Josep Maria Quintana

La polèmica llençada per Jacques Chirac sobre xec britànic ha fet que la qüestió fos tractada a la majoria de diaris del Regne Unit. Les seves opinions són interessants. Vegem-ne algunes de principals:

Segons el Guardian, “repensar el pressupost comunitari és una necessitat estratègica i el xec britànic pot formar part d’aquestes negociacions. Malauradament, aquesta refundició no està pas a l’ordre del dia. Avui, el que preval és l’oportunisme: Alguns exigeixen la negociació d’una part d’aquest pressupost tot negant-se, però, a tocar-ne d’altres i, especialment, la política agrícola comunitària”. Doncs bé, focalitzar-ho tot en la reducció del xec és injust. D’entrada –precisa aquest diari d’esquerres- “si és cert que l’economia britànica ha crescut un 23% entre 1984 (any que va pactar-se el xec) i avui, a la vegada que les economies francesa i alemanya s’ha estancat, ¿a qui ha de culpar-se?”. I afegeix que no es pot castigar la Gran Bretanya pel fet que les coses li vagin bé. “Londres –diu-, sense el xec contribuiria quinze vegades més que França al pressupost de l’UE”. D’ací que la millor manera de reformar les finances de la Unió seria, en opinió d’aquest diari, reconsiderar completament les subvencions agrícoles “que acaparen el 44% de la riquesa europea”.

Per la seva banda, The Independent recorda que les subvencions agrícoles “costen una desena d’euros per any a cada família europea” i que “aquestes perjudiquen directament els agricultors dels països més pobres del planeta.

Ningú, però, com l’euròfob Scotsman troba penosa aquesta polèmica entre París i Londres. “Tony Blair –diu en to de befa- no està en condicions de donar lliçons als francesos. Com a mínim, aquesta darrers han convocat un referèndum per dir el que pensen d’Europa. Els britànics, però, no ho han fet pas.” De tota manera, per aquest diari escocès, el xec britànic ha de formar part d’una negociació més global. “És essencial –diu- per als europeus que aquests assumptes siguin tractats seriosament, i no com ha fet en aquesta comèdia bufa a la què hem assistit de fa unes setmanes”.

El Daily Telegraph, per la seva banda, veu clarament l’ombra d’un complot en aquesta febre europeista contra el xec britànic. “Es tracta ni més ni menys de desviar l’atenció dels mitjans de comunicació i dels ciutadans. Tot fixant-la sobre els nostres 5 mil milions d’euros del xec, s’intenta camuflar la lenta resurrecció d’una Constitució europea que han refusat els electors francesos i holandesos. Mentre que tots els comentaristes escriuen “sobre el fracàs de Jacques Chirac, aquests obliden que els caps d’Estat han exigit de prosseguir el procés de ratificació. Com a prova d’això tenim el referèndum luxemburguès que es manté.” Aquest diari euròfob denuncia també “el menyspreu que tenen els euròcrates pels diferents pobles” i recomana als caps d’Estat que “renacionalitzin les polítiques de què s’ha fet càrrec Brussel·les”.

Jo estava dispost a escriure un comentari crític sobre la figura de Khatami com a cap d’Estat a l’Iran. I potser que la sorprenent elecció del superfonamentalista Mahmud Ahmadineyad, amb un 60 % de vots, sigui la major crítica que es pugui fer de la situació que Khatami ha deixat en aquell gran país que, no ho oblidem, George W.Bush, ha indexat entre els que conformen l’eix del mal.

Anem, però, a les dades. Havent-se beneficiat d’un creixement entorn del 4,32% anual, l’economia ha sofert una important caiguda en la darrera etapa del seu mandat, i això a pesar de l’augment del preus del petroli. Els ingressos del petroli, del gas i dels productes associats han passat de 18,4 mil milions de dòlars l’any 1997 a 42,9 mil milions de dòlars el 2004. El govern ha aconseguit reduir i estabilitzar, tal com havia promès, la taxa d’inflació en el 15,7% (quina diferència amb la taxa mitja europea!) i reduir la de l’atur, que ha passat del 16% al 10’4%. Però l’atur continua essent un problema greu amb l’arribada de joves al mercat de treball com a conseqüència d’un gran creixement de la població durant els anys norantes, fins al punt que l’Iran compta avui amb 68 milions d’habitants.

Seguint amb les dades (extretes totes d’un informe de Kaveh Omidvar, a la BBC Persian de Londres), la creació d’una reserva de divises, la reforma del sistema fiscal, l’estabilització del valor de canvi i l’aplicació de la llei sobre les inversions estrangeres configuren els principals èxits del mandat de Khatami. La prohibició que el govern fos deutor de la Banca central, la creació de bancs privats, el desplegament de les borses regionals i també de borses del metall i de l’agricultura han afavorit la situació econòmica i financera del país. Això no obstant, el fracàs en els processos de privatització i la incapacitat de suprimir les subvencions als productes de primera necessitat són considerats com els punts més febles del seu govern.

Però com he dit al principi, el problema principal a què s’enfrontarà ara l’Iran deriva de la decisió anunciada pel qui en serà nou president de prosseguir la revolució islàmica iniciada per Khomeini l’any 1979. “No hem fet la revolució per ara tenir una democràcia”, ha dit Mahmud Ahmadineyad. I si a aquesta declaració hi afegim la inequívoca manifestació de la seva voluntat de seguir amb el programa nuclear vetat per la Unió Europea, aleshores no cal ser massa intel·ligents per a predir que el futur de l’Iran (o si més no de les relacions entre l’Iran i l’occident) vindrà possiblement coronat d’espines.

Mai com en el nostre temps havíem disposat de tanta informació sobre el que està passant en el món. De fet, els mitjans de comunicació ens ho ofereixen gairebé en directe, i la televisió ens permet de presenciar els fets com si hi estiguéssim presents.

Asseguts a la butaca de la sala d’estar, mentre descansem els peus en un escambell o sobre la taula baixeta, o fins i tot mentre dinem i sopem tranquil·lament, podem contemplar imatges esfereïdores de realitats amargues o truculentes que, potser per l’habitud, gairebé ja no ens afecten.

D’alguna manera ens hem immunitzat davant el dolor, la misèria o la barbàrie. Tot ens resulta tan habitual, tan corrent, tan sòlit, que ens llisca sobre l’ànima sense a penes penetrar en el nostre univers espiritual.

Fa pocs vespres, mentre sucava unes galetes en una tassa de cafè amb llet, la presentadora del Canal + ens va avisar que les imatges que tot seguint ens oferien de la mort d’un atracador suïcida a Ankara podien ferir la sensibilitat de l’espectador. Jo, però, vaig seguir sucant la galeta i amb prou feines vaig immutar-me quan vaig veure com, efectivament, la policia turca perseguia un atracador carregat d’explosius i l’abatia a trets. Tot era natural, com en una pel·lícula. Cap mena de sentiment especial. Res d’allò que contemplava em va fer esborrifar la pell.

Els constitucionalistes espanyols copiaren del sistema alemany els mecanismes amb els quals es pot resoldre una crisi governamental. Són la moció de censura positiva, que pot presentar qualsevol grup contra el president del govern, moció que ha de dur, però, incorporat el nom d’un candidat alternatiu; i la qüestió de confiança, a la qual se sotmet el mateix president davant la cambra legislativa. Si la guanya, continua governant; si la perd, ha de dimitir, fet aquest que sol determinar la dissolució del parlament i la convocatòria d’eleccions generals.

Schröder ha jugat aquesta darrera carta un cop ha vist les grans dificultats en què es trobava per a dur a terme el seu programa de reformes, que no agradaven a la dreta ni tampoc a l’ala esquerra del seu partit. De fet, després d’haver guanyat les darreres eleccions generals del 2002 contra pronòstic, Schröder no ha tingut un sol moment de gràcia, fins al punt que el seu partit, el socialdemòcrata (SPD), ha perdut el bastió de Renània del Nord-Westfàlia on governava des de feia més de vint anys.

Tanmateix la decisió de Schröder de sotmetre’s a un vot de confiança era arriscat atesa l’aritmètica parlamentària, d’ací que l’hagi afavorit d’una manera insòlita: Fent que una gran part dels seus propis diputats (els del SPD) s’abstinguessin. ¿És lícit això? Dubtosament, ja que en el fons (i gairebé en la forma) amaga un frau de llei sobre el qual segurament haurà de pronunciar-se el Tribunal Constitucional, si algun diputat disconforme amb la jugada impugna la votació davant el màxim intèrpret de la Constitució (i sembla que algun diputat verd ja ha dit que ho farà).

Veurem també què dirà el cap de l’Estat, Horst Köhler, que té ara vint-i-un dies per a dissoldre el parlament. De tota manera, la situació de Schröder era insostenible. I si no volia cedir en la defensa del seu programa de reformes de l’estat del benestar i de l’Agenda 2010, que tants problemes li ha ocasionat dins del seu propi partit, alguna decisió radical havia de prendre.

L’elecció del president Luiz Inácio (Lula) da Silva, que tanta joia aixecà entre els progressistes del món (jo inclòs), és possible que acabi apareixent com una de les més grans manipulacions electorals del país. Totes les banderes que altre temps representaren el Partit dels treballadors (PT) s’estan embrutant de manera continuada.

I dic això perquè el que pensàvem que era la gran consigna del partit –un crit en favor de l’ètica-, poc a poc està desapareixent. Després de les declaracions de Roberto Jefferson, un diputat que pertany a un partit aliat amb el PT, la Comissió d’ètica de la Cambra de diputats va haver d’escoltar les de Delubio Soares, tresorer del PT, acusat d’haver pagat fins a 12.500 euros mensuals, des de 2003 fins a 2005, per tal d’obtenir els vots dels diputats del Partit progressista i del Partit liberal.

Però no es tracta només de corrupció, sinó també d’incompetència. Perquè la política econòmica per la què s’ha optat, lligada a la incompetència administrativa de molts alts càrrecs del PT , ha bloquejat, sembla que inexorablement, les possibilitats reals de progrés social.

Dos decennis a l’oposició i el suport de personalitats prestigioses vingudes de tots costats havien acabat per forjar la llegenda que el PT duria a terme projectes coherents en matèria d’educació, de sanitat i de seguretat. Però hem de constatar lamentablement la incapacitat dels homes de Lula per a gestionar el programes.

D’altra banda, i en absència d’una ideologia creïble, l’opció pel poder ha esdevingut la regla. Molts membres del partit s’han vist encegats per la fastuositat, pels regals, i per la possibilitat d’ascendir socialment que els ha brindat la nova situació.

No és casualitat, doncs –i ho dic sentint-ho molt-, que, al Brasil, molta gent qualifiqui ja el PT de “partido da boquinha”.

Jo crec que Federico Trillo i José Maria Aznar van actuar de manera negligent en la tragèdia del Yak-42. Responsable polític del Ministeri de la Defensa, el ministre havia d’haver dimitit com a resposta immediata al conjunt de desencerts que es produïren, no sols en la contractació de l’avió accidentat, sinó també (i especialment) en la identificació dels cadàvers. No ho va fer i això és recriminable.

D’aleshores ençà hi ha hagut, però, unes eleccions generals que han col·locat cadascú en el seu lloc, i concretament Trillo a l’oposició. Per tant, els electors han actuat i castigat l’exministre. ¿Quin sentit té que, ara, el PSOE en el poder reprovi Trillo quan aquest no és sinó un simple diputat?

No seré jo qui defensi l’exministre, però crec que aquesta cerimònia parlamentària estava absolutament fora de lloc. No du enlloc reprovar una persona que no té cap càrrec de govern. Perquè si Trillo és diputat, ho és perquè uns determinats electors han volgut que ho sigui, i ho han volgut tot sabent com havia actuat en el cas del Yakolev. Per tant, la seva situació parlamentària és impecable.

I menys sentit té encara –i això sí que és reprovable!- que el president del parlament permeti que familiars dels afectats per la tragèdia assisteixin a la comissió parlamentària amb pancartes i es permetin coaccionar, insultar i criticar un diputat –Trillo en aquest cas- que, estem o no d’acord amb ell, està actuant com a parlamentari i, per tant, exercint un dret representatiu que és capital en un estat de dret, i ho és fins al punt que la llei atorga al diputat immunitat en l’exercici del seu càrrec.

Estimat senyor: Des de la més tendra infantesa el recordo com un home gros i important, intel·ligent, cridaner, poderós i moltes coses més que no fan al cas, i em sembla impensable que la conjunció de les forces socialistes i nacionalistes (no ens deixem la copulativa per si de cas) el facin fora del poder a casa seva, on ha governat els darrers quinze anys.

