Els problemes de La Constitució Europea

by

Estimat director:

No sé si tu i jo acabarem veient una Constitució Europea, ni sé tampoc si aquesta podrà implicar els beneficis polítics que suscita, però el cert és que s’avança vers aquest objectiu i això crec que s’ha d’avaluar com a extraordinàriament favorable. Tanmateix el camí no serà fàcil com s’ha vist a la conferència dels vint-i-cinc ministres d’Afers estrangers que s’han reunit a Nàpols els passats 28 i 29 de novembre, en un moment particularment difícil a conseqüència de les maniobres que els dos pesos pesats de la Unió (Alemanya i França) han dut a terme per estalviar-se de complir les regles europees en matèria de dèficit públic, decisió que ha despertat els temors dels estats més petits (o menys poderosos) respecte del projecte de Constitució preparada per la Convenció.

Ara per ara, els principals punts sobre els quals hi ha dissensió són bàsicament aquests:

  1. El procediment de vot en el Consell de ministres.- Defensat pels estats fundadors de la Unió, i per una majoria de països, la fórmula de la doble majoria qualificada prevista pel projecte constitucional no obté l’aval de Polònia ni d’Espanya, que s’aferren als acords presos a Niça el mes de desembre de 2000. En el nou projecte imaginat per la Convenció de Valéry Giscard d’Estaing s’estipula que les decisions seran adoptades en Consell de Ministres si obtenen el vot de la majoria de països membres (13 de 25) que representin al menys les tres cinquenes parts (un 60%) de la població de la Unió, fórmula que afavoreix (jo crec que justament) Alemanya i França i perjudica Polònia i Espanya. Aquests estats s’hi oposen fermament, car la nova regla de vot, avantatjosa per als grans països, els relegarà al rang de potències mitjanes i els privarà del dret de bloquejar les decisions.

    En el tractat de Niça, amb gran èxit de José María Aznar, Espanya havia aconseguit 27 vots en el Consell de ministres de la Unió, com Polònia, mentre que Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit en tindrien 29. Ara, ras i curt, els alemanys es neguen a mantenir aquesta fórmula que dóna 29 vots a 82 milions d’alemanys, contra 54 vots per 80 milions d’espanyols i de polonesos.

  2. La composició de la Comissió europea.- Per tal de preservar el principi de col·legialitat en el si de l’executiu europeu, el projecte de la Convenció preveu una Comissió reservada a 15 membres amb dret de vot, als quals s’afegirien deu comissaris sense dret de vot. Sostinguda pels sis països fundadors de la Unió, aquesta mesura suscita l’oposició dels deu futurs Estats membres i també d’Àustria, Finlàndia, Grècia, Suècia i Dinamarca. La majoria de comissions demanen un comissari per Estat membre, amb dret de vot igual per a tots ells.
  3. El paper del Parlament en el procediment pressupostari.- El Parlament europeu i la Comissió voldrien retardar el procés de revisió de la futura Constitució, sobretot pel que fa a les polítiques de la Unió. Per tota modificació del tractat constitucional, la Convenció ha previst un sistema de revisió força complex, que requereix la unanimitat dels Estats però també la dels Parlaments nacionals. Això pot fer fàcilment que la Constitució quedi esculpida en marbre i esdevingui del tot inoperant. La presidència italiana suggereix un retard en el procés per a revisar les polítiques internes. El Consell podria decidir una revisió per un vot de majoria qualificada, però les modificacions no entrarien en vigor fins que obtinguessin l’aprovació de tots els Estats membres. Menys estricta, aquesta solució corre el risc de ser refusada per la majoria dels Estats.
  4. La referència a les arrels cristianes d’Europa.- Una dotzena de delegacions (entre elles l’espanyola) reclamen una referència a les arrels cristianes d’Europa en el preàmbul de la Constitució, mentre que el text redactat per la Convenció no menciona sinó les arrels “culturals, religioses i humanistes”. França i Bèlgica, campiones de la laïcitat, s’oposen a tota modificació. Itàlia espera acontentar uns i altres tot proposant, al final de les negociacions, d’inscriure l’herència cristiana d’Europa dins la Constitució tot subratllant el caràcter laic de les institucions europees.

Fins aquí, estimat director, els punts més controvertits sobre els quals hauran de tractar els caps d’estat i els primers ministres en properes reunions. Quant al primer. Aquesta darrera setmana s’ha fet un esforç per acontentar Espanya i Polònia, ja que l’eurocambra ha aprovat per majoria d’acceptar un compromís pel que fa a les xifres proposades per la Convenció, “sempre que es respecti el principi de la doble majoria” i sempre que el sostre estigui “per sota del fixat a Niça”. S’obre així la porta perquè el sostre de població passi del 60% al 66%, una tesi que el Govern espanyol ha considerat com a possible per tal de no perdre poder respecte de Niça, però que no sabem del cert si finalment reeixirà.

L’altre punt que ha provocat fortes discussions és el quart. En aquest cas no es tracta d’una qüestió de poder sinó de principis. L’Església catòlica, encapçalada pel Papa (i en això hi està també d’acord el govern de José María Aznar), ha insistit molt en la necessitat que la Constitució europea reconegui les arrels “cristianes” i no s’acontenta amb la referència que es fa a les arrels “religioses”, força més ampla i de menys compromís. Estam davant una matèria controvertida —tot i la seva intranscendència de fet— que és capaç de provocar forts enfrontaments dialèctics entre els defensors d’una o altra posició. Potser des d’un diari com el nostre, el normal seria defensar la tesi del Papa que, en aquest cas coincideix amb la del Partit Popular. Tanmateix jo no crec, i ho dic amb tots els respectes, que sigui l’encertada. Perquè la Constitució europea és una norma estrictament laica, una norma que es crea per a regir una futura Unió Europea formada per vint-i-cinc estats (i possiblement algun més en el futur), tots aconfessionals, que acullen persones de molt diverses creences. Ja em sembla bé que, en el preàmbul, es faci referència a les “arrels religioses” que han influït en la configuració europea, enteses aquestes com a elements de cohesió de tots aquests estats al llarg de la història. Perquè és evident que la història d’Europa no pot entendre’s sense tenir en compte el fet religiós. Com ho és també que, en la formació europea, ha estat el cristianisme (amb les seves diferents branques) la religió que més ha influït en la formació dels estats nacionals. Però igualment hem de reconèixer que no és ni ha estat l’única religió que hi ha influït, i, atès el grau de laïcitat que presideix avui la vida política, no sembla necessari i, menys encara, indispensable, haver de citar explícitament el cristianisme quan una referència genèrica a l’element “religiós” també el pot abraçar. El mot “religiós” és més omnicomprensiu i, d’altra banda, no exclou ni menysté d’altres arrels que, tot i que en menor mesura, també han configurat el que avui entenem per Europa on d’altres confessions (pensem, sense anar més lluny, amb els jueus) tenen i han tingut una incidència que no crec que fóra just oblidar ni bescantar.


%d bloggers like this: