Josep Maria Quintana

La revista americana Time publica en el seu darrer número els minuts de l’interrogatori d’un sospitós fet a Guantánamo entre novembre 2002 i gener 2003. Detingut a l’Afganistan el mes de desembre de 2001, Al-Qahtani fou sospitós de ser un dels homes qui havien de participar en els atemptats de l’11 de setembre. El document de 84 pàgines, detalla hora a hora les humiliacions que sofrí el presoner per tal d’arrencar-li declaracions compromeses. Veiem com se li impedia de dormir, com se li obligava a orinar en els seus pantalons o com se l’interrogava vora uns cans.

Quan el ministre de Defensa, Donald Ramsfeld, autoritzà unes tècniques d’interrogatori més dures de les habituals per a certs detinguts, les sessions s’allarguen per Al-Qahtani. Un cop s’adormia, els soldats li abocaven aigua sobre el cap i se’l sotmetia a la tècnica d’“invasió de l’espai per un element femení”. Un jurista subratlla que, si els tractament soferts per Al-Qahtani fossin adverats, haurien de ser declarats contra la dignitat de les persones.

Això no obstant, l’article de Time conclou amb una afirmació força qüestionable. Diu: “En la guerra contra el terrorisme, la dignitat humana d’un fanàtic al qual s’ha arrossegat a cometre crims en massa, potser és una qüestió secundària”.

Ho deixo a la consideració del lector.

El passat dimarts va morir a Manila el cardenal Sin, als 76 anys. Sin fou un home decisiu en la lluita contra la dictadura de Marcos a Filipines i, per tant, un home al qual la sempre difícil democràcia filipina deu molt.

Un temps després de l’assassinat de Ninoy Aquino (1983) quan tornava del seu exili a Harvard, la insurrecció començà a actuar contra el corrupte sistema filipí on el president Marcos i la seva esposa Imelda actuaven amb absoluta impunitat. Escampada la insurrecció arreu del país, l’any 1986, Sin protagonitzà una campanya a través de la ràdio demanant que no es detingués a dos revoltats il·lustres, el general Fidel Ramos i el ministre de Defensa, Juan Ponce Enrile. La realitat és que el poble seguí la consigna dels insurrectes i Washington deixà caure el que, fins aleshores, havia estat el seu gran protegit, Ferdinand Marcos, al qual, però, salvà la vida traslladant-lo a Hawai.

Molts anys després d’instaurada la democràcia, Sin fou novament decisiu a l’hora d’expulsar del poder Joseph Estrada (2001), un actor que arribà a president i adoptà una conducta absolutament corrupte. En definitiva, que el cardenal Sin ha estat, de fet, una mena de guardià de les llibertats a Filipines. Possiblement els habitants d’aquelles illes l’enyoraran.

El debat viscut aquests dies passats a la cimera europea ha posat de manifest, entre altres coses, que Juncker, president de torn de la UE fins a finals de mes, és un home d’una peça, encara que el seu país (Luxemburg) pesi poc dins el magma europeu; que Chirac i Schröder són dos líders amortitzables (si és que no estan ja amortitzats) i que Blair –tot i el seu teòric esperit rebel i insolidari- ha sortit reforçat de la brega.

De fet, Blair està plantejant la necessitat d’un canvi en profunditat de les estructures comunitàries. És cert que s’ha aferrat al “xec britànic” que no té res de modern, però el que sembla és que ell està utilitzant aquest xec com a excusa per a exigir una disminució dels subsidis agrícoles (que representen tan sols un 5 per cent de l’economia del Regne Unit) i per incentivar la política científica i educativa.

El que no quadra, però, en la figura de Blair és el seu marxamo socialista. Blair no en té res, de socialista, és un neoliberal de cap a peus, i amb un discurs ideològic que pot satisfer més els tories que no pas als laboristes del seu partit. D’altra banda, l’actitud de força davant Chirac i Schröder demostra clarament que, en el seu fur intern, està convençut que, a curt termini, ambdós seran substituïts per Sarkozy i Merkel, personatges oberts clarament al discurs neoliberal que ha adoptat (tot i la defensa del xec) Tony Blair.

Estic una mica perplex (i potser no hauria d’estar-ho) de llegir les conclusions a què ha arribat Aquilino Polaino, aquest expert citat pel PP davant la Comissió de Justícia del Senat. Catedràtic de psicopatologia de la Complutense, Polaino s’ha mostrat defensor de prestar “ajut humanitari” i teràpia als homosexuals, i ha apuntat que les persones amb conducta homosexual tenen un perfil caracteritzat, per exemple, per un pare “hostil, distant i alcohòlic” o per haver sofert abús sexual o violació per part d’algun dels seus progenitors.

Em declaro absolutament ignorant en aquesta matèria, però l’argument no em convenç. Podria dir que conec només dos casos de joves homosexuals, els quals pertanyen a sengles famílies també conegudes per mi, i posaria la mà al foc pels seus pares, que ni han estat (ni són) alcohòlics ni (d’això n’estic segur) han abusat mai d’ells. És a dir que, si més no en els casos que conec, la teoria del psicopatòleg senyor Polaino falla.

He seguit amb un cert interès el manifest que signaren una sèrie d’intel·lectuals catalans mitjançant el qual apuntaven la necessitat d’un partit d’esquerres no nacionalista. Com era d’esperar, les reaccions dels altres partits foren de manual: Els socialistes digueren que, amb aquesta idea, els intel·lectuals perseguien fraccionar el vot progressista i els nacionalistes els acusaren de lerrouxistes. Nihil novum sub sole.

Com que a mi ja m’ha passat l’època de la militància política (tot i que molts dels intel·lectuals que signen el document tenen més o menys la meva edat), la idea m’interessa només com a proposta intel·lectual. I penso que no hauríem de menysprear-la sense reflexionar-hi una mica, si més no els qui, essent catalanistes i estant de sempre compromesos amb la llengua i la cultura catalanes, no ens sentim, però, nacionalistes.

Ahir, sense anar més lluny, Ferran Toutain, un dels signants del manifest, signava un article a El Pais (“Razones para un manifiesto”) on deia coses francament interessants des d’aquest punt de vista. La qui més, segons crec, era una citació que feia d’un fragment de les memòries del pare Miquel Batllori, on el ja desaparegut intel·lectual català deia: “No me siento separatista ni política ni culturalmente. Al fin y al cabo, la convivencia de tantos siglos –por lo menos desde el siglo XV, pero ya en algunos aspectos desde antes- y las conexiones políticas de todas las tierras de la Península Ibérica, sobre todo las que después formaron la monarquía hispánica, han hecho que no tengamos que considerarnos como una nacionalidad enteramente separada del mundo hispánico.”

Doncs jo també ho sento així. Tinc un cercle concèntric que abraça Menorca; un de més gran que s’amplia a la resta de les Balears i de les terres de parla catalana; un tercer que ja enclou tota la península ibèrica i un altre que s’estén a tota Europa. I el fet que siguin concèntrics, els cercles, implica que, amb major o menor intensitat, els experimenti tots a la vegada i, per tant, no puc mai sentir-me atret exclusivament pel més pròxim, que és el que ens encasella en el nacionalisme (un nacionalisme que, ens agradi o no, sempre és excloent). Per tant, m’identifico en aquest punt amb Toutain i, especialment, amb el pare Batllori.

Mentre paladejàvem aquest comunicat d’ETA mitjançant el qual la banda anunciava que no atemptarà contra càrrecs electes dels partits polítics espanyols (per algun lloc ha de començar el final de la violència), a Madrid la infanteria catòlica es manifestava pacíficament, i fins festivament, vora la Cibeles, i ho feia amb confetis i globus, contra la llei socialista que, en entrar en vigor, permetrà als homosexuals contreure matrimoni civil i adoptar. Aquesta infanteria catòlica que comandaven per igual el cardenal Rouco Varela, arquebisbe de Madrid, i els diputats i exministres del PP, Acebes i Zaplana, oferint-nos així una versió modernitzada de la simbiosi entre l’altar i el tron (encara que avui el PP no estigui exactament en el tron, ans es trobi a l’oposició dels qui hi estan), havia fet envestir com a sapadors el “Foro Español de la Familia”, tot intentant obviar el que era obvi (dir que protestaven contra el matrimoni dels homosexuals) i adoptant com a lema un eufemisme positiu: “A favor de la família”.

Ben a la vora, a la plaça de Castilla, Carlinhos Brown arrencava una mena de festa abarrotada de joves i de progres que d’alguna manera es va convertir en una mena de contramanifestació.

Un observador poc informat potser diria que, a Madrid, en el mateix eix de la Castellana, les dues Espanyes havien novament ressorgit. Però, tot i que aquest observador té elements per a parlar així, la realitat és que en alguna cosa hem progressat –i no és poc! Fa cinquanta anys, aquestes dues Espanyes s’haurien esbatussat de manera immisericorde. Avui, en canvi, diuen el que pensen sense ni tan sols destrossar material urbà. Potser haurem d’acabar felicitant-nos-en.

Valery Giscard d’Estaing ha publicat un molt llarg article a Le Monde analitzant el fracàs del referèndum a França, article sobre el qual m’agradaria reflexionar en la meva propera lletra de batalla. Avui oferiré només al lector algunes reaccions que m’han semblat interessants referides al nou govern francès:

Segons el Frankfurter Allgemeine Zeitung (Frankfurt), “Chirac no ha donat una clara resposta al no en massa de França. La sorpresa que constitueix el tàndem dirigent Villepin-Sarkozy potser emmascararà durant un temps el fet que el titular de l’Elisi no sàpiga on va. Però els francesos –diu el diari alemany- haurien de preparar-se per a un espectacle polític que algú ha qualificat d’òpera bufa”.

Le Temps (Ginebra) diu del tàndem Villepin-Sarkozy: “Darrera aquests dos homes, Jacques Chirac desapareix usat pel poder i desacreditat pels seus eterns canvis (…) Hi ha un perfum de IV República que fa por en aquest conjunt d’homes fogosos a l’assalt de Matignon. I res no seria més perjudicial per França (i també per Europa) que haver de sofrir vint-i-dos mesos de querelles ministerials.

“Que l’esquerra hagi estat l’avantguarda del no vencedor i s’hagi autodestruït alhora –opina New Statesman (Londres)- resumeix perfectament les contradiccions polítiques dels francesos. La més gran paradoxa del salt en el buit dels electors socialistes és que aquest “no” ha posat el poder a mans d’un temible Nicolas Sarkozy.”

Tot això està d’acord amb el titular d’un article editorial de The Economist (Londres) que s’intitula així: “Senyor Chirac, hauríeu de tocar el dos”.

De cop sembla que tots ens hàgim tornat insolidaris. El fracàs dels referèndums a França i a Holanda no sols han posat en entredit el futur de la Constitució europea, sinó que ha fet entrar la UE en una mena de carreró sense sortida, fins al punt que sembla difícil que puguin formar-se els pressupostos ordinaris per al període que va de 2007 a 2013.

Chirac y Blair escenificaren fa uns dies el seu desacord, i mentre el president gal no vol baixar les subvencions a l’agricultura (que beneficien molt França), Blair argüeix que no és possible que el 40 per cent del pressupost se l’endugui un sector que ocupa un 2 per cent de la població, i es nega a renunciar al xec britànic que arrabassà a la Comunitat Europea la seva antecessora, senyora Thatcher l’any 1984.

És curiós que en plena folla carrera per veure qui de tots és el més insolidari, dimarts passat, Blair i Chirac es reunissin amb Kofi Annan a l’Elisi (París) i amb directius de 140 empreses de 33 països, davant els quals el primer ministre britànic féu una crida en favor del desenvolupament de l’Àfrica, que és el lema de la propera cita del G-8 a Gleneagles (Escòcia). I dic que és curiós perquè són precisament aquestes enormes subvencions a l’agricultura europea les que d’alguna manera bloquegen l’avenç de les agricultures de països subdesenvolupats, que es veuen impossibilitats d’exportar a Europa (i sobretot als Estats Units) a causa de les mesures proteccionistes europees i nord-americanes.

Per a reduir la pobresa en el món subdesenvolupat, no sols ens calen paraules, sinó fets. I això és ja més difícil.