Palestina

by

Estimat director:

Fa molt pocs dies que els diaris i les ràdios ens sorprenien amb la notícia dels atemptats d’Istanbul on Al Qaeda provocà un reguitzell de morts en el més gran dels atemptats succeïts a Nova York d’ençà l’onze de setembre de 2001. Dues setmanes després d’haver fet volar un conjunt residencial a Riad i cinc dies després de destruir dues sinagogues a Istanbul, els homes d’Ossama Bin Laden devastaren dos objectius britànics també a la capital turca: el consolat i la seu del banc HSBC. Resultat: com a mínim 27 morts —entre ells el cònsol, Roger Short— i més de 450 ferits, la majoria musulmans.

Qualsevol que sigui el nostre criteri sobre l’actuació de Bush, de Blair i (en menor mesura) d’Aznar en la guerra d’Iraq i en la seva particular (i discutible) lluita “contra el mal”, i qualsevol que sigui la nostra posició ideològica respecte del problema palestí i, més en concret, de l’actuació del govern israelià en aquella terra de permanent conflicte, no podem, però, tancar els ulls sobre aquesta plaga terrible que el fonamentalisme religiós musulmà està abatent sobre nosaltres. Un fonamentalisme —no ho oblidem— que, no només posa en els seu punt de mira els Estats Units, la Gran Bretanya i, en general, el que coneixem com a Occident, sinó que s’abat també sobre l’Aràbia Saudita (pensem en l’atemptat de fa unes setmanes a Riad) i s’abat ara sobre Turquia, un país governat per un partit musulmà que actua, però, en el marc d’un estat presidit per lleis laiques.

La novetat principal d’aquest fenomen és que, d’uns anys ençà, es val de comandos suïcides per a dur a terme les seves accions, fet aquest que dota els atacs d’una gran precisió i d’una eficàcia que d’altra manera no seria possible.

Davant això, la pregunta que hem de fer-nos, amic director, és simplement aquesta: ¿Què fa que sigui possible que, en un conjunt molt gran de persones, hagi arrelat la convicció que morir matant d’aquesta manera tan cruel i indiscriminada pot esdevenir, per a ells, la forma més sublim de martiri i, doncs, de purificació personal? I la resposta, per paradoxal que ens sembli, hem de trobar-la en la religió, en una religió —l’Islam en aquest cas— que, raonablement o irracionalment, s’esdevé la causa última d’aquestes, per a nosaltres, actuacions incomprensibles.

Dic això perquè he tingut l’oportunitat de llegir aquests dies part del diari que Iman Samudra, un dels islamistes detinguts i condemnats a mort a conseqüència de l’atemptat de Bali (l’octubre de 2002) ha escrit. Es tracta d’un text bellíssim des del punt de vista literari, la lectura del qual et deixa, però, eixut. Iman Samudra descobrí —segons ell mateix ens confessa— la seva vocació de kamikaze en un llibre del professor Abdullah Azzam, que era un doctor de la llei islàmica diplomat per la universitat Al Azhar, d’Egipte. Aquest era palestí d’origen i s’havia unit als moudjahidins d’Afganistan abans de trobar la mort, l’any 1989, en un atac amb explosius que tingué lloc a Peshawar (Pakistan). L’obra d’Azzam desvetllà, doncs, en l’adolescent Iman Samudra un formidable ardor per la djihad: “Els qui llegiren aquest llibre, Inch Allah, veieren con el seu cor s’obria al desig de partir amb la djihad i de prendre les armes a l’Afganistan —escriu—. Però en aquesta època, jo tenia només 16 anys i no podia sinó somiar, viure i finalment restar dins els núvols.”

Iman ens conta llavors que, després de la lectura d’aquest llibre miraculós, començà a pregar perquè Allah li donés l’ocasió de reunir-se amb els moudjahidins de l’Afganistan. I el somni acabà fent-se realitat. Un dia, s’acomiadà dels seus pares, recollí una petita quantitat de diners, obtingué el seu passaport i es dirigí a Karachi, al Pakistan, on coincidí amb un grup de moudjahidins indonesis que acabaven d’arribar a Peshawar. S’hi uní i, amb ells, començà la preparació: “La nostra música —escriu Iman Samudra— era l’esclat dels obusos i les detonacions de les armes antiaèries; els nostres cants eren el nasyid (una mena de cant a cappella per a despertar l’ardor de la djihad); la nostra salmòdia era la recitació de versets de l’Alcorà durant vint-i-quatre hores seguides, prenent els uns el relleu dels altres”.

Si deixem aquest cas a part i passem a Palestina, ens trobarem aviat amb una situació semblant. Abans, però, de referir-m’hi, et puntualitzaré, estimat director, que no és el meu propòsit d’analitzar ara la crítica situació entre Sharon i Arafat, matèria que exigiria tota una altra carta i, naturalment, m’obligaria també a parlar del terrorisme d’estat que duu a terme (i de manera implacable) el govern israelià. No és això, però, el que m’interessa destacar ara, sinó que vull només cenyir-me a aquesta actitud militant de guerra santa que és capaç de dur a qui l’assumeix fins a l’extrem del suïcidi.

Fa poques setmanes, en unes declaracions fetes per Eyad El Sarraj, de 59 anys, activista en favor dels drets humans i director dels serveis psiquiàtrics en tota la franja de Gaza, aquest psicòleg i humanista ens explicava que, en aquest territori on habiten 1.300.000 persones (de les quals, un 45 per cent són menors de 15 anys) hi ha nombrosos casos en què els joves confessen que el seu somni és convertir-se en màrtir suïcida a Israel. De fet, segons l’estudi, un 24 per cent dels fillets consultats menors de 12 anys confessen que la seva màxima aspiració i el seu més gran desig en la vida és convertir-se en shahids, en màrtirs kamikazes.

Potser tot això és mínimament comprensible si constatem que els palestins constitueixen una societat que viu en traumes continuats i sense solució d’ençà que, l’any 1948, es constituí l’estat d’Israel, però no deixa de ser un fenomen preocupant i terrible, que s’alimenta a ell mateix, i que certament no ajuda a apaivagar l’actitud bel·licista dels membres de l’aliança contra el mal que capitaneja un Georges Bush que, per cert, no sembla que sàpiga massa com ha de resoldre (o potser hauríem de dir com ha de treure’s de damunt) el gravíssim problema que ell (i els seus aliats) han contribuït a crear a l’Iraq.

Però el que, de fet, amic director, no deixa de ser paradoxal és que sempre, des que el món és món, hagin estat les religions i els nacionalismes (idees, per altra banda, tan carregades de virtuts i de bondats) la causa d’algunes de les tragèdies més grans que han sofert els homes.


%d bloggers like this: