que a la primera ronda s’havia perfilat com la segona força darrere de la UMP (a molt poca distància). La mala situació econòmica amb altes taxes d’atur, els grans deutes i el poc creixement del país és atribuïda als socialistes que són al govern de l’Estat, i el primer ministre francès, Manuel Valls (un home situat a la part més dretana del socialisme), va admetre el triomf dels seus oponents dient una frase ben poc original que, també aquí, hem escoltat molts cops: “Vaig entendre el missatge”.

Més enllà, però, de fer una anàlisi de les eleccions municipals franceses, més enllà d’advertir que, a França, sol ser habitual que les guanyi, a mitja legislatura, el partit que no governa a l’Elisi, més enllà també d’advertir que va anar a votar un 50 per cent quan, a les legislatives, sovint hi va entre el 70 i el 80 per cent, voldria remarcar dues coses:

La primera, la victòria de la coalició que lidera novament Sarkozy, que ha sorprès molts comentaristes que havien cantat ja un possible triomf de Marine Le Pen, la líder de l’extrema dreta francesa (antieuropea, antimoneda única, xenòfoba i clarament racista).

La segona, els mecanismes electorals de la doble volta en un sistema majoritari de petits districtes com el francès, que sostreu als partits la possibilitat de martingales postelectorals i atorga als electors la possibilitat de ser ells qui, directament, escullin qui vol que els governi.

En efecte, el sistema electoral francès majoritari, de petits districtes i a dues voltes, permet que, a la primera, cada elector voti a cor obert pel candidat (i el partit) que més li agrada dels que es presenten al districte. Però en aquesta primera volta només surten elegits els candidats que treuen més d’un cinquanta per cent dels vots. A la segona, participen només els dos més ben situats, que es disputen l’elecció final, i això fa que sigui el ciutadà la persona que decideix quin dels dos sortirà elegit, i evita sovint les coalicions postelectorals que fan, en moltes ocasions, que governi un candidat que no s’ha atret la simpatia dels electors, i fins pot provocar pactes contra natura, com, per exemple, el que van subscriure els conservadors del PP i els socialistes d’Esquerra Unida a Extremadura per evitar que governés el PSOE.

Algú ha dit que el sistema electoral francès permet als ciutadans d’aquell país votar primer amb el cor i, després, amb la cartera. Bé, és una manera de dir-ho, però crec que la definició no és prou exacta per materialista. Penso més aviat que es tracta d’un sistema electoral que no permet als partits fer el que volen d’esquena al poble, sinó que han de fer el que volen els ciutadans. En realitat, les eleccions franceses del passat diumenge han fet possible que, després de gairebé un empat tècnic entre l’UMP de Sarkozy i el Front Nacional de Marine Le Pen en primera volta (25,2 UMP; 24,9 FN), a la segona, els ciutadans s’hagin decidit clarament pels homes de Sarkozy.

Sé que aquest sistema electoral no agrada als partits minoritaris, perquè els bandeja de la possibilitat d’assumir el poder (gràcies, precisament, als pactes postelectorals). Però no deixa de ser discutible –encara que sigui democràtic- que, per mor d’aquesta mena d’acords que es fan a les cuines dels partits després de les eleccions, sovint es formin coalicions de govern que no responen –o responen poc- al que vol majoritàriament l’electorat. Posem un exemple: fa uns anys, a Ciutadella, va governar l’Ajuntament un partit que havia tret un sol regidor (800 vots) amb el suport del PSOE per tal que no governés la llista més votada, que era la del PP. Sens dubte que va ser democràtica aquella elecció (com ho va ser la del Pacte de Govern a la Comunitat Autònoma per desbancar Jaume Matas, o el del Tripartit a Catalunya per desbancar Artur Mas), però dubto molt que provoqui bons governs, ja que –si no, acudiu a l’experiència- sovint conforma executius amb compartiments estancs on qui presideix no respon de tota l’acció politicoadministrativa que es du a terme al país.

Tot i que sóc conscient que no hi ha sistemes electorals que poden merèixer el qualificatiu de “justos”, i que cap dels que coneixem “no és del tot neutral”, em sembla que n’hi ha algun que és més defensable que els altres i, sens dubte, el sistema electoral francès, a doble volta, ho és més que el sistema electoral que pretenia imposar el PP –finalment va renunciar-hi- de donar el govern dels municipis a la llista més votada, oferint-li en alguns casos el plus de regidors que li mancava (si és que obtenia el 40 per cent dels sufragis) per gaudir d’una majoria absoluta que li permetés governar.

Els francesos no donen cap mena de plus. Tothom pot acudir a la primera volta lliurement i amb les cartes descobertes. Però també hi han d’acudir a la segona, que exigeix als partits perdedors la possibilitat de signar pactes preelectorals amb els guanyadors que li siguin més afins per tal d’aconsellar després el vot als seus electors. Els qui ja éreu adults a les èpoques de De Gaulle, Pompidou i Giscard d’Estaing podreu recordar perfectament els pactes entre els comunistes de George Marchais i els socialistes de François Mitterand per votar, a la segona volta, el candidat que, d’aquests dos partits, quedés més ben situat a la primera. Aquest consell o recomanació de vot –que es feia i se segueix fent públic pels líders- indica quines són les preferències dels partits perdedors a la primera volta, però a França, la darrera paraula no la tenen els partits, sinó els electors, que poden fer cas d’aquestes recomanacions o bé decidir-se pel candidat que més els agrada, sigui o no el recomanat, i aquesta llibertat d’elecció és el que, de vegades, provoca sorpreses.

Dit això he d’observar que el sistema electoral francès no podria ser aplicable al nostre país si no es modificava la Constitució, perquè a la Carta magna es va establir que les eleccions es regirien per un sistema proporcional, i el sistema francès és majoritari. Per tant, estic escrivint una reflexió que és en va si no decidim un dia tocar aquesta regulació constitucional, però em sembla que mereixia una reflexió serena que, tot i això, no s’ha de compartir necessàriament. Ara bé, per al cas que no es compartís i no es decidís copiar el sistema francès i preferíssim seguir amb el proporcional que tenim, penso que, com a mínim, hauríem d’acabar d’una vegada per sempre amb les llistes tancades i bloquejades, cosa que fa que el ciutadà s’hagi d’empassar –li agradin o no- tots els candidats que el partit ha situat a la llista, i pel rigorós ordre que ha decidit el comitè electoral.

Més enllà, doncs, de santificar el sistema electoral francès –que no ho pretenc (encara que n’he destacat els beneficis que, al meu entendre, comporta)-, penso que comença a ser hora que ens plantegem seriosament un canvi de llei electoral. De la mateixa manera que els partits –no tots- han descobert que és bo que els seus militants (o fins i tot els simpatitzants) decideixin qui ha d’anar i qui no ha d’anar a la llista –i fins en quin ordre s’hi ha d’anar!- ¿per què no pensem també una mica en els electors –que és als qui la Constitució atorga l’acció d’elegir- per tal les eleccions no es converteixin tan sols en un “trágala” i els ciutadans puguin participar més intensament en la decisió d’elegir les persones que han de governar-lo?

Anuncis

%d bloggers like this: