Josep Maria Quintana

Estimat director:

Em permetràs que, en aquests començaments d’any i un cop il cavaliere Berlusconi ha deixat la presidència de la Unió europea a mans dels irlandesos, torni sobre la Constitució europea que, francament, m’agradaria poder veure en vigor encara que tinc la impressió que no avançarà de manera espectacular en els propers temps. De fet, els irlandesos, que acaben d’iniciar la presidència de l’UE el passat dia primer de gener, i que l’exerciran al llarg dels sis primers mesos de 2004, no tenen la intenció de precipitar-se. El fracàs enregistrat per la presidència italiana —que havia optat pel mètode de “cimera marató” per a finalment acordar la Constitució europea— els ha convençut que calia primerament de palpar el terreny amb calma i, sobretot, deixar reposar les coïssors que s’han produït. Tanmateix els irlandesos volen donar a entendre que seran a temps de retornar sobre la qüestió després de la cimera que presidiran més o menys a mig mandat, la qual els permetrà de copsar la voluntat dels Estats implicats.

(more…)

Estimat director:

Quan el bonàs de Carod Rovira apareix davant els diaris i les televisions per fer un comunicat (que no una roda de premsa, perquè no va admetre preguntes) envoltat per dos sants i venerables pares com són Jordi Carbonell (president d’ERC) i Cassià Just (exabat de Montserrat) i, amb cara d’home responsable, ens diu que sí, que és veritat, que ell va reunir-se amb ETA, no com a conseller en cap sinó com a president d’Esquerra Republicana, i que ho féu de bona fer perquè “pensàvem que podíem fer un servei a la causa de la pau” o bé perquè “no podia desaprofitar l’ocasió de dialogar amb ETA”, i al·lega tot seguit que, per a ells —tot referint-se a Esquerra Republicana, partit pacifista per damunt de tot— no hi ha res de més valor que la vida humana, la veritat és, amic director, que acabes per creure’t que té raó i que mereix tota la comprensió i estima. Però la cosa no és tan simple i, a més, resulta que té trampa. Perquè és evident que, si hagués estat tan simple com ell ens vol fer creure i, per tant, no amagués cap rerafons mal d’explicar i pitjor de digerir, Carod-Rovira hauria acceptat un diàleg franc amb els periodistes, per als quals, suposo, també deu ser indiscutible que la defensa de la vida humana és un objectiu primordial que mereix tots els esforços. Fins i tot el risc d’equivocar-se i, si s’escau, d’haver de plegar.

(more…)

Estimat director:

Ja saps que l’objectiu d’aquesta correspondència que mantenim no és (o no ho és especialment) parlar de la política diària, però de vegades resulta indispensable fer-ho si no volem viure d’esquena a la realitat. I, convocades les eleccions generals per al proper dia 14 de març, tenim, dons, que els comicis són ja una lletra de canvi a seixanta dies vista, i això m’obliga a dir-te’n alguna cosa abans que el fragor de la batalla ens impedeixi fins de reflexionar.

(more…)

Estimat director:

Fou Ignasi Mascaró el qui, no fa massa dies, va escriure sobre Eric Hobsbawm, el qual, uns mesos enrere, ha publicat la seva autobiografia (“Años interesantes. Una vida del siglo XX”, Crítica, Barcelona 2003). Bé, confés que de Hobsbawm només havia llegit fins avui un llibre. I, a més, el vaig llegir fa trenta anys, “Las revoluciones burguesas” (Guadarrama, Madrid 1971). L’he cercat a la meva biblioteca i l’he trobat, efectivament, amb força subratllats amb blau i vermell, diferenciació que no he sabut interpretar avui però que devia significar alguna cosa aleshores, quan a la Universitat de Barcelona (cabells llargs, poblades barbes) ens preparàvem per a fer la revolució.

(more…)

Estimat director:

Hem acabat l’“Any Moll” i no voldria acomiadar-me’n sense fer una mínima referència a un home que vaig admirar i a qui devem molt els qui estimem la llengua catalana i pensàvem aleshores —i pensem encara, amb Pons Ponç— que “escriure és resistir”. Però no és, només, això, perquè, també el senyor Moll hauria pogut dir —gràcies Ponç per aquestes Pessoanes magnífiques— “Tu ja saps que el poder / literari fa olor / de podrit i ha perdut / la vergonya i el cànon. / Per açò, retirat / de feruma, escrivisc / com si no hi hagués món / i fos l’últim parlant / d’una llengua ja morta.”

