Josep Maria Quintana

Estimat director:

Un dels més grans periodistes que ha donat Catalunya, Gaziel, escriu en les seves memòries aquest text: “La via més popular de la ciutat feia por i goig de veure. Anava curulla de gom a gom, entre dues fileres de tramvies parats, que arribaven des de la Porta de la Pau fins a la plaça de Catalunya. Totes les faroles duien un penjoll de gasa negra. La majoria dels balcons i finestres també estaven endolats. Les botigues eren tancades, amb els botiguers i dependents a les portes, o anaven tancant a mesura que l’hora avançava i la comitiva llunyana s’anava apropant. Els arbres es veien plens d’homes del poble, xics i grans, penjats a les branques. No es podia fer un pas, ni amunt ni avall. Allò no era Corpus, ni una manifestació política, ni un aplec de festa, no s’assemblava a res conegut. Era una manifestació estranya i nova, que Catalunya potser no havia donat encara mai per ningú. Era la capital de tot un poble, que expressava el seu dolor per la mort d’un poeta”.

(more…)

Estimat director:

És natural que la iniciativa del govern basc coneguda popularment com el “pla Ibarretxe” hagi provocat tota mena d’opinions, fins les més contradictòries. Com ho és també que no vegin les coses de la mateixa manera els qui es confessen nacionalistes que els qui no són partidaris d’aquesta ideologia. I fins i tot és comprensible que tinguin una visió particular de la proposta aquells que, sense ser nacionalistes perifèrics, no fan tampoc professió d’un nacionalisme d’estat que, per cert, és una filosofia que té una munió d’adeptes entre nosaltres.

(more…)

Estimat director:

Encara que maldem explicar tot el contrari, la veritat és que els escriptors solem tenir una gran vanitat personal. De fet, normalment estem convençuts que el que hem escrit mereix la consagració canònica i no són poques les vegades que dubtem dels nostres companys d’ofici als quals, si bé de portes a fora solem alabar, en cachette ens agrada de sotmetre a la més dura de les nostres crítiques. No és aquest el meu cas respecte d’un escriptor que acaba de morir, creador d’una literatura que, si bé no és aquella en la qual jo em sent més a gust, configura un llegat literari de primera magnitud.

(more…)

Estimat director:

Potser perquè m’han defraudat massa vegades, potser perquè molt sovint són propicis a fer arranjaments o transaccions que no em convencen per tal d’acontentar a uns i altres (que sol ser la manera de no acontentar ningú), no m’esperava que els responsables del Nobel de la Pau elegissin aquest any l’advocadessa iraniana Shirin Ebadi per a donar-li aquest importantíssim guardó. I crec que la decisió de l’Acadèmia sueca ha estat encertada perquè és francament lloable que, en uns moments com els actuals, s’hagi elegit una dona musulmana que, sense abdicar de cap de les seves conviccions, ha sofert el pes de la intolerància dels clergues del seu país per defensar els drets humans.

(more…)

Estimat director:

No vaig veure’t a la conferència del professor Berzosa que obria el curs de l’Ateneu i tinc la impressió que et vas perdre un esdeveniment d’importància perquè, acostumats a sofrir la verborrea dels polítics (que sol ésser tant contundent com vàcua), escoltar la reflexió intel·lectual resulta un plaer. D’altra banda, el discurs que va oferir-nos el rector de la Complutense no sols em va resultà plaent pel to —reposat i clar— en què va pronunciar-se, sinó perquè va ser capaç de desbrossar un greu problema mundial —el que provoca la desigual distribució de la riquesa entre els estats— sense concessions a la demagògia, sense necessitat de fer-nos sentir en l’obligació d’haver de militar en l’esquerra més extremosa per a compartir els seus sentiments i per a prendre consciència que cal d’alguna manera qüestionar l’actual estat de coses si és que volem un món més just.

(more…)

Estimat director:

No sé si a tu et passa com a mi que, d’uns anys ençà, tot i que els diaris nacionals ens proveeixen de grans magazines setmanals on es tracten molts temes, em sent orfe d’una revista que abordi la política, la literatura, la cultura, en un to serè, profund, crític i sense parti pris per mor de posicions polítiques, ideològiques o, el que és encara pitjor, empresarials. Hi ha, és cert, suplements setmanals que m’interessen i que intent llegir amb fruïció, però em manca aquesta revista setmanal que no he tornat a tenir en les meves mans d’ençà que, fa vint-i-tres anys, va desaparèixer la revista “Destino”.

(more…)

Estimat director:

Més enllà del caire inevitablement demagògic (inevitablement?) amb què els plantejaments electorals solen tenyir el conjunt d’opinions (en pro o en contra) de fets com, per exemple, la passada guerra d’Iraq (si és que ens és permès de parlar-ne com d’una cosa passada), penso que podem reconèixer sense por d’equivocar-nos que el conservadorisme americà que representen Bush i el seu equip polític no brilla precisament per la seva intel·ligència, encara que mostra uns perfils ideològics i intel·lectuals perfectament clars: Els conservadors del Partit Republicà volen situar l’ordre mundial sota l’hegemonia efectiva dels Estats Units, destruir els enemics d’Amèrica i reduir a la impotència (si no eliminar) les Nacions Unides o qualsevol altre institució que pretengui exercir una autoritat internacional.

(more…)

Estimat director:

No sé si t’has aturat a pensar per què ha servit en el nostre país l’estèril debat sobre la ja pràcticament desapareguda ecotaxa. Potser la resposta més fàcil seria dir que no ha servit per a res. Però no estaríem davant una resposta exacta, perquè l’estèril i pobre debat ha servit per a comprendre moltes coses, encara que cap d’elles no em resulti plaent.

(more…)

Estimat director:

Espero que no t’estranyis amb aquesta correspondència que enceto damunt les pàgines del nostre diari (i et prec que, aquest cop, donis al terme “nostre” un sentit exclusivament sentimental), en l’esperança que em pugui servir d’esperó per a reflexionar sobre algunes de les moltes coses que es ventilen damunt seu. D’altra banda penso que això pot ser fortament excitant perquè, en aquest món virtual de la premsa, en aquest món que no és tal com és sinó tal com es conta que és, la “realitat” sol perdre les característiques pròpies del seu ésser més originari per a esdevenir una metàfora de sovint no sabem què. I això perquè els qui l’interpreten també molt sovint esdevenen ells mateixos una metàfora, i no sempre la més encertada, d’allò que diuen o creuen ser.

(more…)