Lord Byng, III

by

»-Mireu, Hume, el que Byng pogués pensar de mi no m’importa. A més, ¿sabeu vós de cap militar que s’hagi culpat, ell mateix, d’una derrota? ¿N’heu conegut vós mai cap?

»-Potser teniu raó, senyor, que no us vull contradir, però també és ben cert que l’esquadra del Duc de Richelieu, la que comandava el Marquès de la Gallissonnière, estava més ben equipada que la nostra. A més, Gibraltar era molt lluny. I no parlem d’Anglaterra, senyor, que…

»-No us ho vull negar! -m’interrompé altre cop el ministre-. Però un militar ha de deixar-hi la pell, si fa falta. I no és de rebut al·legar que no hi podia fer res, per a poder així abandonar impunement la batalla. I menys encara té dret a culpar el Govern de la derrota quan ell -i només ell- podia intentar d’evitar-la.

»El ministre Newcastle mirà aleshores la seva senyora que li servia un bocí força gran d’una espatlla de xai cuinada amb espècies. Lady Newcastle feia servir la carn que un cambrer havia portat a taula en un pot à l’oille de plata, i la feia servir amb uns coberts que estaven disposats ordenadament en un plat ad hoc. Ben al costat d’aquests, hi havia unes caixetes amb detalls manieristes que contenien les espècies, i també les oliveres que reposaven en una mena de cistellet d’argent amb dues ampolles de cristall tallat i coll llarg, una per a l’oli i l’altra per al vinagre, i dos altres recipients més, per al gingebre i la mostassa.

»-Au, estimat! No t’amoïnis massa -ella va dir-. La carn és al punt, tal com t’agrada.

»De fet, Newcastle no s’amoïnava. En realitat contemplava les coses amb un aire sorneguer i displicent.

»-Ningú no confiava en John Byng -va replicar-me amb cinisme-. És més, aquest, i això que era tory, no tenia tampoc la confiança del Rei. -Arronsà després les espatlles com dient “¿o potser no ho sabies, encara?” i provà la carn que, servida en el plat, mostrava un magnífic aspecte.

»-¿T’agrada? -féu lady Newcastle-. ¿I a vós, Mr. Hume? És xai d’Escòcia. Sí, ja veig que us abelleix el sopar, només de veure-us la cara.

»-Hume, vós sou un home brillant, un militar que farà una llarga carrera i que gaudiu de la meva total confiança. Però no heu de confondre els conceptes. La ciència política -i això teniu-ho present- no és, per dir-ho amb paraules ben clares, allò que s’ensenya a Greenwich. Allí se us fa militars, no hi ha dubte. Però la política és una altra ciència. Potser fins i tot és un art, un art, però, que cal exercir sense cap sentiment, sempre amb sang freda. -I girant-se vers lady Newcastle va dir-: ¿Em passes el gingebre, estimada? -Després va posar-ne una mica a la carn que menjava. Ho féu, però, gairebé sense parar-hi atenció. És evident que volia prosseguir la conversa-. El Duc de Richelieu ens va prendre la davantera i, en una ben plantejada operació estratègica, desembarcà a Menorca i obligà el vell Blakeney a retirar-se i a fer-se fort al castell. Naturalment que ens calia atacar, però el govern era conscient que no podia afrontar la batalla amb igualtat de condicions. Calia, per tant, actuar amb prudència i fer-nos forts en el mar, sabent, però, que afrontàvem una operació arriscada que, com heu dit vós molt bé, fàcilment es podia tornar en contra nostre. Tot era, per tant, força clar: si l’empresa a la fi reeixia, doncs glòria i lloor per a tots. Però… ¿i si fracassava? Aleshores, i encara que sembli molt dur, el Govern d’Anglaterra havia de treure’s la pols del damunt. I… o Blakeney o Byng, que a mi tant me feia. Un d’ells dos havia de ser-ne culpable. I finalment ha estat Byng. ¿Què hi podem fer? La gent vol carnassa…


%d bloggers like this: