Estimat director:
Després del pacte de govern signat pel PSC, ERC i ICV que ha donat la presidència de la Generalitat a Pasqual Maragall i el poder a una esquerra plural on hi ha socialdemòcrates, nacionalistes radicals, comunistes i ecologistes, puc entendre el discurs d’Artur Mas (CiU) que critica el PSC (“ha cedit el poder per a obtenir la presidència”) i fustiga ERC (“per a obtenir el poder ha pactat amb un partit sucursalista de Madrid”), però el que no puc entendre i menys encara compartir és el discurs catastrofista del Partit Popular i, sobretot, del govern Aznar, per la signatura d’un pacte que ha evitat el que fins avui jo em creia que era el perill més gran que podia afectar una societat (i en això tenia la impressió d’estar d’acord amb el PP): el seu fraccionament en dues meitats irreconciliables, la nacionalista i la no nacionalista.
Planteja’t, amic director, ni que sigui a tall d’hipòtesi, que a Catalunya s’hagués produït l’altre pacte possible (de fet, l’únic altre pacte que era realment possible), el de CiU i ERC, els quals assolien conjuntament la majoria absoluta i deixaven a l’oposició PSC, ICV i PP, en definitiva tots els partits d’abast nacional espanyol. ¿T’imagines què hauria dit el senyor Aznar? ¿Pot lleugerament afigurar-te quina hauria estat la reacció de tota l’Espanya Nacional i antinacionalista?
A Catalunya, però, no s’ha cercat aquest pacte, a diferència del que està succeint al País Basc on el conservador PNB no pretén altra cosa que obtenir el suport dels nacionalistes radicals (i socialistes!) de Batasuna per dur a terme una transformació de la societat i de les seves estructures polítiques tot obrint una fosa (o aixecant un mur, si em permets la metàfora) que divideix i separa els ciutadans del país en dues meitats irreconciliables.
¿És això —dividir i separar— el que ha propiciat el pacte a Catalunya? ¿És això el que s’aconseguirà amb aquest acord entre Maragall, Carod i Saura? No. És exactament tot el contrari. Perquè aquest acord —qualsevulla que sigui, a la llarga, el resultat polític de la gestió que es durà a terme a Catalunya durant els propers quatre anys— implica un treball conjunt entre masses de població que, si bé poden tenir un denominador comú en el camp de les polítiques socials d’esquerra, presenten, però, una visió força diferent pel que fa al model de societat. Podem, certament, predir, esperar o fins i tot desitjar que els signants del pacte no s’entenguin i que la seva gestió política sigui un fracàs, però el que no podem afirmar de cap manera és que aquest pacte (quan ningú encara no ha fet res) posa en perill la Unitat Nacional d’Espanya. I, entre altres coses, perquè és el mateix que dirien si el resultat de les negociacions hagués conclòs amb un pacte de nacionalistes entre ERC i CiU.
¿A què juga, doncs, el PP amb aquesta demagògia? Juga, possiblement, a afeblir el PSOE espanyol i a reforçar així la seva majoria en el Parlament de l’Estat. Però ho fa —conscientment o inconscientment (que jo no ho sé)— a costa d’irritar, ferir i, fins i tot radicalitzar moltes persones amb sensibilitats culturals, lingüístiques i polítiques diferents de la majoritària del PP, les quals, però, tot i que no compartien les tesis d’Aznar, mai no havien qüestionat l’existència d’un projecte espanyol comú que, de continuar les coses per aquest camí, no seria gens estrany que acabessin qüestionant. I això perquè (Oriol Izquierdo, La Vanguardia, 9/12/2003), “uno a veces tiene la impresión de que la mayoría absoluta se les ha subido a la cabeza al estilo Milosevic [el cual], obcecado por su Gran Serbia, lo que logró al fin fue tan sólo sacar a Yugoslavia del mapa”.
Així doncs, no és només Aznar el qui està preocupat pel que succeeix a Espanya. Hi estem també moltes altres persones que, lluny de sentir-nos vinculats per militàncies nacionalistes disgregadores i separatistes com les que trobem al País Basc i, potser (encara que amb menor mesura), també a Catalunya, ens sentim, però, molests i vexats per aquest discurs radical i arrogant d’un aznarisme (perquè no és només Aznar el qui l’encarna) que pretén abocar a les tenebres del no-res els qui no comparteixen exactament la seva manera de veure les coses.
D’altra banda, aquesta manera seva de veure les coses, tot i que invoca dia sí i dia també la Constitució, val a dir que no sempre malda respectar-la, i no la respecta sobretot en tot allò que fa referència als drets de les persones que ens sentim vinculats a una llengua i a una cultura que, tot i que no és l’espanyola oficial, és considerada per l’article 3 de la Carta Magna com un “patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I no crec que sigui protegir la nostra llengua aprovar per real decret la diferenciació de l’ensenyament del català i del valencià a les escoles oficials d’idiomes sota el pretext que l’Estatut de la Comunitat Valenciana “reconeix el valencià com a llengua cooficial i vernàcula”. Perquè en fer això, amic director, la ministra Pilar del Castillo oblida que la Constitució i els estatuts d’autonomia són i han estat interpretats en aquest punt pel Tribunal Constitucional que, en la sentència 75/1997, de 21 d’abril ha declarat com a constitucionals i, en conseqüència, equivalents, les denominacions “valencià” i “català”. Com no pot qualificar-se de protectora de la llengua i la cultura catalanes la clausura pel govern Matas de “Som Radio”, l’única emissora en català de les Illes Balears. I com em tem que no ho serà tampoc en el futur la posada en marxa d’aquesta televisió autonòmica essencialment bilingüe que ens ha promès el nostre president, se suposa que per a evitar l’“asfíxia” que, segons digué en campanya electoral, pateix a casa nostra el castellà.
Però deixem anar això i tornem al nou govern de Catalunya —que és del que em proposava parlar-te en començar aquest escrit. I et demano: ¿Tan difícil és observar-lo atentament i esperar una mica a veure el resultat de les seves accions? ¿Què es que pretén aconseguir el govern demonitzant-lo d’entrada i ficant-nos la por al cos com si estiguéssim ja davant un cop d’estat?
Em sembla, amic director, que des del cor mateix d’aquesta Espanya que el meu admirat Nicolau Rubió definia com a “horizons terrestres; hauts plateaux; superbe; Dieu et le Diable; dogmes chrétiens, dogmes almohades, et des dogmes encore”, la folla carrera que Aznar ha emprès per a espanyolitzar i uniformar el pensament i les consciències de tots, no sols no ens pot dur a la resoldre els problemes que, ens agradi o no, els espanyols tenim de cohesió nacional, ans ben al contrari, pot empitjorar-los greument. I això no crec que sigui la millor manera d’afrontar les coses.
Josep Maria Quintana 