(more…)

Estimat director:

Després del pacte de govern signat pel PSC, ERC i ICV que ha donat la presidència de la Generalitat a Pasqual Maragall i el poder a una esquerra plural on hi ha socialdemòcrates, nacionalistes radicals, comunistes i ecologistes, puc entendre el discurs d’Artur Mas (CiU) que critica el PSC (“ha cedit el poder per a obtenir la presidència”) i fustiga ERC (“per a obtenir el poder ha pactat amb un partit sucursalista de Madrid”), però el que no puc entendre i menys encara compartir és el discurs catastrofista del Partit Popular i, sobretot, del govern Aznar, per la signatura d’un pacte que ha evitat el que fins avui jo em creia que era el perill més gran que podia afectar una societat (i en això tenia la impressió d’estar d’acord amb el PP): el seu fraccionament en dues meitats irreconciliables, la nacionalista i la no nacionalista.

(more…)

Estimat director:

En un curt viatge a París per a veure el meu bon amic Evaristo Moll-Vidal, que acabava de celebrar els seus noranta-dos anys (el qual, per cert, m’ha regalat una magnífica col·lecció —50 volums— de les obres completes d’Alexandre Dumas), he pogut comprovar la virulència del debat que s’està vivint en el país veí entorn de la possibilitat que les joves musulmanes utilitzin el vel a les escoles. El problema encara no s’ha desvetllat aquí, però no m’estranyaria gens que, un dia o altre, comencéssim a tenir-lo present encara que el concepte “laïcitat” no té entre nosaltres el mateix valor que a la França republicana on —permet-me un joc de paraules— se’l considera com a sagrat.

(more…)

Estimat director:

No sé si tu i jo acabarem veient una Constitució Europea, ni sé tampoc si aquesta podrà implicar els beneficis polítics que suscita, però el cert és que s’avança vers aquest objectiu i això crec que s’ha d’avaluar com a extraordinàriament favorable. Tanmateix el camí no serà fàcil com s’ha vist a la conferència dels vint-i-cinc ministres d’Afers estrangers que s’han reunit a Nàpols els passats 28 i 29 de novembre, en un moment particularment difícil a conseqüència de les maniobres que els dos pesos pesats de la Unió (Alemanya i França) han dut a terme per estalviar-se de complir les regles europees en matèria de dèficit públic, decisió que ha despertat els temors dels estats més petits (o menys poderosos) respecte del projecte de Constitució preparada per la Convenció.

(more…)

Estimat director:

Crec que d’alguna manera podria afirmar-se que els homes i dones de la nostra generació descobrírem els valors de la política, la fascinació per la democràcia i l’afany per la llibertat amb la gran sotragada que, per al món, va significar el magnicidi de John Fitzgerald Kennedy, a Dallas, el 22 de novembre de 1963. Aquests dies, doncs, s’ha commemorat el quarantè aniversari d’una tragèdia que commocionà el món i que esberlà en nosaltres la il·lusió que teníem posada en un home que havíem observat amb atenció i també idealitzat a partir, possiblement, d’una gran ignorància. Però no hi ha dubte: la mort del jove president nord-americà ens va despertar del somni i ens abocà de cop dins la realitat o, com a mínim, dins un món que era força menys idíl·lic i molt més sòrdid del que fins aleshores imaginàvem.

(more…)

Estimat director:

Fa molt pocs dies que els diaris i les ràdios ens sorprenien amb la notícia dels atemptats d’Istanbul on Al Qaeda provocà un reguitzell de morts en el més gran dels atemptats succeïts a Nova York d’ençà l’onze de setembre de 2001. Dues setmanes després d’haver fet volar un conjunt residencial a Riad i cinc dies després de destruir dues sinagogues a Istanbul, els homes d’Ossama Bin Laden devastaren dos objectius britànics també a la capital turca: el consolat i la seu del banc HSBC. Resultat: com a mínim 27 morts —entre ells el cònsol, Roger Short— i més de 450 ferits, la majoria musulmans.

(more…)