Estimat director:
En un curt viatge a París per a veure el meu bon amic Evaristo Moll-Vidal, que acabava de celebrar els seus noranta-dos anys (el qual, per cert, m’ha regalat una magnífica col·lecció —50 volums— de les obres completes d’Alexandre Dumas), he pogut comprovar la virulència del debat que s’està vivint en el país veí entorn de la possibilitat que les joves musulmanes utilitzin el vel a les escoles. El problema encara no s’ha desvetllat aquí, però no m’estranyaria gens que, un dia o altre, comencéssim a tenir-lo present encara que el concepte “laïcitat” no té entre nosaltres el mateix valor que a la França republicana on —permet-me un joc de paraules— se’l considera com a sagrat.
A França, la laïcitat ens remet al duríssim debat que, a principis del segle XX, enfrontà l’Església catòlica i la República, els mitrats i els mengacapellans. Aquesta querella es va tancar amb la llei de 1905 que confià a la República l’educació dels infants per tal que, en el futur, no estiguessin més sotmesos al domini dels religiosos (“pour qu’ils ne soient plus soumis à la domination des religieux”, diu textualment). De fet, a França, es troba força generalitzat el sentiment que, sense una reforma d’aquest estil, la República no seria laica sinó confessional, la qual cosa implicaria, en opinió de Jean-Claude Maurice, editorialista de Le Journal du Dimanche, que la “República cristiana es trobaria, servant les proporcions, en una situació semblant a la de les repúbliques islàmiques on la religió dicta els programes escolars, imposa la moda, regeix els comportaments i lloa la lapidació de les dones adúlteres”. Potser Maurice exagera, perquè no sabem què hauria passat a França si un supòsit com aquest s’hagués produït, però sí que sabem què està passat a Nigèria i, en general, a molts països musulmans.
Tanmateix les querelles de principis del segle XX anaren apaivagant-se, i sense renunciar al principi de laïcitat (un principi que ha esdevingut republicà i acceptat no sols per l’esquerra sinó també per la dreta), els francesos van optar per saber viure conjuntament, d’ací que l’Estat, tot acceptant l’existència d’un ensenyament confessional associat, continua essent el garant d’una educació pública oberta a tots, neutra, i no sotmesa a cap dogma filosòfic ni religiós.
El més destacable, però, del que està succeint ara a França és que el que era ahir sinònim de combat antireligiós (la laïcitat) ha esdevingut finalment un concepte positiu, un concepte que tanmateix no s’ha de confondre amb el de tolerància, perquè no es tracta d’això, sinó que estam davant una idea que assegura als francesos que un Estat imparcial garantirà la llibertat i la igualtat de cultes, i sobretot, oferirà als infants un mateix ensenyament desproveït de tot proselitisme. Així doncs, com si d’un gresol comú es tractés, l’escola s’esdevé per als francesos un lloc privilegiat del refús a l’embridament i a la subjecció.
I heus ací que un vel, dut per joves musulmanes, posa sobtadament cap per avall tot aquest equilibri adquirit després de dures querelles. En realitat, el vel, per ell mateix, no hauria de qüestionar res i bé podria entendre’s com una simple qüestió de moda si no fos —com és i vol ésser en realitat— el testimoni ostensible d’una diferència que comporta la reivindicació de la pertinença a una determinada religió. Davant aquest fet i, sobretot, davant el debat que aquesta qüestió ha provocat, el govern de Raffarin (conservador, no ho oblidem) s’ha plantejat si havia o no de pronunciar-se i ha acudit a la legislació vigent.
Tanmateix la qüestió no és senzilla perquè la jurisprudència del Conseil d’Etat (l’equivalent al nostre Tribunal Constitucional) no resol suficientment la matèria, la qual cosa provoca que importants sectors demanin que una futura llei escolar prohibeixi dins les escoles i els instituts “tots els signes d’ostentació de qualsevol pertinença política o religiosa”. Els partidaris d’aquesta posició entenen que això no implicaria cap mena d’ofensa a la religió musulmana perquè també els catòlics, els jueus, els protestants i fins els testimonis de Jehovà estarien sotmesos a la mateixa regla. Cosa —diuen— que ja succeeix, perquè l’alumne jueu no dur la seva kippa a classe, ni el catòlic la creu brodada en el seu pit. ¿Per què, doncs, les joves musulmanes haurien de ser-ne l’excepció?
El problema de fons no és, però, només el de les escoles sinó que va força més enllà pel simple fet que la religió musulmana pretén regular tots els actes i comportaments de l’esfera privada, com et deia en una altra d’aquestes lletres que, d’uns mesos ençà, t’adreço els dijous. ¿Te’n recordes, amic director?.
És per això que la comissió Stasi (creada ad hoc per a tractar de la matèria) hagi acabat recomanant l’elaboració d’una llei que prohibeixi “els signes i els endreços que resultin ostensibles políticament o religiosament”. En aquesta prohibició s’hi inclouria, doncs, no sols el vel musulmà, sinó també el kippa jueu i, naturalment, la creu cristiana, encara que no es considerarien inclosos en la prohibició els petits medallons i les arracades, com la mà de Fatma, una petita creu o fins i tot l’estrella de David perquè aquestes miniatures, si bé poden “confirmar” una creença, no pretenen, però, “exposar-la”.
Ara bé, el problema més greu que provoca la militància integrista que s’està desplegant a França (i que comença també a veure’s entre nosaltres) sobretot de la mà dels musulmans, no es manifesta només als instituts i a les escoles, sinó també en molts altres indrets, com, per exemple, en els estadis, les piscines o els hospitals. I això s’ha vist clarament quan, davant la comissió Stasi, s’han evocat reiteradament els casos, força nombrosos, d’aquestes dones musulmanes que —basant-se en un precepte religiós però actuant, de fet, sota l’estricta vigilància dels seus pares o marits—, refusen ésser curades o ateses a l’hora del part per metges de sexe masculí. Si acceptem això —raona la comissió—, ¿què ens impedirà demà a recusar un metge per raó dels seus orígens? ¿què impedirà, per exemple, que una musulmana sotmesa a procés refusi el jutge per la simple raó que aquest és jueu?
En aquest París esplèndid i assolellat que he pogut visitar novament durant una mica més de quaranta-vuit hores, aquesta qüestió que he tractat avui es mostrava viva i polèmica en tots i cadascun dels grans diaris nacionals. Val a dir que no hi havia acord unànime pel que fa a la decisió que finalment s’havia de prendre, però sí que hi havia consens en un punt: Que la intrusió del component religiós dins l’esfera pública implica una tornada enrere de cent anys. I que no és només el valor de la “laïcitat republicana” allò que se n’acaba ressentint, sinó, i sobretot, els drets fonamentals (republicans i constitucionals) de les dones (musulmanes, en aquest cas). D’ací que la conclusió sigui clara: la República (aquí nosaltres hauríem de dir la Constitució) no pot admetre (i en això no pot haver-hi mai tolerància) que en nom d’uns principis religiosos es violin els drets humans.
Josep Maria Quintana 