El senyor Moll i el Congrés de Cultura Catalana

by

Estimat director:

Hem acabat l’“Any Moll” i no voldria acomiadar-me’n sense fer una mínima referència a un home que vaig admirar i a qui devem molt els qui estimem la llengua catalana i pensàvem aleshores —i pensem encara, amb Pons Ponç— que “escriure és resistir”. Però no és, només, això, perquè, també el senyor Moll hauria pogut dir —gràcies Ponç per aquestes Pessoanes magnífiques— “Tu ja saps que el poder / literari fa olor / de podrit i ha perdut / la vergonya i el cànon. / Per açò, retirat / de feruma, escrivisc / com si no hi hagués món / i fos l’últim parlant / d’una llengua ja morta.”

Érem encara dins aquell any de 1975 quan s’endegaren a Menorca els treballs preparatoris del Congrés de Cultura Catalana (aleshores tu treballaves en el “Diario de Mallorca” a les ordres d’un director progressista —possiblement el més progressista d’Espanya— que es deia Antoni Alemany, ¿te’n recordes?). No cal dir que aquests aplegaren tota la gent més inquieta de l’illa, tant des del punt de vista polític com cultural.

Fou dins aquest marc que la mort del general Franco i el nomenament de Francesc de Borja Moll com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona ens suscitaren la idea de fer un homenatge al filòleg, conscients que el seu prestigi possibilitaria un acte popular al qual hi assistirien algunes autoritats locals, lligades naturalment al franquisme, que es veurien d’aquesta manera obligades a participar en un acte netament catalanista i a escoltar uns discursos que els farien palès algunes de les coses que pensàvem els sectors més inquiets de la nostra societat, els quals estàvem netament oposats a la dictadura.

En aquest sentit, doncs, l’homenatge popular que el Congrés de Cultura Catalana a Menorca féu al senyor Moll va ser una idea molt pensada que pretenia, no sols homenatjar el mestre, sinó també manifestar clarament la nostra disconformitat amb el “sistema” i apuntar d’alguna manera quines eren les coordenades polítiques i culturals que, des del nostre punt de vista, haurien de presidir el futur d’aquell conjunt de territoris de parla catalana que aleshores denominaven, gairebé sense excepció, Països Catalans.

D’alguna manera, els demòcrates volíem dir als autòcrates allò que el “poeta” diu als “puetes” (Pessoanes altre cop): “Tenen molt de poder, però no tenen obra, / o la poca que tenen és grisa i mortal. / No escriviuen el vers, es treballen el nom… / No seran més que el fum brut d’un foc d’artifici.”

Tanmateix volíem ésser honestos i així ho férem saber al mestre per tal que fos conscient dels nostres propòsits. “[Si acceptéssiu la nostra proposta] —li deia jo en una carta que vaig adreçar-li el dia 7 de desembre de 1975— l’acte consistiria en un sopar, plegat de banderes catalanes i encès de catalanitat, que es faria possiblement el 31/1/76. (De fet, el sopar es va fer el dia 21 de febrer de 1976). Seria la primera pedra fonamental de la iniciació de les tasques públiques del C.C.C. a Menorca. Tot això començaria ja ara amb una campanya pública d’adhesions a la vostra persona i a tot el que signifiqueu per a la nostra cultura (…)

És possible que, per compromís o per molts altres motius, hi hagi qualque Ajuntament o alguna altra entitat que decideixi fer-vos un homenatge. Per això mateix noltros voldríem avançar-nos. Que s’ajuntin també aquestes entitats al nostre homenatge, per tal que aquest esdevingui una presa de consciència del que vós heu estat, del que és la nostra cultura i del que és tota aquesta realitat ètnica (he de reconèixer que aquesta paraula que aleshores vaig escriure em produeix avui una mena de calfred) que denominem Països Catalans.»

El sopar, degudament autoritzat pel Delegat del Govern a Menorca, fou, certament, un homenatge popular a Francesc de Borja Moll, però fou també, com nosaltres volíem, una gran demostració pública —possiblement la primera— d’una oposició democràtica que pugnava per transformar les estructures de l’estat. Aquell vespre s’escoltaren els discursos de Climent Garau, d’Andreu Murillo, de Joan Hernández Mora, de Pau Faner, de Llorenç Olives i també el meu. A més, naturalment, del discurs de resposta que, a tots aquests, féu el senyor Moll.

D’això han passat ja vint-i-vuit anys. Doncs bé, jo, aquell 21 de febrer de 1976, vaig dir, entre d’altres, les següents paraules: “Quan a un home se li arriba a reconèixer la feina d’anys i anys de sacrifici, com us ha passat a vós, normalment solen sortir-li innombrables amics, fins aleshores desconeguts, i fervents admiradors que massa vegades havien demostrat una indiferència sospitosa, si no una animadversió patent. I és possible, fins i tot, que aquestes persones, aprofitant les noves circumstàncies, volguessin esdevenir protagonistes d’un homenatge que, de fer-se així, estaria mancat del més elemental sentit de serietat.

És precisament això el que ha volgut evitar el Congrés de Cultura Catalana a Menorca, i ho ha volgut fer, però, sense excloure ningú. El Congrés, doncs, us ofereix, l’homenatge de tota Menorca; un homenatge que, a més d’implicar un reconeixement de la vostra tasca científica i cultural, vol també ésser una presa de consciència del que vós heu estat, del que és la nostra cultura i del que és tota aquesta realitat que denominem Països Catalans.

Es tractava d’evitar, doncs, tot tipus de xovinisme o de localisme absurd. Es tractava de superar i desautoritzar, en certa manera, l’actitud d’aquells maonesos que es diuen molt maonesos, però que s’han negat a donar la llengua catalana als seus fills. Es tractava de demostrar que no era possible que us oferissin l’encens aquells ciutadellencs, molt ciutadellencs, que neguen, però, la seva arrel catalana. Es tractava de fer veure que no podem entendre que lloïn i enalteixin la vostra gran obra uns menorquins, molt menorquins, que són però partidaris acèrrims d’un centralisme ferotge. Es tractava de demostrar, en definitiva, que la Cultura Catalana és una complexa realitat que ens envolta, a la qual no podem renunciar sense abdicar d’una part essencial de la nostra condició d’homes i de ciutadans.”

Avui, amic director, tot això que vaig dir aquell vespre, fa gairebé vint-i-vuit anys, possiblement podria repetir-ho sense desdir-me de res. Tanmateix jo no som el que era. I no ho dic, només (o no ho dic especialment), perquè els anys em pesin (que em pesen, i molt), sinó perquè (i en això vaig molt més lleuger que abans) la meva ànima s’ha alliberat d’aquell anhel que tenia aleshores de fer-me un lloc en el món. Avui, estimat Bosco, també com l’autor de Pessoanes (encara que, això sí!, amb força menys talent), “escric / segut a terra en un verdós quadern, / al marge ja d’ensomnis i de grups. / Fa temps que, solitari, he dimitit / de tota cursa esclava per triomfar.” Avui, el camí que besllum entre boires és un altre: El que —“dura tamen molli, saxa cavantur aqua”— marcava, fa aproximadament tres quarts de segle, l’inoblidable senyor Moll.


%d bloggers like this: