»Han passat ja prou anys -continuà dient John Hume-, i d’aleshores ençà han succeït moltes coses: Newcastle ha deixat el govern disconforme amb la Pau de París, Menorca torna a ser britànica… -Hume es passà la mà esquerra pels cabells i féu una glopada de brandy. Callà uns instants, com per a posar en ordre les seves idees, i deixà la copa sobre la taula. Després continuà-: Uns mesos després de l’afusellament de lord Byng damunt la coberta del Monarch, vaig rebre una carta del primer ministre amb la qual em convidava a sopar a casa seva. La invitació em sorprengué perquè no és habitual que un primer ministre convidi un jove tinent a la seva taula. La carta, però, era clara. Me l’havia portada a mans un lacai que va acudir al meu domicili de Londres un dia que jo estava de permís. Vaig llegir-la dos cops i, després, li vaig donar una esquela que vaig escriure allí mateix per dir que acceptava honorat la invitació. A la carta, lord Newcastle m’avançava ja el motiu d’aquella iniciativa: volia saber de primera mà què havia succeït en el Monarch el dia que afusellaren lord Byng. -Hume s’aturà, begué una mica més de brandy i novament prosseguí el relat que escoltaven els seus interlocutors atentament-. Com podeu comprendre, jo no sabia si m’havia de prendre com una bona o una mala notícia la invitació, però calia afrontar les circumstàncies i així ho vaig fer. El dia de la citació, vaig dirigir-me, doncs, a la residència de lord y de lady Newcastle. Vaig identificar-me a l’entrada i la guàrdia em deixà passar. Era l’hora prevista i allí m’esperava aquell mateix lacai que m’havia portat la carta a mans. Educadament va acompanyar-me cap dins i, només uns minuts després d’entrar, em vingué a trobar lord Newcastle. Jo vestia el meu uniforme de tinent i vaig quadrar-me com les ordenances prescriuen. Ell, però, em va dir que deixés de costat el protocol. I, un cop entràrem en el menjador, va demanar-me què opinava de tots aquells fets. Jo, que no sabia prou bé com m’havia de comportar davant aquell interrogatori, vaig optar -ho reconec- per mostrar-me llagoter: “Congratulations, senyor -li vaig dir-, penso que heu sabut convertir en un èxit allò que s’hauria pogut retornar contra vós.”
»Diguem que lady Newcastle, a qui va presentar-me tot seguit, no s’oposava a tenir convidats, i menys si aquests podien ajudar el seu marit a fer carrera política. Però no li abellia que escollissin un dels seus àpats per a tractar les qüestions de govern, perquè allò implicava deixar en segon terme el plaer de les menges, cosa que no suportava. I si ella, després, demanava al ministre: “¿Què, estimat, era bo el ragoût?”, i ell responia: “Oh, sí, ha estat deliciós”, i el que li havia servit era, posem, un ànec amb fruites (i això -val a dir-ho-, li ho havia fet més d’un cop), aleshores lady Newcastle s’enutjava d’allò més i provocava al ministre una mena de crisi per ventura més greu que algunes d’aquelles turmentes polítiques que sovint l’afectaven.
»-Asseieu-vos, tinent, i no li feu gaire cas -em digué aleshores lady Newcastle-, que el meu marit pensa només en la política, i això no està bé.
»Jo vaig respondre amb un somriure força discret mentre el ministre fitava lady Newcastle amb ulls displicents. “Bestieses”, pensava.
»-Bé, Hume, segons veig tenia pasta d’heroi el nostre home.
»-Sí, senyor -vaig contestar-. Cal reconèixer la seva dignitat en moments tan difícils.
»-Admiro, tinent, la vostra benvolença, però… ¿què pot tenir de valent un home que, davant l’enemic, ha demostrat amb escreix una tan gran covardia?
»-La seva versió d’aquells fets -em refereixo a la versió de John Byng, naturalment, i perdoneu, la meva franquesa, senyor- era una altra. Ell sempre va acusar l’Almirallat de la derrota. O el que és el mateix, us acusava a vós. I, amb vós, el Govern de la Corona.
Josep Maria Quintana 