Suposo que li serà dur, com dur va ser veure que un mig-amèn com Adolfo Suárez li va prendre el protagonisme de la transició, per a la qual s’havia preparat curosament a Anglaterra, com a ambaixador. La política té aquests desencants inexplicables i cal acceptar-ho. De fet, devia ser també difícil acceptar, l’any 1977, que un recentment arribat de les cavernes (em refereixo a Santiago Carrillo) tragués més diputats que l’AP que vostè havia fundat per a pilotar el canvi polític, però la democràcia –ja li ho he dit- té aquestes coses.

Fa uns anys, l’alcalde del meu poble, un home dels seus, també va apurar el vas de les essències (havia governat des de l’època de Franco) i va perdre (als 82 anys) les eleccions davant un socialista jove que l’ha retingut a mans dels socialistes (com potser li passarà també a Galícia) fins al dia d’avui.

I és que el vas del nèctar de la vida no pot apurar-se absolutament, perquè, de fer-ho, sovint comproves que el darrer glop és amarg (Pujol fou, en aquest punt, una mica més pragmàtic que vostè). Doncs bé, davant la derrota, el seu correligionari del meu poble va dimitir tot al·legant que era ja massa vell per a estar a l’oposició. Suposo que vostè no farà el mateix, perquè, malgrat els seus anys, de pebrots no li’n manquen, però temo que sigui dur veure com, dia a dia, persones que deu considerar segurament menys preparades i menys saberudes que vostè (i possiblement deuen ser-ho) agafen un bastó de comandament que semblava fet exclusivament per a la seva mà.

“Sic transit gloria mundi”, llegien als papes el dia de la coronació. I és veritat. Per tant, val més prendre-s’ho amb calma.

Li desitjo, doncs, calma i paciència, perquè d’aquí a quatre anys, tornarà a haver-hi eleccions i, com segurament els seus correligionaris gallecs no s’hauran posat d’acord per a decidir qui ha de ser el nou líder, potser gaudirà d’una nova oportunitat. Només tindrà 86 anys. Encara serà tot un jove.

Salutacions,

JMQuintana

Un dels problemes més grans que normalment afecten l’Església és la dificultat que sempre ha tingut per a desllindar en la seva doctrina el que és realment fruit d’una interpretació de l’Evangeli i el que és simplement conseqüència d’una moral derivada d’una determinada cultura. La distinció és subtil però no per això està mancada d’importància, perquè mentre la les “veritats” que realment deriven de l’Evangeli són eternes, les que deriven d’una cultura determinada són temporals, duren el temps que aquella cultura resulta dominant, i es transformen a mesura que la cultura també es transforma.

Com exemple del que dic podem adduir la interpretació que l’Església ha fet del poder temporal del Papa, o bé del matrimoni civil.

Pel que fa al poder temporal del Papa, mireu si ha canviat la cosa que, mentre un papa com Píus IX va viure sempre tancat dins el Vaticà com a protesta per haver estat expoliat del poder temporal sobre Roma (de fet, els papes actuaven com a dictadors vitalicis de Roma), un altra Papa, l’actual Benet XVI, ha acceptat escoltar del president d’Itàlia, Carlo Azeglio Ciampi una defensa dels valors laics de l’Estat i –cito textualment- “la necessària distinció entre el credo religiós de cadascú i la vida de la comunitat civil regulada per les lleis republicanes”. ¿I per què Pius IX considerava contrària a la doctrina de l’Església l’expoliació del poder temporal mentre que Benet XVI no ho considera? Doncs simplement perquè el discurs sobre el poder papal en el camp civil no és sinó un producte cultural, però no un producte evangèlic, encara que Píus IX mai no ho va acceptar.

El mateix està passant en el que respecte a la regulació del matrimoni civil, que –a diferència del matrimoni canònic- és i serà sempre el producte d’una determinada i imperant concepció cultural.

Jo no amagaré que no participo de la concepció, sembla que majoritària –si més no majoritària en el Parlament espanyol- d’acord amb la qual el matrimoni civil s’ha d’obrir a les persones del mateix sexe. Jo crec que això s’havia d’haver regulat acudint a una altra institució. Però el que mai no discutiré és el “dret” que té el Parlament espanyol a regular aquesta qüestió d’acord amb el criteri “cultural” de la majoria. Cosa que sí discuteixen, en canvi, molts bisbes que no saben desllindar un cop més el camp religiós del civil.

I la prova d’aquesta confusió la trobem en el discurs que ha fet l’Església cada cop que l’Estat, fent ús de les seves competències, ha tractat el matrimoni civil. Vegem, sinó.

Fins l’any 1860 no hi havia a Espanya cap altra matrimoni legal que no fos el canònic. Fou precisament l’any 1860 quan l’Estat aprovà les lleis que regulaven el matrimoni civil i el registre civil com a institucions absolutament separades del matrimoni canònic. Doncs bé, aquest fet implicà una lluita terrible de l’Església catòlica contra la “llei del matrimoni civil” indicant –en nom de la doctrina vertadera- que l’Estat no tenia competència per a regular el matrimoni civil atès que el matrimoni era un sagrament instituït per Déu, i, com a conseqüència d’això, el matrimoni civil no era sinó un concubinat encobert per la llei.

¿Qui, avui, dins l’Església defensaria aquesta teoria? Possiblement ningú. ¿I per què ningú no ho qüestionaria? Doncs perquè la “cultura” de la qual beu avui l’Església li impedeix de dir aquesta barbaritat. Aquella teoria contrària a la regulació del matrimoni per l’Estat no era, doncs, el producte d’una interpretació de l’Evangeli o de la doctrina eterna de l’Església, sinó que era, simplement, el producte d’una determinada cultura que avui la pròpia Església ha superat.

I el mateix va succeir quan l’Estat va regular el divorci en el camp del matrimoni civil. Novament l’Església aixecà la veu dient que l’Estat no tenia competència per a dissoldre una institució (la civil) que era (com la canònica) indissoluble. Anys després, l’Església ha abandonat aquesta teoria i ja no mantén la indissolubilitat del matrimoni civil. O si més no, no en parla ni actua de manera bel·ligerant.

¿I què passarà, en el futur, amb aquesta llei que permet obrir el matrimoni civil als homosexuals? Doncs passarà el mateix que ha passat sempre: Que en el moment que variï mínimament la cultura de l’Església, aquesta s’adonarà que no té cap competència sobre el matrimoni civil i es limitarà a reflexionar i legislar sobre el matrimoni canònic.

Realment és una llàstima que l’Església no s’adoni d’això, perquè aquesta ignorància històrica sempre la fa reaccionar davant les coses tard i malament.

Juncker i Blair mantingueren una dialèctica força dura en la presa de possessió d’aquest darrer com a president de torn de la UE. Curiosament, les tesis més socials les definia un cristianomemòcrata (Juncker) mentre que les més liberals les corrien a càrrec d’un laborista (Blair). Val a dir, però, que el discurs de Blair fou, no sols interessant, sinó clarificador en molts aspectes. Blair fou clar: De la mateixa manera que havia elaborat una tercera via per al govern del seu país, també pronosticava aquesta tercera via per a l’Unió.

Blair, no sols va definir-se en aquest discurs com un “europeista apassionat” sinó que va prometre “modernitzar el model social del vell continent” per orientar-lo vers la competitivitat i l’ocupació i així fer sostenibles el propis mecanismes de protecció dels ciutadans.

“Crec en una Europa amb una forta i solidaria dimensió social –va dir-. Mai no acceptaria una Europa reduïda a un simple mercat econòmic”. ¿I quines són les idees de Blair sobre aquesta Europa social? Doncs precisament aquí sorgeix la tercera via: Blair demana una política que rebaixi el pes dels ajuts directes a l’agricultura (més d’un 40 per cent del pressupost comunitari) per tal d’invertir el diner en formació, coneixement, innovació i, en definitiva, en aquelles qüestions que atorguen “capacitat per a competir”.

Un argument de pes avalava la seva tesi: “¿Quin tipus de model social és aquest (es referia al model actual) que inclou vint milions d’aturats a Europa i uns índex de productivitat sempre per darrera dels Estats Units; que permet que l’Índia tingui més doctorats que Europa i que només dues de les millors universitats es trobin dins la Unió europea?

Blair ens pot agradar més o menys (certament podem recordar-li la defensa aferrissada del xec britànic i de la guerra d’Iraq), però considero que és un dels pocs líders actuals europeus que té les idees clares i que genera una certa confiança de poder-les dur a terme.