La temptació del populisme

by

Estimat director:

Fou Ignasi Mascaró el qui, no fa massa dies, va escriure sobre Eric Hobsbawm, el qual, uns mesos enrere, ha publicat la seva autobiografia (“Años interesantes. Una vida del siglo XX”, Crítica, Barcelona 2003). Bé, confés que de Hobsbawm només havia llegit fins avui un llibre. I, a més, el vaig llegir fa trenta anys, “Las revoluciones burguesas” (Guadarrama, Madrid 1971). L’he cercat a la meva biblioteca i l’he trobat, efectivament, amb força subratllats amb blau i vermell, diferenciació que no he sabut interpretar avui però que devia significar alguna cosa aleshores, quan a la Universitat de Barcelona (cabells llargs, poblades barbes) ens preparàvem per a fer la revolució.

No haver llegit altres obres de Hobsbawm m’impedeix, evidentment, de parlar de la seva obra amb autoritat, encara que no m’estaré d’aprofitar unes paraules del professor per a referir-me a una qüestió que, com saps, em preocupa. Heus ací la frase de Hobsbawm (El País, 15 de març de 2003): “Las viejas ideologías de progreso e ilustración en el mundo, incluyendo el socialismo y el comunismo, se han debilitado y ahora hay tres grandes ideologías. Una es la utopía del libre mercado absoluto. La segunda, la xenofobia. Y la tercera, el fundamentalismo, pero no sólo el fundamentalismo musulmán. No deberíamos desestimar el fundamentalismo cristiano que hay en Estados Unidos, ni el fundamentalismo judío, ni el extremismo hindú, en la India, muy fuerte en estos momentos…”

No et parlaré, però, de la primera d’aquestes ideologies (la utopia del lliure mercat) perquè no crec que pugui afegir-se res més a la frase de Miguel Herrero de Miñón, el qual, després d’afirmar que “Soy católico practicante. Soy del PP y conservador liberal”, es demana també si és de dretes. I aquesta és la seva resposta: “¿De derechas?: La derecha hoy ¡no conserva nada!, está sacrificándolo todo al máximo beneficio económico” (La Vanguardia, 20 de març de 2003). Tampoc no et parlaré de la ideologia citada en tercer lloc (el fonamentalisme), i em cenyiré a la xenofòbia, una posició ideològica que està prenent volada a mesura que la immigració ens envaeix i, lentament, transforma el nostre panorama convivencial.

“Equatorians de merda!”, cridà fa uns dies una al·lota jove que, en presència meva, s’enfrontà amb un grup de quatre immigrants que, segons ella, acabaven de robar-li unes cerveses a la gasolinera on estava servint. Pel que vaig poder veure (els fets succeïren quan jo entrava disposat a pagar l’autoservei), la jove possiblement tenia raó pel que fa al robatori, però ara no vull referir-me a aquest furt, naturalment condemnable, sinó a la reacció de l’empleada, a aquest “equatorians de merda!” que vaig escoltar i que possiblement no hauria escoltat si els protagonistes de la malifeta haguessin estat, posem per cas, uns joves de Maó.

Diguem, però, que aquest tipus de reacció no pot examinar-se com un cas aïllat, ans comporta una actitud (en el fons una ideologia) que s’estén per tota Europa (l’Europa rica que rep la immigració, es clar), com una taca d’oli. ¿I en què es tradueix aquesta indignació xenòfoba? Doncs en la formació d’un populisme polític, revestit de nacionalisme, que amenaça de canibalitzar la democràcia com a sistema polític de convivència. D’ací la força de Le Pen a França, de Carl Hagen a Noruega, de Jörg Haider a Àustria, d’Umberto Bossi a Itàlia, de Vladimir Meciar a Eslovàquia, del partit de Pim Fortuny (assassinat fa un any) als Països Baixos, de Corneliu Vadim Tudor a Rumania, d’István Csurka a Hongria, d’Andzej Lepper a Polònia, de Pia Kjaersgaard a Dinamarca, de Christoph Blocher a Suissa, o bé de Paulo Portas a Portugal, per no citar Vojislav Seselj (líder del partit més votat a Sèrbia a les eleccions de fa tres setmanes) ni Slobodan Milosevic que, juntament amb Seselj, ha sortit elegit diputat, tot i que un i altre són jutjats en aquests mateixos dies pel Tribunal Penal Internacional per crims contra la humanitat.

És, doncs, indubtable, que el populisme ha fet una entrada triomfal en els sistemes democràtics, trasbalsant els elements que tradicionalment diferenciaven l’esquerra de la dreta i trepitjant molts dels punts on una i altra convergien. I ho ha fet, curiosament, aprofitant-se dels mecanismes de la democràcia per conquerir el poder, objectiu aquest que, a la vista dels resultats que va obtenint, no pot considerar-se ja com un impossible.

L’èxit del populisme d’avui, amic director, es fonamenta en dos punts: primerament, en la facilitat amb què els populistes s’alliberen de la ideologia (sigui aquesta de dretes o d’esquerres), aprofitant les escasses diferències que hi ha, de fet, entre unes i altres, fins al punt que podem afirmar que, governi qui governi, sabem ja quina política es farà. I segonament, en la manya que tenen els seus sacerdots per a remoure els instints egoistes dels ciutadans que, per salvar allò que consideren com a més propi, no dubten de renunciar als seus principis bàsics en nom d’uns interessos materials (i fins i tot espirituals) que, qualsevulla que sigui el seu valor, són, però, notòriament inferiors als principis de llibertat, d’igualtat i de fraternitat que heretàrem de la Revolució Francesa.

El semiòleg Umberto Eco ha dit recentment que el populista és aquell polític que es crea una imatge virtual de la voluntat popular. Això ho feia Mussolini reunint a la Piazza Venezia cent o dos-centes mil persones que l’aclamaven, les quals, com a actors, jugaven el rol d’aquest “poble” per al qual el líder feixista estava governant. Ah, per cert! ¿Te’n recordes de Franco, a la Plaza de Oriente, estimat director?

I això ho fan els populistes perquè, actuant d’aquesta manera, acaben per identificar els seus projectes personals amb la voluntat de “part” d’aquest poble amb la qual ells han decidit vincular-se. I si després aconsegueixen el resultat perseguit, transformen (o més aviat hauríem de dir que confonen) aquesta “part” de ciutadans amb “tot” el poble, i acaben menyspreant els dissidents que titllen d’antipatriotes o, ras i curt, de traïdors. I d’aquí a la dictadura, estimat director, només hi ha un pas.

Dit això, hauràs de convenir, però, que cap d’aquests prototipus de polític populista és transportable al cas espanyol, tot i que, al llarg del segle vint (i no només durant la dictadura de Franco) hi ha hagut exemples clars de polítics que s’han sentit temptats per l’esquer del populisme. Avui, però, tot i que la xenofòbia s’ha introduït entre nosaltres i em sembla que va creixent, ni Aznar, com a líder més destacat del nacionalisme espanyol, ni tampoc cap dels líders dels nacionalismes perifèrics (estiguem o no d’acord amb les seves polítiques) encarnen aquest populisme de què t’estic parlant. Tanmateix cal que no baixem la guàrdia perquè el populisme és un d’aquests fenòmens que distingim plenament quan es manifesta a d’altres països però que, curiosament, ens costa de veure quan és a nosaltres que ens està concernint.

Anuncis

%d bloggers like this: