John Fitzgerald Kennedy

by

Estimat director:

Crec que d’alguna manera podria afirmar-se que els homes i dones de la nostra generació descobrírem els valors de la política, la fascinació per la democràcia i l’afany per la llibertat amb la gran sotragada que, per al món, va significar el magnicidi de John Fitzgerald Kennedy, a Dallas, el 22 de novembre de 1963. Aquests dies, doncs, s’ha commemorat el quarantè aniversari d’una tragèdia que commocionà el món i que esberlà en nosaltres la il·lusió que teníem posada en un home que havíem observat amb atenció i també idealitzat a partir, possiblement, d’una gran ignorància. Però no hi ha dubte: la mort del jove president nord-americà ens va despertar del somni i ens abocà de cop dins la realitat o, com a mínim, dins un món que era força menys idíl·lic i molt més sòrdid del que fins aleshores imaginàvem.

John Fitzgerald Kennedy havia entrat en les nostres vides com només hi entra un heroi, com un personatge que sobresortia del comú dels mortals i havia estat capaç de despertar en nosaltres —i també en mig món— tota mena d’esperances. Recorda, amic director, la trista i mesquina realitat política d’aquells anys, quan Espanya, en el cor de la dictadura franquista, havia deixat l’autarquia per a passar amb la directa posada als plans de desenvolupament que comandava aquell solter, beat i membre de l’Obra, Laureano López Rodó. Espanya sortia d’un forat econòmic i, aprofitant la conjuntura internacional i l’emigració de molts espanyols a zones força més desenvolupades d’Europa, començava la seva imparable ascensió, però això no anava acompanyat d’una obertura del règim que, per aquells dies, continuava tan hermètic i implacable com en els anys més obscurs de la dècada anterior.

Dins aquella Espanya franquista i preconciliar (el Vaticà II va inaugurar-se l’11 d’octubre de 1962) els fillets que assistíem a les escoles catòliques havíem resat perquè als Estats Units guanyés les eleccions un jove candidat que, entre les seves grans virtuts, brillava la de pertànyer a una família catòlica. Un catòlic, doncs, podria governar el país més poderós del món! ¿I qui millor que un catòlic seria capaç d’enfrontar-se a l’altra gran potència, l’URSS, la terrorífica i malèfica Unió Soviètica, amb la qual els Estats Units i, en general, l’Europa occidental, vivien una callada guerra freda? Les nostres pregàries foren escoltades finalment i, en el primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre d’aquell any bixest de 1960, el jove Kennedy vencia per poc marge al seu adversari, Richard Nixon, el qui fins aleshores havia estat vice-president del general Eisenhover, aquell conservador que s’havia fet un nom durant la guerra europea i que havia governat durant vuit anys els Estats Units de la mà del partit republicà.

Quan aquell matí de 1963 les ràdios i els diaris ens despertaren amb la notícia de la mort del president nord-americà, els ciutadans de les nostres viles i ciutats no podien donar crèdit a la notícia. Els obrers de les fàbriques, les dones de la neteja, els fillets que assistíem a les escoles primàries o als instituts, tots teníem la impressió que algú de la nostra família havia estat assassinat, perquè ningú no havia aconseguit fins aleshores tanta publicitat mediàtica com el jove president nord-americà. Els Kennedy no tenien res a envejar als actors més coneguts, als esportistes més famosos. Tots ells —en realitat tota aquella família— eren rics, bells, cultes, atrevits i, per si això no fóra prou, eren també catòlics i semblaven encarnar entre nosaltres els valors més brillants de la modernitat. D’ací que els trets de Dallas que féu aquell desconegut Oswald (també assassinat unes hores més tard), els mòbils del qual (si és que només fou ell l’assassí) mai no arribarem a saber, ens van deixar com a orfes de pare o, potser hauríem de dir, orfes d’aquell germà major que admiràvem i que ens permetia somniar en un món diferent del que teníem a casa, que era un món sense eleccions i sense partits, un món en què els polítics es permetien de vanagloriar-se d’uns Pirineus que ens separaven d’Europa i on un general ciclopi s’havia permès de cridar “Viva la muerte!” com a lema de la seva existència i tots l’havien aplaudit.

De sobte, doncs, ens trobàvem orfes de futur mentre esdeveníem conscients que acabàvem de viure un fet d’aquells que mereixen la consideració d’històrics.

¿Qui, que no es digués John Fitzgerald Kennedy, hauria estat capaç de cridar des de Berlín aquell irrepetible “Jo també sóc berlinès!”? ¿Qui, si no ell, hauria estat capaç de pronunciar-se pels drets dels negres i d’identificar-se amb l’admirada figura de Martin Luther King?

Nosaltres, amic director, ens sentíem identificats amb el mite que aquell home havia despertat i, innocents, vivíem al marge de totes aquelles obscures facetes que el mite també comportava. Perquè havia estat el nostre John Kennedy el qui havia donat la seva conformitat perquè un grup de cubans exiliats a Miami intentés, l’any 1961, de prendre l’illa de Cuba desembarcant a Bahía de Cochinos. I no cal fer massa esforços per a saber que el fracàs d’aquest intent complicà enormement les relacions entre les dues grans superpotències que encetaren una dinàmica d’enfrontament encara força més gran i llençaren el fins aleshores revolucionari (però independent) Fidel Castro a mans de Nikita Kruschef, convertint-lo —el que són les coses!— en un dels darrers símbols comunistes que en el món hi ha hagut.

També hem sabut amb els anys que aquella família idíl·lica que formaven els Kennedy potser no ho era tant. Infidelitats, divorcis, drogadiccions i comportaments que no eren, certament, el que, de cara a l’exterior, els Kennedy representaven. Però això no modifica la naturalesa del mite, perquè el mite ho és en tant que subsisteix i deixa de ser-ho quan, per les causes que siguin, s’ha esvanit. I fa quaranta anys, la bala traïdora que es creuà en la vida de John Fitzgerald Kennedy no només segà la vida del jove president dels Estats Units, ans també colpejà les nostres vides i ens deixà —en això consisteix el mite— orfes d’il·lusions i mancats d’esperances.


%d bloggers like this: