Les dificultats per a construir Europa

by

Estimat director:

Em permetràs que, en aquests començaments d’any i un cop il cavaliere Berlusconi ha deixat la presidència de la Unió europea a mans dels irlandesos, torni sobre la Constitució europea que, francament, m’agradaria poder veure en vigor encara que tinc la impressió que no avançarà de manera espectacular en els propers temps. De fet, els irlandesos, que acaben d’iniciar la presidència de l’UE el passat dia primer de gener, i que l’exerciran al llarg dels sis primers mesos de 2004, no tenen la intenció de precipitar-se. El fracàs enregistrat per la presidència italiana —que havia optat pel mètode de “cimera marató” per a finalment acordar la Constitució europea— els ha convençut que calia primerament de palpar el terreny amb calma i, sobretot, deixar reposar les coïssors que s’han produït. Tanmateix els irlandesos volen donar a entendre que seran a temps de retornar sobre la qüestió després de la cimera que presidiran més o menys a mig mandat, la qual els permetrà de copsar la voluntat dels Estats implicats.

És possible que els irlandesos tinguin, amic director, més possibilitats de reeixir del que, en principi, podria suposar-se, i fins i tot d’aconseguir algun acord definitiu abans del proper juny. En aquest sentit bastaria que Polònia, Espanya i Alemanya estiguessin disposats a fer certes concessions, i això perquè l’oposició inicial britànica sembla que posà fi a les seves reticències un cop Berlusconi va plegar-se a les exigències de Blair (“un gilipollas” segons creu l’inefable i engoladíssim José Bono) el qual —em refereixo a Blair— volia que fos respectat i mantingut el veto nacional sobre tots els aspectes de la política estrangera europea així com sobre la política fiscal i social de la Unió. En el fons, dels únics que no podem predir la reacció (com sol succeir gairebé sempre) és dels francesos. I no seria gens estrany, coneixent-los mínimament (i coneixent encara més el president Chirac) que les concessions del Regne Unit contribuïssin a endurir la seva posició.

¿Per què, doncs, jo aposto (encara que moderadament) a favor dels irlandesos per sobre dels holandesos, que assumiran la presidència europea el proper més de juliol? Simplement per raons de calendari electoral. És cert que amb les eleccions legislatives espanyoles del proper mes de març es corre el risc de paralitzar el debat sobre aquesta matèria (encara que sigui vertaderament important), i Espanya ha esdevingut un país clau d’aquesta negociació. I el mateix podríem dir pel que fa a les eleccions europees de juny, aquest cop a tota Europa. Però el calendari esdevé encarà més desfavorable en els mesos següents. Cap a la fi d’any, en efecte, la Unió Europea es trobarà absolutament capbussada en les negociacions sobre el proper pressupost plurianual, negociacions que són sempre una font d’aspreses. De fet, els alemanys han ja amenaçat de penalitzar Espanya i Polònia (els dos díscols, en opinió germana) tot emprant els mitjans que tenen al seu abast i que més poden danyar espanyols i polonesos: les subvencions que la Unió concedeix als països més desfavorits (entre els quals hi ha Espanya), decisió que comportaria un dalt a baix en molts sectors i, en especial, en el sector agrícola.

Tant de bo que ho fessin, això!, pensen els integrants del nucli dur europeu. Els zeladors d’aquesta idea —que els descarregaria del pes econòmic que suporten— es troben encoratjats pel fracàs de Brussel·les, però el seu optimisme no té possiblement en compte els grans obstacles polítics i jurídics que s’oposen a aquesta evolució. Diguem que la major part dels projectes d’aquest nucli dur es recolzen sobre els sis membres fundadors: Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. Però el cert és que el govern italià ha fet ja saber clarament que no desitja formar part d’aquest nucli dur. I pel que fa als holandesos, recordem que ells han donat suport als americans en el debat sobre l’Iraq i que estan ressentits dels francesos i dels alemanys per ser aquests darrers els responsables d’haver incomplit (tot fent trampa) les regles del pacte de estabilitat. Trampa que, com recordaràs, amic director, ha portat els responsables francesos i alemanys davant la justícia europea a instàncies de Pedro Solbes, el prudent i competent comissari espanyol.

Recordem finalment que el tractat de Niça permet a un grup de països de prendre la davantera en certs camps si recorren a la fórmula de la “cooperació reforçada”, però aquesta fórmula només la podran utilitzar si són, com a mínim, vuit estats implicats, i amb la condició expressa que obtinguin la benedicció dels altres membres. I això, dins el clima asfixiant que regna avui a Europa, sembla difícil, ja que avançar per aquest camí exigiria que els pioners de la Unió es deslliuressin de les actuals estructures, circumstància que, en lloc d’afavorir la unitat, podria, ras i curt, dividir encara més els països involucrats.

Tanmateix hi ha d’altres problemes que dificulten l’acord de Constitució, un dels quals —en la meva opinió el més inquietant— és la creixent impopularitat de la Unió Europea. Et dic això, amic director, perquè els sondeigs encarregats per la Comissió aquest mateix mes (les dades han estat publicades per The Economist i recollides per Courrier International, d’on jo les he tret) ens diuen que menys de la meitat dels ciutadans europeus (un 48 per cent) pensen que la pertinença del seu propi país a la UE és una cosa bona. Aquest és el percentatge més baix dels enregistrats fins avui. Fins i tot l’euro —fort d’altra banda en el mercat internacional de canvis— perd el seu poder d’atracció.

Un altre sondeig recent mostrava (amb gran sorpresa per a mi) que una mica menys de la meitat dels qui utilitzem la moneda única consideren aquest fet com a avantatjós, això front al 59 per cent que sí el consideraven com un fet positiu, el desembre de 2002.

No cal dir, doncs, amic director, que, així les coses, no penso que puguem racionalment esperar massa avenços aquest any 2004 que acabem d’encetar, des del punt de vista de la unificació europea. D’altra banda, als polítics que governen aquí, l’únic que sembla verament preocupar-los és la “unitat d’Espanya”, aquesta unitat que, tal com ells la conceben, creuen amenaçada com mai (i jo, Déu meu, sense adonar-me’n!). Encara que també els preocupa una altra cosa: seguir essent la punta de llança (o potser hauríem de dir més aviat la cua d’estel) dels nord-americans. Amb aquests dos grans problemes candents és fins a cert punt comprensible que el futur de la Unió Europea i de la seva Constitució no esdevingui un objectiu fonamental entre nosaltres.


%d bloggers like this: