Estimat director: Aquest matí, quan he obert el darrer volum de “Qüestions de vida cristiana” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, núm. 217-218), m’he alegrat de trobar un article no massa llarg d’un vell amic, Xavier Moll, teòleg, músic i musicòleg, capellà secularitzat i home d’una gran talla, no només intel·lectual sinó també personal.
La darrera vegada que vaig parlar amb Xavier Moll va ser durant la primavera de 1989, si la memòria no em falla. Jo havia descobert aleshores la necessitat de forjar-me com a escriptor creatiu, i estava preparant el que seria el meu primer treball d’aquest signe, una narració, Retorn a Solterra, feta amb més bona fe que mestria (d’ací que avui la rebutgi gairebé íntegrament) que va publicar l’editorial Nura de Ciutadella, l’any 1991.
Un capítol d’aquell llibret, per cert bellament il·lustrat amb dibuixos a tinta de la meva filla Elisabet, que aleshores tenia setze anys, el conformava un llarg soliloqui d’un capellà jove, que havia forjat les seves armes teològiques durant els anys seixantes, i que, segur de la seva mort propera per mor d’un càncer, reflexionava sobre el que havia significat per a ell el compromís de fe.
Per escriure aquest capítol vaig recórrer a una extensa documentació de l’època que va prestar-me el ja fa temps desaparegut mossèn Bartomeu Febrer, que aleshores formava part del denominat “equip del Carme” amb els també mossens Josep Seguí i Joan Febrer. El que va ser, però, decisiu per a la configuració d’aquell capítol que, pres com a unitat, penso que encara s’aguanta prou bé (no així el conjunt del llibre), va ser la llarga conversa (dinar inclòs) que vaig tenir amb Xavier Moll a la seva casa de Dosrius (El Maresme) un dissabte de primavera.
Recordo molt bé aquella caseta aïllada on vivia amb la seva muller i una criatura de bressol. Dins el menjador hi havia una espineta (instrument de la família de les cítares, amb teclat i mecanisme per a pinçar les cordes, semblant al clavecí) i unes butaques senzilles on ell i jo vam parlar d’una època que els dos havíem conegut, ell des de la maduresa i jo com a jove que s’estava formant. De fet, el mossèn del soliloqui es correspon molt més amb un home de la seva edat que de la meva.
Aquella conversa va ser, doncs, decisiva per a compondre el text que figura avui en aquest llibret, text que, abans de publicar el llibre, i a instàncies del qui era aleshores rector del seminari de Menorca, el ja desaparegut mossèn Miquel Anglada, va servir-me per a pronunciar la lliçó inaugural del curs acadèmic en aquell seminari, el 12 d’octubre de 1990, sota el títol “L’Església del postconcili, un testimoni de fe”.
Dic tot això, amic director, perquè l’article de Xavier Moll (“La teologia en crisi”) m’ha evocat aquell temps i m’ha fet reflexionar sobre algunes qüestions que em semblen interessants.
La primera (encara que no sigui possiblement la més destacable des d’un punt de vista objectiu) és la que cerca de trobar una resposta a la crisi actual de la teologia en el fet que aquesta visqués amb una certa opulència durant els anys del Concili. I la resposta que dóna Xavier Moll (que possiblement farà feliç a aquells catòlics postmoderns tan à la mode avui que, a través d’un insigne representant seu em demanaven a crits que em reciclés, “¡recíclese señor Quintana!”, deien), és que tal vegada el desinterès d’avui podria tenir la seva arrel en l’eufòria d’ahir. I davant la constatació que, per a molts, sembli avui possible fer una pastoral sense teologia, Xavier Moll sospita, a tall d’hipòtesi, que el desinterès actual podria tenir la seva arrel en l’eufòria d’ahir. “Si ho pogués dir amb cruesa –escriu-, afirmaria que ara sofrim les conseqüències d’un pecat d’arrogància. No és ara el desencís d’unes esperances frustrades, perquè la reforma conciliar, molts la van interpretar més en un sentit de rebutjar el passat amb pretensions de fer-ho ara tot nou i millor, que no pas de redreçar humilment, laboriosament, el que s’havia torçat. Si ara un repassa la literatura de divulgació teològica d’aquells anys, s’adona que hi abunda més la denúncia que la solidaritat.”
Però el que realment denuncia Xavier Moll en el seu article és el fet –que ell constata com a més evident cada dia- de tancar la teologia dins les facultats. “És molt discutible –diu- que la decisió de separar la ciència de la vida sigui avantatjosa per a la vida pública”, d’ací que destaqui tres conseqüències directes d’aquesta separació per a la mateixa ciència:
“Primera.- La separació pot donar la impressió de zona protegida, però, per això mateix, ja vol dir que no s’hi respira el mateix aire que a fora i dóna al conjunt una certa condició d’artificialitat. Aquí és on s’ha de situar l’observació de Walter Kasper quan diu que la teologia s’escarrassa a respondre preguntes que ningú no fa.”
“Segona.- Aquesta zona protegida també condiciona una limitació del públic receptor. Si es pot parlar d’una producció teològica, també caldrà identificar el seu consumidor: ¿Per a qui escriu el teòleg els seus llibres? Segons el que he dit abans, els deu escriure per als qui també es troben dins el mateix recinte tancat, és a dir, per a altres teòlegs.”
“La tercera vol ser complement de la primera: en dir que la teologia respon a preguntes que ningú no fa, deixa suposar que no deu respondre a les preguntes que es fan: vull dir, les preguntes que es fan a fora del seu recinte tancat.”
Hi ha, però, a l’article una observació que em sembla fonamental per al nostre món d’avui en el qual, se suposa que per raons d’eficàcia pastoral, s’abandona sovint la teologia per la psicologia, o en general per les ciències humanes, potser perquè aquestes parlen amb termes més assequibles i d’alguna manera poden provocar un major aplaudiment del lector.
Moll es nega a definir la teologia en aquest article seu en el qual tanmateix en constata la crisi actual, però no s’està d’encetar una qüestió que li sembla clau: la de dirimir si a la teologia li correspon respondre a preguntes o fer-ne. Doncs bé, ni una cosa ni l’altra, observa Xavier Moll, perquè “això seria reduir una ciència a la seva utilitat”. I aquest reduccionisme és –diu- “una malaltia contagiosa que ja s’ha escampat també a les altres facultats [de ciències humanes]: l’ideal acadèmic per a molts avui ja no és adquirir saviesa, sinó competència, i amb aquesta finalitat d’una ciència només n’interessa el caire útil.”
“Els objectes d’ús, quan ja no serveixen, es llencen. A l’edat mitjana es devien llençar molts manuscrits de llibres, quan eren massa vells o s’havien de substituir per uns altres. Llàstima!, diu avui l’historiador, però és comprensible: una cosa només interessa mentre serveix. Després va venir el Renaixement, i els seus prohoms es van posar a aplegar febrilment tots els manuscrits de l’antiguitat que van poder haver, no perquè fossin vells, sinó pels ideals d’humanitat que representaven. I tot va ser molt bonic fins que el moviment es va convertir en finalitat en ell mateix. I l’humanisme esdevingué filologia, en què la correcció compta més que la bonesa. El que havia estat objecte de contemplació esdevé tasca, l’encís del spectat et audit de Catul davant la persona estimada contrasta amb el tipus de l’home preprogramat que no està en posa si no porta entre mans algun treball a fer. La mirada cap a fora del contemplatiu es torna introspecció”, diu Xavier Moll, i a mi la seva reflexió em sembla admirable.
Josep Maria Quintana 